Guilhèm de Belibasta

Enguany celebrem els 700 anys de l'execució de l'últim perfecte càtar: Guilhèm de Belibasta. Una commemoració que s'emmarca en un cicle de xerrades entorn d'aquesta figura del catarisme i el seu temps; xerrades organitzades dins el Cicle Temàtic d'Història - Societat - Espiritualitat en el Catarisme  en col·laboració amb el CAOC i la Llibrería Alibri de Barcelona.

Podem dir que s'ha fet certa la frase premonitòria enunciada pel mateix Guilhèm poc abans de la seva execució:

"Al cap de set-cents anys, el llaurer reverdirà".  

Set-cents anys després, estem recordant els càtars, la seva societat, la seva cultura i la seva trajectòria a partir del seu últim perfecte. Això ens indica que cal perseverar en allò que creiem, que no podem renunciar a la lluita per un món millor i que, malgrat les dificultats que es puguin presentar al llarg dels temps, l'esperança d'aconseguir els objectius que hom es proposa ens ha de guiar.

Aquesta commemoració ens ha de servir per refermar els llaços que ens han unit i ens uneixen entre dues nacions, la nació catalana i l'occitana. Occitània, recordem-ho, terra de trobadors i de gentilhomes. L'anoerrament del catarisme està lligat amb el rumb que va prendre la Catalunya medieval i el conjunt d'Europa. L'eliminació dels albigesos va suposar una oportunitat per a la restitució dels vells imperis romà i carolingi; la croada va ser l'excusa per a l'expansió francesa cap al sud i es va fer a despit de l'incipient estat occità i català aleshores en procès de formació. La derrota de Muret l'any 1213 va significar l'inici de la fi del catarisme i del tràgic declivi polític d'Occitània, de la seva cultura i del seu idioma i va suposar un canvi substàncial en la política de la Corona catalanoaragonesa amb l'abandonament d'una nació única (Catalunya i Occitània) per l'expansió cap al sud i mar enllà del regnat de Jaume I.

En un altre ordre de coses, podem dir que Catalunya ha estat terra d'acollida a través dels segles. Els governs i els estats poden marcar unes fronteres que poden ser enderrocades en pro de la llibertat, la justícia i la vida. Ho vam veure en els temps dels càtars, quan molts d'ells van travessar el Pirineu per buscar refugi en terres catalanes, protegits en molts moments pels comtats catalans — els senyors de Josa i de Castellbò—. També ho hem vist al llarg dels segles, en l'exili de tants catalans i occitans a terres d'Occitània o de Catalunya a conseqüència dels actes bèl·lics entre els Estats francès i espanyol o amb les Grans Guerres. Una frontera que alguns malden per conservar de manera fictícia per a prohibir i per encarcerar; però per a nosaltres, una terra de pas que constitueix un lligam d'amistat, de cooperació i de germanor.

Des de fa ja uns anys que podem recórrer el camí que va fer l'últim càtar per terres catalanes, fins a la seva mort, amb  la posada en marxa del recorregut que travessa el Berguedà, el Solsonès, l'Alt Urgell, la Cerdanya, el Pallars Sobirà i el departament francès d'Arieja; una ruta, el Camí dels Bons Homes, d'uns 190 quilòmetres, amb més de 7.400 metres de desnivell que té un caràcter pirinenc.Recordem també les Jornades càtares que des de fa anys, i cada estiu, es celebren a Castellbò, Josa del Cadí, Gósol i d'altres indrets del nostre territori.

Guilhèm  va néixer el 1280 a Llenguadoc i es va unir al catarisme a començaments del segle XIV. A partir d'aquest moment, va viure una vida escàpola a causa de la Inquisició, que el va portar a residir a Berga i altres parts de Catalunya fins que, finalment, es va establir a Sant Mateo del Maestrat, al País Valencià. Allà, però, va ser víctima d'una trampa, ja que Arnau Sicre, fill d'una dona càtara —amb intenció de recuperar les propietats expropiades de la seva família— va enganyar Belibasta perquè es dirigís al nord del Pallars, on va ser capturat per l'Església a Tírvia el 1321,  fou jutjat a Carcassona i cremat viu a Vila-roja del Termenès.

Una ruta interessant és l'itinerari dels mateixos castells càtars, encara que molts d'ells no ho foren. Les pujades als cingles com Queribus, Puèglaurens o Peirepertusa; als turons com Aguilar, Tèrmes o Rocafixada; la visita a Puivert i l'itinerari per les torres de Lastors; les passejades per pobles com Minèrva o Carcassona i els focs de camps al Prat dels Cremats de Montsegur, amb la pujada al seu recinte, últim reducte dels càtars.

No se celebra cada dia una efemèride de 700 anys! Esperem que el cicle de xerrades sigui un èxit i que en vinguin moltes més. És bo recordar per no oblidar i per aprendre de la història sobretot si volem avançar en la construcció d'una nació lliure.

Esperem que les xerrades que falten del cicle siguin tan interessants com les dues primeres. Tenim una cita els dijous de març.