Sant Julià d'Úixols

Mentre a moltes comarques avui ha estat un dia de boira, a la zona del Moianès s'ha tingut un matí radiant un cop s'han dissipat les bromes matutines.

Castellterçol és un poble de la comarca del Moianès, envoltat de valls i muntanyes, de boscos i masies i de camins per poder passar un bon dia. El poble aturonat al voltant de l'església de Sant Fruitós, encara ens parla de fa un temps que jo recordo que la gent hi venia a estiuejar o hi tenia un xalet com a segona residència; ara, crec que això deu haver-se perdut una mica, ja que la gent acostuma a anar més lluny, buscar experiències que sobrepassen el fet de caminar o de tenir "la caseta i l'hortet".

Castellterçol ens parla també, encara, dels fets del 1714 quan les tropes borbòniques hagueren d'abandonar la vila mentre que les tropes catalanes d'Antoni Desvalls es van aquarterar a la vila i mantingueren les escaramusses que encara són recordades.

Aquí va néixer i hi té casa-museu Enric Prat de la Riba, primer president de la Mancomunitat de Catalunya. Avui, amb les circumstàncies que estem vivim, no la podem visitar, però la deixem per a una pròxima ocasió.

És famosa la Festa Major, sobretot perquè s'hi dansa la Dansa de Castellterçol, un ballet popular de sis parelles, tradicional de la vila, de caràcter cerimoniós i elegant. I el Ball del Ciri, ball de sis parelles, de caire seriós i greu, en què hom duu ciris, rams i almorratxes. El Ball del Ciri, no que no l'havia ballat; però sí que recordo haver fet alguna vegada la Dansa de Castellterçol amb l'esbart Joan Rigall.

Del Castell de Sant Miquel o de Castellterçol poca cosa en queda, però ens serveix de punt de partida per a la sortida d'avui. Se'n conserven una part de les muralles, el fossar i el que havia sigut la residència dels Senyors. Des d'aquí comença la pista i els senyals del GR177 que en una lleugera pujada entre boscos humits ens duu fins a Cal Ricard, una masia que sembla tancada però on encara s'observen eines agrícoles preparades per a feinejar. Continuem amunt la mateixa pista fins a arribar a Restobles del Ricard, un prat extens on l'horitzó s'eixample i encara hi queden les garbes de l'estiu. Continuem amunt tot deixant passar els boletaires de quatre per quatre carregats de cistells.

 

S'arriba a Sant Julià d'Úixols, església romànica que fou sufragània, primer, de Sant Martí de Granera i més tard de Sant Fruitós de Castellterçol i està inclosa a l'Inventari de Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Conserva elements preromànics a la base del campanar, una absidiola i una part de la nau romànica, tot i que el conjunt ha sofert diferents reformes. Un incendi el 1975 va destruir tot l'interior de la rectoria. Es calcula que des del segle XV que va deixar de tenir sacerdot propi i se n'han encarregat el rector de Granera i el vicari de Castellterçol en diferents èpoques. "Així i tot, els actes més massius i populars a Sant Julià tenien lloc amb motiu de les pregàries per la pluja, quan s'hi portaven les relíquies dels Sants Màrtirs des de la vila. Ara ja no es fan processons semblants a la de Sant Julià, bé que se n'han fet algunes al segle present, particularment l'any 1945. Malgrat tot, l'església de Sant Julià és coneguda, estimada i visitada sovint per gent de la vila i estiuejants". (Associació Sant Julià d'Úixols)

Sant Julià d'Úixols

Enfilada dalt d'un turó, té unes vistes magnífiques i és un bon lloc de repòs. Amb l'immens roure de l'era de l'entrada, ara despullat, i la part enrunada de la rectoria, formen un conjunt bellíssim. S'hi passegen els boletaires amb els cistells buits: Ca, mestressa!, ni un no n'hem trobat!; els ciclistes en davallada i algun motorista donant voltes pel tros de camí més enfangat.

La idea era fer l'itinerari del Sender de Puigcastellar i deixo aquest lloc tot mirant enrere per recordar-lo bé. Més avall, en una cruïlla prenc el camí direcció l'Era de les Cases, masia històrica que m'hagués fet goig de veure, però després de fer dos quilòmetres i mig de baixada, me n'adono que no apareix per enlloc. Arribo a una altra cruïlla amb uns quants indicadors que em fan saber que sóc al Coll de Termes i ni rastre de la casa ni dels senyals que he anat seguint i que m'han indicat fins ara el sender. Sembla que m'he passat de llarg. De fet ja avisaven que arribats a aquí el tram a seguir era perdedor. La pista baixa molt i al fons hi veig Sant Quirze de Safaja, però no Castellterçol. Així que giro cua i torno enrere dos quilòmetres i mig de pujada que em retornen a Sant Julià. Crec que no havia de passar ni per les Pujades ni pel Coll de Matafaluga.

Decideixo dinar pels voltants i canvio l'itinerari tot baixant cap a Castellterçol per l'altra banda seguint una pista que passa per la casa rural El Munt i va descendint pel camí del Barranc del Solà fins al Torrent de Pererol. En un revolt de la pista anomenat el Meandre de la Balofrena surt un caminet que porta fins al Dolmen del Gavatx. El segueixo un tros i faig alguna foto a una roca feta petita cova, però no m'entretinc buscant el dolmen. En aquest indret ja hi ha passat la papallona dels boixos i els ha deixat ben pelats!

Aquí, torna la humitat i la vegetació més gemada. S'arriba als afores de Castellterçol, esquitxat de xalets i cases amb jardí; passat el poliesportiu vaig fins el pàrquing on he deixat el cotxe. Malgrat la perduda i no haver pogut fer l'itinerari inicial, la sortida m'ha agradat força i m'ha deixat un bon regust per tornar.