El conte del pescador

A la costa sud d’una illa perduda al mig del Mediterrani, s’inicia la tempesta. El bramul de les ones és eixordador; muntanyes d'escuma toquen el cel.

 

A l'horitzó, els núvols negrosos s'ajunten amb l'aigua. Llampecs i trons es confabulen en un terrabastall de llum i soroll. La barca es gronxa a mercè de les onades amb els rems inutilitzats. El pescador s'aboca a l'aigua. Una cua de peix, com un ventall, apareix a popa; uns cabells rossos emergeixen per proa. Sent la música del vent, sent la melodia d’una cançó. De cop, una mà aferra la seva mà, una mirada dolça l'atrapa i, al mateix moment que ressona el tro, la barca s'enfonsa. El pescador queda eternament lligat a l'encanteri d’Himeropa; baixa a les profunditats i es perd.

 

Himeropa sent la flaire del perfum que li arriba des de la costa. Allà sota l’aigua la sensibilitat olfactiva es perd i la musicalitat de la seva veu queda atrapada pel rocam i per les algues que es mouen compassadament. El silenci ho embolcalla tot. La vida hi és cada cop més escadussera. El pescador li ha parlat de terra ferma: d’olors i perfums, de cants i rialles, de menjars exquisits, de vida d'arbres i flors, de pasturatges verds, d’amor i de mort. El pescador s’enyora de la barca, enyora el tafaneig del port, el moviment i el tragueig de la taverna. Les llàgrimes que vessa sota el mar es perden en la immensitat de l’aigua. No només de bellesa i encant es pot viure, pensà cada matí mentre una llum tènue penetra la fosca lletosa de les ones.

 

 

Un moviment els arriba de lluny i es va acostant. Una música sona a l’exterior, una ombra del defora els encalça; una ombra semblant a la proa d’una barca. Uns pètals cauen al mar, un aroma penetra dins l’aigua, uns colors, vermells, roses i esgrogueïts llueixen tot dansant al compàs de les ones. El pescador somriu i es mira Himeropa com alça el cap i treu la cua lliscosa al defora. En un moment s’agafen les mans i el batent de les onades els arrossega cap a la sorra. El sol i la llum els acarona les galtes. Amb la ma alçada recullen una rosa a punt de desfullar-se i, sortint de l’aigua, s’afegeixen a una festa que esclata de llum i de colors. 

 

 És abril, li diu el pescador a Himeropa.

 Visquem-lo junts, Jordi. Li contesta la sirena.

 

Les Caramelles

Pasqua Florida. Les caramelles surten al carrer. A pobles i ciutats, grans i xics entonen cants per places i carrers, trucant per les cases i esperant moments de joia i alegria. Les caramelles s'encomanen, l'alegria es comparteix, els cants agermanen, la festa és de tothom. 

No se sap ben bé com va començar aquesta tradició dels diumenges i Dilluns de Pasqua; a pagès és més present que a les ciutats. Trobades com les de Súria, Sallent, Sant Julià de Vilatorta, Organyà, Vilafranca del Penedès o Tuixén, fan reviure una tradició ancestral. La volta pels carrers de la vila, amb espardenyes i barretina, tot recollint els presents que ofereixen els veïns —una xocolatada, un vermut, un pernil, diners, una cistella de caramels, ous i viandes— que després es compartiran i menjaran tots junts en una celebració col·lectiva.

Els cants tradicionals acompanyats per instruments com la flauta, la flauta de pastor, el tamborí o la gralla i els tocs de les campanes, cantants amb tota la potència de la veu, amb un somriure als llavis i amb una sensació de germanor, fan que el dia sigui lluminós tant pels cantaires com pels que surten als balcons a omplir la cistella i per la població que es para al carrer per deixar passar la comitiva i seguir-la afegint-se al cant, al somriure i a la xerinola.

Deixada enrere la Quaresma, la Pasqua, fora del significat religiós, exemplifica també l'arribada de la primavera, la conquesta de carrers i places, l'aire lliure, els dies riallers, el despertar en companyonia. Les caramelles són sinònim de festa i són moltes les ciutats i pobles que veuen sortir els caramellaires ja de bon matí.

La cistella, lligada al capdamunt d'una llarga vara i tota adornada de cintes, arriba fins al balcó de l'homenatjat el qual, en correspondència, hi deixa el seu donatiu. La ballesta ja està llesta!

"Ompliu-nos bé les nostres cistelles.

Sigueu persones nobles de cor.

Amb el gran cant de les Caramelles.

Dilluns de Pasqua ja ha tornat.

No tenim pressa

Sí, tenim pressa,

Buf, com pesa...!

Ai! La ballesta!

ja està llesta!"

Badalona, des de fa uns anys, també ha recuperat les caramelles que baixen fins a Baix a Mar des de Dalt la Vila, passant, aquest any, pels carrers de: plaça de la Constitució, carrer Sant Sebastià (amb una llaminera xocolatada), Quintana Alta, Barcelona, carrer de Dalt, carrer Fluvià, carrer Lladó, Riera Matamoros, plaça del Sol, Santa Madrona, carrer d'en Prim, Sant Pau, carrer de la Mercè, Sant Anastasi i plaça de la Vila. Amb una emotiva parada davant del Circol tot recordant l'Antònia Carbó, actriu i ànima de les festes tradicionals, que, ben segur, ens ha seguit portant el compàs i seguint el ritme dels nostres cants. L'any 2001 l’Associació Cultural SOCA-REL, en col·laboració amb l’Associació de Veïns del Centre, l'Associació de veïns de Dalt la Vila i altres entitats, les van recuperar de nou. S'havien deixat de cantar a mitjans del segle passat. A la nostra ciutat, se celebra el Dilluns de Pasqua al matí. La cercavila de les Caramelles l’encapçalen els músics i les banderes de Badalona i Catalunya.

Una de les cançons més recordades, cantada fa anys per la Núria Feliu que la va popularitzar en el disc dedicat als cuplets, i que ens vam arribar a saber de memòria, fa així:

Al cel brillaven milers d'estrelles
Era de Pasqua l'hermosa nit
Al vent llençaven les caramelles
Cançons alegres entre el brogit

Quan el meu novio que era el solista
De l'Aliança del Poble Nou
Serio lluïa sa veu d'artista
Estava el barri ple com un ou

I jo escoltava des del balcó
Les dolces notes d'eixa cançó:

 
Per tu, tan sols per tu, xamosa nina
D'amor ardent el meu cor sent un goig diví

Que és gran l'estimació que a mi em domina
Ja ho comprendràs quan estaràs soleta amb mi
Soleta amb mi

 

Quan acabaren les caramelles
Va haver-hi un xàfec d'aplaudiments
I les guarnides i altes cistelles
Quedaren plenes en pocs moments

Vaig dar d'ous frescos, dotzena i mitja
I un bé i un ànec al meu xicot
Mentres li deia plena de ditxa
Veus si t'estimo que t'ho donc tot
Petons anava tirant-li jo i ell em cantava amb molta il·lusió:

 

Per tu, tan sols per tu, xamosa nina
D'amor ardent el meu cor sent un goig diví
Que és gran l'estimació que a mi em domina
Ja ho comprendràs quan estaràs soleta amb mi
Soleta amb mi.

 

El segon dia de Pasqua anaren

A Badalona a menjar-se el bé
I al tornar al vespre tots ells passaren 

formats com sorges, pel meu carrer

Amb grans forquilles a molts se'ls veia
El meu tocava l'acordeó
I fent-me el murri, l'ullet em deia
Tot lo que vulguis et toco jo

I així cantava molt dolçament
Fent filigranes amb l'instrument.

 

Per tu, tan sols per tu, xamosa nina

D'amor ardent el meu cor sent un goig diví
Que és gran l'estimació que a mi em domina
Ja ho comprendràs quan estaràs soleta amb mi
Soleta amb mi, soleta amb mi, ai, si

 

 

 

Sempre m'ha fet gràcia que sortís Badalona per aquí el mig! Però crec que és veritat que la gent tenia per costum venir a menjar-se el xai —potser a la Conreria, o a Canyet—, així com a l'estiu s'estilava venir-se a banyar als "banys i casetes" de Badalona i Montgat; com qui anava molt lluny d'excursió! (Potser a la gent de Barcelona els ha quedat aquest record i veuen el meu poble, convertit en gran ciutat i creuat pel tren, pel bus, pel metro, per l'autopista i pels carrers, com un lloc lluny, molt lluny de tot!).

Us deixo, doncs, des d'aquesta Badalona d'altres temps, amb les cançons de les Caramelles i una tradició.

Un goig haver-hi participat. Més activitats com aquestes fan falta, ànima d'un poble que, tot seguint les tradicions, vol conquerir la llibertat per forjar un futur esperançat per a tothom.

 

BONA PASQUA!

Divendres Sant a Barcelona

 Recordo les setmanes santes a Cal Julià i a Timoneda i algunes amb un viatge els primers dies de la setmana —que sempre he fet el calendari escolar, jo!— per no trobar tanta gent pels llocs. Aquest any, he canviat de mètode i la santa la faré a partir del 24 d'abril, una setmana a la Vall d'Àssua i ara a casa! Això és l'avantatge que té poder decidir sense donar explicacions a la "feina" i poder marxar els dies que la gent treballa.

Però quedar-se a la ciutat no és, per a mi, un càstig, ni una pena, ni un avorriment, ni res que se li assembli!

Avui, Divendres Sant, he agafat la bici i la màquina de fotos i he anat cap a Barcelona passant pel delta del Besòs, pel Fòrum i la Diagonal fins les Glòries barcelonines, que amb bici no contamines ni fas enfadar l'alcaldessa de la capital!, i, per descomptat, t'estalvies les cues d'entrada, encara que un Divendres Sant la gent de la capital ja és fora i els de "comarques" podem entrar sense molestar!

Un goig anar-se parant. A primera hora el passeig de Badalona encara no és massa ple de gent. El batent de les ones encara bramula amb força i els corredors de diumenge encara són pocs. M'arribo, com sempre que vaig cap al sud, a l'antiga fàbrica Bòrax; ara els pisos nous ja són acabats, però el meu goig encara consisteix a fer botifarra quan hi passo pel davant. Grisos, han quedat ben grisos: I recordo els temps de l'empresa química que tants maldecaps va portar cap a casa. Sempre penso amb l'Estapé i el Guti, i el Rodri i el Garcia, que tantes vegades m'havia arreglat el cotxe, el sindicalista Hidalgo i l'home del bar sempre agraït a la "Senyora Montserrat" i, quan veig la palmera que em serveix de referència, tinc un record pel senyor Duran i la torre on vivia, avui desapareguda com han desaparegut els maldecaps i la gent que hi va esmerçar els millors anys de la seva vida.

Travesso les xemeneies de la FECSA pel cantó del mar, amb les ones espetegant contra l'escullera i formant un bassal que arriba fins la fàbrica i paro al Besòs, a Sant Adrià, amb la desembocadura de canyissars que sembla que estiguis en un altre paratge.

Passo per darrere l'ENHER cap al Fòrum i em vaig fent fotos pels voltants de les Glòries tot seguint els carrers del poble Nou, l'antic Camp de la Bota, i els gratacels moderns que han pres el lloc a les barraques vora mar. Un plafó recorda els afusellats al Camp i encara hi descobreixo un Fornaguera del que no en tinc notícies. Igual una nova "amiga" del Facebook me'n pot dir quelcom, que no en som gaires els Fornaguera i tots cosins o parents.

Sóc persona de muntanya, de camp, de prats florits, de pobles deshabitats, de gorgs i de rius pirinencs. Així i tot, m'agrada fer fotografies als gratacels moderns, a una arquitectura futurista, als edificis amb finestrals que deixen passar els reflexos del sol i que et retornen els rèflexs dels edificis del davant. Els trobo fotogènics. I m'encanten! Els edificis que vas descobrint pedalant per la Diagonal i el Poble Nou, ben nou, pels carrers de Badajoz i voltants on me n'adono de les noves seus de les universitats i de racons desconeguts. La càmera enfocada cap al cel. Els edificis amb finestrals vidriats reflectint el que tenen al davant i quedant al darrere dels arbres i les branques que ja broten amb fulles noves i que semblen unes artèries celestials. Les cantonades, les fotos esbiaixades, el detall d'una finestra oberta en un conjunt tancat, les ganes d'arribar a conquerir l'univers, la vista enlaire, el sol entre les branques..., i, a sota, la gent passejant amb els gossos o els cotxets, o anant amb patinet; el tramvia, de tant en tant. Parcs i carrers amples, ben diferents de la ciutat vella.

Tota una descoberta en un dia de festa calorós i assolellat.

El retorn seguint les vies del tramvia fins a Sant Adrià i la travessa pel passeig de Badalona ara ja amb massa gent. Les ones encara batents sobre l'escullera, els vaixells i els iots bressolant-se al port (les barques de pescadors qui sap on són!), la mar una mica moguda, i el mono amb l'ampolla sempre al mateix lloc... Pel carrer Santa Maria torno a casa amb un bon record. 

Ja veieu si és senzilla la felicitat! Una bici i uns pedals, una màquina de fotografiar... i he gaudit d'aquest matí com si hagués estat a Cal Julià. De fet, no em costa gaire fruir d'una activitat! Crec que, el millor, és posar-hi voluntat, admirar les coses senzilles i adaptar-se als temps i als dies que toca viure.

Tinc pendent fer la mateixa sortida al caient de la tarda; al capvespre quan el sol va a la posta i deixa una rastellera de cel rosat, amb les primeres llums reflectides als edificis. Càmera i trípode i calma i acomiadament del dia. Ho deixarem per més endavant, quan la lluna surti més d'hora i la negra nit vingui més aviat!

Ruta naturista: El Fonoll i Sabella

Una volta ben naturista per terres de la Conca de Barberà, una terra seca que amaga llocs ben interessants. No hi hem anat a pèl, que avui l'aire era una mica fresc tot i que amb un cel net i un sol que ja comença a escalfar a les hores del migdia. I dic que no hi hem anat a pèl, perquè dubtàvem si podríem visitar el poble naturista de El Fonoll amb les botes posades. 

Hem pogut endinsar-nos una mica per la comarca i per dos dels pobles deshabitats: Sant Pere de Savella, un petit nucli totalment buit; El Fonoll, un poble recuperat per gent que estima la natura i l'han  fet renéixer de les cendres i les runes a que estava condemnat. Uns paratges poc coneguts i per on no hem trobat pràcticament ningú en un dissabte vigília de Rams, tan sols uns escoltes acampats a l'entrada de El Fonoll que ens han fet recordar les èpoques nostres de campaments i ens ha fet treure una cançó de flor de llavi!

Hem iniciat la ruta a Conesa, un poble emmurallat que hem deixat per visitar-lo a l'arribada. La pista va agafant alçada a poc a poc. Els prats ben verds en aquesta època de l'any i els molins fent giravoltar les immenses aspes ens han anat marcant el camí. Un terra amb poques cases, fora d'algunes que veiem enrunades com Cal Queraltó amb vista a la plana i els camps. Dalt el Pla de Maria ens informen del Parc Eòlic de Conesa: molins de més de 70 metres d'alçada amb un zumzeig constant de les aspes. Si aixeques el cap per mirar-los, mig et mareges. L'ombra de les aspes blanques t'encalça talment les ales d'un rapinyaire que donés voltes sobre els nostres caps. però no són cants d'ocells els que sents, és un ritme monòton de tambor sord.

Fem drecera per un bosc de pins per poder sortir davant per davant del petit llogarret deshabitat de Sant Pere de Sabella o Savella segons les fonts que es consultin. Penjat al vessant del petit turó, es destaquen dos petits campanars: el de l'església de Sant Pere i el que pertany a la Casa Gran, la primera del poble i la que, segurament, era la més noble. L'església romànica i ben conservada on destaca el campanar d'espadanya amb tres ornaments a la punta que no sabem trobar a què es deuen. Les vistes relaxants cap a la plana i al davant el petit turó amb el poble, aquest sí habitat, de Forés. La casa gran és objecte de la nostra curiositat: una petita balconada que recorda les balconades dels castells, un pou i un tronc aguantant una biga i un tractor mereixedor de ser a casa d'un antiquari. Tot recorda una vida passada, encara que, si ens hi fixem, els camps dels voltants estan ben treballats.

Un cop feta la foto de record, baixem per una pista boscosa i de terreny força sec i arribem a l'entrada del poble de El Fonoll on aprofitem per informar-nos un xic de la seva història tot llegint les explicacions del llibre "Els pobles perduts. 30 indrets oblidats de Catalunya" de l'editorial Sidillà. Avui ja no tenen les dificultats d'una vida que depenia del temps i de les condicions del terreny, avui ja no s'hi arriba amb els mulos ni surten els tractors a llaurar; avui és un poble d'esbarjo, de comunió amb la natura. de viure en un racó tranquil i sense més preocupacions que les de xerrar, caminar o passar uns dies recollit amb un mateix. Avui, s'hi arriba amb cotxes i es pren el sol.

Cartells i escultures d'elements naturals et van avisant que estem en un poble naturista comprat tot ell per una persona que estimava el lloc i no volia que es perdés. S'ha d'anar nu, a condició que faci calor. O sigui, que en un dia de certa fresca com avui (meteoròlegs moderns que han substituït els pagesos ens han fet saber que baixaven les temperatures!) no ens ha calgut treure'ns la roba ni descalçar-nos, que hagués estat un problema per nosaltres caminar a peus nus! Menció a part mereix l'església de Sant Blai, sense campanar ja i que ens sembla més un búnquer amb la forma curiosa que té. Amb la finestra cisellada que surt a totes les fotografies del Fonoll.

Després de la fotografia naturista amb les pells posades, deixem aquest racó i seguim la pista fins la gran masia de Saladern on fan una "carnallada" o parrillada de carn a l'era. Nosaltres, més modestos, ens arribem a la font de Saladern darrere mateix de la casa, en una taula de pedra i font que raja entre teules i uns xiprers que ens fan ombre. Un lloc agradable per dinar els nostres entrepans i carmanyoles. En acabar, i encara amb l'olor de la carn i les botifarres a la brasa, fem el retorn cap a Conesa.

Val ben la pena que hi dediqueu un temps a passejar pels seus carrers semicirculars, les cases de pedra, la muralla que l'envolta i els rastres del darrer aiguat del 2014 que va deixar una bona alçada a les parets i que podeu comprovar en una exposició a l'antic Hospital d'acollida, així com el treball dels veïns de tot el poble per retornar les coses i les cases al seu lloc. Ens acomiadem dels pobles deshabitats, restaurats i silenciosos a la plaça major de Santa Coloma de Queralt disposats a seguir més itineraris com aquests entre la bona companyia, l'alegria i, nosaltres també, l'amor a la natura.

El Castell de Palafolls amb el CEC

—Ah!, sí! El veiem sempre quan passem per l'autopista, però no hi hem estat mai! 

—Jo, a Malgrat, és la primera vegada que m'hi passejo!

—Caram!, que maco el Maresme!

—Noi, quines vistes des del castell de Malgrat! Es veu el mar!

Aquests i d'altres comentaris hem sentit a la sortida del CEC d'aquest dijous (el darrer l'he fet jo de broma!).

Els racons propers i desconeguts per a una immensa majoria que s'arriben a conèixer amb aquestes sortides! Sí, ja ho diem alguns, que, de vegades, val la pena passejar-se a la vora de casa; hi ha racons ben bonics, història i històries, camins no tan fàcils com podria semblar... I no cal fer gaires quilòmetres ni forts desnivells. Fins i tot, en aquesta sortida, algú ha patit per no relliscar amb el sauló!

Malgrat de Mar és el darrer dels pobles de la costa de Maresme; després, a Blanes, comença ja la Costa Brava, tan visitada i explotada. El Maresme també ho està d'explotat: hem pogut observar les cases de les urbanitzacions enfilar-se per sobre dels turons. Aviat taparan castells i torres de defensa dels pirates que es van veient a redós de costa. No sé què faríem si ara tornessin aquells temps!

El Maresme és una comarca rica: horta, jardineria, paisatge, cultura, tradicions i història. Poc coneguda, fàcil de caminar creuen alguns, sense l'interès de l'alta muntanya comenten d'altres. Tanmateix, una comarca que s'ha de recórrer a peu, ens hem d'endinsar pels petits pobles de l'interior, pels boscos i pinedes, pels alts i baixos dels seus turons i pel mar que hom descobreix anant amb el tren i que és un relaxament de viatge. Veure com peten les ones, com l'aigua brilla com petites perles per damunt de la sorra, com desapareixen les platges, com el sol es reflecteix mar endins, com naveguen petites barques i grans iots a l'horitzó; com surt el sol, vermellós, a primera hora del matí i com se'n va a la posta amb una aigua tranquil·la, un bàlsam pels ulls.

Ens hem trobat a Malgrat de Mar malgrat l'interès de la RENFE per aconseguir que no féssim la sortida. Parades sense sentit a Calella, a Sant pol, a Pineda... i alguna més. Tot plegat un viatge que ha passat de durar una hora a una hora i més de vint minuts tant pel tren que alguns hem agafat a les 8.10 h com pels que l'han agafat a les 8.35 h. Tot plegat, mitja hora de retard per començar a caminar que hem aprofitat per esmorzar i visitar l'església. Ja se sap: amb la RENFE, podem arribar "lluny", "d'hora" i "visitar-ho tot". I aquells nervis de no saber si hi arribes a temps?, i aquella emoció de no saber per què es para o engega?, i aquella sorpresa de veure que sí, que malgrat tot, arribes, encara que no sàpigues ni quan ni com? Això, bé val un viatge de la RENFE.

Un cop tots ben retrobats, iniciem la marxa. Primer de tot ens enfilem amb funicular fins al castell de Malgrat situat dalt d'un turó amb vistes cap al mar i cap a la muntanya; cap al poble i cap als turons resguardats amb torres de defensa.

Ens arribem fins l'ermita de Santa Rita, una esglesiola blanca que es curarà dels impossibles i traspassem la petita riera de Palafolls que avui porta aigua i ens obliga a fer un saltiró, cadascú com pot. Deixem enrere el polígon industrial de Malgrat, tornem a travessar la riera i seguim la pista entre masies, horts i plantacions de jardineria. Un dia clar, un sol que ja escalfa, una llum alegre,

De mica en mica ens anem acostant al castell que tots hem vist sempre de lluny. Un corriol ens porta, entre alzines, llentiscle i gallines en llibertat, cap al turó del castell de Palafolls. ja al terme municipal de Palafolls. Una edificació gran que havia d'impressionar quan estava sencera. Ens podem moure per les seves pedres, les arcades que queden dretes, l'església al capdamunt de les escales i els miradors que hi han emplaçat. Les vistes bé valen la pujada: el mar i muntanya, dos elements característics de la comarca; més a l'interior el massís del Montseny. 

La foto d'entrada a les portes del castell i el record per tres companys de sortides que ja no podran venir més amb nosaltres: el Manel Solà, la Isabel Estevez i el Josep Agelet. Companys agradables i bons caminants; ells ens van fer passar bones estones en les excursions. Els trobem a faltar.

Torno de la dolçor de les muntanyes
i de veure el mar blau de dalt dels cims:
tot era ple de llum i alegria;
pels plans brillaven tremolant els rius.

Tot era prop i lluny, i tot tenia
com una resplendor d'eternitat;
aquell repòs que l'ànima somnia
per quan aquest camí s'haurà acabat.

                                                                      Joan Maragall

El castell està documentat des de l'any 1035. Pertanyia als Humbert de Sesagudes, igual que el castell de Montpalau, i poc abans del segle XII va passar, per matrimoni, a Bernat Gausfred, els descendents del qual ja es cognomenaren Palafolls. Durant el segle XIV la poderosa família dels Cabrera n'adquirí el ple domini. Com totes les seves possessions, el 1572 va passar als Montcada i d'aquests, ja al segle XVIII, als ducs de Medinaceli, que en tingueren la propietat fins que va passar a l'Estat, el 1880. L'any 1966 es va crear l'entitat "Amics del Castell de Palafolls", que vetlla pel castell. El 1971, l'arquitecte Joan Bassegoda i Nonell va restaurar-ne l'església. Avui, està força net i ens permet descansar i fer un petit mos.

Davallem en direcció al municipi de Palafolls on trobem els carrers amb obres i, després de travessar la carretera per un pont ben fermat, un corriol ens retorna al polígon de Malgrat de Mar on dinem en un restaurant. El cambrer, una bellíssima persona, ens ha fet passar una estona ben agradable i el servei ha estat eficient i ràpid, Ben recomanable per la simpatia i pel preu!

Passem pel parc de Malgrat, un espai de lleure per a grans i petits que ens meravella i, arribats a l'estació, encara trobem alguna excursionista de la colla que no ha pogut fer tota la sortida amb nosaltres gràcies a la RENFE, però que ha aprofitat per passejar per aquest poble.  A la tornada, el tren ha fet el seu recorregut, només, amb les parades habituals i hem arribat a l'hora a les nostres poblacions d'origen.