La Vall d'Ora

La Vall d'Ora és una vall situada entre el límit de les comarques del Solsonès i el Berguedà. Bressolada per la Serra de Busa la serra de Bastet i la serra de Travil, és un lloc encantador on s'ajunten la natura i la cultura. Una vall alegre: ben florida a la primavera i aquells tons grogosos i marronosos de la tardor; dues estacions que tant ens fan fruir als excursionistes!

L'inici de la caminada és al pont de Vancell, just a la frontera de les dues comarques. El dia és clar i la vegetació encara conserva una certa ufanor malgrat la sequera que estem patint. Un anar i tornar pel mateix camí, amb perspectives diferents si el feu de pujada o de baixada.

Aviat trobem el Molí d'en Vancell, com tots els molins, a prop del riu d'Aigua d'Ora o Aiguadora, un dels rius prepirinencs del Berguedà, afluent del Cardener que desguassa prop de Cardona.  Continuarem trobant molins al llarg del recorregut. Els molins foren unes de les construccions més antigues per fer energia a partir del pas de l'aigua per la roda de molí i la turbina. L'edifici del molí consta generalment d'un departament on hi ha la mola o moles de moldre i l'habitatge del moliner. Els molins hidràulics fariners són un referent de l'activitat econòmica i social del passat dels masos i nuclis rurals escampats entre el Berguedà i el Solsonès. Hi ha documentació del segle XII que ja parla de l'aprofitament de l'energia hidràulica per moure molins, serradores i ferreries a la Vall d'Ora mencionant els molendini accionats per la força del riu Aiguadora.

Pugem i baixem trams de pista asfaltada. Per alguns, una desgràcia, un element estrany a la natura que, els que vivim a ciutat on ho tenim tot encimentat, trobem  que és una cosa estranya quan volem veure l'entorn natural de "diumenge" ben natural. No pensem, però, en els habitants de masies, pobles i llogarrets que també tenen dret a traslladar-se amb una certa comoditat. A través dels segles han hagut de patir gelades, enfangades, despreniments i tota mena de malvestats de la natura, que també els té, i tenen, crec jo, dret a anar d'un lloc a l'altra sense haver d'arrossegar el cavall o el cotxe a força de braços. Que nosaltres, els dies de cada dia, no hi serem per ajudar-los.

Arribem al Mirador dels Presidents. Un lloc on podem dominar la vall que corre pels nostres peus, amb la Serra de Busa majestuosa al davant nostre. Al fons, el monestir de Sant Pere de Graudescales solitari entre boscos. Molta gent es pregunta: quins presidents?, acostumats com estem a tenir ara presidents per tot. No he trobat cap referència, però una de les meves hipòtesi és que es pot referir als presidents, així en general, o als presidents de l'exili de la II República si pensem que, a baix, trobarem les petjades de comtes catalans. Aventuro aquesta suposició. Si algú troba alguna referència li agrairia que ho posés en comú.

A partir d'aquest punt, anem davallant fins a caminar pel costat mateix del riu Aiguadora per arribar a un altre dels seus molins serradora: Cal Guirre. Una exposició molt interessant d'objectes i eines de treball. Un molí que encara va rodant l'aigua, un paratge plaent. Els arbres ja florits amb flor blanca són un goig per la vista i els contrallums que fan les flors transparents amb el sol un gaudi pels fotògrafs! Un cartell ens explica la història dels molins, el protagonisme dels masos i el seu despoblament. El desdoblament de les heretats, l'abandonament més modern de l'agricultura i la pagesia i altres fets històrics, han deixat la Catalunya rural sota mínims difícils de recuperar.

Continuem, doncs, cap al nostre objectiu: el molí serradora i casa museu de Ca l'Ambrós. Darrere nostre el camí que puja a Busa per les escales i al davant l'ermita de Sant Lleïr. Cal fer una parada per homenatjar Guifré el Pilós, el que, segons la llegenda ben contada i teatralitzada pel nostre company Andreu, ens donà l'escut de les quatre barres que ara enlairem cada diada desitjant tornar a ser un país lliure. 

Passant el pont romànic, accedim a l'Ecomuseu de la Valldora, un entorn amb les explicacions, eines i informacions per entendre la vida d'aquesta petita vall tancada entre muntanyes.

Ara, feta la visita, seguim un corriol ombrejat per l'aigua, per l'altra riba de la pista  que ens porta al monestir de Sant Pere de Graudescales, una església romànica situada en un paratge de gran bellesa. Una fita per tot excursionista. Els seus orígens remunten al segle x, en què el clergue Mangulf hi bastí una església, que fou consagrada el 913 pel bisbe d'Urgell Mantigís. L'església de Sant Pere tingué culte fins a la desamortització. L'antiga església prioral fou abandonada i quedà en estat ruïnós, fins que entre el 1962 i el 1967 s'hi emprengué una campanya d'excavacions i fou restaurada. A part de la seva història, el lloc és màgic, d'una gran bellesa; om s'hi sent amb comunió amb la natura. I nosaltres ho aprofitem per a fer-hi un bon descans.

Però, el dia va cap a la posta i cal retornar. Desfem la pista tot pujant altra vegada cap al mirador dels Presidents i diem l'últim adéu a Sant Pere i a la vall, segurs que hi tornarem per admirar aquest paisatge que ens parla de natura i d'esforç humà.

Una vall que sempre ens espera, tranquil·la i solitària, per poder caminar amb calma, fonent-nos en el paisatge i agafant l'energia dels molins per continuar presents a la vida.