Talaixà perdut

I ben perdut aquest dissabte que ens ha rebut amb pluja. Després d'intentar-ho una vegada a l'octubre i haver de desistir per la pluja, ho hem tornat a intentar una segona vegada, i hem hagut de desistir per pluja. I després diuen que no plou! Confiats com anàvem amb la sequera tan persistent, refiats de les prediccions d'infinitat de meteoròlegs —meteo.cat, ca.tiempo.es, aemet.es, meteoconsult.es, meteoblue.com, meteocat.gencat.cat, meteosat.com i meteoròlegs tan reputats com el meu conveí...— el resultat ha estat invers a l'esperat. O sigui, al matí quasi tots estaven d'acord que, poca cosa, no res, núvols i alguna clariana, petites roïnes sense més perill i a la tarda,  pluja a tot arreu, alerta groga de pluja, alerta groga de tempestes, xàfecs persistents... Amb l'única cosa que no coincidien gaire era amb l'hora: uns situaven l'inici del terrabastall a les 14 h, d'altres a les 13 h, encara alguns l'avançaven a les 12 h.

Si s'hagués donat el que deien fins i tot ens podríem haver pogut permetre el luxe d'escurçar l'excursió, assolir el nostre objectiu de poble abandonat sense fer la volta per Sant Aniol, recordar en Rodri i veure el refugi del centre excursionista d'Olot, baixar pel mateix camí o la pista, gaudir del paisatge de l'Alta Garrotxa i deixar Talaixà en un bon lloc per al record de les nostres fites de pobles abandonats.

Però ja en arribar vam veure que la cosa no seria senzilla; és a dir va ser desmoralitzadora pel que fa a la consecució del nostre objectiu per segona vegada. Un cop reunits els cotxes que anàvem —uns parats a l'inici de carretera que si paguem o no paguem el peatge i els altres havent-se saltat el peatge i esperant-nos a Sadernes un mica remullats i encara algú que, mentre parlamentàvem amb els forestals aguantant la mullena, va passar esperitat com un "fitipaldi", que se'ls va escapar de llarg, segur que cap amunt—, un cop reunits els cotxes i veient la traça que portava el temps, encara que el consell del que cobrava era que esperéssim una hora o hora i mitja a veure si parava  (sants dels cels!, esperar una hora, són les 9.30 h i a les 14 h s'hi ha de posar fort!), doncs, això, un cop reunits tots i totes, vam decidir deixar-ho estar.

Em vaig sentir com si jo hagués sigut tots els meteoròlegs del món units en la desgràcia. (Per què aquell conveí meu no em coneix, però potser si me'l trobo pel carrer de Mar li dic quatre paraules, que a sa germana sí que la conec).

Sort que la gent del grup que encara s'atreveix a apuntar-se en aquestes excussions són de bona jeia i uns excursionistes acostumats a les malvestats i de fàcil conformar. I com que no ens vam "conformar" a anar-nos-en així com així, vam anar calibrant les diferents opcions que teníem sobre el terreny. 

Pla B en diem, que ja en comencem a ser especialistes.

I el pla, després de deliberar, va consistir a anar improvisant alguna activitat beneficiosa i de poca calada del preuat element líquid. Que ja estem contents que plogui, ja!, més que res és que, per la temporada que fa que no queia una gota, també podia esperar a demà.

Vam anar, doncs, a visitar el Museu volcànic a Olot (ai, no!, el museu volcànic no, que el google us portarà per un camí entre hortets i jardinets fins a la porta d'una finca des d'on haureu de fer marxa enrere). Vam visitar l'Espai  Cràter.

Una visita força interessant i molt recomanable on podeu entendre la formació de la Terra gràcies a l'activitat volcànica, com es fa l'estudi del vulcanisme i el pas de milions d'anys transformant el paisatge de la Garrotxa, des de la prehistòria fins a l'actualitat, amb l'activitat volcànica. Cal anar-ho llegint i provant tot amb calma, tornar a repassar allò que vam estudiar de petits en un joc interactiu que et porta a un aprenentatge més significatiu.

En sortir, passat ja el migdia, el cel ja no plorava. Ni una gota; núvol, això sí, però ben calmat. Aprofitant que teníem la Fageda d'en Jordà força a prop amb un cop de cotxe, ens hi vam acostar. I com que som de bona fe, ens vam calçar les botes, vam carregar motxilles i vam decidir fer-hi una passejada per poder dinar sota els faigs.

La fageda estava preciosa. Un verd acabat d'estrenar dels arbres contrastant amb la fullaraca seca  i el terreny mullat, els arbres ennegrits alçant-se ben drets cap a l'infinit i nosaltres sols enmig d'aquest bosc tan fantàstic. L'herba mullada desprenent aquella olor tan característica, el compost de fulles i terra barrejats, els prats ben verds i les masies solitàries enmig de l'herbei. Algunes flors com les primeres orquídies, el curraià de flors blanques i a punt d'obrir-se, els colitxos o esclafadors traient el cap per a poder-los petar una mica més endavant...

La nostra passejada en calma i gaudint de la boscúria ens porta fins a Can Jordà, on ens asseiem al pedrís i dinem amb la companyia d'un gos que espera algun mos de part nostre. Marxem, per si de cas la pluja vol arribar, igual va amb una mica de retard, i acabem de fer una volta, entrellucant, de tant en tant, una mica de ressol entre la fageda. Ens emportem la verdor als ulls, l'aire netejat per la pluja a la cara i una satisfacció immensa al cor.

Arribats altra vegada als cotxes encara tenim ganes d'acabar la jornada a Santa Pau tot fent un cafè a la plaça porxada. La pluja, des de les 13 h que ha deixat de caure. 

No hem albirat avui el poble de Talaixà, però la fe i l'esperança de tots plegats no ha minvat. Esperem poder fer el tercer intent a l'hivern: la tercera és la bona, diuen; a veure si és veritat!

Un cop a casa, fotos, agraïments i ànimes de poetes:

 

Quan surts per fer el viatge cap a Talaixà...

No veuràs Talaixà,

però sí la fageda d'en Jordà

Tararí, tararà!

Tampoc cal que duri molts anys, el viatge

farem cim  i a la tercera, garnatxa.

Ara a descansar, Talaixà,

que algú pujar va somiar

i no ens vas deixar!

Tararí, tararà!

Però no et resistiràs,

amb el CEC et retrobaràs

i tots et trepitjarem, ja ho veuràs!