Parc Nacional dels Écrins (iIII)

Ja a punt de deixar aquestes muntanyes. 

Recordarem la festa dels Guies de Muntanya de La Berarda, una vall tancada per un cercle de pics i uns corriols florits i de bon caminar. Uns stands de treballs artesanals, una mostra dels gendarmes que es dediquen a fer salvament de muntanya, una exposició de la tasca dels guies, una missa a camps obert que ens ha recordat bells i vells temps i un refrigeri amb vi inclòs amb el que han convidat tots i totes les presents a la festa. Una parella de músics polifacètics, d'aquests que ho toquen tot alhora, han amenitzat el passeig per les parades i el dinar. Un dinar a base d'amanida de meló i síndria, "pasteque" en francès, que avui hem après una paraula nova en aquest idioma cada vegada més entenedor i familiar, un bon tall de carn de "mouton", una mica dur i de postres un pastís de mirtil. En agradable companyia d'una" bergère" que ens ha explicat camins, ens ha dit que era fan d'en Gaudí, ha situat Catalunya als Pirineus de seguida i ens ha parlat de Montserrat. Ens ha demostrat que s'estima més que res la muntanya. Una dona alta, ben francesa, senzilla, amb la motxilla a l'esquena i que ens ha dit que ara ja no es pot ajupir i ha de portar una faixa per tenir recta l'esquena. A nosaltres ens ha semblat una dona de conte.

Ens ha agradat molt La Berarda tot i la quantitat de cotxes que hi havia al pàrquing. Una festa com les dels nostres pobles del Pirineu i n'hem marxat amb la recança de poder tornar-hi algun cop.

També recordarem la pujada al coll de Lauteret i més enllà, fins al coll de Galibier. Una carretera de revolts sortejant ciclistes. Quina afició pel ciclisme tenen aquesta gent! Cada dia! No dissabtes i diumenges com al nostre país, no!, cada dia! Alguns motoristes, també! Un cop dalt, un altre espectacle de més muntanyes pels quatre punts cardinals, la taula d'orientació que no pot faltar i un vent fort que ha anat foragitant els núvols. Després hem tornat a Lauteret per visitar el jardí botànic amb flors de tots els continents. Està bé, tot i que jo pensava que només hi hauria les flors dels Alps, més que res per aprendre-les millor. No sé, però, si els han assessorat bé amb la flora dels Pirineus perquè n'hi ha algunes que no m'hi han quadrat gaire. Però m'ha agradat com a jardí perquè no és d'aquells que tot està tan ben posat; les flors es barregen entre elles dins d'un límit i li confereixen una massa vegetal abundant. No com el jardí de Tuixent que, segons quines èpoques, te'l mires amb certa pena. La pluja d'un lloc i de l'altra es nota que no cau igual.

I un altre coll fantàstic, per solitari i verd, és el coll de Savenne, per sobre de Clavens i Besse, a la Vall de Ferrand, amb una cascada que cau amb aigua abundant, algunes capelles pel camí i una plana amb un ramat copiós de bens, dels pocs que hem vist. Un lloc tranquil, parada de ciclistes, és clar!, però un lloc per fruir de la natura i pensar en els paisatges semblant a Núria

Besse és dels pocs pobles amb cases de pedra. Les teulades semblen totes noves, a tot arreu. Ja no hi ha la pissarra, hi ha una mena de teulats amb finestres mirant el cel fetes amb algun material semblant a la pissarra, però artificial. A tot arreu.

I per acomiadar-nos hem tornat a pujar a la Vall Blanca amb el telefèric i hem baixat a peu mirant sempre amunt per veure el perfil de les muntanyes retallades en un cel blau i també a terra per anar descobrint més i més flors, que n'hem après moltes: la dorònic, l'àrnica, el serpoll, la betònica, el peu de lleó, l'abundant  cresta de gall i la més abundant encara espunyidella, les múltiples varietats de centaures, el cerasti. el galium, l'elecampe, les aquil·lea, l'astrància, la genciana cruciata, les anemòna, l'herba de Sant Pelegrí, el lliri safranat, el marcòlic vermell, el llobí de fulla gran, el conegut llorer de Sant Antoni, el fantàstic matafocs florit com una estrella roja, algunes orquídies, l'escabiosa, la blava fiteuma, la paradella alpina, la pessiganassos, el peucrist formant veritables extensions d'estora verda amb les flors menudes, el sisimbri i la centaura amb les papallones que sempre la busquen.

Un caminet més enllà del llac de la Boussonière que encara hem descobert el darrer dia i una mica de repòs als bancs del llac en una tarda amb una atmosfera d'aquelles tan clares, amb la llum de capvespre, tot veient com la neu va desapareixent dels cims.

Un bon lloc per conèixer, el Parc dels Écrins, amb cims alts i desnivells importants que han fet que agaféssim el cotxe o els telefèrics per fer pujades, però que ens ha permès caminar tranquil·lament gaudint de la flora i la natura.

A reveure Pic du Lac Blanch i Rocher de la Muzelle, un al nord i l'altra cap al sud de "casa". Potser, gairebé segur, que us trobarem a faltar als matins i en tornar de tardes.