Les tines del Flequer

Set valents i valentes del CEC, set magnífics, se n'han anat d'excursió en un dia calorós de setembre. El lloc molt interessant: les tines del Flequer, a la vall del Flequer, Pont deVilomara, a prop de Manresa, que ja és una zona que es preveu calorosa tot l'estiu i tots els estius. 

Però les ganes d'encetar el curs, de retrobar-nos uns quants, de caminar una mica i en tranquil·litat, de conèixer més el país o de retornar-hi han fet més que la calor. De fet, però, en honor a la veritat,  hem trobat a faltar el ventilador de casa i el "dolce far niente" en aquest estiu que ens ha superat a tots.

La zona del Flequer va tenir la seva importància en temps de vinyes al Bages. En temps de vinyes, perquè la fil·loxera ho va arrasar tot  i no s'ha tornat a recuperar més. Previst estava, en veure les tines te n'adones, que fos un lloc de gran producció de vi. 

Comencem la ruta baixant primer al pont de Vilomara, el Pont de Vilomara, que d'aquí en ve el nom del poble. Un pont gòtic sobre el riu Llobregat , una obra inclosa en l'inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. La seva construcció data d'entre 1616 i 1625. Des de l'edat mitjana per aquest pont creuava el Llobregat el més famós i popular camí ral que comunicava Manresa amb Barcelona, carenejant la serra de l'Obac pel coll de Daví i davallava cap al Vallès per Matadepera, Sabadell, Barberà i, després del coll de Montcada, entrava a Barcelona passant per Sant Andreu i el Clot. Sembla que el 1012 ja existia un pont de pedra al lloc de la Querosa. L'any 1193 apareix citat en un document de confirmació quan es ratifica la donació de «les primícies de tot l'honor de Vilomara i el delme dels molins que hi ha en el pont...». El seu estat actual és una reconstrucció dels anys 1617-1625 feta després d'un aiguat devastador que se n'endugué els tres ulls centrals.

Una mica més enllà, per la carretera que va de Pont de Vilomara a Rocafort, un trencall a mà dreta ens deixa a l'inici de la pista que s'endinsa per la vall. Podem deixar el cotxe al pàrquing senyalitzat i iniciar la caminada.

Aviat cal agafar un trencall a mà dreta que ens baixa fins el torrent del Flequer on hi trobem les primeres tines: Tines del Bleda. Entre el 1860 i el 1890 el Bages va ser la comarca amb més vinya de Catalunya, unes 27.700 hectàrees. Quan la plaga de la fil·loxera va arrasar la vinya francesa a partir de 1860, es va disparar la demanda de vins, va multiplicar els preus i va fer que els pagesos bagencs plantessin vinyes fins i tot a la muntanya per aprofitar el moment. És llavors quan va néixer un nou paisatge estructurat en feixes de pedra seca i barraques de vinya. D’aquesta època d’esplendor en queda el patrimoni únic de les tines a peu de vinya i les tines que es localitzen a la vall del Flequer constitueixen una de les joies del patrimoni etnològic més important de Catalunya.

Les tines estan disposades en petits grups on els pagesos de la zona abocaven el raïm per premsar-lo i emmagatzemar-lo per a la seva fermentació. A peu de vinya s'estalviaven el transport. Tenen forma cilíndrica d’1-2 metres de diàmetre i 3-4 metres de fondària. El seu interior sol estar revestit d’unes rajoles de  ceràmica de 40×40 cm anomenades cairons que n’asseguren l'estanquitat i netedat. 

Continuant el corriol sota un sol que va escalfant l'ambient cada vegada més, arribem al segon grup de tines: les tines del Tosques. Algunes tones estan protegides per una reixa de ferro, en d'altres s'hi pot entrar dins. Realment és tot un art la construcció de pedra seca; de fet ha arribat a ser patrimoni de la humanitat per la UNESCO. És una tècnica de construcció tradicional i popular que consisteix a alçar murs de pedra sense utilitzar cap mena de material de cohesió, com morter o fang. Aquest procediment ancestral es duu a terme seleccionant, col·locant i encaixant professionalment pedres de diferents mides i formes extretes normalment dels camps. Amb aquesta tècnica es poden construir una àmplia varietat d'estructures i edificacions generalment relacionades amb l'agricultura i al món rural, per exemple murs, marges, barraques, pous... Aquest tipus de construccions està estès per tota la conca mediterrània pel seu característic terreny rocós; aquestes estructures configuren el paisatge i s'integren a l'activitat humana amb la natura.

Remuntem altra vegada el torrent. Anem parant per xarrupar aigua en les escadusseres ombres que trobem. El camí, que el voluntari vocal responsable de la sortida que ens ha assegurat que era molt planer, té una tendència a ser un pla inclinat en orientació pendent de pujada positiva. O potser és que el sol ja fa de les seves!

Ara sí, davallem una mica per la pista per arribar al darrer grup de tines: les tines de l'Escudelleta. Un grup fantàstic. En general totes les que hem trobat al llarg de l'itinerari estan ben conservades i fan goig de veure. S'hi pot arribar fàcilment; Déu faci que es conservin així, sense pintades, ni pedres a terra i el camí desbrossat. Només caldria, ei, és una idea!, plantar algun arbre d'ombra en temps d'estiu, amb una mica de pedrís de terra seca, posats a demanar, per descansar a l'ombra amb un raig d'aigua fresca (ja no ens atrevim a demanar cerveses).

I iniciem la tornada amb un sol abrusador. La pista de tornada que també té trams de pista inclinada en un pendent de pujada positiva, no ens ofereix cap ombra; la set es fa senyora de les nostres goles, els barrets encastats al cap són poca cosa i esperem amb ànsia veure a cada revolt on hem deixat els cotxes. Decidim que així, ni que l'excursió sigui panera, no es pot caminar. 

En arribar, se'ns obre el cel i també el termòmetre, no sabem si gaire fiable, que porta el vocal, voluntari, responsable, encastat a la seva motxilla. Uns 48 graus al sol. Si ho arribo a veure abans, no camino ni que m'arrosseguin, ni per tot l'or del món!

Al cotxe s'imposa l'obertura total de finestres i l'aire condicionat a tota marxa fins a arribar al restaurant Cal Curro on sí que ens serveixen una cervesa fresca i un dinar a l'ombra per acabar aquesta jornada que, malgrat tot, ha estat molt interessant.

N'hi ha més de grups de tines per la zona de Mura i Talamanca, però ho deixarem per l'hivern! 

 https://ca.wikiloc.com/wikiloc/edit.do?event=info&id=283724993

Gorgs de Monistrol de Calders

Dijous passat, dia 7 de maig, amb força bon temps, varem conèixer la zona de Monistrol de Calders. Monistrol de Calders és un municipi de la comarca del Moianès des del 2015, ja que abans formava part del Bages. Formava part de la Baronia de Calders conjuntament amb   Sant Vicenç de Calders, Sant Pere de Viladecavalls i Sant Andreu de Calders. Les dues darreres s'afebliren i acabaren despoblant-se molt, mentre que la de Sant Feliu de Monistrol creixia fins al punt d'esdevenir més poblada que la de Sant Vicenç de Calders. Aquest fou un dels motius de la segregació respecte de Calders culminada el 1934.

El nom del poble prové del diminutiu romànic monistrol (petit monestir), en referència a la cel·la monàstica radicada a l'església de Sant Joan, i de la seva pertinença a la baronia de Calders; a les versions oficials dels nostres dies, primers anys del segle XXI, es prefereix relacionar la segona part del topònim amb el riu, el Calders. 

Ocupa un territori muntanyós, amb abundants rieres i serrats. La vegetació predominant està formada per pinedes, alzinars i matolls. En el terme municipal, s'hi podien trobar nombroses fonts, antigament més d'una trentena, repartides per tot el terme. La confluència de la riera Golarda o de Marfà amb la riera de Sant Joan, que prèviament ha rebut el torrent de l'Om, al nord del poble forma el riu Calders. Els efectes de l'erosió a través dels anys han creat un paisatge únic, amb grans balmes, gorgs i els anomenats codros (evolució local de la paraula còdol) que són grans pedres que han adquirit formes singulars i atractives. Són de destacar el Codro Barret, el Codro Bolet, el Codro Bressol, el Codro Gros o el Codro Llampat, entre d'altres.

Nosaltres fem una ruta que segueix en bona part la riera de Sant Joan i arribar a alguns "codors", jaciments prehistòrics i barraques de pedra seca.

Sortint de Monistrol, en un paratge verd a resultes de les pluges caigudes, vam trobar el Gorg de Saladic, el més famós.  El forma la riera de Sant Joan en una zona on travessa unes grans lloses de pedra. És un dels llocs emblemàtics del poble, molt concorregut per propis i forasters a l'època estival. Al costat, figura que hi ha el Gorg Petit, però no hi vam poder accedir per la malesa que no deixa pas; no era qüestió de punxar-se gaire, que ja tenim una edat! 

Seguint la riera trobem el Gorg dels Cavalls on una corda a manera de llaç penjada d'un arbre i el nom de "cavalls" ens fa pensar una mica en les aventures del Far-West. La zona és refrescant i idíl·lica, amb un ver potent als nostres peus i un verd translúcid a efectes del sol que fa de contrallum a les fulles acabades de brotar. 

Travessada la riera per una passarel·la, admirem la bonica edificació del Molí d'en Sala, ara masia rural. Que bé s'hi deu estar prenent la fresca a l'estiu! A la gran bassa, una barca deu sevir de plaer per xics i grans a les tardes xafogoses de juliol i agost. Ens rep qui s'encarrega del molí que ens dóna unes explicacions força interessants i ens deixa passar per la propietat per poder observar bé les dues basses. La pedra del molí, però, ja no és aquí.

És una obra inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya i està format per l'antic molí, dues basses i els recs.  Aigües amunt del Molí d'en Sala hi ha la resclosa del Molí d'en Sala, construïda a darreries del segle XVIII, simultàniament que el molí, on hi havia la capta d'aigües per a la bassa del molí.La primera notícia del molí es remunta al 1192. En aquells moments era un molí del mas Sala Abadal. La seva funció de molí fariner va perdurar amb més o menys interrupcions fins un any o dos després de la darrera guerra civil. El molí aprofitava l'aigua, no gaire abundant, de la riera de Sant Joan. L'existència de dues basses permetia un rendiment major, ja que mentre utilitzaven una bassa per fer una farinada s'omplia l'altra.  Una de les coses destacades del Molí d'en Sala és precisament la doble bassa, totes dues molt grans, que té al costat sud-oriental, ran del Camí de Monistrol de Calders al Coll.

Més endavant, travessem la riera per la Resclosa del Mas Rubió, saltant entre les pedres i fent les passes llargues. El camí es perd una mica fins a trobar la pista i cal remuntar la llosa a poc a poc i amunt, que fa pujada!

El mas Rubió també forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Un mas amb una torre quadrada que devia servir de defensa. La torre presenta 4 plantes comunicades per una interessant escala de cargol de pedra. Entre la torre i la façana principal hi ha un cos adossat, porxat, fins a la primera planta on hi ha un pou, No hem pogut visitar la torre per dins, tot i que, segons les explicacions de la Viquipèdia, deu ser prou interessant. Sí que ens hem trobat amb el masover que ha tingut una llarga xerrada amb nosaltres, fins al punt de dir-nos que la setmana passada van estar per la zona una seixantena de persones i que l'amo ara hi va sovint a dormir.

A partir d'aquí, pugem la pista amb un bon sol, fins a arribar al "codro" Bressol. Una roca enorme que rep el nom de "codro" a la zona de Monistrol de Calders. Deu el seu nom a la sepultura medieval que conté, que li confereix un aspecte de bressol primitiu.

Reposem un xic de la pujada i anem descendint pel bosc tot trobant barraques de pedra seca, unes millor conservades que d'altres. Fins i tot sembla que podríem aixoplugar-nos força bé per dormir a la barraca d'el Jaima, si fem cas del senyal marcat al Wikiloc.

La pista esdevé corriol pedregós i fem un petit desviament per anar fins al "codro" Llampat. Deu el seu nom al fet que en una època endarrerida (al segle XVII ja apareix amb aquest nom) degué rebre de ple algun llamp. Es troba darrera d'una barraca més moderna que les de pedra seca. Una caseta de ciment per deixar-hi les eines. El roc és curiós; la porta barrada amb un tronc sec. El dins, aprofita la roca del terreny per fer una paret rodona, de dimensions reduïdes; aquí sí que no hi cabríem tots, en cas de tempesta!

Retornem enrere i seguim el corriol i la pista que ens puja a la Serra Rectora: al cim, una senyera ben esfilagarsada, que ha perdut les barres i l'estel, encara que els quatre fils que queden demanin voleiar cap al cel.

Des del mirador de la serra la vista s'estén per boscos i muntanyes i al dessota, Monistrol als nostre peus. La foto de conjunt de rigor i el dinar entre els seients que formen la pedra i els rocs.

Baixem el corriol de retorn ja cap a Calders. Les aigües calmades de la riera reflecteixen l'església i anem a prendre quelcom al bar on confonen els noms de "Vichy" i "Bitter", però ens ho anem bevent tot. El pobre noi que serveix va de bòlit amb la trentena de persones que li apareixen de cop. La pedra del molí d'en Sala, és aquí!

Sant Serni de Clarà

 Una sortida tranquil·la. Una matinal ben fresca tot i que es prometia un bon sol. Però hem tingut núvols ben potents tota l'estona de caminada, fins que no hem arribat altra vegada a Avià on ja ens ha sortit el sol per prendre un cafè.

L'arribada al punt de trobada lenta i accidentada. Alguna ha arribat ben d'hora preveient tallades de carreteres pel Maresme i els dos Vallesos a causa de la vaga de docents. Altres a dos quarts de deu encara estaven a Cerdanyola o a Badia, a l'AP7 o a Sallent els més avançats. Una mica tard, però hem pogut esmorzar una mica tots, alguns ben descansats i altres a peu dret i hem pogut començar l'itinerari. Sort que, aquesta vegada, era una excursió planera i curta. Abans de començar, però, felicitem de cor al nostre sant Josep, vocal com cal.

El paisatge està magnífic. La verdor s'imposa i amb els núvols negres destaca més, és d'una saturació pujada. Els arbres brotant i florint i al terra les petites violetes ja han tret el cap. 

Seguim un bon tros del GR1 passant per Gorans i per la masia enrunada i coberta d'herba de Casancots. Quina llàstima de masies quan les veus, encara orgulloses, mostrant el seu esquelet. Quantes històries deuen amagar, quanta gent han vist passar! Sembla que els últims masovers en marxaren per les males condicions de la casa.

Una mica més endavant ens trobem amb el Molí de Casancots; el camí passa per davant de la enorme bassa. És un antic molí fariner del municipi d'Avià inclòs en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, al costat de la riera de Clarà. És un molí hidràulic d'una mola que rep la transmissió a través de l'aigua que prové de la bassa, que es troba a un nivell superior a la casa, i que cau a un rodet metàl·lic horitzontal que acciona l'arbre. Documentat des del segle XVIII. És el molí de la casa d'en Cots o Casancots. Els actuals propietaris l'adquiriren el 1888 i l'ampliaren per tal de poder-hi viure el 1899. Hi ha diversos carreus gravats amb les dates de la construcció, les diverses reformes, etc. Al segle XIX i inicis del XX aquest molí funcionava a ple rendiment. Hi havia un molí de farina i un escairador de blat de moro que va estar actiu fins fa pocs anys. El molí fariner és d'una mola, i l'aigua que sortia s'aprofitava per moure l'escairador.

Avui tenim sort i veiem el Salt del Molí de Casancots en tota la seva activitat. Un doll d'aigua  ben abundós. Per arribar-hi cal desviar-se uns cinquanta metres de la pista principal, fang i aigua que ja ens saluden a cada sortida del que portem d'any, i arribem a la part superior de la balma per sobre de la riera de Clarà. La balma té unes dimensions màximes de 35 metres d'amplada per una profunditat de 10 metres i 3 d'alçada. Quan la riera entra en activitat, s'origina aquest bonic salt d'aigua. Coneguda des de temps immemorials. Inèdita en els catàlegs espeleològics, membres del GE Badalona la visiten el setze de desembre del 2017 i en fan els corresponents treballs de catalogació. La riera es precipita per un salt de 10 metres, just a sota del salt trobarem hi ha la balma de Casancots. 

Gràcies al cel que ha plogut tant ara ens regalem la vista amb aquests saltants i les botes amb banys de fang.

Reculem cap a la pista, tornem a travessar la riera aixecant les puntes dels peus perquè no entri tanta aigua dins les botes i ens desviem un xic cap al pont de la riera de Clarà, amb un saltant i un petit gorg que ens enamora a tots i ens hi fem la foto de conjunt. 

Més endavant, seguim cap a la masia de la Riereta on cal apartar-se lleugerament del camí per veure un petit salt sortint del pont de la Riereta. La masia, ara casa rural, era també un antic molí fariner. És un edifici que està considerat patrimoni immoble per la Generalitat i està protegit legalment des del 2011.

" El molí no estava encara en funcionament a inicis del segle XX perquè no apareix al Registre de Matrícula Industrial d'Avià. La primera notícia històrica apareix al Cadastre de 1767, quan Antonio Camps n'era el propietari al mateix temps que el mas de la Riereta i Lluert de Clarà, cosa que ha fet pensar a historiadors que dataria d'aquesta data. Luis Blanxart pare en fou el propietari el 1856. El seu fill va organitzar a la Riereta i al molí una explotació agropecuària moderna que va estar vinculada a l'Institut Agrícola Català de Sant Isidre" (Extret de Viquipèdia)

Molt a prop del molí, la granja de la Riereta, patrimoni arquitectònic de la Generalitat de Catalunya, amb diferents coberts i edificis tots en activitat.

Des d'aquí, immersa en un camp ple de verdor es domina ja l'ermita de Sant Serni de Clarà. El Roc de la Monja, el Roc de Palau i la Costa de Serrapinyana l'agombolen i l'arreceren dels vents del nord del Berguedà. Sant Serni és una església reconstruïda al segle XVII sobre una església romànica anterior, al municipi d'Avià, protegida com a bé cultural d'interès local. Les primeres notícies del lloc de Clarà i del castell de Clariano són l'acta de consagració de l'església de St. Martí d'Avià, al 907. El 1003 es tenen notícies de l'església advocada a St. Sadurní que el comte d'Oliba cedí, juntament amb sta. Maria d'Avià, al monestir de Sta. Maria de Serrateix. Al segle XVII l'edifici romànic fou substituït per l'actual construcció. Durant la Guerra Civil fou malmesa i s'hi abandonà el culte. A principis dels noranta del segle XX, després d'una campanya de neteja, el Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya atorgà un crèdit per poder iniciar-ne la restauració. Avui en dia, s'hi fan alguns concerts .

Lany 1854, quan només tenia setze anys, el pintor Marià Fortuny i Marçal va residir temporalment a la zona fugint de l'epidèmia de còlera que assolava Barcelona. Durant l'estada va pintar tres quadres, entre els que destaca "La Vall de Clarà", en el que s'observa l'església de Sant Serni així com altres masos propers: la Riereta, l'Hostal del Gran Nom i els Porxos. Aquesta pintura es troba al Museu Comarcal Salvador Vilaseca de Reus. 

El camí de tornada segueix un primer tram al costat de la carretera amb un aire ben fred i veient les nuvolades i les boires per sobre de Queralt. En lloc d'anar directes cap a Avià, es desviem per passar per les Roques de Codines. Un rocam erosionat que cal baixar fins a una roca ben llisa , tan llisa que sembla una esplanada per fer un aplec. Al mig un petit monticle que no sabem pas endevinar què és i tot el lloc ballat i amb una càmera encastada a la roca que ens mira.

Reprenem la marxa per un petit corriol fins a desembocar a una prat verd que ens serveix de taula per dinar. Després del descans, ens dirigim cap a Avià tot veient com els núvols s'obren, el temps s'aclareix i comencen a sortir unes llenques de sol que ens fan pressuposar que hauríem tingut calor. Però que també és una salutació a la primavera que encetarem demà.

I posats a fer que és l'hora del cafè, ens el fem servir amb trossos de coca regalada pels del bar.

El neolític de Castellar de la Ribera

La comarca del Solsonès és una comarca poc explorada pels excursionistes que, en general, prefereixen anar cap a la nord o ben bé cap al sud, allà on es poden trobar cims, serralades i pics que requereixen esforç , Tanmateix, el Solsonès ens reserva sempre un paisatge força boscós, amb masies escampades i gairebé totes habitades, amb esglésies i ermites romàniques perdudes entre els boscos; una vegetació més seca que la comarca veïna del Berguedà, però, també, un plaer pel caminant.

I aquesta vegada, el Grup de Dijous del CEC, hem anat a conèixer el Neolític de Castellar de la Ribera: dòlmens i menhirs entre boscos, entre el Serrat dels Pastors i el Serrat de Vilaginés, entre la Rasa del Pujol i el Barranc dels Apòstols. Castellar de la Ribera és un municipi curiós, de masies escampades com gairebé tota la comarca, amb l'Ajuntament i l'església a peu de la carretera de la Bassella abans de creuar la Ribera Salada i el Poliesportiu amb altres masies un poc més avall de l'Alt de Clarà.

Ens hem trobat tots a l'encreuament de la carretera que ve de Solsona, puja la Collada de Clarà i baixa fent ziga-zagues fins a trobar la Ribera Salada. L'encreuament que heu de prendre indica Poliesportiu i Madrona amb lletres grosses —una ermita fantàstica ara casa rural. Cal continuar la carretera i arribar al poliesportiu i local social on es pot aparcar. Des d'aquí ja us podeu calçar botes .

Un cop passat Can Marmí, el corriol us porta a la Necròpolis de LLor. Els dòlmens estan ben senyalitzats, numerats i gairebé tots en perfecte estat. Un caminet al costat del rierol, molt agradable de fer i, després de les pluges que ham tingut, amb una herbei ben verd. Us heu d'arribar fins el final, un dolmen ajaçat al marge que presagia un despreniment.

La necròpolis és un cementiri prehistòric d'ara fa uns 5500 anys. Consta de set tombes i un menhir distribuïts a banda i banda dels torrents del Llor i dels Apòstols. Entre totes les tomes de la Necròpoli s'ha pogut documentar la resta d'onze individus, més d’un centenar de punxons d’os, un penjoll fet amb un cargol marí, arracades fetes amb ullals de senglar, ganivets de sílex i algunes destrals i molins de pedra. Tots aquests objectes es poden observar a les vitrines del Museu Diocesà i Comarcal de Solsona. 

"Solsonià és com es coneixen les restes arqueològiques del neolític mitjà  descobertes a la Catalunya Central. S’han agrupat aquestes restes sota el concepte de Solsonià perquè coincideixen en la manera d’enterrar els seus morts amb fosses excavades a terra revestides amb grans lloses. La necròpolis del Llor n’és un exemple, així com les altres necròpolis que hi ha a Castellar de la Ribera i arreu de la comarca. A més de la manera d’enterrar-los, els estudis realitzats al jaciment del Llor concorden amb els d’altres jaciments neolítics en el sentit de les formes dels cossos a l’hora d’enterrar-se que es trobaven normalment en posició fetal, o la direcció que apuntaven, mirant on es pon el sol". (Regió7, 19.10.2021)

Després d'un tram de pista pel Serrat dels Pastors, trobem la masia de Can Llor, que ens permet descansar una mica sota un sol que ja comença a escalfar de veritat. Continuem pel Camí de la Serra de les Cases passant per sota el Serrat Rodó i el Turó de la Llobella. En aquest punt la marxa es fa més difícil, ens emboliquem per dins el bosc i ens enredem amb les punxes i els esbarzers. Sembla que no n'haguem de sortir mai d'aquest embolic! El corriol és gairebé desdibuixat. Sort del trac dels companys de Solsona que ens guia i ens facilita la sortida. Entremig, en una mica de pendent amb matolls crescuts que amaguen arrels arrapades a terra, hem tingut un ensurt. El Toni ha caigut de tal manera que ha calgut dur-lo al CAP de Solsona. Els demés hem continuat entre matolls, boixos secs i branques mortes fins a trobar una pista que ens ha creuat la carretera

Al cap d'una estona hem arribat a una nova zona de tombes prehistòriques: El Clot del Solà i el Dolmen de Clarà, una cambra de lloses que es trobava dins d’un túmul i a la qual s’hi accedia a través d’un passadís. S’hi ha pogut documentar restes humanes pertanyents a un mínim de setze individus. D’entre aquestes restes destaquen dos cranis amb una trepanació cadascun, practicada en vida de l’individu amb finalitats possiblement màgic-terapèutiques. Entre els aixovars trobem vasos ceràmics, anelles de bronze, un ganivet i diferents ascles de sílex, una destral de pedra i una dena de collaret de pasta vítria blava decorada amb òculs. La importància d’aquesta necròpolis recau en el fet que fins avui és l’únic exemple en aquesta zona on podem constatar una reutilització de l’espai funerari durant un període cronològic d’uns 2.000 anys.

En havent dinat a redós del dolmen, hem seguit la carretera, hem descobert el Forn de Teules i hem pujat el Serrat dels Apòstols fins l'ermita del mateix nom.

Com que no ens hem refiat d'un altre corriol, el sol ja estava en camí de ponent en una magnífica amb aquella lluminositat de les tardes d'hivern, hem seguit el tram de carretera fins al Poliesportiu on hem trobat els cotxes i el Toni amb un braç immobilitzat al cos. Però per sort, ens hem pogut fer la foto de conjunt amb tots els i les participants d'aquesta interessant sortida.

Pels voltants de Dosrius

El Maresme és una comarca molt propera a Barcelona, de turons més aviat suaus que no tenen res a veure amb el Pirineu, amb un paisatge més aviat sec que res a veure té amb la Garrotxa. Molts excursionistes no li donen el valor paisatgístic que té, no són pics ni gran alçades, no hi ha vies ferrades, no hi ha gaire romànic ni monuments. Però jo sempre l'he vist una comarca alegre i riallera, plena de llum, que guarda secrets importants per qui els vol conèixer. Amb un terreny que sorprèn a qui no coneix la comarca o no hi està acostumat, el sauló. Amb un sòl aixaragallat de profunds solcs al terra produïts per l'erosió o per les motos i bicicletes que acostumen a pujar veloços. Amb pujades que costen i baixades on s'ha de ser prudent per no relliscar del tot. Amb terreny humit per la manca de sol que l'assequi i amb llocs que no xopen del tot l'aigua de la pluja. Amb sorra pels camins vorejats de canyes.

Tot això és el que ens hem trobat caminant pels voltants de Dosrius, un poble de l'interior entre Mataró i Argentona; entre mar i muntanya.

Dijous 15 de gener vam tenir encara un dia primaveral. El matí es va aixecar amb boira que el sol es va encarregar d'anar dissipant ràpidament amb la seva escalfor. El dia fresc va deixar pas a una atmosfera calenta. 

Vam començar el camí que surt de l'aparcament que hi ha a l'entrada del poble. Un camí planer fins a la font del Sot. He anat varies vegades a la font del Sot i sempre l'he trobat enfangada; jo diria que no he arribat mai a la font mateixa. Aquesta vegada ho hem superat: no estava enfangada, estava anegada d'aigua. Un petit llac des del camí i ocupant el sot fins la font. Sobresortien una mica els respatllers dels bancs on la gent pren la fresca a l'estiu. Es pot dir ben bé que el nom està ben trobat!

Hem tornat enrere per reprendre la pista que ens porta fins la carretera de Llinars i on, al revolt, preveiem baixar per un corriol direcció cap al camí del castell. Tot ple de fullaraca, aigua i fang. La humitat ensenyorida del racó ens feia pensar més en la Garrotxa que en el Maresme. Sort que hi ha solució per tot i hem pres la sàvia decisió de fer una mica més de volta però assegurar-nos no acabar tips de mullena. 

La pista s'enfila costa amunt. Eixuta, això sí! Pujades i baixades en una tendència sempre amunt. Sembla talment un tobogan encastat a la natura. Cal anar-se traient roba, parar i respirar un xic a cada mica de fondalada i confiar en la que va al davant. Després d'uns dos quilòmetres pujant cap al cel, hem convingut que hem fet el millor: les vistes al Montseny i al Montnegre s'ho valen. Un complement sorpresa de la sortida que ens ha deixat ben satisfets tot i que sabem que hem allargat el camí i la dificultat tècnica; però som del CEC!

Un cop arribats a la carena ens ha tocat baixar una mica fins el desviament cap al castell de Dosrius o el que en queda. Una paret un xic apuntalada, un cartell amb l'explicació de la seva història incloent els marquesos de Sentmenat i la Ruiz de la Prada. Al recinte del castell no hi cabem pas les trenta persones que som; cal donar la volta als matolls centrals i anar baixant per donar cabuda a tothom. Un pas de baixada curt però que et fa mirar a terra. A l'esplanada, després d'amarar-nos d'història i de fer un repòs amb ganyips i fruita, tornem a desfer la pista fins al trencant una mica abans del Portell i que ens porta a l'altra vessant per un corriol que hem d'endevinar entre arbres secs i troncs caiguts pels llamps.

El corriol desemboca a la pista que va a la Pedrera d'en Sesa. La seguim tot deixant passar alguns camions ben carregats i que aixequen una bona polseguera. Travessem la rotonda i continuem fins a la blanca ermita de Sant Llop, copatró de Dosrius i on encara s'hi celebra, a principis de setembre, la Festa Major. El nom prové de "lupus" que significa "aquell que és com el llop". Sant Llop és l'encarregat de guarir el mal de coll i l'afonia. Alguns l'identifiquen com un pastor que vivia amb un ramat de llops a les muntanyes; altres parlen d'un bisbe de Verona del segle IV i alguns més d'un bisbe de Troyes del segle V. Sant Llop baixava de les muntanyes una vegada a l'any per les masies a cobrar el tribut que es pagava si es volia evitar l'atac dels llops.

Hi ha diferents creences sobre Sant Llop. Si un home veia un llop abans que aquest el veiés, la bèstia restava muda per sempre més; en canvi. si era el llop el que veia primer l'home, aquest perdia la veu, quedant afònic de l'ensurt. Els goigs en parlen clar:

 “Puix la real descendència
us obliga a ésser piadós,
guardeu-nos, sant Llop gloriós,
del mal de coll i d’esquinència 

També expliquen que quan Àtila va envair la Gàl·lia, Sant Llop bisbe de Troyes va pregar a Déu durant molts dies, postrat a terra, dejunant i plorant sense parar. Àtila en veure'l així va fer una reverència a l'home de Déu i Sant Llop se li va adreçar i li va preguntar qui era:

 —"Jo sóc", va dir Àtila, "el flagell de Déu."

—"Respectarem el que ens ve de Déu", va respondre el bisbe, però si vostè és el flagell amb que el cel ens castiga, recordi que vostè no ens pot fer res, llevat que la mà omnipotent, que el regeix i el mou, ho permeti.

Àtila, impressionat, va prometre al prelat protegir la seva ciutat. 

 L'advocació de Sant Llop no és molt freqüent. Hi ha una torre ermita de Sant Llop a Sant Dalmai, prop de Girona,i és el sant de l'antic municipi d'Hortsavinyà (avui municipi de Tordera, al Maresme), al vessant meridional del Montnegre, una l'església parroquial dedicada inicialment a Santa Eulàlia i que posteriorment es va consagrar també a Sant Llop. Hi ha també capelles de Sant Llop a Viabrea i Sant Vicenç de Montalt.

Un cop dinats emprenem la marxa de retorn cap a Dosrius, tot caminant per la riera de Canyamars, enfonsant els peus a la sorra i voltats de canyes en una tarda fantàstica de llum hivernal i cel clar. En sortir de la riera ens enfilem per un talús a l'altura de l'escola per veure la Cova sepulcral de la Costa de Can Martorell, un forat al terra on s'han trobat més de dos mil ossos dels homes del Neandertal. Una cavitat funerària excavada a la roca a la que s'accedeix per un vestíbul entre lloses de pedra clavades a terra. Tot plegat ha permès identificar uns 200 individus enterrats d'ambdós sexes i de diferents edats. El jaciment va ser descobert el 1994 per la secció arqueològica del Museu de Mataró.

I ara sí que entrem al poble. Ens rep el campanar que s'aixeca orgullós dalt d'un turonet i descansem, molt ben atesos, al bar de Ca l'Andreu abans de marxar cap a casa després d'una jornada més llarga del que preveiem, però també més interessant i plaent.