25 de març 2012

Oblit

Ja fa una mica més d'un any. I, en aquest temps, ningú m'ha parlat de tu. El dia 13 només em va trucar l'Artemi; com li vaig agrair sense poder-li contestar. I el 14 va venir la Clara a casa i vem dinar juntes: avui fa un any, Clara; ja ho sé, em va dir. I la seva resposta callada, igual que el missatge de l'amic em van acompanyar. 
Però ningú parla dels morts. Tothom deia que eres molt maca, caram!, una gran persona! I sembla que no hagis existit. Potser això és de les coses que m'han fet més mal. Figura't!, si tu, que eres la que la gent coneixia i en certa manera admirava, qui em recordarà a mi? Ja sé que el que acabo de dir és un pel presumptuós, però, què és l'existència sense el record dels que queden?, Ni els altres membres de la família ni els teus amics m'han dit en un any res de tu i t'he anat buscant per tot arreu: he anat a Montserrat, he anat a Cal Julià i he passat per Timoneda, he anat a Valls a veure la Teresa i he trucat vaires vegades al Joan, m'he parat a saludar al Jordi i la Júlia, he baixat a la Bisbal de Falset i pujat a Canalda, he anotat quatre tonteries al Facebook de les nebodes, he trucat a la Teresa i en Fredi, a la Conxita i el Brugalla, a la Carme, fins i tot he tornat al tros de platja on aprenguérem a nedar quan érem petits amb les teves companyes de la feina, a Masnou; he pujat muntanyes, he cantat cançons, he celebrat totes les festes.... I no he trobat pràcticament ningú que em digués alguna cosa de tu, que em donés senyals de recordança.
La mort és això?? L'absència del cos.... i de l'existència en el pensament dels altres.
Tinc la sensació que només recordo jo. Què serà el dia que el meu record també sigui oblit?
Passaran els anys, no sé quants per part meva. Avui, he anat a compar-me una pasteta de diumenge i la senyora de la pastisseria m'ha preguntat per tu: guoita! estan davant de casa! i avui ella ha sabut que fa un any que no hi ets! Ja no és com abans això del veïnat, eh! Tu recordaves tothom, sabies qui havia viscut i enyoraves els jocs d'infantesa al carrer i la joventut que passa de pressa... i la vida d'aquest carrer d'en Prim on sempre vas estar i on estas encara: hi vas néixer, hi vas passar la joventut i vas tornar-hi a les portes de la vellesa -què bé que vem poder tornar-hi, eh!- i estas ara reposant i esperant-me. Aquí, a casa, tot està igual i encara t'espero com si haguessis de tornar, com si, recordant altres temps, pleguessis tard de la feina i jo t'esperés cuidant del meu germà i pensant si tornaves, i.... tornaves sempre! I ara, has marxat? Vull creure que ni t'has mogut d'aquí.
És amb el record que podem encarar el futur!

16 de març 2012

Entrevista a 365 contes


Els 365 contes van fent camí!! Cada dia que passa va millor! A veurem si morirem d'èxit!!

15 de març 2012

365 contes

Ja ha sortit el llibre!!!!! La feina d'uns quants escriptors i de l'ànima del blog "365 contes", la Mònica, ha aconseguit, per fi,  l'objectiu!!  Enhorabona a tots i totes!!!!!! Hem demostrat que amb constància, amb paciència, amb il·lusió, tot i que amb pocs recursos, es poden fer coses que motiven i que et donen ànims per continuar qualsevol tasca.
Ara si que el conte en lletres majúscules que hem anat seguint pel blog, aquell que hem explicat tots junts, mica a mica, sense defallir, té un final feliç.
Una noia va tenir la idea, un grup de gent la va seguir i entre tots hem arribat al final. O potser al començament d'una nova etapa?
Espero que en gaudiu tots del llibre i també espero que en poguem fer molts més de llibres i de projectes.
A tots els contistes que m'heu donat la possibilitat de participar en un projecte d'aquestes característiques, moltes gràcies! Ha estat un goig ser-hi. Els llaços de germanor que s'han creat ens han encoratjat a tots.

FELICITATS!!!

| Dóna la cara per la Independència

| Dóna la cara per la Independència

 


 

14 de març 2012

13 i 14 de març



A la Miozz Mirades:
Jo també enyoro el tretze de març. Estic plorant, i el teu enllaç m'ha fet plorar més. El 13 de març la meva mare hagués fet 84 anys. I el 14 de març fa un any que és morta i m'enyoro com una criatura; és el meu plor i el de tot un any amb mi i m'enyoro i l'enyoro! Em venen tantes coses al cap: els records de petits, la mort del meu pare, que sempre he plorat, (he sigut molt ploranera jo), i les excursions i el treball entre nervis i dificultats i la marxa del meu germà (com la va patir!) i el buit de la seva família i el refugi en els amics, en la muntanya i la música i en la nostra vida conjunta, el saber el que pensava cada una, el viure una per l'altra,... I ara encetarem un altra any.... Amb quina finalitat??... la del records??....la de l'enyor i el dolor constant??... la del sentit de tot plegat??... Vull creure que tots són en mi, que tots són jo ... però em falten una mica les forces... i ara, entre el 13 i el 14... entre l'inici i el final,... em sento cansada.
Em venen tantes glopades de pensament que les llàgrimes són un consol i em miro al mirall i veig tristor a la mirada. I al mateix temps ho vull defugir. Vull recordar amb serenitat i amb alegria i amb el regraciament d'haver viscut el que he viscut i de poder-me sentir, ara, plena de tota una vida que al mateix temps que em fa mal em dóna esperança.
Avui he anat a l'entrega de premis del concurs de relats organitzat per l'Associació Dones Àrtemis a Cornellà. Hi vaig presentar un escrit de les meves sensacions aquestes darreres vacances d'estiu, en una conversa permanent amb la meva mare. M'ha semblat que era un petit homenatge que li podia fer. Va passar l'estiu i la tardor i estem acabant l'hivern i tot recomençarà a la primavera. La margarita, aquest any encara no ha florit; és la darrera flor que vas veure florida, mama, l'any passat; però ha sortit ja una rosa.
Saps, mama, aquesta mania de parlar sola per casa m'acompanya. Tinc unes xerrameques amb tu!
Gràcies, Dolors, per compartir el teu escrit amb mi, m'he sentit acompanyada. No sé si aquesta nit dormiré, però si sé que hi ha gent que m'acompanya.

Una forta abraçada, Dolors!