De la Conreria al Turó de les Maleses

El que tenen de bo aquests temps és que pots conèixer el Parc Natural de la Serralada de Marina per diferents racons. Amb vistes boiroses o assolellades, ennuvolades o difuminades per la calitja, gaudeixes del mar des de dalt de la muntanya que li fa de contrafort.

Avui hem agafat la T.U.S.A. ben nostre fins al poliesportiu de Tiana, en un dia gris que no convidava gaire. Així i tot, la quantitat de gent que he vist per aquí dalt crec que encara no me l'havia trobat en forces mesos: gent sola, passejant el gos, grups d'excursionistes (fins a 12 homes plegats!), parelles grans i joves, algunes de passeig i d'altres de travessa, corredors i bicicletes, moltes bicicletes ficant-se per les pistes i pels sots derrapant, que mig espantaven!

Pujant el corriol que surt de la Font d'Alba, s'arriba a la Conreria, pràcticament per darrere del Cau; cal travessar la carretera amb quatre ulls, una cruïlla que sempre he considerat perillosa malgrat els miralls que hi ha, i passar per davant de l'antic Seminari de la Conreria ara propietat de la Fundació Pere Tarrés. Aquí, un cartell ens indica la ruta cap a Les Maleses. Agafem la pista de terra vigilant les bicicletes que ens passen per darrere o ens venen pel davant i pugem cap amunt al primer revolt de pista.

He engegat el wikiloc que ja he après a fer anar, posar banderetes i fer fotos per gravar la ruta, una tècnica que entretén una mica. Amb això i la màquina de fotos, no hi ha perill que m'avorreixi. És clar que, només de mirar el paisatge, estar alerta dels camins, i descobrir la flora i la vegetació, en tens més que suficient. I el plaer de caminar.

Aviat s'arriba a la carena, la Coscollada, el turó més alt de la ciutat de Badalona amb 466 metres sobre el nivell del mar. A la nostra esquerra, el mar boirós i el complex hospitalari de Can Ruti, amb els edificis del que havien sigut les escoles públiques Enric Borràs, Júlia Minguell i Planas i Casals on vaig pujar a assessorar uns quants anys, quan encara no hi havia cap autobús que hi anés ni cap ambulància que fes sonar la sirena; al fons les tres xemeneies i Montjuïc; a l'altre cantó, l'inici del Maresme. La pista desemboca a la torre de guaita que hi ha en el punt més alt i al seu costat el dipòsit d'aigua. Ciclistes esmorzant i excursionistes amunt i avall. I un petit matoll de prunus amb les flors rosades que dona un toc de color a la zona.

Baixem per un corriol aixaragallat per no relliscar per la pista, però ens hem d'arrambar al marge, o el que en queda d'ell, quan se sent el soroll fosc i lliscant d'una bicicleta que t'encalça sense fer cap intenció, o potser no pot, de frenar. Al cap de poc tornem a trobar la pista i ens arribem fins a una cruïlla amb els matolls d'aranyoner curulls de flors blanques, talment una blancor que sembla una nevada. Agafem el camí de l'esquerra i ens endinsem al bosc d'alzines i garrics. Aviat ens ve un corriol per l'esquerra, el que puja des de Montcada i Sant Pere de Reixac, amb un cor de veus masculines tot xerrant despreocupadament. Dotze homes que em passen al davant aprofitant una de les meves parades per fer fotos i que, arribats a l'entrada del poblat ibèric, fan que m'hagi d'esperar que marxin per estar tranquil·la i no em surtin cames i bastons pel mig de la foto.

El poblat ibèric de Les Maleses, situat al turó del mateix nom, està ben conservat, fins i tot crec que millor que uns cinc anys enrere que vaig pujar des de Montcada. Queden molt ben delimitades les cases i construccions i el recinte està net i cuidat. Des d'aquí tenim al fons Montcada i a la falda del turó, avall, el campanar de Sant Pere de Reixac destaca entre el verd dels arbres. Avui la panoràmica és boirosa i no permet observar més enllà del turó de Montcada, l'aire es fa sentir i sembla que el cel es vagi enfosquint.

Tornem enrere i pugem per la pista cap a la torre de guaita. Un cop passat el dipòsit, tombem la pista en una baixada sorrenca, deixant la que continua recta que ens tornaria a la Conreria. Durant tota la baixada podem anar observant Can Ruti i el mar, ens passen els ciclistes per davant i per darrere i no para de pujar gent.

Arribats a un replà ocupat per pins mediterranis, cal anar per un corriol cap a l'esquerra tot baixant fins a arribar a la Font de l'Amigó, sempre plena de gent. Des d'aquí, en lloc de continuar baixant cap a Can Ruti, tirem el camí recte seguint per la capçalera de la vall: pins, matolls d'argelaga que comença a florir tenyint el paisatge de groc i alguna flor d'estepa blanca, d'un rosat i una textura que sembla paper de seda. Aquest tram és molt més tranquil i ja no ens trobem ni amb rodes ni amb gaire més gent.

El camí ens porta al vessant esquerre de Can Ruti i comença a davallar fins que ens trobem davant nostre la pujada curta però dreta del Turó d'en Seriol. Des de dalt podem veure tota la panoràmica del complex sanitari i seguim una estona la classe de geografia que segueixen els alumnes de primària d'una escola que descobreixen, possiblement avui i des d'aquí, que Can Ruti era una masia i no un Hospital!

Tornem cap al camí baixant amb prudència per no lliscar. El lloc és interessant: els pins verds, les canyes marronoses destaquen sobre el cel negrós que tenim al darrere. Pel camí passem un antic safareig; un cartell ens explica que és una antiga zona de conreu de vinyes i que hi havia aquests safareigs on emmagatzemar l'aigua. És curiós que estigui sencer. Al cap de poc, parem a la Font del Goig o Mina de Can Ruti, situada al mig del torrent ja per darrere del Tanatori, amb un doll d'aigua gens menyspreable i amb el piló de ferro forjat utilitzat per senyalitzar  les Fonts Naturals d’arreu del Municipi de Badalona.

Sortim, doncs, al darrere del Tanatori i ens encaminem cap a la carretera on agafem altre cop una T.U.S.A. que ens porta més a prop de casa, estalviant-nos així la baixada per Pomar i els carrers asfaltats.