diumenge, 14 de juny de 2020

Qui canta els seus mals espanta

He canviat el tocadiscos. I, prehistòrica com sóc en aquestes coses, m'he adonat que la tècnica avança malgrat jo. N'he comprat un que és una maleta que el puc portar allà on sigui, té els altaveus incorporats (s'ha acabat allò de no encaixar mai els altaveus a les eines que tens i que no coordinen mai!) i té Bluetooth i ràdio. I el que és més engrescador: pots posar un pen-drive, o sigui, un llapis i gravar els discos que sents! Discos de 45 i de 33. Estic recuperant els discos petits! Alguns encara sonen al youtube però molts d'ells crec que ja no els trobaré mai més.
M'ha fet il·lusió tornar a cantar "El Noi dels cabells llargs" i El fill de vídua" dels Tres Tambors; "És molt tard, massa tard" del Miquel Cors; "Pluja" del grup Dos +Un; "A l'est de Virgínia" del Grup de 3; "Sing-Sing" i Nit de llampecs" del grup Els 7 d'aquí. I els primers discos de Falsterbo 3: El vell Smoky, L'estranya joguina, Quan el sol es pon, Por a mar abaixo vai.
I les cançons del Iukaidí i les que cantàvem amb els escoltes anat d'excursió: Ai adéu cara bonica, A la via jo treballo, Donant-nos les mans, Foc guspireja, El gran Manitú, Oh Sari Marès, Way your Rio. I he descobert que encara em sé la lletra sense ni mirar-me-la!
L'estel és el meu company, Salut sublims muntanyes, Crida del foc, Cant de la ruta, Bona nit, Foc de llenya, O dolces campanes, Cànon hebraic, Vell pelegrí, Adéu, adéu, Apa minyons fora la tenda, El minyonet, Tot baixant per la drecera, Avant, avant, Dolç el núvol, En estol.
I les cançons de l'Elisard Sala cantades pels Cantaires de la UEC: Sobre neu tenim ales, La Cordada, Desperta't dormilega...
Tota una època que cantàvem tot caminant. No calia fer "un concert". Ens aplegàvem al tren, encetàvem els camins, tornàvem cansats, però no deixàvem de cantar tothora. Ens feia anar més lleugers, ens feia sentir un grup cohesionat i gaudíem de la marxa i de la natura i de la muntanya.
Als campaments ens passàvem les hores cantant. No sé, jo recordo que cantàvem molt, la prova és que la lletra flueix sola. Ara no que no es canta gaire, trobo. Ara les corals han de fer grans despeses per fer un concert i necessiten una bona sala. Jo no dic que no es faci això, és clar que sí que s'ha de fer, però també es pot organitzar una sortida de plaer, entrar en una ermita, o asseure's junts a l'herba i cantar.
Faig excursions amb el CEC (encara m'agrada dir excursió en lloc de senderisme, a mi) i no cantem mai. Poques vegades es va amb transport públic i això no facilita la companyonia. I quan caminem, la gent, en general, té moltes ganes de xerrar; tantes que, de vegades, penso fins i tot que no s'adonen de per on passen (de fet, com que hi ha un vocal que porta la sortida, no cal fixar-s'hi, pensen molts).
Ja sé que semblo una mica molt melancòlica i ancorada en el passat, però crec que els bons costums i allò que forja amistats no s'hauria de perdre mai.
Res, que he gaudit d'aquesta escolta i gravació que estic fent. Encara me'n queden, eh!, no sé si tindré temps d'acabar abans no es doni per finalitzat el confinament, però tinc l'esperança que amb posteriors rebrots o amb altres situacions semblants a aquesta pugui anar fent.

 


2 comentaris:

  1. Crec que un bon passeig ha de tenir els seus moments de silenci per veure el que ens envolta. Les cançons feien pujar l'ànima i netejaven els pulmons.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies pel comentari, Pa amb oli! Sí, donaven ànims, i feien companyia, encara ara! Un tram en silenci i un tram cantant, és un gaudí per l'esperit i per retrobar-te
      amb tu mateixa.

      Elimina