Pla de Forcs i Pedra de les Olles

 Una sortida molt agradable, amb un paisatge suau i, sobretot, amb poca gent!

Arribats a Sant Iscle de Vallalta, cal anar cap al centre del poble i pujar pel carrer del Dr. Barri fins a la masia de Can Sorrilla on hi ha un petit escampat per deixar el cotxe. Seguim per la pista amb les indicacions del GR5 i de seguida passem per davant de la capella de la Salut, escortada per dos plataners a banda i banda de la porta. És una ermita petita i senzilla, construïda el 1885 pels amos del mas Santa Victòria per aconseguir la curació de la seva filla malalta. Continuem la pista que esdevé un passeig entre plataners majestuosos, amb les branques nues mirant cap al cel; segur que a l'estiu deu ser un bon lloc per passejar sota l'ombra del seu fullam. Al cantó dret anem seguint el curs del torrent de la Salut, un petit rierol que fa companyia als arbres; a l'esquerra queda el veïnat de Can Llop.

Arribem a les portes de la casa de colònies de Can Bosch i un xic més enllà a una cruïlla important de camins. Hem de continuar seguint les indicacions del GR5 que ens fa anar cap a la dreta i després a l'esquerra i altre cop a l'esquerra en un revolt que inicia ja la pujada. El terreny esdevé més sec, tot deixant el rierol, amb algunes alzines suredes i va prenent alçada. Anem deixant camins i pistes, a dreta i esquerra, que han servit per treure troncs i llenya. Pràcticament dalt trobem les runes de la masia de Can Vives de la Cortada, al vessant sud del turó d'en Vives, entre la riera de la Roureda i la riera de Can Vives, a 415 m. d'alçada. Forma part del Patrimoni del Bé Cultural d'Interès Local. Abandonada el 1975, està en un estat ruïnós, però encara s'aixeca altiva per sobre de la vegetació que la vol colgar. Per l'aspecte havia de ser una masia important on s'hi conreava cereals, oliveres i vinya. És trist veure les masies en aquest estat i pensar en la vida que havien tingut.

Acabem de pujar la pista i deixem el GR5 per agafar-ne una altra, a l'esquerra, senyalitzada som a Sender Local SL-C 105, que planeja en un primer moment per fer una mica de remuntada fins al Pla de Forcs, una esplanada ocupada per les alzines i algun pi i un encreuament important de camins. Si baixem una mica cap a l'esquerra, de seguida ens trobem amb el conjunt megalític de la Pedra de les Olles. Un conjunt de pedres i d'alzines que formen una veritable escultura: pedra i troncs han trobat el seu lloc; admirable des de tots els bàndols, des de dins i des de fora. Un artista no ho haguera fet millor! Una d'aquestes grans pedres té més de vint cassoletes que no semblen naturals sinó fetes per l'home. Es parla d'una inscultura o gravat rupestre del Neolític i del Calcolític, presents a tota la costa catalana. Hi ha diferents interpretacions al respecte: alguns creuen que les pedres insculturades tenen una funció de senyalització territorial o com a marca de pas, fins i tot com a punt de reunió d'un grup; altres pensen que tenien més aviat funcions de culte, libacions o ofrenes a les divinitats o als morts deixant-hi escórrer líquids com aigua, mel o llet. Vés a saber! El que sí que és veritat és que segurament. és un lloc màgic!

Més endavant, dels diferents camins que surten del Coll de Senís, un cap a Arenys, l'altra cap a Vallgorguina, nosaltres prenem el que ens ha de tornar cap a Sant Iscle, tot davallant uns quants revolts fins a arribar a un paratge verd i florit, el Sot de Coll Senís. Un lloc que traspua pau si no fos per la cridòria d'uns gossos que cuiden les cabres d'una masia que hi ha al fons de la vall.

El camí, planer, ens passa pel costat de Can Maresme, masia magnífica envoltada de vegetació. Camí enllà, ens trobem a l'entrada de les Dones d'Aigua, un monestir budista amb les seves banderes d'oració i una plantació de canyes no pas autòctones. El monestir ocupa la masia de Ca l'Oller, una altra masia dels voltants de Sant Iscle que es fa mirar. Monestir que segueix la tradició Vajrayana de budisme tibetà lligat al llinatge Sakya. La casa és una masia centenària, amb un palauet modernista edificat pel propietari, el Senyor Oller, possiblement enriquit com un de tants "indianos".

"Deien que les dones d'aigua eren molt boniques i vivien en palaus ocults sota l'aigua o en coves a prop de llocs amb aigua. En nits de lluna plena sortien a fer bugada i, mentre treballaven, cantaven melodies encisadores. Si algú era capaç de prendre'ls una peça de roba, la gent creia que en aquella casa mai més es passaria misèria, ja que aquella peça garantia que encara que no es fessin rics mai no els faltaria res del necessari. A la riera de Sant Iscle hi ha un gorg a prop de la masia de cal'Oller anomenat el Gorg de les Dones d'Aigua. Diu la llegenda que una nit va trucar a la casa d'una pagesa que feia de llevadora una noia jove i molt maca que li va demanar que l'acompanyés perquè una seva amiga anava de part. La va portar fins a una cova enmig del bosc a prop de la riera on, efectivament, hi havia una altra noia a punt de donar a llum. La llevadora la va ajudar i com a paga l'altra noia li va omplir el davantal d'una cosa que no li va voler dir què era i li va manar que no ho mirés fins que no fos a casa. La pagesa va marxar, però a mig camí ja no va poder aguantar més la curiositat i ho va mirar: eren grans d'ordi i, com que s'imaginava un regal de molt més valor, es va enfadar i ho va llençar. En arribar a casa se'n va adonar que un gra d'ordi li havia quedat enganxat a la roba i s'havia transformat en or. Va tornar enrere a cercar el que havia llençat, però ja no va trobar res". (Font: HISTÒRIES I LLEGENDES DE L'ANY VUIT. RECULL DE CULTURA ORAL DEL MONTNEGRE (I) de Daniel Rangil.)

Arribats a l'encreuament de camins de Can Bosc altra vegada, torno a anar cap al primer de pujada per trobar al cap de poc un corriol que em porta a la font de Can Doda. Cal estar molt atens a prendre el camí, ja que, malgrat l'itinerari que seguim ens diu que hi ha una fita que assenyala la font, aquesta marca ha desaparegut. El camí, embardissat i humit no es veu gaire. Ens cal caminar uns minuts vigilant amb els troncs morts i humits dels arbres, i les herbes relliscoses, en algun punt esclarides, fins a arribar a un terraplè amb l'aigua que brolla de la font. No hi ha lloc per seure i tornem enrere fins a arribar altre cop a la pista. Tirem avall pel camí de plataners i, després de passar per la capella de la Salut, arribem al cotxe.

Ha estat una excursió tranquil·la i molt agradable.