El Parc Nacional dels Écrins (I)

Som als Alps. Estem envoltats de muntanyes de més de tres mil metres. Un circ preciós de pics i cingleres, de crestes rocoses, d'herbei verd i de flors per tot arreu. Un temps assolellat i uns núvols escadussers que ajuden a fer més atractives les fotografies. Ens hem situat a l'espai esquiable dels 2 Alpes, un "plateau" que diuen en francès a 1600 metres d'alçada, tot preparat per la neu a l'hivern i pels pedestres i ciclistes a l'estiu. 

Un apartament petit però amb tot el necessari, envoltat d'avets on canten els ocells a bona hora del matí i quan està a punt de pondre's el sol. Els 2 Alpes és, bàsicament, un domini esquiable: apartaments, restaurants, algun hotel, tendes d'esports i algun supermercat. Tanmateix, al lloc on estem situat, fora del nucli principal, a l'entrada de la carretera que puja des de Mont de Lans, la tranquil·litat es fa palesa en el nostre que fer diari. Primer de tot, hem pres contacte del lloc, ens hem situat i hem planificat algunes coses que ens fan il·lusió. 

Aprofitant el bon temps i la calor suportable d'aquí dalt, hem pujat amb un telefèric fins a 3.400 metres d'alçada amb el telecabina Jandri Express, seguit d'un ascensor descendent i un funicular que ens ha deixat en un marc incomparable de muntanyes. Una taula d'orientació ens indica tots els pics que veiem a 360 graus, noms que, segurament, no recordarem si no és gràcies a un mapa que ens els indica: Agneaux (3664m), GRande Rune (3765m), Barre des Écrins (4102m), Aguille du Plat de la Selle (3596m), Roche de la Muzelle (3465m)... Caminant uns pocs metres per sobre la neu arribem fins el Belvedere dels Écrins, amb una passarel·la penjada al buit, on dóna mes la impressió que esteu volant entre grans pics. Baixant una mica més, entrem a la Groute de Glaç, un recorregut entre figures fetes de gel i un degoteig constant d'aigua freda. El temps i les ganes de romandre contemplant l'espectacle natural es fan més vives. Però l'aire fresc et convida a tornar a baixar amb telefèric. Hi ha gent, pocs, que baixen per un camí rocós i amb una fortíssima pendent: què seria dels meus genolls si ho provés jo! Vaig resseguint el camí avall i no m'hi veig pas en cor de fer-ho!

L'endemà, encara amb forces de tornar a pujar mecànicament, ens desplacem fins el poble de La Grave amb el cotxe tot sortejant una munió de ciclistes amb mallot groc i algunes motos que invadeixen la carretera. La nostra fita és el telefèric de la Meige   o Megie que ho veiem escrit de les dues maneres. I cap amunt, tot parant i balancejant-nos pel camí aeri. Anem per sobre d'una cinglera coberta d'avets, tots de la mateixa mida, amb uns pendents força empinats, després rocam fins a l'estació del Coll de Ruillans (3200m). Tornem a tenir un cercle de muntanyes i pics rocosos al nostre voltant. Un cel serè, un vent encalmat, una pau i un silenci que ens permeten contemplar la natura. El Pic du mas de la Grave (3020), el Pic de l'Etandard (3464m), Le Rateau (3809m), La Meije (3983m). Davant nostre la glacera de Gironse amb els seus esvorancs; una glacera que va corrent 24 metres l'any, en un desglaç que la va minvant. 

Fa bo de quedar-se aquí dalt una bona estona però, que baixo a l'estació intermitja, a uns 2400 per donar una volta per un caminet més suau i amable, fins un petit llac que reflecteix el cims nevats. Però des d'aquí es veu el gran pendent en picat que queda per ser a baix i torno a la maquinària, que per això s'ha inventat aquesta cabina que et baixa amb tota comoditat. Deixo la baixada a peu per un altre dia. És una atracció anar contemplant la punta de la Meije retallada en el cel blau, amb les seves congestes de neu formant petits saltants d'aigua a través de les parets verticals. 

I encara l'endemà, tornem a pujar amb el telefèric de la Vall Blanca. Més suau, més verd, més florit, però amb el mateix espectacle de muntanyes amb les glaceres que es desprenen de les roques. I avui sí que ens veiem en cor de baixar a peu, entre calitxos i espunyidella, crespinell i campanetes, i moltes altres flors alpines. Veient a banda i banda els pobles ensotats a la vall com Bourg d'Oisans o dalt d'un "plateau" com Alpes d'Huez, amb el llac Chambon per sota, allà baix i la zona dels 2 Alpes. El sol crema i no es troba cap arbre ni ombra fins bastant avall. Les bicicletes de "trekking", per sort, han anat per l'altre costat, baixen, amb unes rodes amples, de "bicicros", i un casc de motorista, per pistes senyalitzades en baixada forta tot fent ziga-zagues, joves i petits; crec que hi ha més ciclistes que gent caminant. 

Els que caminem anem amb calma, assaborint el paisatge, la vista a l'horitzó i el cor eixamplat amb aquest aire tant net d'avui. I les que fem fotos encara ens entretenim més, que no tenim cap pressa.

Quan arribem a "casa" —que l'apartament ja ens l'hem fet nostra— dinem una mica i reposem a l'exterior, en aquest espai de gespa, relaxades tot fent el cafè. Després una volta al llac que tenim molt aprop, el llac artificial, però, de La Buissonnière, on hi ha famílies que es banyen o prenen el sol, o gent que, com nosaltres, seu en alguns bancs i llegeix a l'ombra d'uns petits bedolls, amb tranquil·litat, amb pausa, tot veient com el sol es pon.