—Ah!, sí! El veiem sempre quan passem per l'autopista, però no hi hem estat mai!
—Jo, a Malgrat, és la primera vegada que m'hi passejo!
—Caram!, que maco el Maresme!
—Noi, quines vistes des del castell de Malgrat! Es veu el mar!
Aquests i d'altres comentaris hem sentit a la sortida del CEC d'aquest dijous (el darrer l'he fet jo de broma!).
Els racons propers i desconeguts per a una immensa majoria que s'arriben a conèixer amb aquestes sortides! Sí, ja ho diem alguns, que, de vegades, val la pena passejar-se a la vora de casa; hi ha racons ben bonics, història i històries, camins no tan fàcils com podria semblar... I no cal fer gaires quilòmetres ni forts desnivells. Fins i tot, en aquesta sortida, algú ha patit per no relliscar amb el sauló!
Malgrat de Mar és el darrer dels pobles de la costa de Maresme; després, a Blanes, comença ja la Costa Brava, tan visitada i explotada. El Maresme també ho està d'explotat: hem pogut observar les cases de les urbanitzacions enfilar-se per sobre dels turons. Aviat taparan castells i torres de defensa dels pirates que es van veient a redós de costa. No sé què faríem si ara tornessin aquells temps!
El Maresme és una comarca rica: horta, jardineria, paisatge, cultura, tradicions i història. Poc
coneguda, fàcil de caminar creuen alguns, sense l'interès de l'alta muntanya comenten d'altres. Tanmateix, una comarca que s'ha de recórrer a peu, ens hem d'endinsar pels petits pobles de l'interior, pels boscos i pinedes, pels alts i baixos dels seus turons i pel mar que hom descobreix anant amb el tren i que és un relaxament de viatge. Veure com peten les ones, com l'aigua brilla com petites perles per damunt de la sorra, com desapareixen les platges, com el sol es reflecteix mar endins, com naveguen petites barques i grans iots a l'horitzó; com surt el sol, vermellós, a primera hora del matí i com se'n va a la posta amb una aigua tranquil·la, un bàlsam pels ulls.
Ens hem trobat a Malgrat de Mar malgrat l'interès de la RENFE per aconseguir que no féssim la
sortida. Parades sense sentit a Calella, a Sant pol, a Pineda... i alguna més. Tot plegat un viatge que ha passat de durar una hora a una hora i més de vint minuts tant pel tren que alguns hem agafat a les 8.10 h com pels que l'han agafat a les 8.35 h. Tot plegat, mitja hora de retard per començar a caminar que hem aprofitat per esmorzar i visitar l'església. Ja se sap: amb la RENFE, podem arribar "lluny", "d'hora" i "visitar-ho tot". I aquells nervis de no saber si hi arribes a temps?, i aquella emoció de no saber per què es para o engega?, i aquella sorpresa de veure que sí, que malgrat tot, arribes, encara que no sàpigues ni quan ni com? Això, bé val un viatge de la RENFE.
Un cop tots ben retrobats, iniciem la marxa. Primer de tot ens enfilem amb funicular fins al castell de Malgrat situat dalt d'un turó amb vistes cap al mar i cap a la muntanya; cap al poble i cap als turons resguardats amb torres de defensa.
Ens arribem fins l'ermita de Santa Rita, una esglesiola blanca que es curarà dels impossibles i traspassem la petita riera de Palafolls que avui porta aigua i ens obliga a fer un saltiró, cadascú com pot. Deixem enrere el polígon industrial de Malgrat, tornem a travessar la riera i seguim la pista entre masies, horts i plantacions de jardineria. Un dia clar, un sol que ja escalfa, una llum alegre,
De mica en mica ens anem acostant al castell que tots hem vist sempre de lluny. Un corriol ens porta, 
entre alzines, llentiscle i gallines en llibertat, cap al turó del castell de Palafolls. ja al terme municipal de Palafolls. Una edificació gran que havia d'impressionar quan estava sencera. Ens podem moure per 
les seves pedres, les arcades que queden dretes, l'església al capdamunt de les escales i els miradors que hi han emplaçat. Les vistes bé valen la pujada: el mar i muntanya, dos elements característics de la comarca; més a l'interior el massís del Montseny.
La foto d'entrada a les portes del castell i el record per tres companys de sortides que ja no podran venir més amb nosaltres: el Manel Solà, la Isabel Estevez i el Josep Agelet. Companys agradables i bons caminants; ells ens van fer passar bones estones en les excursions. Els trobem a faltar.
Torno de la dolçor de les muntanyesi de veure el mar blau de dalt dels cims:
tot era ple de llum i alegria;
pels plans brillaven tremolant els rius.
Tot era prop i lluny, i tot tenia
com una resplendor d'eternitat;
aquell repòs que l'ànima somnia
per quan aquest camí s'haurà acabat.
El castell està documentat des de l'any 1035. Pertanyia als Humbert de Sesagudes,
igual que el castell de Montpalau, i poc abans del segle XII va passar,
per matrimoni, a Bernat Gausfred, els descendents
del qual ja es
cognomenaren Palafolls. Durant el segle XIV la poderosa família dels
Cabrera n'adquirí el ple domini. Com totes les seves possessions, el
1572 va passar als Montcada i d'aquests, ja al segle XVIII, als ducs de
Medinaceli, que en tingueren la propietat fins que va passar a l'Estat,
el 1880. L'any 1966 es va crear l'entitat "Amics del Castell de Palafolls", que
vetlla pel castell. El 1971, l'arquitecte Joan Bassegoda i Nonell va
restaurar-ne l'església. Avui, està força net i ens permet descansar i fer un petit mos.
Davallem en direcció al municipi de Palafolls on trobem els carrers amb obres i, després de travessar la carretera per un pont ben fermat, un corriol ens retorna al polígon de Malgrat de Mar on dinem en un restaurant. El cambrer, una bellíssima persona, ens ha fet passar una estona ben agradable i el servei ha estat eficient i ràpid, Ben recomanable per la simpatia i pel preu!
Passem pel parc de Malgrat, un espai de lleure per a grans i petits que ens meravella i, arribats a l'estació, encara trobem alguna excursionista de la colla que no ha pogut fer tota la sortida amb nosaltres gràcies a la RENFE, però que ha aprofitat per passejar per aquest poble. A la tornada, el tren ha fet el seu recorregut, només, amb les parades habituals i hem arribat a l'hora a les nostres poblacions d'origen.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada