dilluns, 8 de maig de 2023

Casa Donya Júlia: 100 anys i més

 Ara, l'escola és més coneguda com a Escola N.J. Praga. Però diu molt d'una escola quan els seus exalumnes, si més no d'una certa edat, la recorden com a "Casa Doña Julia". Així, com a casa!, amb aquest deix de familiaritat, que és el que ha volgut ser sempre aquest "col·legit", que dèiem quan érem petits. Una casa per a tots i totes, amb la seva directora al davant, la Doña Julia; la Doña. 

La recordo, la Doña Julia. Petita i amb molt de caràcter; se la veia venir de lluny, amb aquells tremolors que ens agafaven per si venia cap a nosaltres. Tanmateix, també afectuosa i comprensiva, amb algun crit de tant en tant i, de vegades, sovint. La Donya Júlia posà nom a la seva escola quan li mataren dos germans carmelites durant la guerra del 36. El Nen Jesús de Praga. Sempre va estar lligada als carmelites de la ciutat tot i que mai ha sigut una escola religiosa. Quan la gent em pregunta a quina escola vaig anar de petita, el primer és dir: a casa Donya Julia; el segon és aclarir: al Nen Jesús de Praga: la resposta sempre és: ah!, amb monges!, i el final és dir: No, una escola laica de nens i nenes barrejats des de la classe "dels caganers".

El 2020 va celebrar el centenari. Bé, el 2020, no es va poder fer cap celebració, immersos com estàvem amb la pandèmia. Però el 2023, aquest mes de maig, hem pogut retrobar-nos els exalumnes d'unes quantes generacions, els alumnes que estan a punt de deixar l'escola cap a un futur desitjat i treballat amb constància, els professors i l'equip directiu actual. Ha estat una festa maca plena de retrobaments i de records d'infantesa. Per als més grans i per als més joves.

Jo, com a generació dels cinquanta (dels cinquanta!) he pensat amb antics companys i companyes que els diferents camins de cadascú no s'han creuat més; amb d'altres ben retrobats de fa poc i encara amb alguns, pocs, que ens hem anat veient en diferents llocs.

I, en aquestes ocasions recordes anècdotes que potser havies oblidat. Quan el meu pare, fa tants anys ja!, em venia a buscar en plegar amb la seva moto i li obria la porta la senyora Isabel que no el reconeixia de tan tapat com anava amb el casc i la caçadora.

Més tard, les hores que ens quedàvem unes quantes nenes amb la senyoreta que ens ensenyava a cosir (he oblidat el nom, però no la cara), i que, pobra!, m'havia d'enfilar l'agulla cada vegada, jo, amb els dits tots punxats de no saber fer res amb el didal posat. Fins que ens venien a buscar.

Les classes de ballet les nenes i la gimnàstica al pati els nens; els assajos i actuacions de l'esbart, les classes de música... I les sortides que organitzaven l'associació d'Antics Alumnes. I les anades a jugar als pins de Can Montal (quina llàstima, els pins ja no hi són, menjats per l'autopista). Ah!, m'ho deixava i el mes de Maria, el mes de maig, portant flors per la classe i cantant la cançó "... con flores a Maria que nuestra madre es". Perquè no érem una escola religiosa, però sí una escola d'aquells temps. Ara, això sí, havíem parlat sempre en català amb tothom malgrat que l'aprenentatge fos en castellà, tal com les autoritats d'aquells temps manaven.

El menjador i l'hora de pati. Aquell pati que ens semblava tan gran i que quan hi vaig tornar per fer assessorament, ja de gran, em va semblar tan petit. Els jocs amb l'Ester M, l'Ester B, la Nuri V, la Lidia M, la Teresa L, la Teresa S, l'Olga B, la Marisa, la Cristina J, la Corbera i la Monpel... I la classe amb l'Angulo, en Ribalta, l'Albert A, el Lluís F, el Jordi Q, el Francesc S i el Francesc T...

I les senyoretes: l'Álvarez, la Magdalena, la Teresa D i la Roser D, la Carme P, la Lourdes E, la Cristina H, en Mateu R (el de dibuix que em prenia com a exemple del que no havia de ser un dibuix). I per sobre de totes, la senyoreta Maria, sempre afable, imponent, gran, molt gran d'alçada.

Ah!, i les celebracions! Pel sant de la Donya una xocolatada al pati. per Nadal la festa de l'arbre amb regals, finals de curs amb els ballets i l'esbart, el teatre i els pastorets i recitals de poesia. I les comunions fent d'àngels amb aquelles ales a l'esquena.

I l'uniforme. El que era costum llavors! L'uniforme d'hivern, un pitxi blau marí. El d'estiu, de ratlles horitzontals blau cel i blanques; semblant a la roba d'un matalàs!
Sempre he pensat i crec que no m'equivoco gaire que casa Donya Júlia era una escola avançada pel seu temps i ella, la Júlia Minguell, una dona que estava al cas de les tendències modernes de l'educació, si pensem en els anys cinquanta i seixanta. Una escola petita, al carrer Barcelona, que tenia un esbart, l'esbart Joan Rigall,
que feien ballet totes les nenes de l'escola, com una classe més, que, de vegades, havíem après a ballar sevillanes i tot. Una escola familiar, una casa de veritat on, jo crec, que ens hi sentíem a gust.

M'ha agradat anar a la festa, aquest 2023. He observat que és una escola amb caliu. Espero que continuï encès cent anys més i que els de la generació del 2023 es recordin una mica dels primers cent anys d'escola! La infantesa és una etapa curta de la vida, la primera si la dividim en etapes, però, potser, la que més perdura, la que s'enyora, la que no oblides, la que et fa somriure quan la recordes, la que et projecte cap endavant i et va forjant, la que continua amb tu sempre, com un pòsit. La que està marcada per l'escola.

Moltes gràcies per aquests cent anys, Casa Donya Julia. I a reveure sempre!



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada