Caminant amb Laia Vilaseca i "La noia del vestit blau"

Una jornada plena de misteri. Una intriga a cada pas que donem en un paisatge magnífic, esplendorós, malgrat que la pluja no hi ha sigut abundosa. Unes ganes d'anar lligant el fil del que es va llegint a les parades i unes provatures per anar sabent com acaba la història de la noia del vestit blau, talment fóssim Sherlock Holmes en potència.

El dia tan ufanós com el paisatge. EL cel blau amb unes llenques de núvols allargats i esfilagarsats que no ens fan cap por; la por, la compartim amb la Martina, llegint la història de les seves investigacions sobre unes tombes profanades al poble de Treviu —imaginat per l'autora del llibre—i que nosaltres hem situat a Saldes, sota el Pedraforca.

Acompanyem la Martina en la seva arribada al poble i en el seu despertar provocat per unes veus cridaneres de dones que estan a la plaça amb un "Mare de Déu Santíssima"; a les places dels pobles sempre hi ha dones que van amunt i avall i que ho saben tot dels veïns i fan escarafalls per un no res. Però avui, si que ha passat un fet important: s'han profanat unes tombes al cementiri de Treviu! "Algunes de les tombes dels miners, la de l'avi dels Fabra i no sé quina més han estat profanades", ens diu l'Encarnació. Fins i tot, en un poble tan petit, hi arriba la policia, que els forestals estan enfeinats al bosc.

Un cop iniciat el relat i el caminar, pugem el corriol costerut i dret fins el primer replà que podem respirar i observar la casa de la Martina —o una de semblant, es clar!—. Reposat l'alè primerenc, ens continuem enfilant fins al castell de Saldes, amb el Pedraforca que l'acotxa i la petita ermita que hi sobreviu. Una muntanya emblemàtica per a tots i totes nosaltres, una muntanya que ens pertany com una més de la família, amb els pollegons majestuosos cap al cel clar i la senyera onejant al nostre costat.
Amb l'emoció de la trama i el misteri que ens espera, la lectora va i es perd del camí i ens fa baixar a tots per entre els boixos i els troncs que rellisquen. Sort que, fidels a anar-la seguint, pensem que ja ens traurà de l'atzucac encara que amb alguna petita esgarrinxada i alguna esllavissada de cos. No sabem si li perdonarem un altre desviament com aquest, que sempre s'embolica! Sortosament, veiem que encara s'orienta prou i ens treu del mal pas.

Des d'aquí, continuem el corriol ja en una baixada descansada, en un terreny que observem ben sec, però farcit encara de boix i algun boix grèvol, amb les petites flors d'herba fetgera, l'orella d'ós, les violetes i les primavera d'un groc acabat de despuntar. Descendim fins el torrent per on va rajant l'aigua, fresca i admirada per tothom. Potser sí que, algun dia, haurem de cridar com els nàufrags: Aigua! N'hi ha alguna tan emocionada per la troballa que es remulla polzes i cara per a recordar-ne la textura.

Aquí descobrim l'Àgata Fabra en una residència, amb la memòria feta a cops de records instantanis i oblidats al cap d'un moment. I la Martina indagant acompanyada del Samuel, no pas de l'Andreu, que és el noi de la rectoria i guardador del cementiri; del Samuel que, entre paràgraf i paràgraf espaiat, no podem saber del cert d'on ha sortit i caldrà revisar la lectura.

Pugem i baixem tenint sempre al costat el pedregam del Pedra; si aixequem la vista podem veure el mirador que hi ha sota el refugi Lluís Estásen. Si mirem endavant, se'ns obre la vall cap als cingles de Vallcebre i a sota els nostres peus les masies oblidades del camí que va de Gresolet a Saldes.

Travessem un altre torrent i, enganxats a la corda ens deixem anar cap a la pista de Gresolet. Una pista que remuntem fins al santuari de la Mare de Déu de Gresolet, una verge trobada, com tantes d'altres, sota una petita cova (avui, les quatre Núries que som ho recordem). La muntanya ens ensenya totes les tonalitats del verd, des del verd despuntat dels faigs al verd més fosc dels pins.

El santuari està solitari. Ja no hi ha la noia que el cuidava i que alguns de nosaltres recordem. Així i tot, segur que continua sent un lloc de parada pels excursionistes i per la gent de la contrada que, a l'estiu, hi ve a passar el dia amb una bona brasa vigilada. Hi trobem flors interessants com el miosotis, la petita flor blava que es coneix també com a no m'oblidis. El grupet que som no fem brasa i intentem menjar una mica ràpid i abrigats, que el cel ja ha perdut el color blau i ara ens mostra un gris tirant a fosc que ens fa pensar en l'aigua altra cop. Abans de partir, però, sabem que la Dolors és morta (la Dolors en la versió catalana, que sembla que en la versió castellana es diu Olvido; ves qui li deu haver posat aquest nom?). La Martina la troba a prop del rierol, més enllà de casa seva i hi veu un...

Continua el misteri que ens té obsessionats. I marxem tot fent-nos preguntes i intentant descobrir qui és l'assassí o... assassina. No, no patiu, en aquesta ressenya no ho descobrirem, ja que llavors faríem "espoiler", que se'n diu ara, o sigui, buscant una expressió més nostrada, faríem Pasqua abans de Rams; els que heu llegit el llibre ja m'enteneu!

Encetem el retorn cap a Saldes. 

—És la mare, l'assassina? Ha de ser una dona

—Penseu que n'hi ha dos de cadavers!

 —No, no!, segur que és l'Andreu!

—I aquest tal Julià de la família Fabra? Eren tres germans, oi?

Ja veieu que hi ha gent que fins i tot saben el que no diu el llibre!

Tot caminant descobrim un altre misteri de la natura: en una roca hi ha quantitat de corona de rei (saxifraga longifolia) que quan floreix, té una flor digna del millor rei.  És una planta perenne, composta per una gran roseta solitària de fulles grisenques lineals i espatulades que mesura entre 20 i 55 cm. Sol viure incrustada a la fissures i penyals calcaris i floreix un cop a la vida amb una vara d’inflorescències piramidals de més de 500 flors blanques clapejades en vermell d’uns 9 a 11 mm . Floreix entre els mesos de maig i agost i després la planta mor. L'acompanyen quantitat de mates d'orella d'ós (ramonda myconi).  És considerada un fòssil vivent de la vegetació tropical que durant el Terciari, fa més de 20 milions d'anys, va ocupar els Pirineus. Rebé el seu nom en honor del naturalista gal Louis-François-Élisabeth de Carbonnières, baró de Ramond (1753-1827), que va pujar el mont Perdut el 1808. 

Sort que aquests dos misteris els hem pogut resoldre!

La Martina també es fa preguntes tot remuntant la pista cap al poble: "...qui és aquest home? Per què estava mig amagat a l'enterrament de la Dolors? Quina relació té amb el Pere? Per què han quedat a veure's aquí i no al cementiri?"

No podem acabar de llegir tranquil·lament. No és que ens agafi por de continuar amb la història, és que ens agafa un xàfec com fa temps que no ens queia a sobre. Un cop tretes les capelines, els paraigües, els anoracs cordats, els cabells xops i els pantalons regalimant, para de ploure. Tempesta d'estiu s'en deia abans, temps era temps, tot i que anaven acompanyades amb trons i llamps que si que ens haguéssim fet agafar "canguelis", ficats com estem en el misteri d'uns assassinats.

Acompanyats de la pluja, de la Martina, de l'Andreu, de la Dolors, d'en Samuel, d'en Linus, de l'Encarnació, de la senyora Àgata, del Julià i de tota la família Fabra (la que és i la imaginada), arribem al bar de Saldes per prendre unes cerveses, Pedraforca rosses, i acabar de llegir. Però ara, xops i contents, ja no estem gaire per la lectura i l'escolta i preferim assaborir uns pistatxos i brindar per Saldes, per Gresolet i per "La noia del vestit blau", que a alguns i algunes, els queden deures per fer i acabaran de llegir a casa ben asseguts en una butaca, tot recordant les flors del camí; un camí de primavera.

Gràcies a la noia del vestit blau i a la Laia Vilaseca i a tothom que segueix venint a aquestes excursions per acompanyar-me altra vegada fins a Gresolet. 

"Aquí reposa la noia del vestit blau; estimada i no oblidada!