L'any que se celebra el cinquè aniversari de la mort de Ramon Folch i Camarasa (30/10/1926-02/01/2019), hem volgut fer una
caminada amb ell a tall d'homenatge. Un autor prolífic que ens va acompanyar de petits amb el Massagran i el Patufet, novè fill d'en Josep Maria Folch i Torres (el dels Pastorets), d'una nissaga d'escriptors, psiquiatres, psicòlegs…, d'una família que s'ha anat engrandint.
Traductor fecund i escriptor, va rebre diferents premis literaris: entre els quals destaquen el Joanot Martorell (La maroma, 1956), el Sant Jordi (La visita, 1964), el Ramon Llull (Sala de miralls, 1982) i el Sant Joan (Testa de vell en bronze, 1997), de novel·la; el Ciutat de Barcelona (Aquesta petita cosa, 1954) i el Joan Santamaria (Cap de setmana damunt l'herba, 1967), de teatre; el Víctor Català (La sala d'espera, 1960), de contes; i el Pere Quart d'humor i sàtira (Manual del perfecte escriptor mediocre, 1991) i el Jaume Maspons (Manual de la perfecta parella mediocre, 2005). 
Va adaptar al català cançons anglosaxones i franceses per als
nous
grups de pop que van sorgir durant la segona meitat dels anys 1960: La casa del sol naixent —interpretada per Els Dracs—, El submarí groc de The Beatles o I Can't Get No Satisfaction de The Rolling Stones.
Va anar a viure a Palau-solità i Plegamans, on els darrers anys de la seva vida va dirigir la Fundació Folch i Torres i el seu Arxiu Museu, instal·lat al Castell de Plegamans.
Hem estat molt ben acollits per un dels seus fills, en Jordi, que ens ha rebut al castell seu de la Fundació Folch i Torres. A la seva sala noble hem pogut començar la nostra ruta literària llegint l'inici del llibre que hem triat: Quan el terror truca a la porta, editorial Club Editor (1983).
Un llibre divertit amb una bona lliçó final d'ètica i d'exemplaritat, exponent del que poden arribar a fer les enraonies sense gaire fonament o, per dir-ho d'alguna manera, com podem arribar a crear uns fantasmes només amb dues paraules que ens diguin de determinada persona. Un 
llibre escrit el 1977 ben actual en el seu fons, que ens fa riure amb les facècies de la nevera de segona mà que fa glaçons, però que ens recorda, a mi segur, aquelles neveres que d'altres tenien (i a casa encara no!); o cotxes, o televisors, o… Segur que, de petits —tots som d'una edat— ho recordem més d'un i una de nosaltres!
Hem quedat encantats de la rebuda i ens proposem organitzar una sortida cultural per fer una visita guiada pel castell i, si pot ser, per la Casa Folch, en una pròxima data.
Palau-Solità i Plegamans, és un entramat de cases, polígons, carreteres i camins asfaltats avui en dia, però si us endinseu una mica cap als camps, recordareu encara la vida agrícola d'antany, les masies —moltes derruïdes o deixades, com Can Capella—, els cavalls i el ramat de bens que només uns quants privilegiats de nosaltres, els més endarrerits, han pogut contemplar i fotografiar!
L'excursió senzilla i de bon caminar, força planera (tot i que a les 
persones que hem passat un refredat ens ha costat), ens ha portat des del castell cap a Palau-
Solità i la seva església romànica de Santa Maria després de passar pel menhir de Pedra Llarga. Recordem que aquest menhir és la pedra que falta per completar el pont del diable de Martorell, quan el dimoni es va veure sorprès pel cant d'abans d'hora del gall que anunciava el matí.
A partir d'aquí, ens endinsem pels camps llaurats en un matí de sol i calor tot i que estem a finals de gener.
Can Capella és l'exemple de les masies. Voltada de camps,
derruïda i abandonada; quan hi passes, et sembla que estàs encara uns quants anys enrere. Cultivaven ordi, panís, mill, blat...; cereals, en definitiva. I, segurament, anaven a mercat a fer les transaccions i a compartir d'altres productes. Un món una mica desaparegut, en aquesta època de l'internet.
Al cap de poc, arribem a Can Tarragona. A la porta d'entrada, una 
cadena pels cotxes; una cadena mig apuntalada en el menhir de Can Tarragona! El menhir té uns dos metres d'alçada i pertany ja a la zona de Sentmenat. Va ser trobat al bosc dels voltants i posteriorment transportat i col·locat com a fita davant de la masia.
Entre menhirs i camps, anem seguint les converses (Més que converses, monòlegs) amb el visitant que es planta a casa de la família Cervià —en Miquel Surroca i Ginestar— quan estaven disposats a celebrar l'obtenció d'una nevera de segona mà que, per fi, els deslliuraria d'anar fins al bar del poble a proveir-se de glaçons!
En Miquel Surroca i Ginestar, apareix una tarda de pluja, un vespre que l'Eulàlia ha baixat a l'església. Aquest fet provoca que
el Sr. Cervià baixi a buscar la seva dona amb el cotxe dos cavalls tronat i se'ls cali al mig del fang, havent deixat els nens sols amb el visitant, quan se n'assabenten, gràcies a una feligresa que acompanyen a casa per a que no es mulli, que en Miquel Surroca i Ginestar, s'havia fet famós per una fotografia a La Vanguardia (que és i era un diari seriós) on apareix amb dos guàrdies civils (sempre eren dos!), un a cada banda, incriminat per l'assassinat de tota una família. Valga'm Déu! I els nens sols amb ell!
Diari que veu la Núria, una de les filles, que s'estremeix de terror 
en saber la notícia. Notícia que els porta a desconfiar fins i tot de la seva pròpia ombra. Ombra que veuen corrent pel jardí de la casa, en aquelles hores tardanes. Hores tardanes i fosques, amb l'apagada dels ploms, encara de rosca, que els obliga a buscar uns mistos que no troben i sentir uns sorolls al lavabo on s'ha ficat en Miquel Surroca i Ginestar, que, potser, està obrint la finestra per escapar i fer...
Amb aquestes que, nosaltres, arribem a la Torre Marimon. Una finca agrícola que pertany a Caldes de Montbui, en l'actualitat seu de l'Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries (IRTA), de la Generalitat de Catalunya.
Conjunt format per un mas de grans dimensions, una torre, una capella i que el 1921 va ser comprada per la Mancomunitat de Catalunya, presidida per Enric Prat de la Riba, per a instal·lar-hi l'Escola Superior d'Agricultura de Barcelona.
Continuem el nostre itinerari tot passant per un bosc que ens fa
oblidar els polígons i les carreteres que tenim a tocar i on podríem trobar en Miquel Surroca i Ginestar donant voltes, tot fent "running" o "jogging", si visqués ara, o, qui sap!, jugant candorosament i amorosament amb els fills Cervià, recordant el pare del nostre protagonista, aquell home tan famós, educat, bona persona... 0 acompanyant al "Ferm", el "gosset de la família" que, "pobrissó, com és que el teniu tancat?"
Continuem el trajecte baixant per la riera de Caldes amb la intenció de dinar sota els arbres, al costat de la Font de Can Pujol. Però, han arribat les vaques primer i ens han ocupat tot el tros, de tal manera que les deixem tranquil·les, que mengin, reposin i alletin els vedells, pobrissons, que són un bé de Déu de criatures del Senyor, creats per al nostre gaudi.
Després, ens acostem a la següent font, la font de Sant Roc, més que res per curiositat. Obrim la balda de la porta, la tanquem com a bons excursionistes que som, no entrem pas a cap camp, ans seguim el camí de plataners tot arrossegant les fulles seques amb els peus, busquem la font (trobem una banyera buida), i quan sortim per l'altra costat, un senyor (i si fos en Miquel Surroca i Ginestar?) ens renya per haver passat per la seva propietat privada (una privacitat que no hem sigut conscients de veure ). Mil disculpes no acceptades. Fins i tot li descobrim qui som. Res, ell continua dient que no podem entrar. Tanmateix, ens obre la porta per sortir. Des d'aquest bloc, torno a demanar públicament mil disculpes!
En un moment arribem a Palau de Plegamans i ens refugiem al bar El Caliu per prendre alguna cosa calenta o un refresc. I encetem la pujada cap al castell on hem començat la jornada. I deixem el terror i la irritació que pot produir una visita, unes enraonies, uns fantasmes, la mesquinesa d'unes reaccions poc raonades; "tot allò que en diuen el corcó o el rau-rau de la consciència".
I hem certificat, juntament amb en Joan i l'Eulàlia, que no havíem deixat de ser les boníssimes persones de sempre.
I les ovelles, d'on han sortit?
https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/folch-i-camarasa-149905497
