Caminant amb Maria Antònia Oliver

Avui ens ha acompanyat el llibre de Maria Antònia Oliver: Crineres de foc. Una obra una mica estranya, difícil de catalogar en un gènere concret. Tal com diu la contraportada: “literatura èpica?, novel·la de ciència-ficció?, relat intimista?, llibre d'aventures màgiques?, prosa psicològica?” 

O tot plegat a la vegada? Val a dir que és una història plena de simbolismes, d'un món interior tancat i un món exterior obert a la Rosa dels Vents. Un llenguatge ric en expressions. Una història que ens commou, ens intriga, ens fa pensar i somiar i ens fa desitjar un objectiu comú i comunitari de recerca d'un món millor, com el poble del Claper.

I per seguir la història hem anat a un indret ple de màgia, també, per sobre de Bagà; un lloc encantador en una època tardoral que se'ns ha presentat amb força, amb tota la seva gamma de colors entre el verd lluent de les gotes de pluja i les boires que pujaven i baixaven jugant amb les muntanyes escarpades i les vestides de verd,  plenes de pins, de moixeres i d'avets. Amb els torrents baixant aigua i fins i tot amb un isard que ens ha estat observant força estona i s'ha deixat fotografiar per tothom.

N'Estel ha nascut al Casal. Hem obert portes i finestres: ja ha nascut la nina! El dia que va néixer la nina va néixer el poble. Venien de Llevant i de Ponent i de l'horitzó llunyà de Tramuntana i de Gregal. Els niguls s'aixecaren i es dispersaren per la Plana, enllà del Casal, mentre els germans jugaven i veien aparèixer la Dona del Corb Marí, l'al·lota del Flabiol i el jove Bru i la Cornera i l'Home Blanc de Tramuntana. Mentre el pare esperava a la sala de música, tocant el clavicèmbal i no s'aturava…

I començaren a construir el poble: el Claper.

Des del Mirador dels Orris hem contemplat, nosaltres també, excursionistes vinguts del mar i de terra endins, la Plana de Bagà als nostres peus i les crestes del Moixeró; i hem buscat, nosaltres també, la felicitat tot esperant que els Fucs no ens fessin malpensades. 

Els ocells, en aquest dia gris de boires passejant-se pel cel, no han cantant gaire, l'aigua s'escolava per torrents i ens deixava unes gotes que queien dels arbres i els matolls, dels boixos i els esbarzers. La natura ha estat calma. Sota els peus una estora de fulles marronoses i ataronjades, lliscadisses a voltes, ens han agombolada la caminada, mentre anàvem seguint la construcció del Claper i la lluita entre les Guimes i els Fucs.

Tota natura al nostre voltant. I veient aquesta sintonia de terra i cels, de colors i d'atmosfera, ens hem dit a nosaltres mateixos: potser oblidarem què és un poble?

Hem trescat pel corriol que ens ha portat fins la Cova Foradada després de travessar el torrent de Comafloriu i el torrent del Saltant, el torrent de Mena i el del Serra Gran i hem arribat a la fantàstica balma on hem fet un descans merescut. El sol ha anat traient el cap per migdia tot i que pel nord uns núvols ben negres no presagiaven res de bo; els Fucs ens encalcen! Ens hem adonat de la bellesa del Món Conegut i del Misteri dels Indrets Ignorats. I hem fet la baixada de la cova, un pendent pronunciat, entre boixos que ens feien acotar el cap mentre el sol començava a escalfar.

Hem cercat, també, la felicitat, una recerca incessant mentre cadascú de nosaltres anàvem construint el seu propi Claper, un lloc amb equilibri de colors i formes, trencat per una embardissada del camí que anàvem perdent i retrobant, desviant-nos adés un xic massa a l'esquerra o a la dreta, però arribant al nostre objectiu: el Til·ler del Claper.

Allà, ens hem espolsat fulles i punxes d'esbarzers i hem retrobat la pista, de més bon caminar. Tota ella flanquejada per tons groguencs, vermellosos, ataronjats i marronosos, en comunió amb el verd que encara no s'ha desfullat; una estora als peus, una lluminositat entre fulles, una pau que ens venia de la Rosa dels Vents.

I amb un caminar constant hem arribat al Coll de la Gavarra, on els vents giravolten i les vaques, tranquil·les, pasturen per l'herbei. Aquest vent acanalat i la fresca tardorenca ens ha fet decidir per arribar-nos fins al Refugi.

Refugi de Rebost, sempre acollidor, sempre record de caminades, estades i amistats. Amb una mirada cap a l'horitzó, perduda entre muntanyes ben nostres: el Cadí, la Serra del Verd, la Serra d'Ensija; i enmig de totes aquestes serralades, talment un sentinella petrificat, altiu i serè en un cel blau immaculat, el Pedraforca. Més a llevant i al sud, Montserrat.

Hem dinat amb aquesta balconada de paisatge, en una tarda d'atmosfera neta i assolellada. Hem pres  te i cafè calent i fins i tot una mica de pastís de poma dels guardes del refugi; que fa uns quants anys que hi són aquesta parella de la UEC!

I en una tarda riallera, hem encetat el corriol que ens queda de tornada entre el bosc, la molsa humida del terra i el groc de les fulles que estan a punt de caure. 

I en arribar als cotxes, encara hem pogut veure com el pare de n'Estel s'agenollava a la porta de la filla, amb el violí i l'arquet a la mà; i com ella, escapava del Casal per anar cap al Claper i marxar amb tothom cap al País de Tramuntana en un viatge cap als Indrets Ignorats per trobar els Fucs i foragitar-los.

A Bagà, mentre el sol es ponia per Ponent i deixava la lluna senyora de la Plana, hem acabat la jornada visitant el constructor de nans i gegants que ens ha explicat l'ofici i ens ha deixat un bon regust de coses passades dignes de recordar. Amb el cafè calent al bar més vell i més antic de la població, ens hem conjurat a continuar en la recerca de la felicitat.