Festa Major de Timoneda

Avui és tretze de juny, festa de Sant Antoni de Pàdua. I em preguntareu: què hi tens a veure, tu, amb Sant Antoni de Pàdua, precisament? Hi tinc una relació a través de Santa Eulàlia de Timoneda. Festa grossa!

Quan s'hi aplegaven totes les masies escampades dels voltats: Cal Vilà, Cal Solanelles, Cal Junyent, Cal Orrit, Cal Tàpies, El Clop...,  encara habitades. N'hi havia més de masies que ja estaven desertes o mig enrunades com El Sarri o El Ferriol o Vilardell o Palou, exponents d'una vida que ha canviat força. I, naturalment, pujaven des d'una mica més avall que nosaltres la família de Puigpinós, que vivien a Sabadell i que, com nosaltres, hi passaven els estius i els caps de setmana, sempre treballant a l'hort.

Abans de començar la missa hi havia un repic de campanes i els jeeps —al principi. els clàssics Land Ròvers, més tard els Patrol o els Suzuki— arribaven fins el bosc d'alzines del davant i hi aparcaven. En sortien homes i dones i canalla, tots colrats pel sol, amb les cares rosades i alegres i feien cap, cap a la seva parròquia, una ermita preromànica del segle XI amb un gros campanar i un cementiri blanc dominant el lloc.

La missa, tots mudats, celebrada pels diferents mossens que hi van passar, dels que recordo amb molta estima a mossèn Guiu; amb cants de la gent i rialles dels mossos joves que es quedaven al darrere guaitant a tothom. Les majordomes de la parròquia al davant; les dones a l'esquerra, els homes a la dreta i el jovent a dalt el cor.

En acabar i sortir de l'església, es canten els goigs de Timoneda fent processó darrere unes grosses banderes i estàndards fins al començament del bosc d'alzines, on hi havia una creu apuntalada en una pedra gravada que va desaparèixer quan nosaltres vam marxar. S'acaben de cantar de retorn, els goigs, i en sortir es reparteixen les barres de pa i les flors per a tothom. Llavors és l'hora de fer les rotllanes per parlar: els homes apartats de les dones parlant de les seves dèries; les dones, en un cercle a part i els infants corrent amunt i avall.  Una manera ancestral de relacionar-se la gent de pagès i de posar-se al dia de tots els esdeveniments de la temporada: cal que plogui més, aquest any el temps està boig; la petita del Solanelles farà aviat la comunió; divendres van passar una corrua de porcs senglars pel camí del Sarri; com està l'àvia que avui no ha vingut?...

Nosaltres allà al mig, intentàvem participar de la xerrameca i a poc a poc, anaven marxant. Uns cap a casa a posar l'arròs, d'altres descarregaven taules i cadires i seien per allà mateix en una diada d'aplec i germanor.

A la tarda, al caient del sol, venia la festa seguint els compassos dels balls lents i agafats, els matrimonis ja grans objecte d'admiració, amb la música de l'home orquestra. Comprar números per la rifa d'una panera o d'uns embotits i quan començava a fosquejar tothom cap a casa. Nosaltres, solíem marxar abans, que havíem de calcular el temps i les cues fins a Badalona, sobretot les que es feien a la carretera de "pujada" de Terrassa o a l'entrada de Barcelona. L'endemà. s'havia d'anar a treballar.

Sí, encara la recordo aquesta festa major tan senzilla però tan emotiva per a tots. Naturalment, encara la fan; hi vaig tornar fa un parell d'anys i encara em van reconèixer. Espero que aquest any l'hagin pogut celebrar, segurament que sí, que és una zona de la Catalunya Central. L'altra festa grossa és la de Santa Eulàlia, no al febrer sinó al desembre, el dia 10. Llavors venien a sopar. Cada casa portava els millors embotits del porc que havien matat i una carn de xai boníssima i es feia un foc al darrere de l'església per coure-ho, tot regat amb uns bons porrons de vi i un pa amb tomata ben sucat. Recordo alguna nit d'aquestes amb boira i una mica de gelor, a les portes de l'hivern i de les festes de Nadal. Un goig haver-ho pogut viure!

Els disset anys que vam passar a Timoneda han format part de mi sempre. La feina a l'hort quan en Jaume marxava a veremes o a la collita de fruita al Nord de Catalunya i trèiem l'aigua de la bassa per regar a cops de galleda; després vam poder posar una bomba, però no sé què va ser més dificultós!

L'època dels bolets de totes formes i colors; l'època de la farigola, el timó que en diuen al Solsonès i l'època d'hivern quan tota la natura descansa i anàvem pel camí de Palou a buscar un xic de molsa i un parell de branques de boix grèvol; i la primavera amb l'esclat de les flors.

Ens posàvem a la terrassa i dominàvem la plana de Solsona i al lluny Montserrat; el camí que venia cap a casa i del que en podíem veure una petita llenca entre els arbres per saber si s'acostava algun cotxe; darrere nostre el Port del Comte, com un sentinella a voltes nevat, a voltes amb núvols negres, a voltes ventós. El ramat de bens de Puigpinós: l'home a l'hort, que se'n feia un tip; l'Anna fent de princesa i la mare de l'Anna i jo pintant algun detall de l'església o del paisatge.

Tardes tranquil·les amb unes postes de sol rogenques i els migdies de vermut a les escales de l'entrada de l'església amb el llorer que hi vaig plantar, el lilà aromàtic i els rosers i els lliris blaus que després van viatjar cap a Cal Julià i ara ja són a Badalona.

I les trobades amb amics al voltant de la llar de foc fent torrades o fent caminades i buscant bolets. Els caçadors que passaven i que jo gaudia espantant i els gossos que buscaven tòfones.

La rebuda de la Bruixa, que ja sentia el meu cotxe des de lluny i ens esperava al mig del camí traient un pam de llengua i remenant la cua; la seva companyia pels camins, la seva alegria i les seves cries que coneixíem de tant en tant: el Valent, el Timó, la Neda...

Un món que va significar una pausa de la feina, un refugi dels dies calorosos d'estiu i una descoberta de la natura i de la comarca del Solsonès.

Un racó de món al que encara torno si hi ha bolets, a buscar timó i a passejar-me pel camí groguenc i vermellós de fulles de tardor, caigudes pel camí de Palou, entre boixos i pins.

Un petit espai que encara ocupa un lloc en mi.