Aitona: la redescoberta dels presseguers

En un dia assolellat i amb la temperatura que es comença a enfilar, ens hem llevant d'hora per poder arribar a Aitona, ja a la frontera amb l'Aragó, per fer "Fruiturisme". L'Associació Cultural Alguema ha organitzat una sortida i passejada fotogràfica pels camps de presseguers de la zona. Un grup molt adequat de 15 persones amb les nostres màquines ens hem disposat a fer fotografies a tort i a dret sense miraments, sense presses, sabent que tots els altres companys i companyes podien anar al mateix ritme o, si més no, entendre la necessitat de lentitud de l'ull fotogràfic, el que esdevé un plaer!

Sort que anàvem pel nostre compte, perquè, avui, a Aitona, hi havia una caminada popular amb prop d'un centenar d'excursionistes, uns altres que voltaven amb bicicletes, unes visites guiades de l'Ajuntament i, fins i tot!, un grup de japonesos que comparaven els seus cirerers amb els presseguers i fotografiaven a cor que vols.

Al matí hem fet una visita guiada pels camps tenyits de rosa i blanc: el rosa dels presseguers i el blanc dels albercocs i alguns ametllers. El guia ens ha explicat la varietat de préssecs que hi ha, el procés d'atenció que mereix cada arbre, des de la poda al tractament parasitari ecològic, la recol·lecció i el desig de no gaire pluja per al fruit preuat i dolç, els tipus de préssec i les ajudes del govern. Un procés que vol dedicació i cura. 

Potser per això, els fills dels pagesos d'avui dia, no tenen gaire intenció de seguir ajupint l'esquena al camp; potser per això, s'està més segur amb un sou d'hores de treball limitades, entrada i sortida del despatx o la fàbrica; potser per això, al cap del final de la collita, el preu que els donen no es correspon a l'esforç fet i la gent pensa en vendre's els arbres ja que els fills no volen seguir. Al camp, a la pagesia, depens del temps, de la pluja i la gelada i la calor; depens de les malures i plagues que puguin afectar la collita; depens del preu del mercat i del que agrada als consumidors. Massa dependència, potser! Els préssecs porten feina i s'estan tornant a plantar ametllers que no volen tanta cura i tiren pel dret.

Ens hem arribat a les restes del poblat de Genó, dalt d'un turonet que domina el poble i els camps rosats, a l'altra banda del canal del riu Segre que ha arribat a fer el miracle dels fruiters en aquesta terra àrida i eixuta. Un plafó ens dóna la primera informació i un noi ens explica les excavacions i descobriments que s'han fet i que esperen, com tantes d'altres coses d'aquest país, que es puguin continuar tirant endavant. No en queden gaires de restes i cal anar amb compte de no derruir les poques parets que configuraven les cases, però, la vista des d'aquí dalt és magnífica: una plana plena d'arbres rosats i morats, amb les barraques al mig voltades de flors i un poble al davant, al redós d'una terra argilosa amb la que es confon i que no permet gaires cultius més.

Arbres i restes arqueològiques: la gran riquesa d'aquest sector si vol sobreviure a una terra pobre i sorrenca.

De fet, els presseguers han estat la gran troballa, el reclam per al turisme que converteix els carrers tranquils d'Aitona en un aparcament de cotxes i en un anar i venir de gent, autocars i autocaravanes. Benvinguda sigui, doncs, la pensada!

De tornada hem anat a dinar al poble, a Casa Conrado, molt recomanable. I després d'una sobretaula on hem pogut parlar de fotografia, viatges fotogràfics, música i política, hem tornat cap als presseguers buscant les llums de tarda per acabar "els carrets" amb la satisfacció d'una jornada relaxant. Han sortit trípodes, anells d'extensió per macro, teleobjectius, màquines reflex i màquines "mirrorless" i ens hem fet amos i senyors dels presseguers a contrallum i amb llum de posta.

Una tranquil·litat imponent en aquesta hora ens ha deixat fruir de la mirada a través dels objectius, un desig de quedar-s'hi una estona més, un voler copsar tota la bellesa de les flors mogudes pel vent. Una baixada de temperatura que s'ha fet evident en pondre's el sol, ens ha recordat que havíem de marxar per retornar a casa amb les màquines plenes de fotografies, els ulls plens de flors i els sentits plens d'aromes.

Com un mar rosat que hem deixat enrere ja començant a fosquejar.

Una sortida imprescindible pels aficionats a la fotografia, pels aficionats a la botànica i pels amants de la natura; per a conèixer una mica més casa nostra i per adonar-se que a tot arreu hi pot haver bellesa i poesia.