La vall del Bac és una vall poc coneguda que queda compresa entre Sant Pau de Segúries i Oix i està dins de la subcomarca de l'Alta Garrotxa.
Hi porta una petita carretera des de Sant Pau de Segúries que travessa tota la vall amb els seus revolts corresponents i poc freqüentada i que ens porta fins a Castellfollit de la Roca. No hi ha pas cap nucli de població, depèn del municipi de la vall de Bianya i, sembla que en aquests moments hi ha uns trenta-dos habitants. Això ha fet que la vall es conservés en plena natura, amarada de tranquil·litat i de silenci, un lloc per caminar, per gaudir i per conèixer una mica més aquest país nostre.
Una caminada, la que hem fet avui, que permet combinar natura, cultura i història, tot trepitjant camins ancestrals. "El camí ral de la transhumància passa per la vall, lligant, si ho diem d'oest a est, les valls de Núria i del Fresser, passant per Pardines, el Coll del Pal, la Fogonella, la collada del Burgarès, travessant el Ter pel gual de Can Beia, el Sitjar, i baixant per l'Apaidor (Apallador) fins a l'extrem oest de la vall per arribar a l'Hostal de la Vall del Bac, a l'est. Allí es podien també tancar les ramades, i els pastors dormir en llit, menjar bé i omplir el sarró. D'allí la ruta segueix pel Mas de l'Oliva, per Can Grill, i passant propers a Castellfollit de la Roca, carretera fins Sant Jaume de Llierca i Argelaguer, passant la nit a l'Hostal d'en Caules. L'Hostal de la Vall del Bac era un dels punts neuràlgics de parada i fonda per a ramats i pastors, i seguia obert com a restaurant fins fa uns anys.
També ens ha acompanyat el temps, amb un sol i uns núvols que anaven apareixent i desapareixent. Teníem clar que, segons els meteoròlegs consultats abans de la sortida, cosa que comença a ser un clàssic, no plouria fins les sis de la tarda i hem anat ben confiats!
La pista que surt de l'Hostal ens puja en suau pendent fins la primera de les ermites: Sant Miquel de la Torre. El comentari que fa en Josep Maria de Tera, expert excursionista del que seguim el trac del Wikiloc i al qui donem les gràcies per tan acurada explicació ens diu que "és una església romànica de finals del segle XII que també rep el nom de Sant Miquel d'Avellanacorba, o de Sant Miquel de Vellanacorba o també de Sant Miquel de Sacorba. Al costat hi ha una antiga casa forta que fou possessió dels Desbac, senyors de Rocacorba, i dels Descatllar, coneguda com la Torre de la Vall del Bac. Va substituir com a parròquia a Sant Andreu de Porreres, possiblement, i això és una suposició meva, per ser la que estava més ben comunicada amb la vall. Al costat de l'església hi trobem l'antiga casa forta de la Torre, una construcció medieval que disposava d'una part d'habitatge que tenia planta baixa i pis. 
Avui no hi trobem ningú tot i que la presència de cotxes ens confirma que està habitada.
Seguim el camí transformat en corriol que travessa primer un camp erm, segueix planejant per entrar al bosc i creuar una riera que en temps no gaire llunyans portava aigua, però que avui trobem quasi eixuta i no ens mullem pas els peus. El corriol s'enfila decidit cap amunt, amb un fort pendent que sembla no tenir final. Està ben marcat tot i que al tram superior el trobem més embardissat. Ens deixa al Coll de Triadú, des d'on dominem una vista de les muntanyes i boscos de la Garrotxa sense encara gaires colors de tardor. Per sota nostre, com encastada al mig d'aquesta natura prodigiosa, veiem Sant Andreu de Porreres.
Sant Andreu és un exemple bellíssim de les ermites de la vall, amb un absis apuntalat amb contraforts
que ens indiquen que ha passat per diferents etapes de restauracions. El lloc és enlairat envoltat de bosc, un veritable espai de tranquil·litat. L'església, oberta, ens indica que ja no té culte, però que serveix, segurament per pregar o fer meditacions de qualsevol fe religiosa (o no). Avui, no hi ha ningú. Sí que recordo que a l'agost, em devien veure tan assedegada amb aquella calor que feia que em van donar aigua ben fresca i un refresc d'hibiscos que no havia provat mai; l'ase encara hi és, avui a la part del darrere. S'hi ha d'estar bé, aquí, a l'estiu i en tot temps, assegut en aquesta terrassa panoràmica per anar contemplant el pas del temps i les estacions cadascuna amb la transformació d'un paisatge relaxant.
Sortim de Sant Andreu per un corriol que va baixant constantment, trepitjant fulles seques, amb calma i satisfets d'anar trobant aquestes sorpreses de paisatge. El corriol desemboca a la carretera, pel costat d'una magnífica masia, tota ella porxada, el mas del Pagès. Una senyora masia!
Travessem el camp, ben arranats a les vores i acabem de descendir per un corriol relliscós gràcies a les fulles seques. Fem una petita marrada per veure el Pont dels Esquellerincs. He buscat el significat d'esquellerinc, una paraula ben sonant i agradable a l'oïda. Segons l'Enciclopèdia Catalana, esquellerinc, es referix a cadascun dels picarols o campanetes que guarneixen el collar i els
arreus dels animals de bast o cadascun dels cascavells que guarneixen el
collar dels gossos. El pont, medieval, era el pas de la transhumància que venia o anava cap al Ripollès.
Després, un moment de dubte, buscant un corriol a la dreta per travessar la riera. Ja ens ho deia bé el trac, però un pendent sospitós més tipus barranc que no pas camí i amb una creu barrada ben assenyalada ens ha fet buscar un altre pas que fos més còmode. Però no, s'ha de baixar per aquí. A mesura que baixes el camí està millor marcat. Com que la riera porta poca aigua és fàcil de travessar enfilant-se a algunes pedres. A l'altre costat, una petita exploració del terreny ens ha dit per on remuntar fins a la Plana Magre que hem travessat amb un verd intens.
El camí continua feta pista primer i corriol després. Cal anar amb compte de no passar-se un desviament a l'esquerra, poc marcat al principi, però camí segur. Tornem a fer una bona pujada entre fullam i troncs fins a veure les parets d'un edifici: l'ermita de Sant Feliu del Bac. Situada dalt d'un turó, envoltada de bosc, sense cap casa ni masia al voltant, és un lloc ben bonic, al vessant nord de la serra de Malforat.
Aquí podem descansar i dinar. Saber-ne un xic més d'història de Sancti Felicis de Bag i de la cronologia que ens va sortint en cada església que hem descobert: el pagament dels delmes serviren per sufragar les croades i que, l'any 1372, el rei Pere III vengué a diversos abats els drets de bovatge per subvencionar la guerra de Sardenya. Totes aquestes ermites depengueren del monestir de Besalú o del de Camprodon. Tot quedava a casa! L’any 1996 es descobrí a l’interior de l’església una ara d’altar, romànica dins un bloc de maçoneria obrat amb materials d’enderroc. L’ara, de pedra sorrenca, es conserva gairebé sencera, bé que partida en dos fragments. Aquesta ermita depenia 
eclesiàsticament de Sant Andreu de Porreres,
Unes petites roïnes ens avisen que entrem a la tarda, període en el qual esperem pluges a partir de les 18 h, recorde-m'ho!, per tant, arriba l'hora d'aixecar-se i continuar la ruta. Enllacem amb el GR1. A partir d'aquí, seguim per pista, però ben agradable; ens permet xerrar antre nosaltres més còmodament, "curar" una rampa amb tot de consells benvinguts i ben arribats, admirar alguns faigs ben verds encara, caminar sense esforç i intentar descobrir l'ermita de Santa Magdalena del Coll ubicada dins una propietat privada que no deixa pas i que sembla que està en estat ruïnós. Veiem la masia, però no acabem de veure l'ermita.
Continuem el GR fins a arribar a la darrera de les nostres ermites de la vall: Santa Maria de Llongarriu, al costat del casal Llongarriu. També denominada Santa Maria del Cot o de Sacot o santuari de la Mare de Déu dels Àngels de LLongarriu. És un monument inventariat a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És una ermita d'estil romànic que data del segle XII o començaments del XIII, però que té reformes del segle XVII. És un senzill temple d'una sola nau amb campanar en espadanya.
Com a resultat del terratrèmol del 1428 quedà totalment derruïda i es va habilitar una casa o barraca a prop de 
l'església, amb les campanes col·locades en una bastida provisional. A la llinda de la porta s'esmenta que s'executaren obres a l'església el 1672. A la llinda hi apareix aquesta inscripció: “Aquesta Església . Columna. De Fe / Infalible.
Pel. Senyor. Pal·ladi Joncar / Rector. De Llongarriu. Aci Habitava. /
ara. Pero. Ciutadà de Barcelona / any del Senyor 1672 / Per Mi Joan
Aulon".
El 1936 l'església fou incendiada i es perdé el retaule antic on hi havia representada l'Assumpció de Maria i que confusament ha fet que hom apliqués a l'església
el nom o advocació de Mare de Déu dels Àngels de Llongarriu. L'església va ser restaurada l’any 1989.
Fem la darrera lectura del patrimoni de la vall que avui l'excursió ha combinat, com dèiem al començament, natura i història, en definitiva, coneixement del país, allò que els primers excursionistes del segle XIX van començar per descobrir tant i tants llocs de Catalunya i tantes i tantes ermites devastades. Recordem a mossèn Cinto Verdaguer, Puig i Cadafalch o Domènec i Muntaner, en definitiva a tots els excursionistes de les excursions científiques que culminaren amb la fundació del CEC.
I retornem cap a l'Hostal del Bac per un corriol entremig del bosc.
Avui, hem estat trenta-set persones que hem gaudit d'aquest dia i per
celebrar-ho ens arribem a Sant Joan de les Abadesses on brindem per tots nosaltres: pels tres vocals i per tots els caminants.
Ah!, i a les sis gairebé en punt, es posa a ploure!
https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/vall-del-bac-150797658
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada