Gallicant

Un poble isolat dalt d'un turó. Un poble fet de nata. Un poble que ens ensenya les seves entranyes, el seu esquelet, la puixança passada i les veus perdudes dels seus antics habitants. Un poble encimbellat que domina les muntanyes de Prades, amb vistes magnífiques cap al Montsant, davant per davant de Siurana de la que l'en separa un barranc profund i un riu avui en dia força sec.

Per anar-hi us heu d'arribar a Arbolí, un petit poble arrecerat i enclotat en una llenca plana entre el serret dels Colls i el barranc d'Arbolí, al sector sud-occidental de les Muntanyes de Prades, que aquí depassen els 1.000 m al Puig de Gallicant i donen al territori un caràcter molt trencat i accidentat. El coll d'Alforja, que forma la partió entre les dues comarques (Baix Camp i Priorat), es troba dins el terme d'Arbolí. El límit sud-oriental ressegueix els cingles d'Arbolí, esplèndid mirador sobre el Baix Camp. 

D'Arbolí en destaca el seu campanar i la seva tranquil·litat si hi arribeu un dissabte d'hora al matí, com nosaltres, decidits a no passar calor. Tanmateix, ens rep un vent fort i fresc que ens fa pensar, als qui no hem agafat anoracs, que potser ens hem equivocat. Iniciem la caminada amb aquest vent i amb un núvol per damunt dels nostres caps que, tot i la ventada, no es mou del nostre costat. Davallem un xic l'antiga carretera i comencem una forta pujada encimentada cap al Collet de la Vall: al voltant nostre boscos i paisatge escarpat.

Un cop al coll continuem fins a arribar a l'ermita de Sant Pau, sobre mateix del poble. Les teulades d'Arbolí i el campanar s'obren pas entre els arbres i les muntanyes. Hi ha referències de l'ermita ja el segle xiii, continuadora d'alguna possible habitació eremítica anterior. Posteriorment, s'hi afegí el pis superior i dependències adequades per a l'ermità. El 1927, a causa del seu estat rònec, fou reconstruïda. El 1936 fou cremat el retaule, però la imatge fou salvada gràcies a ser duta al poble, on roman actualment. Està dedicada a sant Pau ermità.

A partir d'aquí, pugem un petit grau que ens porta a l'era del Mas Nadal, abandonat. i continuem l'itinerari carenejant entre bosc i arbusts per arribar al collet dels Colls, un encreuament de camins. Seguim la pista principal de la dreta en un pendent suau. La nostra intenció era poder veure de prop el Pi de la Senyora, però una tanca ens ho priva i cal conformar-se en observar-lo una mica de lluny. Sembla un pi majestuós si observem la seva grandària des d'on som. Aviat arribem als Colls, un altre encreuament de pistes. Cal girar ben bé a l'esquerra, pel costat d'un petit dipòsit quadrat i resseguir el corriol que, en una pujada curta, però dreta, ens porta fins el Puig de Gallicant de 1010 m inclòs al llistat de 100 cims de la FEEC. Un punt geodèsic assenyala el cim i un petit pessebre ens fa reviure encara Nadal. Les vistes són extenses malgrat la vegetació. Aprofitem per fer un petit descans i prendre forces i energia i baixem el corriol relliscós entre pins i pinyes que ens fan mirar el terra per no ensopegar.

Durant el camí, la primavera es fa present amb el romaní florit, la farigola aromàtica i la flor de l'albó o vara de Sant Josep, tot i que la secada és ben palesa.

Quan arribeu al final del corriol, aixequeu la vista cap al davant i us apareixerà Gallicant, com si us estigués esperant. Fa l'efecte d'ensenyar-vos les entranyes del que fora un poble que, amb les seves dificultats, lluità per sobreviure. Però els temps moderns van poder més: l'isolament, el benestar dels pobles més grans del costat i una vida dura sense llum ni aigua, acabaren per despoblar-lo cap als anys seixanta del segle XX. Gallicant formava part de Siurana tot i que l'en separa el barranc; per això, els seus habitants es decantaren més cap a Arbolí on hi acudien a escola, a mercat i a les celebracions religioses. 

En temps dels sarraïns fou un punt estratègic conjuntament amb Siurana. Al segle XIII hi aparegué una comunitat càtara relacionada amb el monestir de Scala Dei. Fou el territori predilecte del Carrasclet, el bandoler que senyorejà per aquestes terres i capturava, si podia, soldats filipistes després de la guerra de Successió del 1714.

Un cop al poble, acosteu-vos al seu mirador natural per albirar Siurana davant vostre, encimbellada al seu espadat, amb el cingle del Salt de la Reina Mora, a sota, el riu i el pantà mig buit. Per darrere la Serralada del Montsant i la Morera destacant-se als seus peus. Més enllà el Priorat amb Porrera al capdavall, les muntanyes de Prades i una cadena extensa de boscos i pinedes. Una vista que bé val la pena! Passegeu-vos tranquil·lament per les parets enrunades, les arcades i alguna finestra amb reixa i tot. Intenteu entendre i copsar l'esforç de la gent que hi vivia, en un lloc magnífic on nosaltres potser hi passaríem tot un bon cap de setmana, però que ells devien suportar amb una vida dura de privacions, de fred a l'hivern i de calor a l'estiu. Tot això pensem mentre ens fem la fotografia de record de la nostra estada entre pedres.

I continuem el camí ja de retorn cap al poble. Aprofitem el sol i l'ombra que ens ofereix el collet dels Colls per dinar i descansar i baixem pel corriol que conserva encara trossos de l'empedrat mil·lenari fins a arribar a Arbolí a primera hora de la tarda, amb un sol agraït i força més animat que al matí quan ens hem trobat per descobrir un altre poble perdut de casa nostra.