Ruta naturista: El Fonoll i Sabella

Una volta ben naturista per terres de la Conca de Barberà, una terra seca que amaga llocs ben interessants. No hi hem anat a pèl, que avui l'aire era una mica fresc tot i que amb un cel net i un sol que ja comença a escalfar a les hores del migdia. I dic que no hi hem anat a pèl, perquè dubtàvem si podríem visitar el poble naturista de El Fonoll amb les botes posades. 

Hem pogut endinsar-nos una mica per la comarca i per dos dels pobles deshabitats: Sant Pere de Savella, un petit nucli totalment buit; El Fonoll, un poble recuperat per gent que estima la natura i l'han  fet renéixer de les cendres i les runes a que estava condemnat. Uns paratges poc coneguts i per on no hem trobat pràcticament ningú en un dissabte vigília de Rams, tan sols uns escoltes acampats a l'entrada de El Fonoll que ens han fet recordar les èpoques nostres de campaments i ens ha fet treure una cançó de flor de llavi!

Hem iniciat la ruta a Conesa, un poble emmurallat que hem deixat per visitar-lo a l'arribada. La pista va agafant alçada a poc a poc. Els prats ben verds en aquesta època de l'any i els molins fent giravoltar les immenses aspes ens han anat marcant el camí. Un terra amb poques cases, fora d'algunes que veiem enrunades com Cal Queraltó amb vista a la plana i els camps. Dalt el Pla de Maria ens informen del Parc Eòlic de Conesa: molins de més de 70 metres d'alçada amb un zumzeig constant de les aspes. Si aixeques el cap per mirar-los, mig et mareges. L'ombra de les aspes blanques t'encalça talment les ales d'un rapinyaire que donés voltes sobre els nostres caps. però no són cants d'ocells els que sents, és un ritme monòton de tambor sord.

Fem drecera per un bosc de pins per poder sortir davant per davant del petit llogarret deshabitat de Sant Pere de Sabella o Savella segons les fonts que es consultin. Penjat al vessant del petit turó, es destaquen dos petits campanars: el de l'església de Sant Pere i el que pertany a la Casa Gran, la primera del poble i la que, segurament, era la més noble. L'església romànica i ben conservada on destaca el campanar d'espadanya amb tres ornaments a la punta que no sabem trobar a què es deuen. Les vistes relaxants cap a la plana i al davant el petit turó amb el poble, aquest sí habitat, de Forés. La casa gran és objecte de la nostra curiositat: una petita balconada que recorda les balconades dels castells, un pou i un tronc aguantant una biga i un tractor mereixedor de ser a casa d'un antiquari. Tot recorda una vida passada, encara que, si ens hi fixem, els camps dels voltants estan ben treballats.

Un cop feta la foto de record, baixem per una pista boscosa i de terreny força sec i arribem a l'entrada del poble de El Fonoll on aprofitem per informar-nos un xic de la seva història tot llegint les explicacions del llibre "Els pobles perduts. 30 indrets oblidats de Catalunya" de l'editorial Sidillà. Avui ja no tenen les dificultats d'una vida que depenia del temps i de les condicions del terreny, avui ja no s'hi arriba amb els mulos ni surten els tractors a llaurar; avui és un poble d'esbarjo, de comunió amb la natura. de viure en un racó tranquil i sense més preocupacions que les de xerrar, caminar o passar uns dies recollit amb un mateix. Avui, s'hi arriba amb cotxes i es pren el sol.

Cartells i escultures d'elements naturals et van avisant que estem en un poble naturista comprat tot ell per una persona que estimava el lloc i no volia que es perdés. S'ha d'anar nu, a condició que faci calor. O sigui, que en un dia de certa fresca com avui (meteoròlegs moderns que han substituït els pagesos ens han fet saber que baixaven les temperatures!) no ens ha calgut treure'ns la roba ni descalçar-nos, que hagués estat un problema per nosaltres caminar a peus nus! Menció a part mereix l'església de Sant Blai, sense campanar ja i que ens sembla més un búnquer amb la forma curiosa que té. Amb la finestra cisellada que surt a totes les fotografies del Fonoll.

Després de la fotografia naturista amb les pells posades, deixem aquest racó i seguim la pista fins la gran masia de Saladern on fan una "carnallada" o parrillada de carn a l'era. Nosaltres, més modestos, ens arribem a la font de Saladern darrere mateix de la casa, en una taula de pedra i font que raja entre teules i uns xiprers que ens fan ombre. Un lloc agradable per dinar els nostres entrepans i carmanyoles. En acabar, i encara amb l'olor de la carn i les botifarres a la brasa, fem el retorn cap a Conesa.

Val ben la pena que hi dediqueu un temps a passejar pels seus carrers semicirculars, les cases de pedra, la muralla que l'envolta i els rastres del darrer aiguat del 2014 que va deixar una bona alçada a les parets i que podeu comprovar en una exposició a l'antic Hospital d'acollida, així com el treball dels veïns de tot el poble per retornar les coses i les cases al seu lloc. Ens acomiadem dels pobles deshabitats, restaurats i silenciosos a la plaça major de Santa Coloma de Queralt disposats a seguir més itineraris com aquests entre la bona companyia, l'alegria i, nosaltres també, l'amor a la natura.