Mesopotàmia turca (i IV):d'Adiyaman a Ankara

Nemrut bé val el viatge. De fet, tot el país. Un país ple d'història, de misteris, de coneixement i de descobertes a cada pas, però Nemrut és més que aquella foto de les propagandes dels viatges o dels documentals. Té un aire especial. Es respira un atmosfera diferent. S'està una mica més prop del cel, o d'Alà, o de Mitra, o dels arameus, o dels armenis; com vulgueu.

El jaciment arqueològic de Nemrut és un dels jaciments més excepcionals, situat a uns 2000 metres d'alçada i que conserva unes impressionants estàtues creades l'any 38 aC per ordre del rei Atíoc per envoltar la seva tomba. Declarat Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO pel seu valor artístic únic considerant la creació del seu paisatge com una de les empreses més colossals de l'època hel·lènica. 

El rei Antíoc I de Commagena va fer construir al cim de la muntanya una tomba santuari flanquejada per enormes estàtues de si mateix, de lleons, àguiles, i diversos déus de les mitologies grega, armènia i iraniana. Amb el temps, els caps de les estàtues estan escampats per terra. Les mostres visibles de danys que s'observen als caps (en particular, als nassos) suggereixen que probablement van ser deliberadament enderrocats pels seguidors del moviment iconoclasta. Les estàtues no han estat restablertes a les posicions originàries. El lloc també conserva diverses lloses de pedra amb figures en baix relleu que es pensa que formaven un gran fris. Aquestes lloses mostren avantpassats d'Antíoc, d'orígens grec i persa. 

El recinte té diferents terrasses. La terrassa nord va ser utilitzada com a punt de trobada dels pelegrins que pujaven pels diferents camins existents als vessants de la muntanya. Les estàtues colossals d'un lleó i d'una àliga flanquejaven l'entrada. Malauradament, aquesta és la més malmesa de les tres terrasses.La terrassa oest presentava cinc estàtues colossals de figures assegudes de 9 metres d'alçària. Actualment els caps es mostren escampats als seus peus. Una llosa representa l'anomenat lleó astral, considerat un dels més antics horòscops del món, i d'interpretació incerta. A la terrassa est tot i que les estàtues sense cap són similars a les de la terrassa oest, la seva posició és diferent: una escala monumental condueix als altars, mentre que dues escales laterals condueixen als déus col·locats a sobre. 

Al recinte s'hi puja a peu després que uns jeeps et deixin al centre de compres. El desnivell es fa a poc a poc, pujant unes escales força amples, parant a respirar de tant en tant i a admirar el paisatge que s'estén als teus peus: uns sense fi de muntanyes pedregoses amb caminets que les creuen. Et sembla estar a la punta del món. 

Què ho deu fer que un home, rei, però home al capdavall, es faci construir una tomba aquí dalt? El desig de poder predomina encara al regne dels morts? Els que tallaven les escultures, què devien pensar? Perquè, aix+o sí, sembla que els va estalviar portar la pedra de lluny, ja que el mont és d'allò més pedregós. Sense ni un bri de vegetació, ben bé a sol i serena.

"En ser derrotat l'Imperi Selèucida pels romans el 190 aC en la batalla de Magnèsia, va començar la seva decadència i la divisió del seu territori en diversos estats. El Regne de Commagena va ser una nació selèucida successora que va ocupar un territori entre les muntanyes del Taure i el riu Eufrates. L'estat de Commagena aplegava un ampli ventall de cultures que va permetre al seu líder Antíoc I, des del 62 aC al 38 aC, dur a terme un projecte religiós peculiar, vinculat a la seva dinastia, i en el qual s'inclou no sols divinitats gregues i perses, sinó que també es divinitza el mateix monarca i la seva família. Aquest impuls religiós va obeir probablement a la voluntat d'Antíoc per unificar el seu regne multiètnic i reforçar l'autoritat de la seva dinastia. Antíoc va impulsar aquests cultes com a via per assolir la felicitat i la salvació del seu poble. Molts dels monuments del mont Nemrut són ruïnes del culte imperial de Commagena. L'àrea més important del culte era la tomba d'Antíoc I, decorada amb estàtues colossals de pedra calcària. Malgrat que el culte imperial no va prosperar gaire després de la desaparició d'Antíoc, altres successors seus van fer construir les seves pròpies tombes també al mont Nemrut. La muntanya roman coberta de neu durant aproximadament la meitat de l'any, factor que ha ajudat a l'erosió dels seus monuments i al seu estat actual de ruïna". (extret de Viquipèdia).

Oblidat durant segles, el cim del Mont Nemrut ha aconseguit despertar la curiositat d'arqueòlegs, viatgers i turistes. Nosaltres baixem amb la sensació del deure acomplert per continuar seguint les petjades dels romans.

El dinar el fem al costat del Pont Romà de Septimi Sever.  El pont fou restaurat per aquest emperador romà. Es van erigir quatre columnes corínties en les extremitats del pont: dues per l'emperador i la seva esposa Júlia Donna i dos a l'altra costat pels seus fills. És considerat com el segon pont d'arc romà més gran dels que es coneix avui en dia, aixecat sobre dues roques en el punt més alt del riu.

Després d'una amanida estival, ja en un dia de sol i calor, ens aturem per visitar el Túmul de Karakus, un mausoleu pertanyent a les dones de la família real de la Commagena, conegut com el Túmul de les Princeses. Un monticle herbei al que se li pot donar la volta caminant per sobre una passera de fusta i flanquejat per columnes i pedestals amb estàtues. Des d'aquest lloc una mica enlairat podem veure encara, a l'horitzó, el Mont Nemrut i la vasta planura que el separa del túmul.

Adiyaman és una ciutat que. en si, no té res d'especial, però fou una de les que va patir més el terratrèmol del 2022, aquell que va fer que no poguéssim fer llavors aquest viatge. Enrunada en bona part, està renaixent  de la runa. En poc més de 2 anys el paisatge s'ha omplert de blocs de pisos nous, blancs, nets, que acullen les famílies que van perdre les seves cases. Ben bé un miracle d'eficàcia. No sé quan tornaran a tenir les seves propietats els que patiren la revinguda de les rieres i el fang de València?

Ens queden encara alguns jaciments més per veure. Quan arribem a casa, haurem de digerir-ho tot, mirar fotos i posar noms de seguit, que, després de tants anys d'existir, no fora cas que se'ns oblidés tot ràpidament.

El Jaciment d'Aslantepe és un museu a l'aire lliure, on en el seu moment s'alçà una de les ciutat-estat més antigues i es creu que fou el palau més antic del món, remuntant-se a l'any 3350 aC, quan fou conquerida pels assiris. Abandonat durant segles, tornà a renéixer com a poble romà i com a necròpoli bizantina. Durant les excavacions encara obertes s'hi han descobert un palau, diversos magatzems, passadissos, un pati i un temple. Els hitites van conquistar la ciutat el segle XIV aC. ÉS corprenedor pensar que t'estàs passejant per llocs amb milers i milers anys d'història, que estàs admirant pintures insinuades i esgrafiats que han romàs tancats durant segles i que ara, gràcies a la mobilitat que donen els temps moderns, pots jugar a fer una mica d'explorador, d'arqueòleg, de científic, d'historiador del segle XXI. ÉS clar que no tothom deu tenir la mateixa emoció, alguns s'ho deuen mirar com a distància, d'altres a través de la pantalla del mòbil, però si penses en els anys i anys passats, et sents una mica minúscul, ben bé una molècula de no res en aquests planeta.

Els hitites foren un poble indoeuropeu que es van establir a Anatòlia i fundaren un gran imperi amb la llengua hitita i la seva capital Hattusa.  Van ser els descobridors de la tècnica de la forja i del treball del ferro, i això els va donar un gran poder militar i comercial. La pressió d'Assíria i de l'antic Egipte, sobretot, va fragmentar l'imperi en petits regnes que van anar desapareixent. Els primers hitites, dels que es desconeix el lloc d'on provenien, van aprendre molt de les cultures hattiana i hurrita preexistents, i també de la dels colonitzadors assiris -en particular, l'escriptura cuneïforme i l'ús de segells cilíndrics.

No es coneixen les causes de la desaparició de l'Imperi. Es creu que no hi va haver una única causa, sinó un conjunt de circumstàncies que van portar al col·lapse als diversos regnes que existien a Anatòlia i a les costes de Síria. Una de les causes podria ser la carestia d'aliments, i s'ha pensat que hi va haver un període molt llarg de sequera que va malmetre les collites. Altres factors relacionats, com ara l'escassetat de mà d'obra que va comportar una disminució dels soldats en campanya i de gent disponible per treballar la terra, fruit de les llargues guerres dels últims reis hitites que havien de causar moltes morts. Els estats vassalls que abans subministraven contingents de tropes es revoltaven i no n'enviaven, i no s'incorporaven presoners de guerra que abans servien d'esclaus. Després de signar una "Pau perpètua" amb Egipte, Hattusa depenia del blat egipci per sobreviure. També se'n sap molt poc, de la religió dels hitites; en aquest país, tenia el seu centre el culte a una divinitat femenina, la dea Mare Ma, la Cíbele de l'època clàssica, associada a Atis (Adonis).

Hattusa, tal com hem dit, fou la capital de l'Imperi. Fou el focus principal d'un dels pobles amb més influència de l'Antiguitat. Es conserva la doble muralla fortificades amb torres i divisions internes, la  Porta dels Lleons i la Porta dels Reis. A mi m'ha fet il·lusió conèixer Hattusa; em va quedar un bon record del curs sobre Mesopotàmia que vaig fer fa uns anys amb la Irene Cordón a Artkhé i encara en recordava coses. 

Baixant des de la porta de l'Esfinx s'arriba a una de les entrades principals de la ciutat, la porta del Lleó. Té a cada costat dos lleons, i la seva situació obligava que els visitants de la ciutat passessin obligatòriament per aquesta porta. Pels hitites les roques tenien un especial significat religiós, i dins de la ciutat hi ha diverses aglomeracions rocoses que formaven part de l'entramat urbà. Com podien moure aquestes pedres perfectament construïdes amb la tècnica de la pedra seca? Quan aquí fèiem barraques, allà  ja feia segles que construïen murs, muralles, passadissos secrets i esfinxs.

Hattusa, ocupava una posició privilegiada en el centre de les rutes que creuaven Àsia Menor, en una regió regada por el riu Marassanta i rodejada per la serralada del Ponto, el massís d'Armènia i els monts Taure. Assentada sobre un terreny accidentat, el centre de Hattusa es trobava en la zona anomenada en turc Büyükkale, la "gran defensa", on s'alçava el palau real. Ara en queden restes, estructura dels carrers apenes delimitada. Moltes de les escultures i objectes trobats estan a diferents museus: el museu de Bogazkoy i el museu d'Ankara. Dos museus que val la pena visitar.

No ens estenem més perquè encara ens queda el Santuari hitita de Yazilikaya i el jaciment arqueològic d'Alaça Höyük.

Al santuari hitita de Yazilikaya s'hi entra per un camí engorjat entre roques de considerable alçada. Totes elles amb gravats i relleus. En diuen el "santuari de la ·roca escrita" , A mesura que avances vas descobrint la roca gravada com si t'estigués explicant la seva història, talment els jeroglífics egipcis. S'hi representen les divinitats masculines, presidides per Tessub, el déu de les Tempestes i a l'altra banda les femenines, encapçalades per la deessa Hebat. Segons els científics, el santuari és una representació simbòlica de l'ordre còsmic: l'inframón, la terra, el cel i les deïtats més importants i els processos cíclics de renaixement: el dia, la nit, les fases de la lluna i les estacions.

I arribem ja al darrer jaciment arqueològic: Ayaça Höyük. Acull indicis d'una construcció hitita trobada a principis del segle XX i sota d'ella un cementeri imperial amb tombes que daten, aproximadament, de l'any 2500 aC. Les tombes "hati" Protegides per un vidre, els difunts s'hi enterraven amb els seus amulets, joies, braçalets, collars, or, i objectes zoomorfes com toros o cérvols.  És destacable la Porta de les Esfinxs aixecada fa uns 4000anys i que era l'accés principal de la ciutat.

Prop de Gordion on hi ha els primers mosaics que va inventar la Humanitat, trobem el túmul tomba del rei Midas, aquell que tot ho convertia en or. La tomba no ho és pas d'or! És d'una fusta que fa segles que no s'ha corcat, que es podria dir que és un miracle, una riquesa o or de fusta. Ja veieu, al final tots anem a parar a un sot! Sense or! Alguns amb elements naturals més perdurables, però els ossos són el que són a tots els humans. Gordion és un jaciment situat on hi havia l'antiga capital del regne de Frígia. Elsfrigis van ocupar l'Àsia Menor. La unificació dels frigis i els muskhi es va produir probablement a mans del rei muskhi Mita, que es pot identificar amb Mides I, ben conegut per la tradició grega.

Els frigis i els muskhi van fer caure el govern hitita cap al segle XI aC. La població que va sobreviure es va situar a la part de Capadòcia i les muntanyes del Taure, mentre pobles procedents de l'oest assolaven la resta de l'Àsia Menor. Aquests frigis podrien ser els ancestres dels georgians. El paisatge, ben verd i amb una capa de flors grogues preciós, és pla, amb diferents turonets o túmuls per explorar, molt possiblement llocs d'enterrament d'altres personatges de l'antiguitat.

La nostra arribada a Ankara ens transporta ja al segle XXI: carreteres, cotxes moderns, pisos que poden rivalitzar amb els més moderns del món dit "occidental". Ankara és una capital moderna de la que només recordava l'entrada al seu magnífic museu arqueològic on us hi podeu passar un dia sencer i, creieu-me que val molt la pena! L'altre edifici que no s'oblida mai és el mausoleu de l'Ataturk, el pare de la Revolució, de la República, de la Pàtria. Sembla que tots els països han de tenir un "salvador del poble" a qui adorar. Sembla, també, que ell volia passar desapercebut, o això diuen, però que el poble, que sempre deu necessitar un "leader", un capdavanter o un dictador, digueu-li com vulgueu, va fer construir el mausoleu a major glòria de tothom. Un lloc on celebrar la graduació els nois i nois adolescents que s'hi passegen avui amb uniforme, un museu sobre la vida i miracles del polític que algunes hem obviat de visitar. Un canvi de guàrdia, com no!, d'uns soldats que passen hores encarcarats com estaquirots i un munt de fotos de grups i grupets mentre algunes preníem un cafè, expresso, això sí, esperant reposadament l'hora d'anar dinar.

Fent un repàs, assenyalem alguns nom importants: hitites, hatians, hurrites, romans, frigis, muskhis, assiris, hatis, armenis, bizantins, otomans... i me'n dec deixar! Tot un món per conèixer!

I després del dinar, sota una pluja fina, Turquia ens diu adéu i nosaltres diem adéu a Mesopotàmia. Que els anys i segles d'història pels que hem caminat no ens han fet oblidar que tenim una casa en un petit país que, potser malgrat no tenir tanta història, ens espera per a que el defensem i el projectem cap al futur per molts i molts segles.