Oblit

Ja fa una mica més d'un any. I, en aquest temps, ningú m'ha parlat de tu. El dia 13 només em va trucar l'Artemi; com li vaig agrair sense poder-li contestar. I el 14 va venir la Clara a casa i vem dinar juntes: avui fa un any, Clara; ja ho sé, em va dir. I la seva resposta callada, igual que el missatge de l'amic em van acompanyar. 

Però ningú parla dels morts. Tothom deia que eres molt maca, caram!, una gran persona! I sembla que no hagis existit. Potser això és de les coses que m'han fet més mal. Figura't!, si tu, que eres la que la gent coneixia i en certa manera admirava, qui em recordarà a mi? Ja sé que el que acabo de dir és un pel presumptuós, però, què és l'existència sense el record dels que queden?, Ni els altres membres de la família ni els teus amics m'han dit en un any res de tu i t'he anat buscant per tot arreu: he anat a Montserrat, he anat a Cal Julià i he passat per Timoneda, he anat a Valls a veure la Teresa i he trucat vaires vegades al Joan, m'he parat a saludar al Jordi i la Júlia, he baixat a la Bisbal de Falset i pujat a Canalda, he anotat quatre tonteries al Facebook de les nebodes, he trucat a la Teresa i en Fredi, a la Conxita i el Brugalla, a la Carme, fins i tot he tornat al tros de platja on aprenguérem a nedar quan érem petits amb les teves companyes de la feina, a Masnou; he pujat muntanyes, he cantat cançons, he celebrat totes les festes.... I no he trobat pràcticament ningú que em digués alguna cosa de tu, que em donés senyals de recordança.

La mort és això?? L'absència del cos.... i de l'existència en el pensament dels altres.

Tinc la sensació que només recordo jo. Què serà el dia que el meu record també sigui oblit?

Passaran els anys, no sé quants per part meva. Avui, he anat a compar-me una pasteta de diumenge i la senyora de la pastisseria m'ha preguntat per tu: guoita! estan davant de casa! i avui ella ha sabut que fa un any que no hi ets! Ja no és com abans això del veïnat, eh! Tu recordaves tothom, sabies qui havia viscut i enyoraves els jocs d'infantesa al carrer i la joventut que passa de pressa... i la vida d'aquest carrer d'en Prim on sempre vas estar i on estas encara: hi vas néixer, hi vas passar la joventut i vas tornar-hi a les portes de la vellesa -què bé que vem poder tornar-hi, eh!- i estas ara reposant i esperant-me. Aquí, a casa, tot està igual i encara t'espero com si haguessis de tornar, com si, recordant altres temps, pleguessis tard de la feina i jo t'esperés cuidant del meu germà i pensant si tornaves, i.... tornaves sempre! I ara, has marxat? Vull creure que ni t'has mogut d'aquí.

És amb el record que podem encarar el futur!