Castanyer Gros d'en Cuc

El paratge on es troba el castanyer gros d'en Cuc és un redós de tranquil·litat si més no en aquestes dates d'un confinament encara en segona fase i un dia laborable. Poca gent pel camí: algun excursionista gran amb motxilla, alguns nois passejant gossos i unes quantes bicicletes de muntanya. Ningú més. Endevino que deu ser un lloc força concorregut, ja que hi ha dos pàrquings per deixar el cotxe i un cartell que informa d'horaris i tarifes. Però aquests dies de juny, encara són especials.

Es pot deixar el cotxe al pàrquing de Can Domènech i fer un petit tros de carretera per encetar la pista fins al segon pàrquing més concorregut. La pista continua en pujada constant però lleugera tot tenint vistes del Pantà de Vallfornés. El pantà es va construir el 1992 i rega els termes de Samalús-Cànoves i Cardedeu. Les aigües quietes i cristal·lines fan de mirall als marges de muntanya i als pocs núvols que hi ha a aquesta hora. Les flors dels marges estan en la seva esplendor: l'herba de Sant Joan o hipèric que serveix per a tantes coses i guariments, el gravit, la flor groga tan invasora com el seneci, però d'un groc tan pujat que fa goig de veure-la, els fruits de l'aladern i els cards que s'emmirallen a l'aigua. 

A mig pantà trobem el desviament senyalitzat que ens indica el camí que continua en pujada cap al Castanyer d'en Cuc. És una fondalada que segueix el torrent, ombrívola i tancada, amb una vegetació d'alzina i de ribera al voltant del torrent. Al primer revolt, podem deixar la pista i seguir una drecera rocosa i humida que en poc temps ens retorna a la pista que seguíem una mica més amunt; val la pena agafar-la perquè ens estalviem unes quantes bicicletes.

La pista segueix entre arbres i vegetació ufanosa. Més amunt trobem la Font de les Acàcies, en una zona de plantació d'aquests arbres. El raig surt amb força i l'aigua és fresca; mereix una parada i un descans per a recuperar forces. Poc després es passa pel Sot de Malforat i s'arriba a una cruïlla per seguir cap a l'esquerra; seguidament deixem de costat el camí que ens portaria a la casa del Bosc, amb el cartell de tancat i uns cinquanta metres més enllà trobem el Castanyer. Si de primer caminem al costat de la tanca de fusta, podem fer fotos des de dalt, albirant tota la capçada de l'arbre. Tornats una mica enrere, baixem unes escales i ens arribem fins la soca mateixa del castanyer. Sembla ser, que el tronc és dels més amples de tots els arbres de Catalunya, mesura uns 12 m de perímetre.

El tronc és buit i havia servit de refugi a pastors i llenyataires que fins i tot hi cuinaven dins. De fet, s'hi pot entrar per un forat de la soca i asseure's dins per fer un mos en temps de pluja. Crec que va patir un incendi, però ha aguantat. L'arbre és ben viu i estén les seves branques ufanoses de fulles verdes que recullen el sol que les escalfa i les dóna una lluminositat digne d'admirar. Cal asseure's una estona per admirar-lo i donar-li tota la volta; l'escorça arrugada, amb uns replecs consistents que, segons els doni la llum, descobrim siluetes i formes màgiques. El lloc està cuidat i el deixem en el mateix silenci que l'hem trobat, alterat només pel cant dels ocells entre la boscúria.

Refem un tros de camí fins a la cruïlla i tornem enrere, Des d'aquí es podria fer una volta circular, arribant-nos a la masia de Can Cuc i el Sot de la Font de la Moixera fins a l'era de Can Quintana, passar per Sant Salvador de Terrades i tornar al pàrquing per una de les variants assenyalades, algunes d'elles una mica perdedora. Preferim tornar pel mateix camí: els núvols i el meu peu ens ho aconsellen. La pista de baixada es fa una mica més pesada i cal aturar-se per anar reposant que ja fa unes hores que intentem que la cama respongui.

Resseguim doncs, altre cop. el pantà, la mirada fixa a l'aigua i a les flors dels marges, fins a la presa i continuem avall fins a Can Domènech.

Segur que és una sortida que tornarem a fer i, la pròxima vegada amb la volta completa, potser cap a la tardor, quan les fulles del castanyer s'hauran amarronat i les podrem trepitjar i recollir castanyes amb aquella il·lusió de petits, cuidant de no punxar-nos les mans.