Cova dels Vilars

Una estada per aquestes terres properes al Montsec serveix per conèixer un dels paisatges secs de la Catalunya de l'interior no exempt de bellesa i bones caminades, d'història i de cultura, de tranquil·litat i d'una manera de viure i veure la natura ufanosa d'aquesta primavera.

Aquest bé de Déu de natura s'aprecia fortament en aquestes dates, quan hem estat temps municipalitzats i comarcalitzats, pensant, a més, que la primavera del 2020 no la vam poder viure, tampoc, en tota la seva esplendor. O sigui, que ara és el moment! El moment de veure els prats i els camps plens de verdor, d'un verd de brots tendres, amb els ametllers que ja han deixat enrere les flors i estan brotant les fulles, amb els marges dels camins florits: natzarens, besneules, un no acabar de ravenisses blanques i, sobretot en aquests paratges, de mates de romanís curulles de flors. No sé si mai n'havia vist mai tants de romaní en flor. Tot plegat, una alegria de paisatge!

M'he proposat passar els primers dies d'una setmana que en diuen santa, allotjada al Monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes, a Os de Balaguer. I crec que l'he encertat. Cada dia amb un itinerari a peu, seguint i gravant el wikiloc del que ja me'n refio força, alguna volta turística en cotxe; reposar i llegir. Com he dit a unes amigues, fent recolliment i penitencia amb la meva bombolla.

Avui, doncs, he seguit una ruta planera al començament i després enfilada per aquests camins pedregosos.

Des d'Os de Balaguer, en el punt on es troba el pont que travessa el riu Farfanya, cal seguir l'indicador cap a l'ermita de Santa Maria d'Aguilar. Una pista que puja entre bancals d'oliveres i ametllers. Al cap d'una remuntada, prenem un corriol que passa entre alzines i garrigars. Els núvols destaquen encara més el verd d'herbes i arbres, els fa més potents, els treu aquella mitja calitja que els dona el sol i la vista se'n regala. El corriol desemboca en una pista que ens duu fins a l'ermita de Santa Maria d'Aguilar, just abans de coronar el petit coll que dona a la Vall de Farfanya. Es tracta d'un antic santuari marià que depengué del Monestir de les Avellanes. Ja l'any 1240 s'hi traslladen les religioses que estaven al monestir; el 1740 s'hi realitzen excavacions que posen al descobert molts enterraments en sarcòfag sense inscripcions. Continuem la pista que ens retorna, paral·lels al riu Farfanya, cap a Os de Balaguer, però no hi entrem. Travessem el pont, inici de la nostra sortida i al cap de poc, unes fites a la dreta de la pista ens indiquen un petit corriol que s'enfila muntanya amunt, entre roques i pedregar. Cal anar seguint aquestes fites de pedra. Val a dir que, a partir d'aquí i fins a arribar a la Cova dels Vilars, farem bé de seguir les fites, ja que el camí pot ser perdedor de vegades. Les fites estan molt ben col·locades; la persona o persones que s'hi han entretingut han fet una bona obra, des d'una fita ja veus la següent, això sí, anant amb compte.

El camí puja constant i tenim una bona panoràmica d'Os de Balaguer, dalt d'una roca que forma un espadat per la banda posterior del poble. Com més ens enlairem, anem deixant una estona el pedregar i el camí és més agradable, entre boixos i fulles seques que senyoregen a terra. Arribats a un petit replà de molsa verda, cal desviar-se un xic per arribar a la Cova del Foric, amagada entre esbarzers, un forat a la roca que descobreix una bauma profunda; ara sí que rai, si plou no hi ha perill de mullar-se! Aquesta cova tingué una evolució des del Neolític al Bronze final i s'hi han trobat restes materials de ceràmica de decoració aplicada i impressions digitals, destrals de basalt, un punxó de coure i ganivets de sílex.

Retornats al caminet principal, acabem de remuntar la carena de la Serra d'Os tot seguint les fites de pedra. A partir d'aquí anem carenejant i comencem a davallar sense perdre de vista les fites. La baixada és pronunciada, però de fàcil agafar per branques i mates; es passa per unes grans roques, talment un estret, tenint al davant la vista destacada del castell i el campanar d'Os. Passem per l'entrada d'una altra cova a la roca. L'últim tram arribem a un conjunt de roques granítiques, fantàstiques i fotogèniques, i albirem ja la Bauma dels Vilars.

Per arribar-hi des d'on estem, cal deixar-se caure una mica si tenim els genolls fluixos, però una corda agafada a la roca ens ajuda a baixar i a pujar per l'altra banda del torrent. Ens afegim al camí que puja més directament des d'Os, agafats a una barana i pugem l'escala de ferro que ens deixa davant la reixa que tanca el recinte de la Cova dels Vilars. S'hi troben pintures rupestres que representen un total de vint-i-nou figures i símbols, que foren fetes possiblement durant l’edat de bronze. Sense poder accedir a dins, tan sols en veig unes poques. Es pot fer una visita guiada els dies festius i segur que t'ho expliquen molt bé. Situada en un penya-segat, a redós d'un barranc, la bauma és ample, però no gaire grossa i sembla que ha sofert l'erosió forta de la roca.

Ara sí, descendim pel caminet que, travessant un camp, ens deixa a una pista que ens portarà, tot desviant-nos cap al riu Farfanya i salvant el penya-segat, al poble.