Parc Nacional dels Écrins (II)

Continuem aquí dalt envoltades de muntanyes. De dia el sol pica, després de dinar la calor també es fa notar, però als matins de bona hora s'hi està molt bé i al vespre fresqueja; es dorm perfecte! Ara que ja comencem a pensar en la baixada ens fa certa angúnia arribar allà baix i tenir un cop de calor.

Els dies es van escolant entre caminades, voltes amb cotxe, flors i aigua. 

Una volta a peu pels llacs que són a prop d'Alpe d'Huez. Fantàstica i de bon caminar, força planera, verda i florida. Passat Alpe d'Huez, un lloc que té fama per l'esquí, es pot deixar el cotxe i seguir un corriol que voreja el llac Rond i s'enfila uns quants metres; des de dalt es té una bona panoràmica del llac Besson i del llac Faucille, el més llarg. El corriol puja i baixa tenint l'espadat a l'esquerra, a l'altra cantó del llac; nosaltres anem per la dreta sota la serralada de Les Rousses, enmig de prades i flors de tots colors. Al cap d'una estona, albirem el llac Carrelet, el més petit, ja per sota de l'estació del telefèric d'Alpette que ve des de Vaujany i porta fins la punta del Pic du Lac Blanch. Des d'aquí un camí baixa fins a Oz-en-Oisans. Nosaltres tornem, ara pel cantó oposat al que hem vingut, és a dir, a prop de l'espadat que cau en picat cap a Oz. Vorejem el llac Carrelet i el Faucille i ens desviem cap al Llac Noir abans de tornar al llac Besson i al llac Rond. Una volta ben distreta i fàcil de fer.

També hem aprofitat la festa d'artesans de Venosc, un poble que queda per sota dels 2 Alpes i que és millor baixar-hi amb telecabina, perquè el camí per anar a peu baixa en picat i els genolls ja no ho aguantarien. La festa m'ha recordat les festes d'artesans de part del nostre Pirineu, sobretot de Tuixent: botiguetes amb objectes de fusta o de roba, nens i nenes venent els seus treballs manuals, un noi disfressat d'arlequí explicant històries dins una capsa gran i fosca i poca cosa més. Si que és interessant, ja que som a baix, arribar-se fins la cascada de La Muzzele, que salva un desnivell important. El camí costerut però ombrejat et porta gairebé sota mateix del saltant d'aigua i el retorn entremig del bosc és ben agradable.

També ens hem arribat amb una bona caminada fins La Molière, passant entre prats florits i bedolls. En arribar, un restaurant i una taula d'orientació per recordar una mica els pics que anem veient. Mira que, en forces coses tinc mania als francesos, però se'ls ha de reconèixer que és un goig passejar-se pel seu país: tot senyalitzat, una munió de cartells indicant camins i els quilometres per fer-los; a cada lloc que arribes, na taula d'orientació amb la informació del que veus i uns panells amb informació del terreny que trepitges. Avui hem sabut i pogut observar l'evolució d'unes valls que provenen de glaceres i que són les culpables d'aquests grans desnivells que veiem. Que geològicament tenen forces, forces anys i que on estem, també havien existit mines de carbó. 

Per descansar, un bany al llac Boussonière, el que tenim al costat "de casa", on tothom es banya. Amb sortidors que l'omplen d'aigua, un tobogan inflable pels més petits i una petita "platja" per estirar-se i prendre el sol. El llac Boussonière ha estat, també, el protagonista de la celebració del 14 julliet, amb un concurs de petanca (no hi podia faltar!) i, per la nit, un castell de focs que han enlairat els seus coets, malgrat que la televisió francesa ens ha informat que, aquest any, els francesos tenien certa por amb els petards i n'han suspès l'espectacle a molts llocs.

Una bona ruta en cotxe, si no voleu pujar i pujar i pujar, és arribar-se fins a Vaujany i des d'aquí agafar una carreterona estreta que puja fins al coll Collet. I perquè anar a peu si el cotxe t'hi porta còmodament? Bé, això sí, vigilant no et vinguin de cara! L'espectacle des de dalt és magnífic: en un costat la carena de Les Rousses, a l'altra la carena de la Belladona i al davant la vall del riu Romanche amb el llac Verney. Un goig i un plaer de muntanyes de les que en recordem pocs noms: el Pic de Belladona, el Pic du Lac Blanch, el Rocher de Muzette i traient el cap, la Meije.

Però no us conformeu amb això. Retorneu a Vaujany i passeu-lo de llarg (de fet, els pobles no que no tenen gaire encant), direcció la Vilette i continueu pujant per una carreterona de revolts estreta, enmig de prats ben verds. Arribareu al Coll de Sabot. Un paisatge magnífic! Deixeu el cotxe i enfileu-vos per un corriol que al cap de poc va planejant per la mica de carena tot veient l'altra costat del Parc dels Ecrins, cap al nord. Un lloc ple de silenci, un estany que va canviant de tonalitats segons el cobreix el núvol: d'un gris platejat a un blau cel llampant quan li toca el sol. Un lloc de pau i tranquil·litat, per escoltar la remor del vent que passa entre les roques i per seure una estona, ben callats. I reposeu, i deixeu passar el temps.