Vilas del Turbón

Las Vilas del Turbón és un "poble" situat a la Vall de Lierp que depèn del municipi de Torre la Ribera, al pre-Pirineu d'Osca, sota el mugró rocòs del Turbón de 2.492m sobre el nivell del mar. Compost per quatre cases, una planta embotelladora d'Aigua Vilas del Turbón i un balneari a redós del Turbón on es poden fer cures de reumatisme i tractaments d'àcid úric, càlculs renals i vesiculars i insuficiència hepàtica, amb programes adients a insuficiències respiratòries, circulatòries, de relaxament i de bellesa.

El funcionament del balneari destaca per l'amabilitat i acollida del personal, tant del balneari en si com de l'hotel, per la bona cuina i per l'entorn que convida al relax, a la pau i la tranquil·litat que no es troba a les àrees superpoblades que tenim als voltants de Barcelona.

Si feu el tractament a primera hora del matí teniu temps, la resta del dia, per a fer d'altres activitats: contractar tractaments personalitzats, anar a gimnàstica, fer caminades o passejades a peu pels voltants i anar a llocs interessants turístics i històrics amb cotxe.

Això és el que hem fet les tres noies que hem passat uns dies de relax amb el programa de l'IMSERSO.

El paisatge és escarpat, sec, però amb llocs molts interessants tot i l'esforç que s'ha de fer els últims dies d'agost sota una temperatura encara una mica asfixiant. Tot i que ha descarregat alguna tempesta de trons i llamps, l'escalfor a l'hora del sol s'ha deixat sentir i això ha fet que siguem força prudents a l'hora d'encetar i trescar per  camins en aquestes contrades. Per això, no ens hem atrevit a fer els mil metres de desnivell fins al cim del Turbón ni a resseguir camins més enllà de les dues hores de caminada.

Tot i així, hem pogut sortir cada dia. Des de Las Vilas fins l'ermita de San Antonio amb una vista que arriba a albirar fins al Montsec d'Ares, el Montsec de Rubiés i el Montsec d'Aragó, entre boixos i argelagues. Seguir el camí poc fressat del Barranco de Las Vilas, amb el tema que l'últim tram queda confús i s'ha de tirar pel dret fins la cases de pagès entremig de la cridòria dels gossos, ben mansos per altra banda. Fer un tros de carretera i després agafar un caminoi que, entre pins i alzines, ens porta a Pueyo i Serrate, dos llogarrets ens els que destaca l'església romànica de Santa Maria de Serrate, una joia d'aquests paratges que ens sap molt de greu no poder visitar per dins.

Fer un tram del camí que porta cap a Abella o a fer la volta sencera del Turbón, i superar uns marges de pedra seca, amb uns prats verds i uns pins que ens diuen que s'hi fan bolets. Construccions i cabanes de pedra seca ens parlen de la vida ramadera dels vorals d'aquest mont pedregós que s'aixeca com un sentinella sobre la zona.

Anar fins a Torre de Ribera i seguir una pista fins al poble abandonat de les Casas de Sant Aventín, amb l'església de Sant Aventín colgada entre heures i l'església de San Edmón i Senén, amb el campanar derruït i l'interior ple de fustes i bigues caigudes, en un tros de vall oberta als quatre vents. 

Baixar des de Las Vilas a l'agregat de Brallans, amb la majoria de cases conservades però buides, on encara podem veure l'arquitectura típica de la zona, portalades i pallers, en un paratge tranquil, on l'últim habitant ens ofereix una conversa mentre els gossos, aclaparats per la calor, ens ensumen i unes poques cabres reposen a l'era.

Si es vol anar més lluny, el cotxe ens permet arribar fins a Benasque que ha esdevingut, ja, un poble turístic. Temps era temps, era un lloc muntanyenc, on els excursionistes de la Vall de la Maladeta, la Vall d'Estós i de Los Llanos de l'Hospital, hi arribaven per fer les últimes compres i l'últim repòs abans d'endinsar-se per les muntanyes del Pirineu Aragonès. Ara és gran, amb famílies que passegen o prenen algun refresc a les taules dels bars, on es poden comprar records com formatge, mel i llonganissa, i marxar-ne sense haver fet cap cim. Des d'aquí ens podem apropar a Cerler, les pistes d'esquí curulles d'apartaments. Qui ho ha vist i ho veu no se'n sap avenir, però els temps són els temps i els anys passen.

La història està molt ben representada a Roda de Isávena. Poble que sobta per la riquesa arquitectònica de la seva catedral romànica, antiga seu del bisbat Roda-Barbastre entre el 887 i 1149, altres temps lloc de peregrinatge. Val la pena fer-hi una visita i admirar la cripta i el claustre i fer-hi una passejada tranquil·la admirant les columnes, la portalada, l'orgue, el retaule, les pintures i el sarcòfag del bisbe San Ramon de Roda i la urna de San Valeri, bisbe de Saragossa.

Cal arribar-se fins al Monestir d'Obarra, restaurat i obert al públic, sota la serralada de Sis, dins el municipi de Beranuy. Construït al segle XI a la riba del riu Isávena, s'hi accedeix per un pont romànic. La protecció de les baroníes  dels Espés i els Mur de Pallars van aconseguir el seu esplendor entre els segles XIII i XVI, però el restabliment del bisbat de Barbastre al 1571 significà la desaparició del priorat i el començament d'una decadència que s'allargà fins el 1872 quan les voltes de l'església es van enfonsar.

Es pot passejar per les poblacions de Campo, Graus, Ainsa o Bonansa, properes al balneari. A Campo descobrirem l'arquitectura d'un poble de carrers blancs i plantes gemades a les portes i finestres de les cases; Graus ens ofereix una visita al Santuari de la Virgen de La Peña que domina la ciutat. A Graus ens hem trobat amb la Jornada Folklòrica i Trobada de "Gaiteros de los Pirineos" que ens han fet passar una bona tarda amb el so dels Sacs de Gemecs, les Gralles, Guitarres, acordions diatònics i d'altres instruments populars, representats per grups d'Aragó i d'altres vinguts de Galicia, Catalunya, País Valencià o Occitània i amb l'acompanyament d'un grup de danses aragoneses que han recorregut els carrers fins la plaça de l'Ajuntament.  
El poble d'Ainsa ens parla de carrers empedrats i d'un campanar altiu al que podem pujar per una estreta escala que ens duu al peu de les campanes, per sobre els teulats. Bonansa respira aires catalans, de Ribagorça aragonesa veïna amb la catalana de Pont de Suert, camí d'anada cap a la Vall d'Aran, amb cases pairals tancades però amb gent pels carrers.

Això pel que fa als pobles habitats i "grans". N'hi ha d'altres tant visitables com aquests, que ens sorprenen amb uns carrers buits i cases tancades en paratges que ens retornen a temps antics: Ballabriga, Biescas de Lierp, Aguascaldas —on predominen les granges vacunes—, Llert, enfilat en un turó.

Veieu com, a part de fer salut i restablir la respiració, la circulació i el funcionament hepàtic, una estada al balneari de Vilas del Turbón és del tot aprofitable i els deu dies que hi hem passat no han estat pas desaprofitats i més si també tenim en compte les activitats de lleure que s'hi poden fer per les nits ja sigui organitzades per l'animadora —ball, karaoke, la plena— com les que permeten les converses amb les noves amistats o el joc de taula que ens faci rumiar. A banda d'observar com la lluna plena treu el cap per un cantó i es pon per l'altre.

Al marxar de l'estada, encara es pot aprofitar per visitar el Monestir d'Alaó, a la població de Sopeira, a peu de la carretera que porta de Pont de Suert a Pont de Montanyana. Un lloc tan sorprenent com inesperat, agombolat entre muntanyes rocoses, al costat del riu, amb un campanar altiu, talment una torre de defensa. Tingué vida monàstica fins al 1836 quan amb la desamortització de Mendizábal, fou desocupat i abandonat tot i que ha aconseguit sobreviure com a església parroquial.

Pont de Montanyana té nom de Congost —el Congost de Mont-Rebei—, pont penjat i poble de pas per acabar la trajectòria d'uns deu dies viscuts amb companyonia i tranquil·litat.

Ara cal anar cuidant-se, no oblidar caminades ni exercicis físics, però amb mesura, refer rutines i endreçar records.