30 de juny 2021

Festivitat de Sant Pere a Núria

Ja s'ha acabat l'hivern; benvingut l'estiu! Amb poques paraules, aquest és el significat de la festa de Sant Pere  al Santuari de Núria. Una festa pròpia dels pastors i els pasturatges. És el moment que els pastors pujaven els ramats a Núria i a les seves valls i hi romanien fins a Sant Miquel, el 29 de setembre, quan ja començaven a davallar cap a la plana per esperar l'hivern. Un estiu curt dalt de muntanya, un estiu fresc.

Amb l'esperança que hi hagi bons pasturatges, aquest dia es beneïen les pastures, tradició que encara es conserva, amb la celebració de la missa, la processó pel llac i l'oferiment de pans i de farinetes per a tothom; la menja bàsica dels pastors.

De fet, els ramats ja fa dies que hi són, a Núria, que els temps de fred i calor han variat amb els anys. Les vaques ja s'estiren pel camí de les Pedrisses i trepitgen els prats de Fontalba. La fauna ja s'ha desvetllat; si esteu atents, sentireu els xiscles de les marmotes i les veureu córrer pendents avall. Els ocells busquen delerosos el gra i algun fruit i les àligues sobrevolen el cel esplaiant les ales. Els cavalls troten per Finestrelles. Tot és vida ara a Núria. Aquests dies, però, no he vist que tragués ni el cap ni les banyes cap isard, que encara deuen estar bé per les altures.

Avui hi ha poca gent a Núria i la manera de pujar-hi ha canviat una mica. Les Núries i els Gils, així com els residents de la vall, ja no tenim preferència de bitllet del cremallera; tants i tants anys de sentir-me satisfeta dient-me Núria, que semblava que em tractaven d'una manera especial. Ara ja toca pagar bitllet, que m'han donat un disgust, així de cop i volta; és com si m'haguessin dit que no hi podia pujar. No sé, veureu, jo tenia com una seguretat de poder-hi pujar sempre, sempre, i ara m'ho hauré de pensar. Encara fan descomptes pels discapacitats i els majors de seixanta-cinc anys, però, prevec que això dels seixanta-cinc s'acabarà aviat, i més si pensem que la COVID no ha acabat amb nosaltres, només amb les Núries i els Gils! Ni a una mica de descompte tenim dret! S'ha de comprar el bitllet en una màquina que necessita una mica d'aprenentatge i, això sí, amb targeta, que  els bancs han de continuar mantenint els beneficis, que a ells la COVID tampoc els ha afectat de la mateixa manera que als humans. Has d'agafar anada i tornada reservant l'hora, però no patiu, que si voleu baixar a una altra hora, hi ha unes màquines a dalt que podeu canviar l'horari, això si la màquina de baix us ha venut bé l'anada i tornada (jo he pagat anada i tornada i m'ha tret un bitllet senzill, ves!, per si no teniu prou disgust!).

Sort que a dalt t'hi trobes bé. Avui, hem encetat l'estiu amb fresca i tapat.

Després de la missa se surt en processó cap al llac portant una imatge de Sant Pere. He trobat a faltar els pastors o almenys altres vegades eren més evidents, però ja se sap que en queden pocs. Després de cantar els gojos de Sant Pere que canta, sobretot, mossèn Joan amb un megàfon, es fa la benedicció de les pastures: cap al nord, cap al sud, cap a l'est i cap a l'oest; que la Verge protegeixi als ramats, porti esperança per a tots nosaltres, ens ajudi a pujar sovint i ens conservi la fe.

Seguidament es fa cua per passar pel taulell de cassoles on s'han fet les farinetes i es reparteix un cassó per cadascú amb un panet ben minúscul, però d'agrair en aquests temps. La gent menja fora, conservant les distàncies de metre i mig en aquest espai tan obert que podries tocar el cel i els núvols i la boira juguen a empaitar-se i el vent fa voleiar mocadors i cabells.

Al cap d'una estona, a dinar. Força colla al restaurant, crec que deuen formar part del grup dels Amics de Núria que sempre han estat presents en aquesta diada. N'havia sigut sòcia, jo de joveneta i pujava també amb ells i les Bassols que fa temps que no veig. Recordo que una de les vegades vam aprofitar per pujar al Puigmal en aquesta diada, amb la Dolors i altres de la colla. He calculat que fet i fet, deu fer uns cinquanta anys!

La festa és acabada. El xiulet del cremallera ens avisa que s'acosta l'hora de baixar. Els ramats es queden dalt, pasturant i rumiant fins que els recullin a finals de setembre, quan el dia s'escurça i venen les tamborinades fortes, presagi de la neu i d'un altre tipus de ramat que pujarà a esquiar.

Jo tornaré, potser no tantes vegades com ho feia, però continuaré dient-me Núria i faré algun aniversari més si puc, fins que se m'acabin els descomptes o la capacitat de caminar per les muntanyes, però no acabaré ni les ganes ni la il·lusió de ser-hi ni que sigui un cop l'any!

28 de juny 2021

Pujada al Taga

Una muntanya arrodonida que sempre m'havia captivat, no sé ben bé per què. Una muntanya present des de molts llocs, quan mires cap als Pirineus i les muntanyes de Núria, al Ripollès. No havia aconseguit pujar-hi mai, però. I ara, abans que les cames i els genolls m'abandonin, he decidit que hi havia d'arribar.

L'he fet des de Pardines. És a dir, des de Santa Magdalena de Puigsac on s'arriba amb cotxe per una carreterona estreta, força estreta. El lloc, un llogarret amb ermita romànica i quatre cases, una tranquil·litat envejable, un paisatge amable, amb el Taga de capçalera. Ja m'hi quedaria de grat!

Començo la pujada amb l'esperança d'arribar a dalt lentament, a poc a poc, assaborint cada passa, mirant bé el paisatge, recorrent el que queda i recordant el que he fet. El camí ja ho té això: els camins et porten on vols sempre que els segueixis amb motivació i ànims; no cal pas córrer; s'ha de gaudir, mastegar la pols o trepitjar el llot, saltar pedres o esquivar troncs i, això sí, deixar passar qui té més pressa. Faig el camí una bona estona acompanyada per un ciclista que carreteja a pes la bicicleta. El fill de divuit anys se'l veu ja a mitja pendent; ell va seguint cansat i il·lusionat cap amunt. No ho faria pas, jo, això! 

S'imposen unes parades estratègiques: per prendre alè, per admirar la serralada, per fer fotos, per calcular quantes passes o quant de temps deu faltar per fer cim, per observar als altres que van per davant o per darrere. Barret al cap, mànigues arromangades i ulleres de sol. A poc a poc, sense perdre gaire el ritme. El verd acompanya i la silueta del Taga, cada cop que aixeques el cap, sembla dir-te: au, va!, una mica més,  que ja arribes! L'últim tram sempre es fa pesat i t'has de dir mentalment a tu mateixa: ara pararé en aquella pedra; ara fins aquell arbre; ara descanso un xic a l'ombra; ara una mica d'aigua.

No és que sigui gran cosa el Taga, 2040 metres de pujada fàcil i camí còmode, és a dir, sense dificultats tècniques, més enllà de les habilitats i capacitats físiques de cadascú. Però  no tot han de ser cims de més  de tres mil per gaudir-ne i per estar satisfeta d'haver-hi pujat.

Un últim esforç i ja soc davant la creu groga ara que han fet veure que han alliberat els presos, només els presos, que donar l'amnistia a tothom i reconèixer l'autodeterminació potser ens faria mal. Ells han cremat una etapa, jo n'he fet una altra. Potser en Turull podrà continuar pujant al Cadí i els altres podrem seguir-li els passos.

Dalt del cim, gent. I un aire ben fresc i un vent que es gira una mica gelat. Esperar per fer la foto en solitari demana paciència amb aquells que s'instal·len a la creu i no en marxen. Una emoció d'haver aconseguit un repte a la mesura de cadascú.  I donar una volta de tres-cents seixanta graus admirant el paisatge que la boira et deixa entreveure. Una boira que va i ve, que puja i baixa jugant amb el llom de les muntanyes. Una mica de fruita, quatre cireres, i de baixada.

No descorro el camí. Segueixo un tros la carena fins a la Portella d'Ogassa, passant per sota el Puig d'Estela i vaig davallant endevinant un corriol colgat d'herba trepitjada. Els Plans de Moreroles, amples i oberts, em recorden racons viscuts de les Dolomites. Anant baixant i la vegetació es va fent més frondosa i la calor es fa sentir més. La boira ha quedat dalt i busco una ombra per dinar al costat de l'Estany d'en Roca, un estany petit i cobert de verdet. Des d'aquí, no es veu el Taga i no el torno a retrobar fins que no arribo a l'església romànica de Santa Magdalena de Puigsac. 

Una parada cafetera i un gelat a Pardines per celebrar la pujada i cap a Queralbs, que Núria sempre m'espera!

26 de juny 2021

La ruta verda del carbó a Ogassa

Podríem definir el Ripollès com a Catalunya humida, verda, ombrívola i amb aigua rajant de totes les esquerdes de muntanya que formen saltants, rius i gorgs enmig del verd tupit. Un paisatge amable, unes valls que ens porten a alta muntanya, uns cims escarpats o arrodonits i una vegetació exuberant. Una història mil·lenària, plena de fets i de llegendes, unes tradicions conservades a través dels segles, uns pobles muntanyencs fets de pastures i d'esforç en la terra i unes ermites perdudes pels seus cims, exponents de la fe de la gent d'altres temps, creients en les aparicions, dins de coves, de la Mare de Déu als pastors que vigilaven ramats. Uns pobles, també de dur treball, traient de les profunditats del sòl els minerals que van fer de Catalunya motor de progrés.

I dins d'aquest conjunt de característiques, destaca Ogassa. Poble miner a redós de les mines de carbó que van donar una empenta a la industrialització.

Podeu seguir la Ruta del Ferro, o camí que feien servir les antigues vagonetes del carbó, per adonar-vos del que representava el treball a mitjans del segle XIX. Conscients com som ara que tot costa esforç, un esforç fet de suors i de malalties, de treball en condicions un xic més deplorables que les que tenim, un agraïment als homes i dones que ho van fer possible. 

Un cop aclarit quants cotxes es necessiten a l'inici de l'itinerari i al final, fetes les sumes, les divisions i el repartiment, tant els que entenem números com els que no, ens disposem a iniciar la caminada.

La Ruta Verda s'inicia a l'estació de Sant Joan de les Abadesses. Abans de pujar cap a Ogassa, baixeu un frondós corriol fins a arribar al torrent de Malatosca. Un saltant d'aigua impressionant: el Salt de Malatosca i el seu gorg. Llàstima que la fresca de primera hora del matí no ens acompanyi per donar-nos un bany; segur que al migdia la nostra determinació seria una altra.

Tornem a remuntar i ara sí que seguim el camí miner amb altres caminants i algunes bicicletes. El camí convida a la passejada, a la xerrameca amb els amics, a anar badant amb les flors dels marges i a anar sadollant-se de verdor. Passem per la cimentera i veiem encara conservades, tot i que rovellades, les eines que traginaven vagonetes. La xemeneia s'alça altiva entre els arbres, com volent demostrar encara la seva presència inalterable.

Ogassa té la forma de colònia minera. El poble esglaonat amb les edificacions de les cases talment les colònies tenien per costum: un carrer de dalt a baix i en un dels punts alts, l'església de Santa Bàrbara patrona dels miners, que fa de parròquia. Poca gent en un dia laborable, porticons tancats i, el que és més greu, bars que no obren fins dijous! Quan els miners han marxat i les mines s'han tancat, la gent ha hagut d'anar a treballar fora, a Sant Joan o Ripoll o Campdevànol, qui sap! És el que passa als pobles que han tingut una activitat frenètica i monotemàtica, al cap d'un temps, semblen mig abandonats.

Donem una volta pel poble esperant la nostra hora d'entrar al Museu de les Mines i recordem, mentrestant, les dues esglésies romàniques que hi ha més amunt, a la carretera que va cap a Bruguera: Sant Martí d'Ogassa i Sant Martí de Surroca. I també, en una pista perduda per dalt de la Serra de Sant Amanç, el Pla d'en Perot, on en Lluís Maria Xirinacs es va acomiadar de tots nosaltres sense fer soroll. Des de llavors i fins al 2019 s'hi ha celebrat un aplec per Sant Joan organitzat per la Fundació Randa, encarregada del seu llegat.

La visita al Museu és força interessant. Segons la Viquipèdia:

"No és fins ben entrat el segle xix, amb la descoberta d'hulla al municipi i en plena expansió de l'industrialisme català, que comença l'explotació minera a Ogassa.

La primera mina es va obrir al municipi el 1838. L'explotació minera es va allargar gairebé 130 anys, i, finalment, a causa de la disminució de la producció, l'any 1967 es va tancar l'última. El carbó anava destinat principalment a la creixent indústria catalana. L'únic inconvenient era el transport d'aquest material. Per resoldre el problema, l'any 1880 es van concloure els treballs de la línia de ferrocarril que havia de dur el carbó de les mines fins al port de Barcelona.

El carbó era transportat amb vagoneta fins a l'estació de Toralles (Sant Joan de les Abadesses) mitjançant diversos plans inclinats, que es poden intuir per tot el poble, i es carregava a l'antiga estació de Sant Joan de les Abadesses en un tren que va funcionar fins als anys vuitanta del segle XX" 

Veiem les eines, entenem la vida dels habitants del poble, pràcticament tots dedicats a la mina, ens adonem de l'esforç d'aquesta feina i som conscients de com han evolucionat els temps. 

"Gràcies a la inflamabilitat del gas grisú (gas metà), l'any 1900 es va dotar d'energia elèctrica el municipi, que es va convertir en un dels primers de l'estat espanyol a tenir corrent elèctric. Avui encara es pot contemplar l'edifici on hi havia la turbina elèctrica. Precisament, des de l'arribada del ferrocarril fins a les primeres dècades del segle xx van ser els anys de més productivitat, cosa que es va traduir en un fort creixement demogràfic, i es van arribar a superar els 1.500 habitants.

El tancament de les mines va provocar un èxode al municipi, fins a arribar a la població actual, que ronda els 250 habitants i que és força estable des dels anys vuitanta del segle XX. Actualment, les principals activitats econòmiques del municipi són la ramaderia i el turisme".

Ens explica l'Imma, entusiàsticament amb la seva feina de guia, que no van patir mai accidents o incidents importants, no es va ensorrar mai cap galeria, no es van patir morts accidentades tot i que, segur, va emmalaltir més d'un. Els homes a les mines, les dones a casa i a la sega. Un repartiment de treball que es considerava lògic i natural; els nens a l'escola de nens, les nenes a l'escola de nenes i el mossèn cuidant de tothom: això era la vida als pobles, miners o pagesos.

Un cop acabada la visita ens arribem fins a la Font Gran, un devessall d'aigua per tot arreu, una ombra que fins i tot considerem massa fresca i un dinar amb jerseis i anoracs posats. Recuperem cotxes els que s'han quedat i els que han pujat adonant-nos que tots hi hem cabut i baixem fins a Sant Joan de les Abadesses a visitar el Monestir.

Rebem una bona lliçó d'història de Catalunya, d'art arquitectònic, de llegendes, de veritats i de país. Ens retrobem amb en Guifré, amb en Tallaferro, amb l'abadessa Emma i totes les altres dones valentes, amb el comte Arnau i el seu cavall blanc i amb la història i les històries que s'han anat forjant a través dels segles. El Monestir de Sant Joan de les Abadesses:
"Un Monestir ple de vida, cabdal en la història del nostre país. On l’art transmet la bellesa de la fe".

Una mica més savis, una mica més comprensius, una mica més agraïts.

24 de juny 2021

Per terres de l'Ebre

L'Ametlla de Mar (Baix Ebre) i la Serra de Cardó (Ribera d'Ebre) configuren un conjunt de mar i muntanya a la part més meridional de Catalunya. Una terra aspre, uns cingles per on sembla que no hi passen camins, un mar de platges llargues i camins de ronda que segueixen la sinuositat de la costa amb els seus petits barrancs no exempts d'encants. Una terra acollidora i uns cels amples. Un parell de dies ben aprofitats fent mar i muntanya.

Fins el Balneari de Cardó hi porta una carretera de revolts que surt de Rasquera. entre pins —pi blanc i pinassa— i vegetació típica mediterrània: alzinars, roure valencià, teixos i margalló. La major part de la serra s'estén entre Rasquera i Benifallet, davalla fins l'Ebre cap al sud i continua per la Serra de Boix cap al sud-est. Una vall abrupta, de roques calcàries amb corrents subterranis que originen fonts medicinals aprofitades, en altres èpoques, pel balneari situat al cingle del Salt del Frare. L’edifici original fou construït el 1606 pel carmelita tortosí fra Pau de Crist, qui hi establí una comunitat religiosa. El complex estava format pels edificis conventuals i un conjunt de 14 ermites. El convent fou suprimit amb les desamortitzacions eclesiàstiques del 1835 i convertit en balneari el 1866 aprofitant les aigües medicinals (bicarbonatades i arsenicals). Hospital de l’exèrcit republicà a la Batalla de l’Ebre, va tornar a balneari des del 1940 fins al 1967. Fins a finals del segle XX va funcionar com a planta embotelladora d’aigua mineral. 

Antigament, pels voltants del convent hi havia unes catorze ermites de les que se'n conserven tretze que  formen el conjunt ermitori i es poden recórrer a peu per camins i corriols senyalitzats:  l'ermita de Sant Josep, la de l'Àngel Custodi, la de Santa Teresa, la de Santa Anna o la de Sant Onofre, Santa Agnès, Sant Jeroni, Sant Joan Baptista, Sant Elies, la Nativitat de Nostra Senyora (avui ermita de la Trinitat), Sant Roc, la de Nostra Senyora del Carme o l'ermita de Sant Simeó l'Estilista o de la Columna que és la que hem visitat, ben a prop del convent.

Sant Simeó, encimbellada dalt d'una roca on sembla que no hi puguis pujar. Un corriol humit porta al darrere de la roca i unes escales de pedra et permeten arribar fins dalt. Enrunada en la seva major part, queda en peu el campanar i la paret que li fa de petita muralla. Un bon mirador sobre l'edifici del balneari amb les roques del costat verticals i de parets ben llises i dretes amb la vegetació penjada i els pins que en sobresurten buscant un tros de cel. L'eremita que la devia habitar estava sol i acompanyat a la vegada: pels ocells i pels monjos que, de tant en tant, li devien portar menjar. Altres ermites estan més disperses o solitàries, recés i refugi de pregària i penitència.

L'orografia del terreny és accidentada, però el paisatge corprèn i us fa sentir petits entre tanta magnificència.

No podeu deixar de fer, també, una caminada per un tros del camí de ronda que va de l'Ametlla de Mar cap a l'Ampolla seguint el GR92. Els camins de ronda s'han posat de moda aquests darrers anys. Molts d'ells recuperats pels ajuntaments, ofereixen la possibilitat d'anar d'un punt de costa a un altre sense gaires dificultats tot fent una passejada, a voltes empedrada, a voltes més salvatge. Per seguir aquest tram és aconsellable utilitzar dos cotxes: un a la sortida i l'altre a l'arribada de tal manera que no hàgim de descórrer el camí. També és aconsellable, en aquesta època, començar d'hora al matí, ja que la calor es deixa sentir ja a partir de les  11 h del matí, portar aigua i fruita sucosa i un barret al cap.

El camí és força planer, amb les seves pujades i baixades a peu de mar, resseguint els revolts de la costa de no gaire alçada. Però, no us refieu i mireu bé on poseu els peus i els pals: un mal gest pot esgarriar-vos la caminada i portar-vos per un mal pas!

A esquerra us queda el mar, les aigües que van a petar contra les roques erosionades per l'embat de les ones, alguna barca a l'horitzó, el color blau i transparent que deixa veure les roques de sota l'aigua, les platges d'algues i pedres i restes de petxines portades pel va-i-ve de les onades, els troncs retorçats dels pins que hi volen arribar. A la dreta , passareu alguna urbanització ben camuflada en el paisatge, camps d'oliveres i bancals de pedra seca que delimiten els  terrenys, les mates de garric o de llentiscle, romaní i estepa i algun garrofer amb les baines encara verdes. De tant en tant alguna cala amb banyistes i algun illot. La fresca de la marinada esmortirà un xic la calor, però no us traieu barret i aneu bevent aigua en abundància i feu alguna parada per admirar el paisatge, respirar l'aroma de salina i herbes i descansar en alguna bona ombra. Fins i tot a les que no tenim per costum anar gaire a mar, ens ha semblat una sortida ben plaent.

Per acabar, quan arribeu on heu deixat el cotxe, permeteu-vos el luxe de fer un petit bany per refrescar-vos i donar la benvinguda a l'estiu. Acosteu-vos a qualsevol restaurant a fer una menjada d'arròs negre o de fideuada o d'algun peix que us faci il·lusió. I si teniu la sort, com nosaltres, de tenir un amic amb una casa a prop, amb ampli terreny i amb un porxo per on hi corre l'aire i la brisa de mar, relaxeu-vos i feu una petita xerrada entre amics, compartint cava si podeu, i somniant en properes anades. Feu de l'amistat un tresor preuat!

06 de juny 2021

Castelladral: balmes, tines i concert romànic

Un diumenge ben aprofitat, el darrer festiu de maig. Una volta ben maca  per aquest Bages més encimbellat, amb  calor de dia i amb tempesta de tarda. i tot plegat, aprofitant el Cicle de concerts organitzat pels Amics de l'Art Romànic del Bages en col·laboració amb la Generalitat de Catalunya. El seu XI cicle que es desenvolupa en quatre llocs de la comarca:  Priorat de Santa Maria de Riubregós, Sant Miquel de Castelladral, Sant Martí de Torruella i Santa Maria d'Horta d'Avinyó. 

De bon matí, amb un cel ennuvolat inicio la caminada des de Santa Miquel de Castelladral. Un petit corriol de baixada, entre romaní i arbusts, pins, alzines i roures, ens porta a la balma de Comaposada. Balma d'uns 55 metres d'amplada i una alçada mitjana d'uns 2 metres que ocupa tota una vessant del llit de la riera de Tordell. La veritat és que sorprèn la seva grandària, un aixopluc en cas de mal temps. Sembla que havia estat ocupada per les restes que queden de la construcció de parets i estances. El lloc ombrívol convida al repòs.  

Es torna a remuntar fins la pista que hem davallat per arribar-hi i caminem entre pins que ja deixen passar la llum del sol que a poc a poc ha anat ensenyorint-se del cel. Travessem camps de blat que comença a rossejar amb els punts vermells de les roselles que els donen un toc de color, en un paisatge força relaxant. S'albira sempre l'horitzó, en una baixada constant. Al cap d'una estona ens trobem  amb una edificació curiosa i força ben conservada: les Tines de Can Reixes, excavades a la roca i la seva premsa. Una construcció ben curiosa i que ens parla del passat vinícola de la comarca abans de la fil·loxera. 

El Bages és una terra lligada a les vinyes des del segle XVI, i d’uns anys ençà, els vins que s’hi elaboren han aconseguit el segell de qualitat de la denominació d’origen (DO) Pla de Bages. La varietat autòctona de raïm de la comarca és la picapoll, que dona un vi blanc afruitat d’aroma fresca i d’una textura i una personalitat esplèndides. En un clima mediterrani de muntanya, trobem un territori  esquitxat de petites barraques de vinya fetes de pedra seca i enormes tines amagades  a les muntanyes. Servien per fer vi a tocar de la mateixa vinya, ja que el transport del raïm era molt complicat i costós. Els cellers que hi ha escampats arreu donen fe de la producció actual de vi. Tot un món per redescobrir. 

Can Reixes és avui una masia ben derruïda que, a fe de veure les tines que tenia per a la mateixa producció de vi, havia de ser una masia ben important. Continuem baixant la pista i ens trobem amb un altre tema ben curiós. 

En un camp on reposen les bales de palla, destaquen, al darrere seu, unes pedres grosses. Si ens hi acostem i pugem dalt, podrem veure la Tomba de Vilamorós, una tomba antropomorfa excavada sobre la roca mateixa, avui una mica coberta d'aigua. Sembla que data de l'època medieval.  

Ara el camí planeja entre camps i veient a l'horitzó la muntanya de Montserrat, fins que arribem a l'ermita romànica de Santa Maria de les Esglésies. Els segles XIIII-XIV apareix esmentada com una propietat del Monestir de Sant Llorenç prop Bagà que hi va organitzar una comunitat de monges. Alguns  autors creuen que fou advocada a Sant Maties. Al segle IX l'església "Ecclesias Clavatas", apareix dins els béns de Ripoll, lligada a Sant Cugat del Racó. L'any 1326 l'abat del Monestir de Sant Llorenç prop Bagà, Guillem Savila, vengué la batllia i el mas de les Esglésies, per 2000 sous. Avui és un paratge solitari amb una masia al costat on el gos fa guàrdia. 

A l'altre cantó del camp i pujant un corriol desemboquem a Sant Cugat del Racó, una església romànica imponent situada dalt d'un planell. Em recorda molt Sant Jaume de Frontanyà. Sant Cugat del Racó consta d'un petit nucli on hi trobem l'església i algunes cases, però majoritàriament està constituït per nombrosos masos dispersos. La tranquil·litat és absoluta. 

El lloc apareix documentat el 925 quan el comte Miró de Cerdanya féu testament, i cedí, entre altres deixes, al monestir de Santa. Maria de Ripoll el seu alou que diuen "Ecclesias Clavatas". El 1835 fou víctima de la desamortització, moment en què deixà de pertànyer al monestir de Ripoll. Actualment, a pesar de diferents parèntesis, funciona com a parròquia. 

A partir d'aquí el camí comença a pujar fort per retornar a Castelladral. La calor i l'hora de sol fan més feixuga la pujada entre rocs d'aquells que has d'alçar les cames per remuntar-los; l'escalfor de terra es fa ben present i arriba altre cop als peus de Castelladral desitjant que refresqui! 

Un bon dinar al restaurant Alberg de Castelladral i, per fer una mica de temps fins l'hora del concert, m'arribo fins el Monestir de Serrateix amb el cotxe. No recordo pas si hi havia estat, però el monestir també és digne d'admiració. És una antiga abadia benedictina, avui reconvertida en parròquia, pertanyent al municipi de Viver-Serrateix a la comarca del Berguedà. S'hi conserven les restes, des del temps de la fundació, dels sants màrtirs de Serrateix: el sant patró Urbici de Nocito i els màrtirs Víctor, Zenó i Felícola de Serrateix. Entrant a la nau principal, a l'esquerra, hi ha el sepulcre gòtic de Ponç de Vilaró, el qual tradicionalment s'ha cregut que era del comte Oliva Cabreta. Avui, diumenge tarda, està tancat. Penso que hauré de fer una visita que bé valdrà la pena. Amb uns núvols ben negres que s'acosten i el vent desfermat, retorno cap a l'església de Castelladral. 

Abans del concert una visita guiada inclosa que la pluja no deixa fer. S'ha desfermat la tempesta! Acabem les explicacions dins l'església.  

I comença el concert: el multiinstrumentista valencià Efrén López i les veus de Glòria i d'Alba Asensi que s'hi uneixen amb l'arpa, el llaüt i els instruments de música antiga ofereixen un concert medieval fantàstic. Enveja de veus! Enveja de simpatia per part dels tres músics! Un gaudi ! Un plaer sentint com plou al defora! En acabar, corredisses cap al cotxe, que no serveix massa de res el paraigua! I tornada cap a casa ben satisfeta del diumenge!