Caminant amb Teresa Sagrera i "Cabells de gebre"

Un bon dia per caminar. El temps ben bé de primavera amb sol, núvols, calor, fresca i quatre roïnes de pluja al migdia que han aconseguit espantar-nos una mica.

Hem encetat la pujada cap al castell de Montsoriu per la pista que s'enfila des d'Arbúcies. Abans, però, ens hem situat als temps de "Cabells de gebre", cap al 1300, quan a Catalunya regien els comtats, en una època de puixança per a alguns, d'estretors per a molts altres. Un segle que amb algunes coses trobaríem semblant als nostres dies. Un segle de dones també, encara que no siguin massa presents als llibres d'història si no fos per les comtesses o les reines. Dones valentes, abnegades, coneixedores de secrets ancestrals transmesos de mares a filles, remeieres, fetilleres, atacades com a bruixes, perquè quan al poder li interessa pot moure els fils de les traïcions i de les enveges. Perquè les persones, els veïns, els amics, deixen de ser-ho davant el desconegut.

I hem començat la història amb la innocència i la gana d'un nen que deleig les pomes del camí, una acció que hem fet molts de nosaltres tot passejant pels camps. Menjar una poma; ara ho fem per plaer, no per necessitat, una poma que posà fi a la vida del Joan, un infant que venia de treballar i volia ser ferrer. Aquest començament d'història ens ha encongit el cor a tot el grup, un fet que va arribar a canviar la vida de la mare, la Blanca, que portarà sempre amb ella el seu petit.

Hem anat avançant, començant a treure'ns roba i intentant comprendre aquells temps en què qualsevol diferència era signe d'heretgia. Passant per Can Bruix, la Blanca enterra al seu home i es disposa a deixar Can Noguera per a trobar una millor vida.

Seguim la pista i prenem un corriol costerut que ens porta als peus del castell de Montsoriu, allà on la Blanca pogué trobar consol, no amb tothom, però sí amb el vescomte Bernat II de Cabrera, un home poderós, amable i acollidor. A la Blanca, la van deixar passar quan va arribar al castell, a nosaltres no. La porta ha romàs tancada, que els dimarts no obren si no som grup d'escola; veient-nos, queda clar que hem passat ja fa anys aquesta etapa. No hem defallit, però, a la malvestat; ens hem mantingut ferms prenent algun mos i descansant al pedrís. I això que abans havíem parlat amb els guardians de la zona no pas muntats en caballs, sinó amb uns estris més moderns com les bicicletes elèctriques. La portera no ens ha deixat entrar, tot i mostrar un somriure d'orella a orella.

Hem continuat cap a la torre de les Bruixes i hem començat a davallar per la pista que va fent revolts en ziga-zaga entre alzines suredes i tot el suro de la netejada per terra, branques i branquillons als marges. 

Hem arribat al Morer del Bosc, una casa enrunada entre bardisses i lianes, on la Blanca s'ha trobat amb la lloba, s'han mesurat les forces, s'han entrellucat, prudentes respectuoses entre elles i totes dues han conclòs que podien conviure. 

A partir d'aquí el camí s'ha tornat més feréstec; el caminoi ha desaparegut entre troncs, esbarzers, fulla seca i matolls. Ha calgut anar saltant marges com hem pogut per trobar altra vegada la pista: No ens hem trobat la lloba, ni la Blanca, ni en Feliu que la buscava, tot i que ens hagués agradat. Ganes teníem de compartir una estona els coneixements del bosc, els seus misteris, els seus fruits, la supervivència de dona i lloba, dues femelles sense por, que ens hem sentit desvalguts en aquest àmbit; tal vegada haguéssim après com sortejar millor les esgarrinxades i a fer cures i cataplasmes d'urgència, com les dones remeieres.

Perquè ens hem adonat que la pista, que al primer contacte ens oferia una certa seguretat de saber on trepitjàvem, s'anava tornant selvàtica i cada vegada esdevenia més costós de caminar; no ens hem estalviat alguna relliscada entre troncs travessers i herbes ben altes que ens tapaven sots i terreny irregular. Decididament, devíem estar a prop de l'amagatall de la Blanca!

Però, talment com la Blanca deixa el bosc per tornar a Can Noguera, nosaltres hem arribat a sortir de l'atzucac, amb algun senyal roig al braç o a la cama. Gent de muntanya i natura com som, ens hem vist salvats quan hem trobat la carretera asfaltada.

El dia s'ha anat tapant, al cel uns núvols grisos han ocupat tot l'espai. Hem parat a dinar a l'àrea de  pícnic de la riera d'Arbúcies, sota una malla verda mig desmanegada que serveix de tendal. Aquí, hem estat espectadors de les enveges entre dones, dels desaires de la Timor, dels amors i desamors d'en Feliu i d'en Bernat i de com la dona de la cabellera blanca, dels cabells de gebre, estava a punt de ser altra vegada foragitada del seu entorn.

Quatre roines de pluja que quasi ni han arribat a mullar el terra (això que ja ens havíem vestit amb anoracs i capelines)  ens han foragitat també a nosaltres. Vista l'hora que se'ns ha tirat a sobre, hem decidit fer el curt tram de carretera cap als cotxes en lloc d'acabar de donar la volta per la masia el Pol, Casa Nova d'en Blanc, riera de Riudecós, Salt de la Dona d'Aigua i Can Blanc. Ens feia il·lusió arribar a Arbúcies per trobar-nos amb l'autora de "Cabells de gebre", la Teresa Sagrera per poder compartir amb ella les històries  que formen part de la nostra història.

El col·loqui ha estat molt interessant i l'estona molt agradable. Hem sabut més coses de l'obra de ficció i del procés per a escriure-la. De l'esforç de tota escriptora o escriptor per anar descabdellant una obra, en aquest cas una novel·la històrica amb personatges reals i imaginats; del treball de recerca que això comporta i de com vas veient que creix la història que vols contar. Hem pogut compartir també la visió d'uns temps dels que en coneixem el que ens ha arribat a través dels llibres, poques vegades dels seus mateixos protagonistes, del paper de les dones en una societat de l'edat mitjana, dels poders civils que imperaven i hem confirmat que, en tots els temps, la ignorància, la diferència i les enveges arriben a modificar les idees.

Agraïm a la Teresa Sagrera que s'hagi desplaçat a Arbúcies per compartir amb nosaltres aquesta estona. Ha estat tot un plaer.

Ens hem quedat amb les ganes de llegir més obres d'ella: qui sap si ens podrem retrobar a Girona o a Cardona o a qualsevol altre lloc on hi hagi una història per explicar.

I moltes gràcies a tots i totes les que heu participat en aquesta sortida, malgrat les relliscades i les esgarrinxades, per haver sabut escoltar amb paciència i haver tornat a viure amb la dona dels cabells de gebre el seu pas per aquestes terres.