La Serra de Boumort

Per acabar el juny i ser molt conscients que ja som en període de calor, una volta per la Serra de Boumort, aquella serralada del Pallars Jussà que s'ha posat de moda per les "sortides d'aventura" que s'organitzen per sentir el bramul del cérvol en època de tardor.

Avui, però, el cérvol ha preferit ajaçar-se a l'ombra, que no era qüestió de donar voltes per aquests plans amb l'herba encara ufanosa, però amb un dia entre núvols d'aquells que presagien tormenta i acaben per no descarregar i amb un resol que et pot deixar el nas ben vermell.

Des de Coll de Nargó, hem agafat la carretera que passant per l'església romànica de Sant Vicenç de Coll de Nargó, s'enfila cap al Coll de Bóixols, deixant enrere pobles abandonats com Valldarques, enfilat en un cingle i cases disseminades, algunes d'elles ofertes com a repòs rural.

Arribats a dalt el coll ens desviem cap a la dreta per una pista apta per a 4x4 que, entre rocs i revolts, ens acosta al Refugi del Vedat de Caça de l'Espai Protegit de la Serra de Boumort. El refugi és una caseta senzilla de pedra que, contínuament, fa soroll sense poder esbrinar exactament quin tipus de soroll és, però estem segurs que no es tracta pas de cap bramul.

Enfilem la pujada cap al Cap de Boumort trepitjant herba verda i enmig de flors que despunten i donen una nota de color al paisatge; a baix queda la plana del Pallars Jussà amb Tremp com a capital de comarca. Tot i la mica de calor, el cel tapat ens va bé per la pujada. Els voltors planegen i diríem que les àligues, que han deixat els seus nius entre aquests verals rocosos, es passegen per sobre els nostres caps.

No veiem ningú. El lloc enlairat se'ns presenta feréstec i reposat.

Al capdamunt de la pujada, arribem al Cap de Boumort de 2077 metres d'altitud. Una construcció de pedres resguarda el punt culminant i dos panells que ens indiquen les muntanyes del voltant. Ara sí que veiem que haurien d'escampar les boires per poder copsar la mar de muntanyes als 360 graus. Veiem els Montsecs, el de Rubies i el d'Ares, i fins i tot el Montsec de Tost, poc conegut per la gent, però que per mi és un punt important per trobar-hi a sota la Vall de Lavansa. S'endevina el Pedraforca i s'intueix el Mont Perdut. Més a prop Sant Llorenç del Munt i Montserrat; més lluny el Pirineu d'Osca. La veritat és que la vista val molt la pena i per ser que som en un pic modest, la seva situació és fantàstica.

Cap de Boumort

Fem una mica de volta per aquí dalt on ens trobem un cercle de pedres partit en quatre trossos que ens fa cavil·lar sobre el seu significat: serà una construcció per saludar el sol?, serà un punt per orientar-se als quatre punts cardinals?, algun punt de trobada des d'on se sent millor el bramul del cérvol?

I d'aquest tema derivem cap al significat de Boumort i aquí les hipòtesis i les llegendes refermen la nostra imaginació. Finalment, ens posem d'acord en l'explicació:

Era una vegada unes quantes vaques que pasturaven tranquil·les per aquestes muntanyes. Un bon dia van veure arribar un bou, ja mig cansat d'haver treballat arrossegant carros i fent feines dures de pagès. El bou anava rumiant tot el dia i les vaques anaven esperant que alguna cosa màgica succeís. Cadascuna aprofitava per passar per davant del bou i fer-li l'ullet com si diguéssim, o aixecant una pota amb gràcia o alguna altra remenant la cua com un ventall o fins i tot aixecant el cap i fent-li una caiguda d'ulls. Però el bou no en feia ni cas. Havia trobat el repòs merescut i no estava per jocs, que ja tenia una edat que tot es relativitza més. Passaven els dies totes rumiant i rumiant i ell rumiant i descansant fins que les vaques van organitzar una reunió per veure què podien fer. Finalment, van decidir que allò no era viure, cada minut pensant en la millor estratègia i cadascuna envejant a la que s'acostava més al bou i això podia desfer la companyonia que havia existit fins llavors.  Així que, dit i fet, van encerclar al bou i li van donar repòs etern. Des d'aquell moment, la gent coneix la serra com la zona on hi va haver el Bou Mort.

Segurament la llegenda no deu ser aquesta, però s'hi deu acostar. El mateix Coromines ens dóna una mica la raó.

"Joan Coromines^[1] considera diverses hipòtesis en una llarga disquisició sobre l'origen de Boumort. Esmenta breument un bauç mor (cingle dels moros) i un borg mort (castell mort), però els descarta tots dos per manca de fonaments històrics que els poguessin avalar. D'altra banda, la procedència de bove morto (bou mort) pren força per la forta presència de bovins en aquesta serra i per la freqüent presència a la toponímia catalana de les arrels de bou (Bovera, Montbui...) i mort (Osormort, Ultramort), i el filòleg es decanta per aquesta darrera interpretació". (Copiat de Viquipèdia),

Deixem el bou allà dalt; qui sap si el cercle de pedres recorda el lloc del conclave de les vaques. El bou no el vam trobar i les vaques tampoc i nosaltres vam iniciar la baixada contemplant el paisatge altra vegada i mirant a terra atents a la recollida de cama-secs per fer-nos una truiteta per sopar.

Mengem quatre ganyips a l'arribada al refugi i continuem la pista que hem deixat en direcció a Hortoneda. El paisatge que veiem no té res que envejar a les muntanyes del Far-West llegendari; només que hi poséssim quatre cactus ja ens hi farien veure indis amb plomes perseguint al Cinquè de Cavalleria, encara que la magnitud de les roques sigui més modesta. Visitem els carrers de Salàs de Pallars, avui amb les tendes tancades i arribem a Tremp per passar-hi la nit.

Rivert

Abans de sopar, però, encara tenim temps de fer una volta per Rivert, un poble per sobre de Tremps del que no en sabíem res i que ens ha enamorat: les cases arraulides al contrafort de la muntanya, la font d'Avall rajant i la bassa on s'emmirallen les cases de pedra: tot traspua frescor. Si agafem unes escales que baixen decidides i un corriol amb un fort pendent, anem a parar a uns saltants d'aigua, sorprenents per poc esperats en aquesta terra de secà. La vegetació exuberant i el jovent banyant-s'hi ens fan glatir una mica.

Santa Engràcia

De tornada encara ens atrevim a fer una "circular" amb el cotxe per una pista que esdevé cada cop més tortuosa tot buscant Santa Engràcia. Encara que el Josep té la premonició que la santa està allà dalt, aconseguim que doni la volta i torni enrere per una pista més fressada. I, oh miracle, trobem la Santa Engràcia més avall i a tocar de carretera! El lloc, encimbellat dalt d'un rocam, amb l'església a la punta i les cases del poble en una semicircular que puja fins als peus de la santa. Bromes a part, el lloc val la pena: a la plana, Tremp i aquí dalt cases que es van refent.

Estany de Basturs

Arriba l'hora de sopar i descansar.

Figuerola d'Orcau

L'endemà fem camí cap a casa fent la descoberta d'aquesta comarca de la que es coneix poca cosa. Ens arribem a Orcau amb l'església totalment derruïda i el castell tan amunt que desistim de pujar-hi amb la calor que ja fa a aquestes hores matinals. Seguim cap als Estanys de Basturs, un paratge poc conegut, sembla que bastant agermanat amb l'Estany de Montcortès (allà on amb quinze anys, ja vam fer-hi uns campaments), però a la part sud de Tremp i hi fem el recorregut de descoberta naturista entre matolls, ginebrons i plataners, talment uns escolars el dia de classe de ciències naturals. Continuem cap a Figuerola d'Orcau amb una majestuosa font rajant dolls d'aigua i un safareig circular i encara ens arribem fins a Covet amb una majestuosa església romànica reconstruïda. Llàstima que, avui dilluns, està tancada, però la façana i les escultures del fris fan preveure que hi haurem de tornar per visitar-la per dins.

Covet

Tot travessant la Baronia de Rialb arribem a Pons: parada i fonda. Un cop refets, cap a casa.

L'esbarzer

Esbarzer (Rubus Fruticosus)

L'ESBARZER

La mata punxosa                                                                        

d’un vell esbarzer

volia fer roses

igual que el roser.

La fada dels boscos

li digué severa:

-La rosa és la reina

de la primavera;

de flors tan boniques

tu mai no en faràs

però tant com ella

també punxaràs.

…I qui no es conforma

és perquè no vol:

la claror de lluna

no és com la del sol!

                    Joana Raspall 

LA FIRA DE SANT JORDI (fragment)

A la fira de les roses
a firar-me antany aní,
el roser de què em firí
en fa enguany de tan hermoses
que n'he fet parada aquí.
Hi ha la rosa alexandrina,
la vera i la d'esbarzer,
també les de Palestina,
que floreixen sense espina
de Jericó en lo roser.

Jacint Verdaguer (1845-1902)            

           





 DINS LA TOMBA DEL FENICI
 Dins la tomba del fenici,
 a on hi creix l’esbarzer,
 hem llegit que al sol darrer
 no es pon l’amor, és inici.

                                  Blanca Llum Vidal

                                  Nosaltres i tu, 2011

 

 

 

 

ESBARZER

Si són ulls,
que no siguin nosa
per al record.
Que siguin clars,
clares guspires on es congria,
de la bondat, el somni bo,
i de la vida, el moment viu
--o aquell que ho fou--.
Que siguin ulls, i la nineta
que tu em clavaves,
astorada, indolora,
un esbarzer per al desig.
O la clariana tota sola,
on res no espera,
i és ella el bosc,
i el desconcert
en la fondària dels teus ulls.
Francesc Parcerisas                                

Castanyer Gros d'en Cuc

El paratge on es troba el castanyer gros d'en Cuc és un redós de tranquil·litat si més no en aquestes dates d'un confinament encara en segona fase i un dia laborable. Poca gent pel camí: algun excursionista gran amb motxilla, alguns nois passejant gossos i unes quantes bicicletes de muntanya. Ningú més. Endevino que deu ser un lloc força concorregut, ja que hi ha dos pàrquings per deixar el cotxe i un cartell que informa d'horaris i tarifes. Però aquests dies de juny, encara són especials.

Es pot deixar el cotxe al pàrquing de Can Domènech i fer un petit tros de carretera per encetar la pista fins al segon pàrquing més concorregut. La pista continua en pujada constant però lleugera tot tenint vistes del Pantà de Vallfornés. El pantà es va construir el 1992 i rega els termes de Samalús-Cànoves i Cardedeu. Les aigües quietes i cristal·lines fan de mirall als marges de muntanya i als pocs núvols que hi ha a aquesta hora. Les flors dels marges estan en la seva esplendor: l'herba de Sant Joan o hipèric que serveix per a tantes coses i guariments, el gravit, la flor groga tan invasora com el seneci, però d'un groc tan pujat que fa goig de veure-la, els fruits de l'aladern i els cards que s'emmirallen a l'aigua. 

A mig pantà trobem el desviament senyalitzat que ens indica el camí que continua en pujada cap al Castanyer d'en Cuc. És una fondalada que segueix el torrent, ombrívola i tancada, amb una vegetació d'alzina i de ribera al voltant del torrent. Al primer revolt, podem deixar la pista i seguir una drecera rocosa i humida que en poc temps ens retorna a la pista que seguíem una mica més amunt; val la pena agafar-la perquè ens estalviem unes quantes bicicletes.

La pista segueix entre arbres i vegetació ufanosa. Més amunt trobem la Font de les Acàcies, en una zona de plantació d'aquests arbres. El raig surt amb força i l'aigua és fresca; mereix una parada i un descans per a recuperar forces. Poc després es passa pel Sot de Malforat i s'arriba a una cruïlla per seguir cap a l'esquerra; seguidament deixem de costat el camí que ens portaria a la casa del Bosc, amb el cartell de tancat i uns cinquanta metres més enllà trobem el Castanyer. Si de primer caminem al costat de la tanca de fusta, podem fer fotos des de dalt, albirant tota la capçada de l'arbre. Tornats una mica enrere, baixem unes escales i ens arribem fins la soca mateixa del castanyer. Sembla ser, que el tronc és dels més amples de tots els arbres de Catalunya, mesura uns 12 m de perímetre.

El tronc és buit i havia servit de refugi a pastors i llenyataires que fins i tot hi cuinaven dins. De fet, s'hi pot entrar per un forat de la soca i asseure's dins per fer un mos en temps de pluja. Crec que va patir un incendi, però ha aguantat. L'arbre és ben viu i estén les seves branques ufanoses de fulles verdes que recullen el sol que les escalfa i les dóna una lluminositat digne d'admirar. Cal asseure's una estona per admirar-lo i donar-li tota la volta; l'escorça arrugada, amb uns replecs consistents que, segons els doni la llum, descobrim siluetes i formes màgiques. El lloc està cuidat i el deixem en el mateix silenci que l'hem trobat, alterat només pel cant dels ocells entre la boscúria.

Refem un tros de camí fins a la cruïlla i tornem enrere, Des d'aquí es podria fer una volta circular, arribant-nos a la masia de Can Cuc i el Sot de la Font de la Moixera fins a l'era de Can Quintana, passar per Sant Salvador de Terrades i tornar al pàrquing per una de les variants assenyalades, algunes d'elles una mica perdedora. Preferim tornar pel mateix camí: els núvols i el meu peu ens ho aconsellen. La pista de baixada es fa una mica més pesada i cal aturar-se per anar reposant que ja fa unes hores que intentem que la cama respongui.

Resseguim doncs, altre cop. el pantà, la mirada fixa a l'aigua i a les flors dels marges, fins a la presa i continuem avall fins a Can Domènech.

Segur que és una sortida que tornarem a fer i, la pròxima vegada amb la volta completa, potser cap a la tardor, quan les fulles del castanyer s'hauran amarronat i les podrem trepitjar i recollir castanyes amb aquella il·lusió de petits, cuidant de no punxar-nos les mans.

Qui canta els seus mals espanta

He canviat el tocadiscos. I, prehistòrica com sóc en aquestes coses, m'he adonat que la tècnica avança malgrat jo. N'he comprat un que és una maleta que el puc portar allà on sigui, té els altaveus incorporats (s'ha acabat allò de no encaixar mai els altaveus a les eines que tens i que no coordinen mai!) i té Bluetooth i ràdio. I el que és més engrescador: pots posar un pen-drive, o sigui, un llapis i gravar els discos que sents! Discos de 45 i de 33. Estic recuperant els discos petits! Alguns encara sonen al youtube però molts d'ells crec que ja no els trobaré mai més.

M'ha fet il·lusió tornar a cantar "El Noi dels cabells llargs" i El fill de vídua" dels Tres Tambors; "És molt tard, massa tard" del Miquel Cors; "Pluja" del grup Dos +Un; "A l'est de Virgínia" del Grup de 3; "Sing-Sing" i Nit de llampecs" del grup Els 7 d'aquí. I els primers discos de Falsterbo 3: El vell Smoky, L'estranya joguina, Quan el sol es pon, Por a mar abaixo vai.

I les cançons del Iukaidí i les que cantàvem amb els escoltes anat d'excursió: Ai adéu cara bonica, A la via jo treballo, Donant-nos les mans, Foc guspireja, El gran Manitú, Oh Sari Marès, Way your Rio. I he descobert que encara em sé la lletra sense ni mirar-me-la!

L'estel és el meu company, Salut sublims muntanyes, Crida del foc, Cant de la ruta, Bona nit, Foc de llenya, O dolces campanes, Cànon hebraic, Vell pelegrí, Adéu, adéu, Apa minyons fora la tenda, El minyonet, Tot baixant per la drecera, Avant, avant, Dolç el núvol, En estol.

I les cançons de l'Elisard Sala cantades pels Cantaires de la UEC: Sobre neu tenim ales, La Cordada, Desperta't dormilega...

Tota una època que cantàvem tot caminant. No calia fer "un concert". Ens aplegàvem al tren, encetàvem els camins, tornàvem cansats, però no deixàvem de cantar tothora. Ens feia anar més lleugers, ens feia sentir un grup cohesionat i gaudíem de la marxa i de la natura i de la muntanya.

Als campaments ens passàvem les hores cantant. No sé, jo recordo que cantàvem molt, la prova és que la lletra flueix sola. Ara no que no es canta gaire, trobo. Ara les corals han de fer grans despeses per fer un concert i necessiten una bona sala. Jo no dic que no es faci això, és clar que sí que s'ha de fer, però també es pot organitzar una sortida de plaer, entrar en una ermita, o asseure's junts a l'herba i cantar.

Faig excursions amb el CEC (encara m'agrada dir excursió en lloc de senderisme, a mi) i no cantem mai. Poques vegades es va amb transport públic i això no facilita la companyonia. I quan caminem, la gent, en general, té moltes ganes de xerrar; tantes que, de vegades, penso fins i tot que no s'adonen de per on passen (de fet, com que hi ha un vocal que porta la sortida, no cal fixar-s'hi, pensen molts).

Ja sé que semblo una mica molt melancòlica i ancorada en el passat, però crec que els bons costums i allò que forja amistats no s'hauria de perdre mai.

Res, que he gaudit d'aquesta escolta i gravació que estic fent. Encara me'n queden, eh!, no sé si tindré temps d'acabar abans no es doni per finalitzat el confinament, però tinc l'esperança que amb posteriors rebrots o amb altres situacions semblants a aquesta pugui anar fent.

 

Festa Major de Timoneda

Avui és tretze de juny, festa de Sant Antoni de Pàdua. I em preguntareu: què hi tens a veure, tu, amb Sant Antoni de Pàdua, precisament? Hi tinc una relació a través de Santa Eulàlia de Timoneda. Festa grossa!

Quan s'hi aplegaven totes les masies escampades dels voltats: Cal Vilà, Cal Solanelles, Cal Junyent, Cal Orrit, Cal Tàpies, El Clop...,  encara habitades. N'hi havia més de masies que ja estaven desertes o mig enrunades com El Sarri o El Ferriol o Vilardell o Palou, exponents d'una vida que ha canviat força. I, naturalment, pujaven des d'una mica més avall que nosaltres la família de Puigpinós, que vivien a Sabadell i que, com nosaltres, hi passaven els estius i els caps de setmana, sempre treballant a l'hort.

Abans de començar la missa hi havia un repic de campanes i els jeeps —al principi. els clàssics Land Ròvers, més tard els Patrol o els Suzuki— arribaven fins el bosc d'alzines del davant i hi aparcaven. En sortien homes i dones i canalla, tots colrats pel sol, amb les cares rosades i alegres i feien cap, cap a la seva parròquia, una ermita preromànica del segle XI amb un gros campanar i un cementiri blanc dominant el lloc.

La missa, tots mudats, celebrada pels diferents mossens que hi van passar, dels que recordo amb molta estima a mossèn Guiu; amb cants de la gent i rialles dels mossos joves que es quedaven al darrere guaitant a tothom. Les majordomes de la parròquia al davant; les dones a l'esquerra, els homes a la dreta i el jovent a dalt el cor.

En acabar i sortir de l'església, es canten els goigs de Timoneda fent processó darrere unes grosses banderes i estàndards fins al començament del bosc d'alzines, on hi havia una creu apuntalada en una pedra gravada que va desaparèixer quan nosaltres vam marxar. S'acaben de cantar de retorn, els goigs, i en sortir es reparteixen les barres de pa i les flors per a tothom. Llavors és l'hora de fer les rotllanes per parlar: els homes apartats de les dones parlant de les seves dèries; les dones, en un cercle a part i els infants corrent amunt i avall.  Una manera ancestral de relacionar-se la gent de pagès i de posar-se al dia de tots els esdeveniments de la temporada: cal que plogui més, aquest any el temps està boig; la petita del Solanelles farà aviat la comunió; divendres van passar una corrua de porcs senglars pel camí del Sarri; com està l'àvia que avui no ha vingut?...

Nosaltres allà al mig, intentàvem participar de la xerrameca i a poc a poc, anaven marxant. Uns cap a casa a posar l'arròs, d'altres descarregaven taules i cadires i seien per allà mateix en una diada d'aplec i germanor.

A la tarda, al caient del sol, venia la festa seguint els compassos dels balls lents i agafats, els matrimonis ja grans objecte d'admiració, amb la música de l'home orquestra. Comprar números per la rifa d'una panera o d'uns embotits i quan començava a fosquejar tothom cap a casa. Nosaltres, solíem marxar abans, que havíem de calcular el temps i les cues fins a Badalona, sobretot les que es feien a la carretera de "pujada" de Terrassa o a l'entrada de Barcelona. L'endemà. s'havia d'anar a treballar.

Sí, encara la recordo aquesta festa major tan senzilla però tan emotiva per a tots. Naturalment, encara la fan; hi vaig tornar fa un parell d'anys i encara em van reconèixer. Espero que aquest any l'hagin pogut celebrar, segurament que sí, que és una zona de la Catalunya Central. L'altra festa grossa és la de Santa Eulàlia, no al febrer sinó al desembre, el dia 10. Llavors venien a sopar. Cada casa portava els millors embotits del porc que havien matat i una carn de xai boníssima i es feia un foc al darrere de l'església per coure-ho, tot regat amb uns bons porrons de vi i un pa amb tomata ben sucat. Recordo alguna nit d'aquestes amb boira i una mica de gelor, a les portes de l'hivern i de les festes de Nadal. Un goig haver-ho pogut viure!

Els disset anys que vam passar a Timoneda han format part de mi sempre. La feina a l'hort quan en Jaume marxava a veremes o a la collita de fruita al Nord de Catalunya i trèiem l'aigua de la bassa per regar a cops de galleda; després vam poder posar una bomba, però no sé què va ser més dificultós!

L'època dels bolets de totes formes i colors; l'època de la farigola, el timó que en diuen al Solsonès i l'època d'hivern quan tota la natura descansa i anàvem pel camí de Palou a buscar un xic de molsa i un parell de branques de boix grèvol; i la primavera amb l'esclat de les flors.

Ens posàvem a la terrassa i dominàvem la plana de Solsona i al lluny Montserrat; el camí que venia cap a casa i del que en podíem veure una petita llenca entre els arbres per saber si s'acostava algun cotxe; darrere nostre el Port del Comte, com un sentinella a voltes nevat, a voltes amb núvols negres, a voltes ventós. El ramat de bens de Puigpinós: l'home a l'hort, que se'n feia un tip; l'Anna fent de princesa i la mare de l'Anna i jo pintant algun detall de l'església o del paisatge.

Tardes tranquil·les amb unes postes de sol rogenques i els migdies de vermut a les escales de l'entrada de l'església amb el llorer que hi vaig plantar, el lilà aromàtic i els rosers i els lliris blaus que després van viatjar cap a Cal Julià i ara ja són a Badalona.

I les trobades amb amics al voltant de la llar de foc fent torrades o fent caminades i buscant bolets. Els caçadors que passaven i que jo gaudia espantant i els gossos que buscaven tòfones.

La rebuda de la Bruixa, que ja sentia el meu cotxe des de lluny i ens esperava al mig del camí traient un pam de llengua i remenant la cua; la seva companyia pels camins, la seva alegria i les seves cries que coneixíem de tant en tant: el Valent, el Timó, la Neda...

Un món que va significar una pausa de la feina, un refugi dels dies calorosos d'estiu i una descoberta de la natura i de la comarca del Solsonès.

Un racó de món al que encara torno si hi ha bolets, a buscar timó i a passejar-me pel camí groguenc i vermellós de fulles de tardor, caigudes pel camí de Palou, entre boixos i pins.

Un petit espai que encara ocupa un lloc en mi.

Any Josep Carner

 En homenatge a Josep Carner quan se celebra el cinquantenari de la seva mort.

El 4 de juny de 1970 Josep Carner moria a Brussel·les. Enguany es commemora el cinquantè aniversari de la seva mort. La poesia de Josep Carner és un dels màxims exponents del Noucentisme literari català. La seva precocitat creativa, l’extraordinari domini de la llengua, la capacitat de sumar iniciatives i el mestratge literari que representa per a tota una generació, el convertiren ben aviat en el «Príncep dels poetes» catalans.

A hora foscant

És tard, els camins ja no em tempten.-
I us sé, del verger dins el clos,
caiguts, trepitjats en la boira,
oh dies, oh fulles, oh flors!
Més passes es tornen furtives
com d'un indecís estranger.
Sospiren espectres de dàlies
enmig del foscam ploraner.
Al lluny neda un so de campanes
que uneix els vivents als caiguts.
S'escampa la nit invencible,
mar d'illes que són solituds.
I em criden el llum a la taula
i algun voleiant pensament,
la vella cadira malmesa
i un full de paper malcontent.

  Les cireres ingènues

Mena els infants Pantídia per la verdor del prat
un dia clar de juny, obert de bat a bat:
hi ha flors a cada marge i el cel és innocent;
la pols mateixa, quan es mou, és resplendent.

I criden els infants en blanca volior,
i canten i s'empaiten dellà de les passeres.
Del cirerer ni veuen l'ombreig i l'abundor;
mil boques a tot riure, l'esclat de les cireres.

Al cor de l'arbre, hissada sobre els herbatges molls,
la mare, penjarelles de foc posa en senalla
i vora seu convoca els cants i la batalla:
-Per al que vingui tot seguit hi ha dos penjolls-

I n'heuen tots, i fugen d'uns vímets a l'abric,
i tot seguit adornen les càndides orelles:
o nas i boca es pinten d'unes regors vermelles
de llurs dentetes d'esquirol en el fadic.

Tot sol, amb les cireres s'alegra el més infant,
i en ses mans bellament saltironen i dansen,
¡ quin obrir-se els ulls que miren, i no es cansen,
les joies de l'estiu que tenen al davant!

La mare el va collir, l'alçà a la llum del dia
i el féu, contra del cor, lloat i beneït:
-L'un vol la vanitat, l'altre cerca el profit;
el benaventurat és qui pren l'alegria.