30 de març 2021

Monestir Les Avellanes-Os de Balaguer-Àger-Montsec

Cal descobrir nous camins i retornar-hi. Cal avançar i retrocedir. Cal estar oberta i saber aprofitar els moments per viure plàcidament i amb energia tot allò que se'ns posa a l'abast.

El Monestir de Santa Maria del Bellpuig de les Avellanes, més comunament anomenat Monestir de Les Avellanes, ofereix aquest relaxament, aquesta voluntat de les coses simples, aquest desig d'encetar i revisar èpoques noves i passades. Compren un conjunt d'edificis: el monestir medieval, l'hostatgeria i un habitatge religiós ocupat per una comunitat de germans Maristes. Antigament de l'ordre dels premonstratencs (Magdeburg, Alemanya), la seva vida se centrava en el treball, la pregària i la penitència. El 1148, procedents de França, oferiren ajuda a Ramon Berenguer IV en el setge de Tortosa i aquest els va donar un ampli espai a Vallclara, a la diòcesi de Tortosa. El 1158 es van instal·lar al Mont Malet, a la diòcesi d'Urgell i fundaren el monestir de Bellpuig el Bell, prop de Vilanova de la Sal. Més tard, Joan d'Organyà, conegut per Sant Cap, rebé en donació per part del comte Ermengol VII el Mont Malet i els terrenys del voltant. Bellpuig el Nou, o de Les Avellanes per ser proper al poble del mateix nom, començà a aixecar el claustre i es va fundar el 1166. El 1174, Ermengol VII d'Urgell perdé la vida en una emboscada i fou enterrat al monestir. La història continua amb els comtes d'Urgell i els seus sepulcres del Panteó dels comtes d'Urgell, quatre veritables peces mestres que ja no són al monestir. Per veure-les, haureu d'anar al Museu The Cloisters del Metropolitan de Nova York. Tot i això les restes dels comtes descansen en unes arquetes molt senzilles dins del monestir.

Aquesta i d'altres històries formen part de la història per molts de nosaltres ignorada durant molts anys i que crec que hauríem de saber i tenir curiositat per esbrinar del nostre país.

Però, a part de conèixer història, també podeu fer bones sortides des d'aquí. Des de Les Avellanes podeu anar a peu fins a Os de Balaguer passant per camps ara verds, camins una mica polsosos i descobrir el terreny sec i agrest d'aquesta terra d'ametllers, oliveres i vinya. Una pista acolorida de ravenissa blanca, que traspassa algun camp, s'emmiralla en una gran bassa un cop travessada la carretera que va de Balaguer a Àger i albira el campanar d'Os de Balaguer molt abans d'arribar-hi. Cal pujar al poble dels campaners. Situat als Aspres del Montsec, ja va ser una fortificació musulmana al segle IX, conquerida per Guerau Ponç II de Cabrera el 1116. S'ha fet famós als nostres dies per la trobada de campaners que se celebra el darrer diumenge d'abril. El poble, situat dalt d'un turó a la riba del riu Farfanya conserva encara el castell d'Os d'origen àrab. Una altra història per descobrir! Podeu retornar al monestir per una pista en pendent de pujada i un camí que segueix un itinerari de natura pels escolars.

Si voleu saber més històries, us cal arribar fins a Àger i fer un tomb pel poble medieval i, sobretot, una visita a la seva Col·legiata. Envoltat per la Noguera Ribagorçana i la Noguera Pallaresa, el Montsec d'Ares i el Montsec de Rubies, la Serra de Montclús, és terra fronterera, una vall tancada que servia de protecció a àrabs i cristians. El punt culminant del poble, dominant cases i terres, hi senyoregen les restes del conjunt monumental de Sant Pere d'Àger: el castell i la Col·legiata. La visita amb la guia, la Núria, és un goig. Àger sorgí al voltant d'aquesta fortalesa erigida per Arnau Mir de Tost al segle xi, vingut de les terres del Montsec de Tost a l'Alt Urgell, en plena reconquesta, sobre les ruïnes d'un antic castell romà. El claustre de la col·legiata, en la qual habitava una comunitat de canonges, és dels segles XIV-XV. De l'època medieval al segle XIX: va ser un important nucli carlí durant les guerres que aquests van protagonitzar. Durant la Primera Guerra Carlina al poble hi havia un hospital militar i una junta carlista. La Núria ens ensenya algunes restes que ha trobat passejant-se pel recinte i que donen fe de les matances i la quantitat d'homes que hi van morir. Us recomano la visita, ara que s'hi pot passejar amb tranquil·litat.

I de les històries del passat a les històries del futur. Una visita al Parc Astronòmic del Montsec on us podeu adonar de la cosa petita i insignificant que som. Ja només de mirar el cel cap a aquesta serralada que sembla una barrera natural i veure voleiar "els homes ocell", o sigui, els parapents que es llencen des de dalt de tot, us sentiu diminuts. No sé què pensaria l'Arnau Mir de Tost! Al Parc del Montsec, còmodament asseguts, podeu conèixer les darreres conquistes que s'han fet aquests últims dies al planeta Mart, veure estels que fa mil sis-cents anys o alguns milions que existien i dels que ara en rebem la llum; situar Sirius, Mart, la Polar, els Bessons o la Cassiopea en un cel aclarit avui per la primera lluna plena de l'any, la de la primavera.

Moltes oportunitats per conèixer, per sentir, per recordar i per deixar-te la sensació que sempre s'aprenen coses noves.

29 de març 2021

Cova dels Vilars

Una estada per aquestes terres properes al Montsec serveix per conèixer un dels paisatges secs de la Catalunya de l'interior no exempt de bellesa i bones caminades, d'història i de cultura, de tranquil·litat i d'una manera de viure i veure la natura ufanosa d'aquesta primavera.

Aquest bé de Déu de natura s'aprecia fortament en aquestes dates, quan hem estat temps municipalitzats i comarcalitzats, pensant, a més, que la primavera del 2020 no la vam poder viure, tampoc, en tota la seva esplendor. O sigui, que ara és el moment! El moment de veure els prats i els camps plens de verdor, d'un verd de brots tendres, amb els ametllers que ja han deixat enrere les flors i estan brotant les fulles, amb els marges dels camins florits: natzarens, besneules, un no acabar de ravenisses blanques i, sobretot en aquests paratges, de mates de romanís curulles de flors. No sé si mai n'havia vist mai tants de romaní en flor. Tot plegat, una alegria de paisatge!

M'he proposat passar els primers dies d'una setmana que en diuen santa, allotjada al Monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes, a Os de Balaguer. I crec que l'he encertat. Cada dia amb un itinerari a peu, seguint i gravant el wikiloc del que ja me'n refio força, alguna volta turística en cotxe; reposar i llegir. Com he dit a unes amigues, fent recolliment i penitencia amb la meva bombolla.

Avui, doncs, he seguit una ruta planera al començament i després enfilada per aquests camins pedregosos.

Des d'Os de Balaguer, en el punt on es troba el pont que travessa el riu Farfanya, cal seguir l'indicador cap a l'ermita de Santa Maria d'Aguilar. Una pista que puja entre bancals d'oliveres i ametllers. Al cap d'una remuntada, prenem un corriol que passa entre alzines i garrigars. Els núvols destaquen encara més el verd d'herbes i arbres, els fa més potents, els treu aquella mitja calitja que els dona el sol i la vista se'n regala. El corriol desemboca en una pista que ens duu fins a l'ermita de Santa Maria d'Aguilar, just abans de coronar el petit coll que dona a la Vall de Farfanya. Es tracta d'un antic santuari marià que depengué del Monestir de les Avellanes. Ja l'any 1240 s'hi traslladen les religioses que estaven al monestir; el 1740 s'hi realitzen excavacions que posen al descobert molts enterraments en sarcòfag sense inscripcions. Continuem la pista que ens retorna, paral·lels al riu Farfanya, cap a Os de Balaguer, però no hi entrem. Travessem el pont, inici de la nostra sortida i al cap de poc, unes fites a la dreta de la pista ens indiquen un petit corriol que s'enfila muntanya amunt, entre roques i pedregar. Cal anar seguint aquestes fites de pedra. Val a dir que, a partir d'aquí i fins a arribar a la Cova dels Vilars, farem bé de seguir les fites, ja que el camí pot ser perdedor de vegades. Les fites estan molt ben col·locades; la persona o persones que s'hi han entretingut han fet una bona obra, des d'una fita ja veus la següent, això sí, anant amb compte.

El camí puja constant i tenim una bona panoràmica d'Os de Balaguer, dalt d'una roca que forma un espadat per la banda posterior del poble. Com més ens enlairem, anem deixant una estona el pedregar i el camí és més agradable, entre boixos i fulles seques que senyoregen a terra. Arribats a un petit replà de molsa verda, cal desviar-se un xic per arribar a la Cova del Foric, amagada entre esbarzers, un forat a la roca que descobreix una bauma profunda; ara sí que rai, si plou no hi ha perill de mullar-se! Aquesta cova tingué una evolució des del Neolític al Bronze final i s'hi han trobat restes materials de ceràmica de decoració aplicada i impressions digitals, destrals de basalt, un punxó de coure i ganivets de sílex.

Retornats al caminet principal, acabem de remuntar la carena de la Serra d'Os tot seguint les fites de pedra. A partir d'aquí anem carenejant i comencem a davallar sense perdre de vista les fites. La baixada és pronunciada, però de fàcil agafar per branques i mates; es passa per unes grans roques, talment un estret, tenint al davant la vista destacada del castell i el campanar d'Os. Passem per l'entrada d'una altra cova a la roca. L'últim tram arribem a un conjunt de roques granítiques, fantàstiques i fotogèniques, i albirem ja la Bauma dels Vilars.

Per arribar-hi des d'on estem, cal deixar-se caure una mica si tenim els genolls fluixos, però una corda agafada a la roca ens ajuda a baixar i a pujar per l'altra banda del torrent. Ens afegim al camí que puja més directament des d'Os, agafats a una barana i pugem l'escala de ferro que ens deixa davant la reixa que tanca el recinte de la Cova dels Vilars. S'hi troben pintures rupestres que representen un total de vint-i-nou figures i símbols, que foren fetes possiblement durant l’edat de bronze. Sense poder accedir a dins, tan sols en veig unes poques. Es pot fer una visita guiada els dies festius i segur que t'ho expliquen molt bé. Situada en un penya-segat, a redós d'un barranc, la bauma és ample, però no gaire grossa i sembla que ha sofert l'erosió forta de la roca.

Ara sí, descendim pel caminet que, travessant un camp, ens deixa a una pista que ens portarà, tot desviant-nos cap al riu Farfanya i salvant el penya-segat, al poble.

16 de març 2021

Pla de Forcs i Pedra de les Olles

 Una sortida molt agradable, amb un paisatge suau i, sobretot, amb poca gent!

Arribats a Sant Iscle de Vallalta, cal anar cap al centre del poble i pujar pel carrer del Dr. Barri fins a la masia de Can Sorrilla on hi ha un petit escampat per deixar el cotxe. Seguim per la pista amb les indicacions del GR5 i de seguida passem per davant de la capella de la Salut, escortada per dos plataners a banda i banda de la porta. És una ermita petita i senzilla, construïda el 1885 pels amos del mas Santa Victòria per aconseguir la curació de la seva filla malalta. Continuem la pista que esdevé un passeig entre plataners majestuosos, amb les branques nues mirant cap al cel; segur que a l'estiu deu ser un bon lloc per passejar sota l'ombra del seu fullam. Al cantó dret anem seguint el curs del torrent de la Salut, un petit rierol que fa companyia als arbres; a l'esquerra queda el veïnat de Can Llop.

Arribem a les portes de la casa de colònies de Can Bosch i un xic més enllà a una cruïlla important de camins. Hem de continuar seguint les indicacions del GR5 que ens fa anar cap a la dreta i després a l'esquerra i altre cop a l'esquerra en un revolt que inicia ja la pujada. El terreny esdevé més sec, tot deixant el rierol, amb algunes alzines suredes i va prenent alçada. Anem deixant camins i pistes, a dreta i esquerra, que han servit per treure troncs i llenya. Pràcticament dalt trobem les runes de la masia de Can Vives de la Cortada, al vessant sud del turó d'en Vives, entre la riera de la Roureda i la riera de Can Vives, a 415 m. d'alçada. Forma part del Patrimoni del Bé Cultural d'Interès Local. Abandonada el 1975, està en un estat ruïnós, però encara s'aixeca altiva per sobre de la vegetació que la vol colgar. Per l'aspecte havia de ser una masia important on s'hi conreava cereals, oliveres i vinya. És trist veure les masies en aquest estat i pensar en la vida que havien tingut.

Acabem de pujar la pista i deixem el GR5 per agafar-ne una altra, a l'esquerra, senyalitzada som a Sender Local SL-C 105, que planeja en un primer moment per fer una mica de remuntada fins al Pla de Forcs, una esplanada ocupada per les alzines i algun pi i un encreuament important de camins. Si baixem una mica cap a l'esquerra, de seguida ens trobem amb el conjunt megalític de la Pedra de les Olles. Un conjunt de pedres i d'alzines que formen una veritable escultura: pedra i troncs han trobat el seu lloc; admirable des de tots els bàndols, des de dins i des de fora. Un artista no ho haguera fet millor! Una d'aquestes grans pedres té més de vint cassoletes que no semblen naturals sinó fetes per l'home. Es parla d'una inscultura o gravat rupestre del Neolític i del Calcolític, presents a tota la costa catalana. Hi ha diferents interpretacions al respecte: alguns creuen que les pedres insculturades tenen una funció de senyalització territorial o com a marca de pas, fins i tot com a punt de reunió d'un grup; altres pensen que tenien més aviat funcions de culte, libacions o ofrenes a les divinitats o als morts deixant-hi escórrer líquids com aigua, mel o llet. Vés a saber! El que sí que és veritat és que segurament. és un lloc màgic!

Més endavant, dels diferents camins que surten del Coll de Senís, un cap a Arenys, l'altra cap a Vallgorguina, nosaltres prenem el que ens ha de tornar cap a Sant Iscle, tot davallant uns quants revolts fins a arribar a un paratge verd i florit, el Sot de Coll Senís. Un lloc que traspua pau si no fos per la cridòria d'uns gossos que cuiden les cabres d'una masia que hi ha al fons de la vall.

El camí, planer, ens passa pel costat de Can Maresme, masia magnífica envoltada de vegetació. Camí enllà, ens trobem a l'entrada de les Dones d'Aigua, un monestir budista amb les seves banderes d'oració i una plantació de canyes no pas autòctones. El monestir ocupa la masia de Ca l'Oller, una altra masia dels voltants de Sant Iscle que es fa mirar. Monestir que segueix la tradició Vajrayana de budisme tibetà lligat al llinatge Sakya. La casa és una masia centenària, amb un palauet modernista edificat pel propietari, el Senyor Oller, possiblement enriquit com un de tants "indianos".

"Deien que les dones d'aigua eren molt boniques i vivien en palaus ocults sota l'aigua o en coves a prop de llocs amb aigua. En nits de lluna plena sortien a fer bugada i, mentre treballaven, cantaven melodies encisadores. Si algú era capaç de prendre'ls una peça de roba, la gent creia que en aquella casa mai més es passaria misèria, ja que aquella peça garantia que encara que no es fessin rics mai no els faltaria res del necessari. A la riera de Sant Iscle hi ha un gorg a prop de la masia de cal'Oller anomenat el Gorg de les Dones d'Aigua. Diu la llegenda que una nit va trucar a la casa d'una pagesa que feia de llevadora una noia jove i molt maca que li va demanar que l'acompanyés perquè una seva amiga anava de part. La va portar fins a una cova enmig del bosc a prop de la riera on, efectivament, hi havia una altra noia a punt de donar a llum. La llevadora la va ajudar i com a paga l'altra noia li va omplir el davantal d'una cosa que no li va voler dir què era i li va manar que no ho mirés fins que no fos a casa. La pagesa va marxar, però a mig camí ja no va poder aguantar més la curiositat i ho va mirar: eren grans d'ordi i, com que s'imaginava un regal de molt més valor, es va enfadar i ho va llençar. En arribar a casa se'n va adonar que un gra d'ordi li havia quedat enganxat a la roba i s'havia transformat en or. Va tornar enrere a cercar el que havia llençat, però ja no va trobar res". (Font: HISTÒRIES I LLEGENDES DE L'ANY VUIT. RECULL DE CULTURA ORAL DEL MONTNEGRE (I) de Daniel Rangil.)

Arribats a l'encreuament de camins de Can Bosc altra vegada, torno a anar cap al primer de pujada per trobar al cap de poc un corriol que em porta a la font de Can Doda. Cal estar molt atens a prendre el camí, ja que, malgrat l'itinerari que seguim ens diu que hi ha una fita que assenyala la font, aquesta marca ha desaparegut. El camí, embardissat i humit no es veu gaire. Ens cal caminar uns minuts vigilant amb els troncs morts i humits dels arbres, i les herbes relliscoses, en algun punt esclarides, fins a arribar a un terraplè amb l'aigua que brolla de la font. No hi ha lloc per seure i tornem enrere fins a arribar altre cop a la pista. Tirem avall pel camí de plataners i, després de passar per la capella de la Salut, arribem al cotxe.

Ha estat una excursió tranquil·la i molt agradable.

15 de març 2021

Que els déus t'acompanyin (2011-2021)


Cançoneta incerta

Aquest camí tan fi, tan fi,
qui sap on mena!

¿És a la vila o és al pi
de la carena?
Un lliri blau, color de cel,
diu: -Vine, vine!-
Però: -No passis! -diu un vel
de teranyina.


¿Serà drecera del gosat,
rossola ingrata,
o bé un camí d’enamorat,
colgat de mata?
¿És un recer per a adormir
qui passi pena?
Aquest camí tan fi, tan fi,
qui sap on mena?


¿Qui sap si trist o somrient
acull son hoste?
¿Qui sap si mor sobtadament,
sota la brosta?
Qui sabrà mai aquest matí
a què em convida!
I és camí incert cada camí,
n’és cada vida!

                             Josep Carner 


Que els déus t'acompanyin, que et cantin les aus, que els núvols et facin de bressol. 

Sempre estaràs amb nosaltres. 

14 de març 2021

Ja són deu 14 de març (2011-2021)


A l'ombra del lledoner

 A l’ombra del lledoner
una fadrineta plora.
La tarda mor dalt del cim
i llisca per la rossola,
l’esfilagarsen els brucs,
la tenebra se l'emporta.


La noia plora d'enyor:
el lledoner no fa ombra.
Fadrina, l’amor és lluny;
enllà, la carena fosca.

Si passava un cavaller...
Du el cavall blanc de la brida.
 
L’arbre li dóna repòs,
l’oratge, manyac, arriba.
Al cel la llum de l’estel
és la rosada del dia.

Cavaller, l'amor és lluny;
amb l'ombra i el cant fugia.
Fadrina, l’amor és lluny;
per l'ampla plana camina.

La nit sospira, la nit,
el bosc, la riera clara.
Les branques del lledoner
són fines i despullades;
fulla i ocell n'han fugit,
però hi crema l'estelada.

Les branques del lledoner
són fines i despullades.
Fadrina, l'amor és lluny;
demana'l a punta d’alba,
quan l’ombra del lledoner
s’allargui com un miracle. 

                                  Tomàs Garcés

 

Pels 10 anys que la noia plora d'enyor; perquè no oblidi mai el lledoner.


14 de març (2011-2021).


13 de març 2021

13 de març

    

 

   Com una teranyina fina

   feta d'amors i de dols

   per la immensa mar blava 

   sobrevolen i criden les aus:



 Tretze!

Són tretze cops de martell a la terra.

    Dona: lleva't, alça't, camina, surt!

    Esgarrifances, suors i gemecs,

sorolls que sonen com tretze martells. 


Tretze!

 Només tretze crits de ràbia a la terra.

La vida s'escola, els anys marceixen.

Els jorns somniats els venç del tot la son.

Enllà al cim, ressonen tretze crits.

 

Tretze!

 Són tretze plors ofegats a la terra.

La nau del temps fondeja sense vent

les ones bramulen com tretze plors. 

 

Tretze!

Són tretze sospirs; retorn a la terra.

Dalt del cel llueix una nova estrella

bressolant-nos les nits d’hivern i d'estiu;

llums que s'apaguen com tretze sospirs.


       Tretze!  

Són més de tretze cops que ens revolten 

tretze plors, tretze sospirs, tretze crits. 

Desigs de vida i cels infinits,

tretze delits d'esperances sens fi. 




Com una teranyina

feta de dols i d'amors,

per l'immens i fosc cel estelat

canten les aus i em besen el plor.

Núria Comas Fornaguera 13.03.2011/ 13.03.2021