Cap de Norfeu

Apol·lo tenia un fill que es deia Orfeu, que tocava amb una lira màgica i els animals del bosc, atrets per la seva música, anaven cap a ell. Orfeu es va enamorar de la nimfa Eurídice. El dia de la boda, un misteriós personatge la volia raptar i Eurídice, escapant d'ell, va trepitjar una serp que la va mossegar i la va matar. Orfeu, plorant, va tocar la lira tota la setmana, fins que va pensar a anar-la a buscar al mateix infern, al món d'Hades.

Quan va arribar a la llacuna d'Estígia li va demanar a Caront, que transportava els morts d'una riba a l'altra, que el passés a l'altra riba i Caront, impressionat pel que li havia passat a l'amant, ho va fer. Quan Orfeu va arribar davant d'Hades i la seva dona, Persèfone, aquest li va demanar que toqués cinc cançons i deixaria sortir a Eurídice amb la condició que Orfeu no l'havia de mirar. Orfeu no en féu cas i Eurídice va desaparèixer. Trist, Orfeu tornà a tocar, però rebutjà les altres nimfes i aquestes el van matar i li van tallar el cap. Apol·lo va enterrar el cap als peus de l'Olimp, on els ocells canten millor, i de la seva sang en va sortir una olivera.

Però, el món dóna voltes i voltes, els segles passen, les onades vénen i se'n van i les barques segueixen traspassant el món dels morts i dels vius i resulta que ara tenim el cap de n'Orfeu a la costa catalana.

El Cap de Norfeu és un cap situat al sud-est de la península del cap de Creus, al litoral de l'Alt Empordà i al nord de la Costa Brava, que s'endinsa 2 km en la mar Mediterrània formant una estreta península allargada i corbada entre la badia de Jóncols al nord i la badia de Montjoi al sud.

Hem començat la recerca del Cap de Norfeu a la cala Montjoi. En aquesta temporada i a aquesta hora, una cala tranquil·la en un dia força assolellat i una atmosfera neta. El corriol arran de mar és un mirall  que reflecteix les siluetes que caminen en un contrallum matutí, les siluetes dels caminants, talment acompanyéssim Orfeu a l'altra riba per trobar Eurídice. El camí puja i baixa en un desnivell suau però constant. Les cales es van succeint plaents, banyades per un mar totalment en calma, mirall de reflexos, escuma de plata.

L'organitzadora de la caminada ens va informant del que anem trobant durant el camí: una preparació acurada de la sortida que ens la fa viure amb més plaer. És important caminar, però és molt important saber el que es trepitja i poder-ho gaudir en calma, interioritzant les informacions i el paisatge per a que formin part de cadascú de nosaltres; és així com entenem l'excursionisme. Natura i cultura estretament lligades.

Anem remuntant la península que forma el cap observant el mar extens, la seva immensitat, la vegetació característica de la zona i les flors que comencen a alegrar-nos el camí: el garric, present en tota la muntanya; l'estepa blanca i l'estepa negra, l'all de bruixa i la calabruixa, la groga coronil·la, les petites agulletes, la calcida blanca i la cabeçuda per tot arreu. Groc, blau, rosa, blanc, lila..., fent contrast amb el blau fort del mar. En un racó de pedram, cal aturar-se per veure un espectacle poc corrent als nostres ulls d'urbans d'asfalt: els dofins estan menjant i aixequen l'escuma de les ones en un remolí; al seu voltant les gavines aprofiten per fer l'hora d'esmorzar. Una situació que no cal anar a buscar als mars d'enllà.

Arribem a la punta més alta del Cap de Norfeu amb la seva torre de guaita de les barques que volen creuar el món dels vius i el món dels morts. Si mireu dins la torre podreu trobar uns grafitis prehistòrics del segle XX que diuen molt de la civilització avançada d'aquells temps. Nosaltres seguim el camí endavant tot resseguint la carena de la península. Es pot baixar l'espadat per trobar una senyera voleiant a mig camí que ens indica les illes Mòniques amb els illots del "Gat" i el "Cavall Bernat". Tota la península forma un paratge d'una singularitat geològica excepcional. Les vetes de minerals, les coves arran d'aigua, els penya-segats verticals i les diferents formes que agafen les roques han creat la necessitat de declarar el lloc com a zona protegida. Si llegiu el complet resum que ens n'ha fet la Núria, viureu més l'entorn!

Continuem el camí per l'estreta franja de terra des d'on podem veure ja la cala de Jóncols. Hi arribem després d'una baixada que ens fa mirar on posem els peus. I arribem a la cala on els podem remullar amb plaer. Alguns comencen a prendre el sol que ja escalfa, d'altres busquem l'ombra dels pins per fer un mos; d'altres més agosarats s'arriben a l'hotel a peu de sorra per beure una cervesa o un cafè sense gaires escarafalls. Els més aventurers busquen la font entre roques envaïdes per moreres que llueixen les fulles verdes amb el contrallum del sol. S'imposa un merescut descans a peu de trencaones.

Ja amb el sol ben alt i la calor als cossos pugem per una pista, agafem un parell de dreceres i ens aventurem cap a l'interior entre matolls de garrics, malva de roca, calabruixa i bruc que ens van acompanyant; de tant en tant, mates de lleteresa vesquera i una mica insinuada la farigola.

La pista puja forta i ens fa alentir el pas. A les envistes de la torre morisca cal baixar per un corriol esmunyedís entre matolls i branques espinoses, traspassar un prat amb restes de vaques i cavalls amb l'herba seca i cremada pel sol, i arribar fins a un coll des d'on es pot pujar a la torre morisca en runes, ja per sobre de la cala Montjoi. Alguns, amb el desig ben guanyat d'un refresc, continuen avall; d'altres s'arriben a la torre per guaitar si Orfeu ha trobat Eurídice o si el seu cap reposa ja en pau.

Quan ens trobem tots a la cala, ens ve de gust fer un homenatge als dos amants, que han baixat al món d'Hades. No tenim lira que ens toqui ni ocells que ens acompanyin, però, catalans com som, cantem unes havaneres a peu d'aigua, amb l'esperit alegre i la joia de saber que, segur, que Orfeu i Eurídice ens escolten! Els mocadors blancs de la bella Lola ens fan dir a reveure.

Ha estat una excursió magnífica, feta amb les pauses necessàries, amb l'emoció continguda en el nostre paisatge, en comunió amb el mar i la muntanya, fruint de la natura, de l'amistat i del pas del temps que ens farà recordar sempre els amors d'Orfeu.