Per camins de carlins i liberals: Tortellà

Una ruta històrica. Una batalla famosa amb un general carlí famós: l'incendi i saqueig de la població de Tortellà per les forces carlines els dies compresos entre el 21 i el 23 d'agost de l'any 1873, en el curs de la tercera guerra carlina.

Avui, però, l'incendi en els nostres rostres el proporciona el sol i la calor que encara patim just començat  el mes d'octubre. Una calor que no ens ha fet anar enrere, tot i que hem començat la sortida perdent un dels capitans experts de la colla. 

—Ei!, para!, que l'Albert s'ha perdut!

—L'Albert? No pot ser! Si no hi ha cap trencant!

Res, la cosa no ha passat d'un anecdòtic incident amb el que ens hem posat les mans al cap, alguns amb sorpresa total, altres amb cara de malestar. A veure si no arribarem a temps de la batalla si ja perdem l'exèrcit només de fer quatre passes!

Però hem pogut continuar endavant i seguir pujant un cop recuperat el desertor gràcies al guarda que tanca la columna de voluntaris. I així, entre pistes polsoses i solanes, hem anat avançant cap al nostre primer objectiu: Sant Martí de Sales de Llierca. En un turonet, envoltat de cases d'estiueig i dues figueres a la part posterior de l'església, amb l'ajuntament al costat, els poders fàctics sempre a prop, avui obert per ser dijous, trobem aquest edifici del segle XVII amb façana barroca, en un paratge ben bonic. L'església de Sant Martí de Sales representa el nucli central del dispersat poble del mateix nom i està situada a poca distància del poble de Tortellà en direcció a llevant. En la documentació antiga figura com a Sant Martí de Cabissono (1228) o Cabissono sive de Sales (1362), nom que correspon probablement a un mas (desaparegut) proper a la riera de Juià, avui ben seca, on hi hagué, també probablement, el primitiu edifici. La població celebra la festa major de Sant Martí, que s’escau pel novembre i sabem que la setmana primera de novembre hi fan un aplec: ai las, hem arribat massa d'hora!

Continuem pujant sota el sol i amb la humitat rajant per la cara, les ulleres relliscant del nas (dels que en portem, és clar!), els barrets tapant-nos la closca i pensant en els soldats que, potser, feren aquest camí en ple mes d'agost. I per fer-nos patir un xic més, el trac que avui va tan bé, ens vol fer agafar una pista que ens estalviaria una volta de carretera, però, que la gent del mas ha tancat amb pany i forrellat, tal com comprovem i no ens queda més remei que voltar caminant per l'asfalt. Però, la generala, continua endavant, sense mandra encara que amb el cap escalfat!

I conquerim el castell!

El castell de Sales, amb habitant inclòs! És situat al cim d'un turó, als contraforts de les muntanyes d'Entreperes i des d'aquest punt s'hi observa tot el riberal del riu Fluvià. La baronia de Sales va ser creada al segle X pel comte de Besalú i bisbe de Girona Miró Bonfill a favor d'Oriol, un dels seus fidels vassalls l'any 979. El Castell de Sales és sens dubte el referent històric més important del poble. El Castell fou cap d’una Baronia que a més del poble de Sales (inclou Sadernes, Gitarriu, St. Grau d’Entreperes i Monteià) comprenia els pobles de Tortellà, Argelaguer i Palau de Montagut.

Hi trobem el seu propietari que no ens explica gairebé res, atrafegat com està comprovant que som gent de bé, una barreja de carlins i liberals. Arrecerats a l'ombra llegim un tros del dietari que va escriure Marià Vayreda sobre la seva intervenció a la guerra carlina sota les ordres del General Francesc Savalls i Massot: un exèrcit tan ben format com el nostre d'avui, encara que nosaltres no traginem cap canó ni muntem cap cavall xacrós! I com que no volem afusellar ningú (com tenia per bé fer-ho el Savalls aquest més tocat per la tramuntana que per l'ordre de les normes), ens encaminem cap a Tortellà.

Passem pels carrers de la vila i admirem els fanals cullera: poble de culleraires, ens expliquen les vianants. Anem a parar a l'església. La mateixa que va aixoplugar els afectats per l'incendi dels carlins que s'ensenyoriren de la població, comandats pel nostre i nostrat general. Tortellà era llavors una vila d'uns mil cinc-cents habitants, la principal via d'accés als engorjats de l'Alta Garrotxa i, per tant, dels passos pirinencs més propers. Així mateix, era una vila de marcat caràcter liberal, potser propiciat pels nombrosos contactes comercials que comportava el comerç de l'artesania del boix i dels productes tèxtils (la Viquipèdia no en diu res de les culleres). Un altre fet destacable a l'hora de cercar les causes de l'atac carlí era que Tortellà comptava amb una destacada unitat de Voluntaris de la República, anomenats sipaios pels carlins, famosos per la seva temeritat, crueltat i molt odiats pels seus adversaris. Això els perdé i els carlins trobaren bé descarregar el foc contra la població que es refugià a l'església.

"Les forces de l'Infant Alfons i la seva muller Maria de les Neus, combinades amb les de Savalls i el seu lloctinent Auguet, que el 20 d'agost es trobaven a Ripoll, van traslladar-se a la Garrotxa, per Vallfogona i coll de Canes, aprofitant la nit, per arribar a Tortellà a l'entrada de fosc del dia 21, després d'haver reposat durant unes hores a Riudaura. De seguida van envoltar la població i començà la lluita pels carrers del poble. Davant l'escomesa dels carlins, unes quantes desenes de voluntaris i veïns es tancaren a l'església del poble. Durant la nit continuaren les batusses, però fou l'endemà quan s'acarnissà més el setge a l'església, on seguien resistint els defensors. Els carlins comminaren a la rendició dels seus defensors, però aquests la rebutjaren. Davant d'això, decidiren incendiar el poble, el qual cremà durant dos dies". (Extret de Viquipèdia)

Vaja, vaja, amb el nostre general! I això que no veié les culleres dels fanals ni a les portes de les cases que, algunes de nosaltres, hem confós amb cases d'acolluda per donar ranxo a la tropa. 

Deixem la població després de comprar alguna botifarra de Tortellà i anem decidits a "entrar en batalla". Arribats al Camp dels Carlins dividim les nostres forces (això que no està mai ben vist) i entrem a la descàrrega del que ara deu ser un camp de patates. Els cavalls renillen, el fang de les darreres pluges queda enganxat a les seves peülles, els sabres volen per sobre els caps dels soldats (i dels que no ho són). Algú espera fer una heroïcitat mentre el nostre general caça guatlles. Després d'uns minuts de revolta ens adonem que tots som amics, que han passat uns quants anys i que els carlins estan enterrats a França.

Fem la fotografia de la reconciliació i reprenem la marxa.

Marxa una mica accidentada tot buscant un túnel que ens deixi travessar la carretera i l'autovia, aquest nus de comunicacions que, gairebé segur, ni els carlins ni els liberals hagueren de travessar. Després de mirar-nos bé la baixada relliscadissa i de trobar una alternativa per baixar més còmodament sense cavalls, aconseguim reunir-nos a l'altre costat i ens arribem a les barraques d'en Garrell.

Un paratge ben curiós que no existia en temps dels nostres carlins. Obra d'enginyeria no sabem si feta per algun carlí o liberal tardà. Una mica abandonat, amb la presumpció que caigués aigua pels saltants de les pedres (presumpció, és clar, perquè tot està ben sec). I com un exèrcit ben entrenat, ens disposem al menjar de ranxo (sense culleres) i per acabar un passeig per les coves d'aquest Garrell tossut que descansa prop d'Argelaguer.

I per acabar un brindis per la batalla guanyada a la calor i a la persona que no s'ha tornat a perdre en tot el camí.

—Tot ha anat bé, eh, general!

—Sí, vès! El primer dia de general i ja se me n'ha perdut un només de començar!