31 de juliol 2020

Clot del Moro

Sembla poca cosa aquesta zona, però sempre he pensat que La Pobla de Lillet era i és un poble molt ben situat, amb moltes possibilitats d'itineraris, d'excursions per la muntanya i de coneixença cultural i històrica del nostre país.
També sempre he pensat, que la gent de La Pobla no ho han acabat d'explotar gaire. I no em refereixo pas a fer destrosses urbanístiques, ni grans complexos turístics, ni activitats o itineraris d'oci tan fora de lloc i que proliferen per tot arreu.
Però el paisatge, la natura, la situació en un nus de carreteres on pots anar al nord i al sud, a l'est i a l'oest, el seu romànic, els pobles conservats i les caminades per a tots els nivells, donen molt de joc.
La Pobla de Lillet està situat al Berguedà, als peus del Catllaràs, Espai Natural Protegit que s'alça fins als 1700 m, i que s'estén des del Pedraforca i la Serra del Cadí-Moixeró, fins al Ripollès amb la Serra del Montgrony. Amb dos Santuaris dels més visitats de Catalunya: Falgars i Montgrony. Una veritable xarxa de camins que es poden transitar i la permanència d'uns boscos que fan la delícia dels caminants. 
Pujant a Falgars visitem la Cova de la Verge, on, com tantes altres verges del país, es recorda l'aparició d'una imatge enterrada i que descobreixen els pastors que guarden els ramats. Podem arribar fins al Pla de l'Orri, el Torrent de Vallfogona, el Mirador del Roc de la Lluna i el Xalet del Catllaràs, edifici modernista a 1370 metres d'altitud. Fou construït entre el 1901 i 1903 com a residència dels enginyers anglesos de les mines de carbó que subministraven el combustible a la fàbrica de Clot del Moro (ASLAND). El prolífic Eusebi GÚell, titular d'ASLAND, oferí el projecte a Antoni Gaudí. Tot i que havia servit com a casa de colònies cap als anys setanta del segle XX, fou deixat i abandonat i la veritat, és que estava en un estat penós. El 2015 s'inicia la recuperació de l'edifici i ara ja es pot contemplar rehabilitat. Només cal esperar que no s'hagi d'esperar gaires anys més perquè se li pugui donar un ús adient, com a Escola de Natura o com a Observatori de la Natura de la Serra de Catllaràs i no torni a degradar-se abans de fer-lo servir. Els boscos i la flora autòctona ofereixen un veritable plaer a la caminada.
En un extrem de la Serra i al vessant sud hi trobem Sant Jaume de Frontanyà, al que s'hi accedeix per la carretera que surt passat la Pobla, una mica més enllà del trencant a Santa Maria de Lillet. Fins fa poc el poble més petit de Catalunya, entre la Pobla i Borredà, continua sent un oasi de tranquil·litat i un lloc per fer caminades i banyar-se als seus gorgs, caçar bolets quan és l'època i reposar del soroll de les ciutats. L'església imponent, romànica, hi senyoreja. Un poble cuidat i endreçat, però amb molt poca gent. En aquests moments, no pot oferir cap servei al visitant. Un poble que sembla que surt a les travesses d'un gran vedat de caça per a elits benestants que inclouria la Serra de Catllaràs i tot. Una llàstima que deixem perdre'ns nosaltres mateixos la riquesa natural que tenim.
Si en lloc d'anar cap a Sant Jaume continuem la carretera direcció Ripoll, arribem, una mica abans de Gombrèn, al trencant a mà esquerra que ens puja a Montgrony, amb el Monestir de Sant Pere i la Cova de la Verge. Un lloc enlairat i escarpat que des de fa ja anys s'hi pot pujar en cotxe tot i que encara recordo les vacances del 1960 que la meva mare, el meu germà de quatre anys i jo de sis, vam pujar a peu pel camí de fort pendent, amb un mulo que carregava les maletes. Els dies que hi vam passar, la companyia d'un caputxí amb el que vam fer llarga amistat, el Pare Carles d'Igualada, els vespres jugant a endevinalles i explicant històries, encara perduren en el meu record.
Des de la Pobla, cap al nord, arribem a llocs tan visitats com les Fonts del Llobregat i Castellar de n'Hug i continuant carretera enllà passem La Molina i la Cerdanya en una carretera que s'enfila entre prats i un majestuós paisatge.
I si ens encaminem cap a l'est, ens arribem a Guardiola de Berga i Bagà i tots els seus entorns, des del Monestir de Sant Llorenç prop de Bagà fins al poble, actualment més petit de Catalunya, de Gisclareny on podem fer un bon dinar a Cal Misèria.
Per la carretera cap a Guardiola, ens espera una sorpresa; feia temps que veia el cartell de Santa Cecília de Riutort i aquesta vegada m'hi vaig engrescar. Cal pujar una pista apte per caminants i vigilar uns senyals de pintura groga que ens volen indicar alguna cosa. Quasi a dalt de la pujada, a mà dreta, les seguim en un corriol una mica embrossat i al cap de poc, ens situem davant de l'ermita de Santa Cecília, colgada entre els arbres, els matolls que pugen per les seves parets i en un estat ruïnós. Havia de ser gran; encara queden restes de pintura i un forat a terra amb unes escales de mal baixar que podria indicar una cripta. Entre l'arbreda veiem el campanar, les voltes i l'absis i necessitem un objectiu gran angular per treure'n alguna foto, ja que la vegetació no ens deixa allunyar gaire i prendre perspectiva. Una llàstima d'estat deplorable del que podria ser una joia del romànic de la zona.
I parlant de romànic, encoratgem a l'ajuntament de la Pobla per poder aprofitar una altra joia que tenen al seu entorn: Santa Maria de Lillet, als afores, i Sant Miquel de Lillet una de les poques esglésies de planta rodona que es conserven. Itineraris, història del romànic, trobades, concerts a l'aire lliure o dins els seus murs, farien del lloc un centre conegut i conservat.
No explicaré la visita a la fàbrica ASLAND, interessantíssima, que juntament amb els Jardins Artigues de factura gaudiniana, són més coneguts. Només dir, que caldria refermar la fàbrica, rehabilitar-la una mica i donar-li més projecció com a testimoni d'una època industrial que significà un estímul per a la comarca i que, ben portat, avui en dia encara en podria donar com a fet històric i cultural.
I per acabar, i donat que Sant Jaume està tot tancat, us recomano fer estada uns quants dies al Refugi Quatre Cases, a Clot del Moro, a pocs metres de la fàbrica, davant per davant del Xalet propietat dels amos del Clot del Moro i de l'església familiar de Sant Jaume. Edificis d'estructura també modernista, una mica denigrats però que encara ens parlen de l'esplendor industrial. Llàstima del seu estat, perquè podrien lluir més la seva arquitectura.
Al Refugi, comandat per la Raquel, sereu ben acollits. Un espai de calma, de tranquil·litat, entre vegetació exuberant, veient al matí com surt el sol i a la tarda com es pon o com plou i esteu còmodament asseguts a la terrassa de l'habitació. Hi podeu fer tots els àpats o només dormir-hi; un lloc molt agradable que serveix de base per a les caminades i sortides, o per estar-se allà llegint i gaudint de la simpatia de la Raquel, dels dos gatets que no paren de córrer o de la pacífica Mina que us saluda amb uns inofensius lladrucs tot remenant la cua.

La veritat és que, quan torni per la zona, m'hi tornaré a hostatjar!

29 de juliol 2020

Una setmana a Espinavell

Sí, Espinavell, el petit poble de l'Alt Ripollès on a l'octubre fan la tria de cavalls que baixen de la muntanya. Això és el que es coneix més d'aquest lloc, però a Espinavell s'hi pot anar tot l'any, i més a l'estiu si tenim en compte el canvi de temperatura entre la muntanya i la costa xafogosa. A Espinavell he trobat poca gent, que realment és el que busco, tot i que depèn de les activitats que es tinguin ganes de fer.
És el punt ideal per pujar al Costabona, però es pot fer molt més que això. Al Costabona sí que s'hi troba gent de totes les edats pujant i baixant d'aquest cim arrodonit i fàcil, una temptació per als caminaires. En un dia clar, d'un cel blau i un sol que se't fica a la pell, puges fins al Refugi que es troba uns quants metres més avall i d'aquí fins al cim. Si us haig de ser franca, us recomano que hi aneu un dia de cada dia. Es pot pujar en cotxe per la pista que enllaça Espinavell i Setcases, i arribats al coll, aparcar-lo sense que faci nosa als altres (és d'agrair!). Els dies han sigut plujosos al Ripollès i la gespa és verda i el verd llueix.
La pista de la que parlem ofereix un magnífic panorama sobre la vall d'Espinavell i de Setcases i dóna per molt més que pel Costabona. Si en lloc de tirar cap amunt, agafeu un camí planer pel davant del corriol que puja al cim, aneu cap als Plans de Lliens: uns prats verds, clapa de gespa entre boscos, marges florits i passeig encantador fins al final de la serra. Només us faran companyia les vaques que jeuen remenant la cua i, algun boletaire que s'amaga entre boixos així que us veu. Reposar asseguda a l'herba, menjar fuet i formatge mirant el cel i el Costabona al davant i per la part de Setcases el panorama d'Ulldeter i el Gra de Fajol, és un plaer del que no podeu escapar.
Si seguiu la pista una mica cap avall després del pàrquing, podeu deixar el cotxe al començament d'un camí que us porta en poc temps fins al Refugi Forestal de Jaume Ferrer, també enmig de prats per on es passegen els cavalls que, d'aquí a uns mesos, baixaran a la vall. Es remunta un petit coll i de seguida es va baixant entre boscos i vaques —a les que heu de deixar que passin amb el seu caminar parsimoniós— en un passeig molt agradable. Si continuéssim el camí, sortiríem a Setcases, però hem de recular, que no és qüestió de tornar a pujar a buscar el cotxe. Quan hi arribem, ens aposentem a la riba del petit rierol que baixa entre pedres per fer un mos.
Es baixa la pista que surt a la carretera que porta de Setcases fins a Vallter i es pot pujar fins les pistes d'esquí. Feia anys que no hi venia per aquí, jo, però ho he trobat una mica desgraciat. Les instal·lacions d'esquí queden molt bé quan està tot nevat, però a l'estiu, tot tancat, sense ningú fora de quatre vaques i algun passavolant, fa pena de veure. Recordo encara el camí que porta al Refugi del CEC d'Ulldeter que no té res a veure amb això.
Setcases és un dels pobles de la vall que es pot visitar si esteu de sort i trobeu on aparcar en un dia de juliol; jo no he pogut pas, o sigui, he desistit! Tota la generació de gent que no hi havia allà dalt, estava aquí!
Des d'Espinavell, podeu anar fins a Molló i visitar l'església romànica, i a Camprodon, amb el seu pont i les dues Esglésies: la de Santa Maria i la de Sant Pere on hem pogut assistir a un concert del Concurs per a joves promeses pianistes Isaac Albéniz. També hi ha d'altres possibilitats baixant cap a  Sant Joan de les Abadesses i, desviant-se a la dreta arribar-se a Sant Martí de Sarroca i Sant Martí d'Ogassa amb dues esglésies romàniques que cal visitar.
Des de Sant Pau de Segúries també recomano arribar-se fins a Sant Salvador de Bianya, un paratge situat ja a l'Alta Garrotxa, tranquil, sol i idíl·lic, que antigament tingué fama pel seu Hostal.
I continuant les possibilitats d'un recorregut cultural i artístic, Rocabruna i Beget es mereixen una visita. Així i tot, no deixeu de descobrir nous llocs que estan poc marcats als mapes i arribeu-vos fins a Sant Valentí de Salarsa, una esglesiola romànica enmig de prats, al fons de la vall, per una pista estreta que surt de Font-Rubí, una urbanització que us despista del camí a seguir al començament. Un lloc per estar-s'hi, encantador i paradisíac si us agrada la natura, el romànic i la tranquil·litat. Tota una troballa!
Tornant a Espinavell i en sentit contrari, pugeu al Coll d'Ares i des d'aquí agafeu un camí costerut entre prats cap a Coll Pregon, davant per davant del Costabona. I si teniu ganes de cotxe, us arribeu fins a la vil·la de Prats de Molló, en terres del Vallespir, on viureu la vida dels artesans al carrer, el record de Carles Bosch de la Trinxeria, el castell que senyoreja el poble, el monòlit en record de "l'exèrcit" de Francesc Macià als afores del poble anat cap als Banys de la Preste: un tros de terra catalana, d'història comuna i de germanor.
I, abans de marxar, visiteu el costerut poble d'Espinavell, els carrers d'Ençà i el d'Enllà i el carrer d'Amunt. Una pujada i una baixada entre llambordes i cases arrenglerades, velles i cuidades, de pedra negrosa. I admireu, des de la Serra de Sant Joan que li fa de capçalera, el poble arremolinat a la costa, la verdor dels arbres i la lluentor de les gotes de pluja, la boira que s'aixeca i es fa pas entre els raigs del sol, les muntanyes que donen al Vallespir i allà al fons, molt al fons, ja quasi a la plana, els pobles de Llanars i Vilallonga de Ter.
Uns dies de frescor i un espai de serenor, propicis per a caminades més fortes i per a passejos amb un llibre sota el braç i la màquina de fotografiar penjada al coll.
Uns itineraris, que, malgrat que siguin coneguts, us fa bo de tornar a fer. Un admirar com cau la pluja i s'aixeca el sol i baixen els rius plens d'aigua; un descobrir indrets nous.

28 de juliol 2020

DEMÀ, un nou llibre

Us ofereixo un nou llibre que torna a ser un recull de relats breus i d'històries que poden ser presents en les nostres vides avui o demà.
Naturalment, no és alta literatura, que en dic jo; és senzillament la traducció d'unes ganes d'escriure, de posar la imaginació sobre el paper, de fer un exercici de disciplina, d'esforç i de gaudi amb les paraules. Ja sé que sóc una mica agosarada de publicar-ho, però penso que, un cop fet, perquè m'ho haig de guardar per mi sola? I, que voleu que us digui, el format de llibre, amb editorial, copyright, diposit legal i tot això, encara que senzill, fa il·lusió.
L'autoedició dóna aquesta satisfacció. Segurament si anés a alguna editorial d'aquestes que publiquen grans escriptors, el llibre es quedaria allà per mirar o revisar o llegir. No us cregueu, tampoc, que només pagant Sant Pere canta! L'editor, en aquest cas l'Editorial Sunya portada per l'Albert Ribas, s'ho llegeix, ho revisa i decideix si val la pena publicar-ho. Li dono les gràcies per la seva eficàcia, la seva amabilitat i la seva fe en el fet que el llibre tingui una mica de sortida.
I quan en tens un de publicat t'animes a fer un segon i ja penses en un tercer...
Ara tinc dos projectes al cap (això és el que em preguntaria un o una periodista un cop haguessin descobert el meu llibre (no crec que el descobreixi ningú, fora de les amistats abnegades i forçades per mi a la lectura!).
Doncs, els projectes són: fer un llibre amb la referència de les excursions a muntanya i algunes fotos (el que, per descomptat, encareix l'autoedició). Unes excursions fetes amb el CEC o la UEC o per mi mateixa i que serà un recull de les que ja han estat publicades en aquest mateix bloc.
La segona opció és la d'encarar ja una novel·la (que sempre ho veus com una cosa grossa); tinc pensat el tema, que vol ser un drama rural, i els personatges i l'ambient i lloc on s'ubica la trama, però... em falta posar-me a escriure amb allò que deia abans: disciplina, esforç i fe per a que surti alguna cosa llegible que enganxi als lectors. No puc donar més detalls. (Rialla!)
O sigui, que "els meus lectors i lectores" hauran d'esperar, encara, que m'atreveixi a fer una de les dues coses, però, mentrestant, poden llegir els dos llibres que tinc publicats: Dones, recull de contes  /   Demà
I com que són llibres fàcils de llegir, també puc recomanar que en llegeixin d'autors consagrats (o no), i puguin passar un estiu a la fresca amb la companyia d'un bon llibre.
Us podria recomanar els que he llegit jo aquests dies, tot passejant per pobles de muntanya: Canto jo i la muntanya balla d'Irene Solà; Gabriel de Núria Cadenes; Sobre la terra impura de Melcior Comes; Seguiré els teus passos de la Care Santos; Les amistats traïdes de David Nel·lo O aquells que tinc previst de començar ja: Ignot de Manuel Baxauli i Drecera de Miquel Martin Serra.
Us en recomano la lectura pel mateix gaudi de llegir i també pel que representa d'aprenentatge si algú es vol posar a escriure. S'escriu escrivint i llegint; es llegeix llegint i escrivint.

A la web de l'Editorial Sunya trobareu la portada del meu nou llibre:
Està al catàleg:
Té pàgina pròpia:
Tot això per duplicat (català i castellà), perquè Google trobi amb més facilitat el llibre.
La pàgina pròpia conté els enllaços per a la versió impresa a lulu (a 15 euros) i la versió ebook (a 7 euros), que és aquesta:
Es descarrega, i es pot llegir en tauleta, iPad, ereader, i a l'ordinador amb el programa Adobe Digital Editions (també hi ha versió per Mac), que s'ha de baixar. Un cop baixat s'afegeix a la biblioteca.

Els que pugueu passar per la Llibreria Saltamartí de Badalona, en teniu uns quants exemplars; o trucar-me a mi personalment.

Si el puc portar a alguna llibreria de Barcelona, us aviso.🥰🥰

Moltes gràcies a tothom!

03 de juliol 2020

Besneula

 Besneula, Llengua de ca (Cynoglossum creticum)


"Als vorells dels camins hi havia campanetes blaves i de color de rosa, amb un botonet groc al mig com si fos el cor de les campanetes. I si xuclaves aquell coret, la boca se t'omplia de dolçor, perquè diu que és on crien la mel. I quan sentia embafament del menjar de les flors, menjava raïm de pastor que estava agre, i era una herba com si fossen dits d'una mà d'herba.

Aleshores jo coneixia totes les plantes, i quan pegava un bac em posava sobre la ferida un grapadet de fulles de besneula. M'agradava desfullar les roses i madurar els pètals entre els dits, fins que tot el seu flaire i la color seua passava als caps dels meus dits. I les lletereses, de fulles petites i d'un verd molt clar, tiraven gotetes de llet quan arrencaves alguna fulla, com si foren maretes del criar".
De la novel·la Matèria de Bretanya de Carmelina Sánchez-Cutillas, (1927-2009)


Pastoretes!
Blanqueta, pinsà, botxí,
Ai, pastoretes!
Ai, merla, vora el camí,
blanqueta, pinsà botxí! 

Terrola, verdum, blauet,
sol, solet!

Berbena, donzell, comí,
ai, violetes!
Ai, menta, vora el camí
berbena, donzell, comí!

Besneula, fanal, fenet
sol, solet!
                                                      Joan Llacuna