Caminant amb Pep Coll i "Dos taüts negres i dos de blancs"

Dissabte 1 de juliol encetàvem el mes  amb una caminada que a tots ens feia molta il·lusió i també, per què no, una certa angoixa, un cert malestar que, tanmateix, ens agradava sentir. La ruta proposada parteix de la font de les Trilles on s'hi arriba per una pista en bastant bon estat per als vehicles encara que siguin una mica "baixos", que surt del poble de Pessonada, a prop de La Pobla de Segur, al Pallars Jussà.

Avui toca anar seguint la novel·la del Pep Coll "Dos taüts negres i dos de blancs", ed. Proa, que relata una matança que hi va haver l'any 1943 a la zona de Carreu. És el final de curs del cicle "Caminant amb Lletres" que ja fa dos cursos que organitzo. El dia s'ha aixecat serè, el que fa pensar en una mica de calor i, per tant, ens empastifem amb cremes i llets resistents al sol; barrets i calces curtes.

La font de les Trilles és un paratge ombrejat amb taules i bancs de fusta per passar-hi una jornada a la fresca. No ho sabem, però segur que la gent del poble i dels voltants de La Pobla hi deu venir els dies calorosos d'estiu. La font no raja tot i que hi ha una mica d'aigua estancada a la pica. Intentem deixar els cotxes ben arrecerats a l'ombra per a quan tornem i ens enfilem per la pista senyalitzada cap a Herba-savina.

Herba-savina és un poble abandonat d'aquells que seguim amb el cicle "Pobles perduts de Catalunya" que també fa dos cursos que organitzo com a voluntària del CEC. I a finals de curs, faig com una espècie de colònies de joventut ajuntant els dos cicles. 

Herba-Savina, doncs, complia els dos criteris del cap de setmana de juliol. Herba-savina, popularment pronunciat Esbarsavina, era un poble de l'antic terme d'Hortoneda de la Conca, de l'actual Conca de Dalt, al Pallars Jussà. El 1812, amb la promulgació de la Constitució de Cadis, Herba-savina es constituí en ajuntament independent, però el febrer del 1847 perdé aquesta categoria en aplicar-se la llei municipal que impulsava els ajuntaments de més de 30 veïns contribuents (caps de família) i feia desaparèixer els altres. En aquell moment, Hortoneda absorbí Herba-savina i Pessonada. El clima era fred, però sa. Tenia 10 cases d'un sol pis, molt miserables, que formaven un poblat costerut i sense empedrar. Bones fonts d'aigües abundoses servien la població molt fàcilment. El terreny era aspre, muntanyós i trencat. Els antics boscos comunals es rompien, s'adobaven amb formiguers i al cap d'uns quants anys s'abandonaven. 

Al llarg del camí de pujada, ombrívol i agradable de fer, hi ha força boscos de pins, savines i alzines, que, antigament, proporcionaven fusta per a la construcció, per a fer carbó i per a llenya, que es venia sobretot a la Pobla de Segur. S'hi feia sègol, patates, i s'hi criaven cabres i bestiar de peu rodó per a les feines del camp.

Avui en dia, Herba-Savina està quasi totalment enrunat.  Els troncs, desaparegut el fullam menjat per la part de sota pels isards i les bèsties que s'hi passegen tranquil·lament, aguanten i fan de suport a les parets i els murs de les antigues cases. El lloc és ombrívol i fresc. L'església guarda memòria de salmòdies i resos, de mirades i de sermons, de vestits de diumenge i de trobades socials entre els vilatans, ara tots emmudits. El lloc reposa pau. Entre el verd dels arbres s'hi deixa veure el rocam de les parets i cingles on fan niu els voltors negres i les àligues. Estem a la reserva de aça de la Serra de Boumort; estada que ha necessitat un permís que el mateix Pep Coll ens ha ajudat a demanar.

Cal passejar entre les runes i els rocs, acostar-se i entrar a l'església i anar cap al cementiri, una mica apartat del poble, a la sagrera com abans. Allà. obriu el baldó amb precaució, no despertéssiu als que hi descansen i hi han trobat el lloc de repòs. Unes creus clavades a terra; d'entre elles en destaca una que ha enterrat i guardat el misteri de la mort de quatre persones de la mateixa família: els pares i dues nenes que baixaven de tant en tant al poble, es canviaven de vestit i es posaven les sabates de mudar i se'n tornaven a la Serra de Carreu on hi tenien la llar, solitària i entre camps, amb una vista que arriba a dominar l'horitzó. Un horitzó que se'ls va estroncar quan, un maleït dia, unes maleïdes enveges, unes històries de la història de tots plegats van estroncar. Amb unes flors de plàstic que potser no van arribar a veure gaire i unes pedres posades sobre la creu talment unes pedres d'oració, jauen allà. Des de fa uns vuitanta anys.

Llegim una part de la història i sembla que les veiem arribar, contentes, alegres i saltant per les pedres, amb un cabàs i un drap de farcells amb la roba per canviar.  La pròxima vegada que hi hagi missa ja no saltaran, entraran directes al cementiri, l'última morada per reposar.

Una mica amb el cor encongit, agafem el corriol pedregós i costerut, que es perd de tant en tant entre rocs i matolls punxeguts i anem prenent alçada. La vista se'ns eixample, les muntanyes d'un costat i l'altre del barranc del riu Carreu ens fan entendre la duresa de la vida allà dalt i més si pensem en els anys trenta i quaranta, passada una guerra que va fer estralls i una subsistència més dura de passar.

Les baumes i els forats de les roques que cauen dretes, en picat, ens deixen constància d'aquest paisatge aspre i dels seus habitants alats. Un cop dalt, ens trobem amb un prat que permet les pastures: el pla de Tro, la llar dels veïns de la família assassinada. L'ombra d'un arbre ens aixopluga del sol i podem fer un mos abans de continuar, en davallada, cap a la casa de Laortó, o casa d'Hortó, o d'Ortó, que de totes maneres l'hem vist escrita.

Aquí van assassinar la mare i la filla petita i hi van fer veure que hi assassinaven la filla gran. La mare va sortir als peus dels sis o set esgraons de l'entrada i ja no va poder entrar, estirada a l'era, amb la seva filla gran deixada allà amb les cames obertes i el cap esberlat. La petita, i el gos, tampoc es van salvar. Així les van trobar alguns dels testimonis que hi van pujar: una escena, segurament macabre, que es deu recordar per sempre. Fins i tot els mateixos assassins van col·laborar en la recerca i en l'avís als civils. En tot cas, està novel·lat.

Ara, la casa de Laortó pertany a la Reserva de Caça: està conservada i fins i tot hi ha una placa solar que deu donar-li l'electricitat. No us penseu trobar-hi pas cap reste de res; vuitanta anys no passen en va! Però, us convido a seure-hi, a admirar el paisatge i a reflexionar.

De seguit, baixem per la pista fins a arribar a una altra més planera. Anant cap a l'esquerra, després d'un revolt, hi ha l'esfondrament total de la casa Moreu, a prop del Clot de Moreu, on van assassinar al pare mentre recollia les vaques. Ara els murs estan tapats per l'heura i les bardisses. Podeu endevinar-hi algunes pedres i l'estructura d'alguna paret. Podeu llegir el relat dels fets que van ocórrer aquí, però no hi ha matolls que es belluguin, ni la criatura que s'escapa del trabuc preparat per abatre-la. Ara és silenci i calor i sol.

Decidim anar tirant avall i trobar algun lloc fresc per dinar, però el camí és assolellat i ens ofereix poques ombres on capiguem tots. Ens refresquem una mica a la font de les Pujadetes amb una aigua no pas fresca del tot, però que agraïm en aquest migdia canicular. Tot descendint arribem al nivell del riu Carreu que conforma aquesta vall, un riu sec per les característiques del terreny, que ens fa tenir més sensació de calor. 

Valents i resistents com som, anem caminant fins a arribar a la font de les Trilles, un paratge molt més ombrejat, on descansem i dinem i anem avançant en la història de la novel·la que ens ha portat fins aquí.

Com s'acaba?, que dolenta la gent!, el tema dels judicis, un escàndol!, i no paguen mai el que han fet? Va!, llegeix una mica més! Au va!, llegeix el final!

Però, hem quedat amb l'autor del llibre i no és qüestió de fer-lo esperar!

O sigui que, a toc de xiulet, pugem als cotxes i anem cap a Pessonada on ens rep el Pep Coll, amb unes quantes cerveses i les cadires preparades per tenir un intercanvi literari. Un goig, un plaer! Dins la seva humilitat i senzillesa, com pot ser que hi hagi gent tan sàvia! No només per escriure, no!, també per viure. Anem descabdellant comentaris i preguntes i opinions i ens passa la tarda d'una manera plaent, La roca sobre els nostres caps, que esperem que no s'esfondri ara, de veritat! En acabar, visitem l'església i les petites grans joies que guarda dins amb les explicacions del Pep. Que bé quan trobes una persona que s'estima el lloc de naixença i te'l fa entendre i també estimar!

Des d'aquest petit Sac i en nom de tota la colla de caminants, volem donar les gràcies al Pep Coll, pel seu acolliment, per les seves històries i la manera de contar-les, per la grandesa que posa en les petites coses i per haver-nos dedicat part del seu temps! Nosaltres, per la nostra part, continuarem llegint —una manera d'entendre el món— i caminant —una manera de conèixer aquest petit país.

Moltes gràcies a tothom i ens retrobem aviat tot caminant amb lletres!