Un dels pobles perduts més "famosos" i amb més literatura és el poble abandonat de La Mussara, a la comarca del Baix Camp, dins del municipi de Vilaplana. 
I avui, dediquem la nostra sortida al 150è aniversari del CEC en aquest poble precisament. Lloc on ja existia un refugi, actualment en runes, sobre un mirador natural de tota la plana i el mar, inclòs en dies de molta claror, la serralada de Mallorca. El refugi de les Airasses fet construir per Ciriac Bonet que el cedí al Centre Excursionista de Catalunya.
la seva història i el seu entorn, davant l'església apuntalada amb ferros i la bassa ben buida d'aigua El poble situat a 990 metres sobre el
nivell del mar, ofereix un mirador espectacular sobre tot el Camp de Tarragona.
Ha tingut sempre una població molt variable i ha estat objecte de diferents
misteris i llegendes així com de successos històrics.
El seu origen és molt antic: ja es presenta en una acta de concòrdia de l’any 1173 entre el rei Alfons I el Cast i l’arquebisbe de Tarragona, quan el nucli ja estava poblat, i la seva església consta en una butlla de Celestí III de 1194. D’època anterior a aquestes dates s’han trobat restes sarraïnes. El nom prové de l'àrab "mussara", passeig, lloc per a passejar-se i, és ben veritat que el dia d'avui, sense la calor de les jornades precedents, convida a un bon passeig. Quan plou, l'aigua queda retinguda al petit embassament natural que hi ha vora el poble i és per això que la gent del lloc eren anomenats ranes.
Pel
que fa als vestigis més importants de la Mussara, s’hi endevinen les restes
d’una església gòtica, posterior a la romànica del segle XII, damunt les ruïnes
de la qual es va edificar l’església actual, dedicada a Sant Salvador i
engrandida el 1850, any en què es va bastir el campanar. L’interior resta molt
malmès per actes de vandalisme, donat l’estat d’abandonament general ―és l’únic
edifici del poble que queda dempeus.
El camí baixa passant pel Coll de les Pinedes cap a la Rassa dels Descarregadors i s'acosta al riu del Gorg entre pinedes que ens ofereixen la seva ombra. El lloc fa de bon caminar i ens permet xerrar una mica entre nosaltres. Algunes de nosaltres anem mirant el terra per si veiem rastre de bolets, però encara està força sec i ni els "dolents" han tret el cap. Les Muntanyes de Prades ocupen força extensió,però, han estat sotmeses a una intensa explotació que n'ha causat el deteriorament progressiu. Malgrat això, s'hi conserven encara algunes peculiaritats com són la presència, única a Catalunya, de colònies de roure reboll (Quercus pyrenaica), a 900 metres sobre terreny silici, i la supervivència del frondós bosc centenari de Poblet. A les terres baixes es troba el pi blanc i el pi pinyer introduïts per l'home, i a les obagues de zones altes creixen teixedes amb abundància de grèvol. 
Les Muntanyes de Prades estan incloses dins el Pla d'Espais d'Interès Natural de Catalunya, i existeix el projecte de declarar la serralada com a Parc Natural.
Arribem fins el Pla de les Vaques on trobem les restes del campament militar de tir dels "Castillejos" ara completament abandonat i amb la vegetació que se l'ha anat menjant literalment. Els murs derruïts de les parets ens serveixen per reposar. Los Castillejos va ser un campament militar situat al terme municipal d'Arbolí, al Baix Camp, destinat a albergar els que realitzaven milícies universitàries. Aquest campament va estar actiu de 1950 fins a l'any 2001. Ara, ni rastre. Jo encara puc recordar algunes de les edificacions, els que no ho han vist, és difícil que em creguin!
Des d'aquí, continuem per la pista més assolellada que ens permet unes vistes cap al mar i ens fa adonar que encara no hem arribar a temperatures hivernals. El sol és potent i la màniga curta s'imposa, la pineda s'aclareix una mica i el terra és més sec. L'hora del migdia està orientada a fer un bon dinar de motxilla, que és el que portem, abans de fer la pujada cap a La Mussara.
Agafem el corriol ben dret que ens puja amunt en poc temps, pel camí de les Camponelles, tot sortejant els rocs, alcen les cames (els que les tenim curtes) i fent equilibris (els que les tenen llargues), Fins i tot sembla que pugem, el que sent diu "un grau" de roca, ajudats per un valent cavaller sortit de la no-boira.
I arribem al refugi antic de Les Airasses, el del CEC. S'imposa una fotografia d'aquests socis i sòcies que han volgut participar en aquesta important commemoració.
L'edifici de Les Airasses és totalment quadrat d'una sola planta i ocupa una extensió aproximada d'uns 40 m2 amb una alçada aproximada de 2,50 m. Les parets són fetes de pedra i en cada un dels quatre angles hi ha un contrafort que falca l'estructura. L'edifici està dividit en dues estances. L'entrada era a la paret del cantó de ponent i tenia tres finestrals en cada una de les cares, la coberta ha desaparegut. Hi resta una placa ben guixada.Fou inaugurat el 14 de novembre de 1926. L'arquitecte fou el reusenc Domènech Sugranyes i Gras, arquitecte modernista i noucentista, conegut per ser el primer successor d'Antoni Gaudí al capdavant de les obres de la Sagrada Família. El responsable de les claus i la seva conservació era l'alcalde de la Mussara; quan el poble restà abandonat començà una ràpida degradació igual que la resta del poble.
Des d'aquí dalt es domina tot el paisatge, el mar, potser Mallorca, i la serralada dels Port de Beseit, amb la punta del Caro.
Pensem que, ja que és l'aniversari del CEC, potser, valdria la pena d'esmentar-ne la seva història en un
plafó al costat del refugi. Hi ha històries i història que seria bo de recordar. És una idea que oferim a la Junta de l'Entitat.
I tornem a ser al poble de la Mussara, avui sense boira, sense vent, però, qui sap, amb misteris per esbrinar. De totes maneres donem fe que no ens ha desaparegut ningú, que estem tots sans i estalvis en aquest marc incomparable i amb la satisfacció d'haver participat en l'aniversari del CEC.
Per molts anys a tothom!