diumenge, 6 de juny de 2021

Castelladral: balmes, tines i concert romànic

Un diumenge ben aprofitat, el darrer festiu de maig. Una volta ben maca  per aquest Bages més encimbellat, amb  calor de dia i amb tempesta de tarda. i tot plegat, aprofitant el Cicle de concerts organitzat pels Amics de l'Art Romànic del Bages en col·laboració amb la Generalitat de Catalunya. El seu XI cicle que es desenvolupa en quatre llocs de la comarca:  Priorat de Santa Maria de Riubregós, Sant Miquel de Castelladral, Sant Martí de Torruella i Santa Maria d'Horta d'Avinyó. 

De bon matí, amb un cel ennuvolat inicio la caminada des de Santa Miquel de Castelladral. Un petit corriol de baixada, entre romaní i arbusts, pins, alzines i roures, ens porta a la balma de Comaposada. Balma d'uns 55 metres d'amplada i una alçada mitjana d'uns 2 metres que ocupa tota una vessant del llit de la riera de Tordell. La veritat és que sorprèn la seva grandària, un aixopluc en cas de mal temps. Sembla que havia estat ocupada per les restes que queden de la construcció de parets i estances. El lloc ombrívol convida al repòs.  

Es torna a remuntar fins la pista que hem davallat per arribar-hi i caminem entre pins que ja deixen passar la llum del sol que a poc a poc ha anat ensenyorint-se del cel. Travessem camps de blat que comença a rossejar amb els punts vermells de les roselles que els donen un toc de color, en un paisatge força relaxant. S'albira sempre l'horitzó, en una baixada constant. Al cap d'una estona ens trobem  amb una edificació curiosa i força ben conservada: les Tines de Can Reixes, excavades a la roca i la seva premsa. Una construcció ben curiosa i que ens parla del passat vinícola de la comarca abans de la fil·loxera. 

El Bages és una terra lligada a les vinyes des del segle XVI, i d’uns anys ençà, els vins que s’hi elaboren han aconseguit el segell de qualitat de la denominació d’origen (DO) Pla de Bages. La varietat autòctona de raïm de la comarca és la picapoll, que dona un vi blanc afruitat d’aroma fresca i d’una textura i una personalitat esplèndides. En un clima mediterrani de muntanya, trobem un territori  esquitxat de petites barraques de vinya fetes de pedra seca i enormes tines amagades  a les muntanyes. Servien per fer vi a tocar de la mateixa vinya, ja que el transport del raïm era molt complicat i costós. Els cellers que hi ha escampats arreu donen fe de la producció actual de vi. Tot un món per redescobrir. 

Can Reixes és avui una masia ben derruïda que, a fe de veure les tines que tenia per a la mateixa producció de vi, havia de ser una masia ben important. Continuem baixant la pista i ens trobem amb un altre tema ben curiós. 

En un camp on reposen les bales de palla, destaquen, al darrere seu, unes pedres grosses. Si ens hi acostem i pugem dalt, podrem veure la Tomba de Vilamorós, una tomba antropomorfa excavada sobre la roca mateixa, avui una mica coberta d'aigua. Sembla que data de l'època medieval.  

Ara el camí planeja entre camps i veient a l'horitzó la muntanya de Montserrat, fins que arribem a l'ermita romànica de Santa Maria de les Esglésies. Els segles XIIII-XIV apareix esmentada com una propietat del Monestir de Sant Llorenç prop Bagà que hi va organitzar una comunitat de monges. Alguns  autors creuen que fou advocada a Sant Maties. Al segle IX l'església "Ecclesias Clavatas", apareix dins els béns de Ripoll, lligada a Sant Cugat del Racó. L'any 1326 l'abat del Monestir de Sant Llorenç prop Bagà, Guillem Savila, vengué la batllia i el mas de les Esglésies, per 2000 sous. Avui és un paratge solitari amb una masia al costat on el gos fa guàrdia. 

A l'altre cantó del camp i pujant un corriol desemboquem a Sant Cugat del Racó, una església romànica imponent situada dalt d'un planell. Em recorda molt Sant Jaume de Frontanyà. Sant Cugat del Racó consta d'un petit nucli on hi trobem l'església i algunes cases, però majoritàriament està constituït per nombrosos masos dispersos. La tranquil·litat és absoluta. 

El lloc apareix documentat el 925 quan el comte Miró de Cerdanya féu testament, i cedí, entre altres deixes, al monestir de Santa. Maria de Ripoll el seu alou que diuen "Ecclesias Clavatas". El 1835 fou víctima de la desamortització, moment en què deixà de pertànyer al monestir de Ripoll. Actualment, a pesar de diferents parèntesis, funciona com a parròquia. 

A partir d'aquí el camí comença a pujar fort per retornar a Castelladral. La calor i l'hora de sol fan més feixuga la pujada entre rocs d'aquells que has d'alçar les cames per remuntar-los; l'escalfor de terra es fa ben present i arriba altre cop als peus de Castelladral desitjant que refresqui! 

Un bon dinar al restaurant Alberg de Castelladral i, per fer una mica de temps fins l'hora del concert, m'arribo fins el Monestir de Serrateix amb el cotxe. No recordo pas si hi havia estat, però el monestir també és digne d'admiració. És una antiga abadia benedictina, avui reconvertida en parròquia, pertanyent al municipi de Viver-Serrateix a la comarca del Berguedà. S'hi conserven les restes, des del temps de la fundació, dels sants màrtirs de Serrateix: el sant patró Urbici de Nocito i els màrtirs Víctor, Zenó i Felícola de Serrateix. Entrant a la nau principal, a l'esquerra, hi ha el sepulcre gòtic de Ponç de Vilaró, el qual tradicionalment s'ha cregut que era del comte Oliva Cabreta. Avui, diumenge tarda, està tancat. Penso que hauré de fer una visita que bé valdrà la pena. Amb uns núvols ben negres que s'acosten i el vent desfermat, retorno cap a l'església de Castelladral. 

Abans del concert una visita guiada inclosa que la pluja no deixa fer. S'ha desfermat la tempesta! Acabem les explicacions dins l'església.  

I comença el concert: el multiinstrumentista valencià Efrén López i les veus de Glòria i d'Alba Asensi que s'hi uneixen amb l'arpa, el llaüt i els instruments de música antiga ofereixen un concert medieval fantàstic. Enveja de veus! Enveja de simpatia per part dels tres músics! Un gaudi ! Un plaer sentint com plou al defora! En acabar, corredisses cap al cotxe, que no serveix massa de res el paraigua! I tornada cap a casa ben satisfeta del diumenge!

dissabte, 5 de juny de 2021

Castells de Selmella i Saburella

Una sortida molt maca i desconeguda per molts de nosaltres, recorrent paisatges de la comarca de la Conca de Barberà i l'Alt Camp. Comentàvem tot caminant que tenim tendència gairebé sempre a anar cap al nord, i en canvi, les comarques del sud de Catalunya ens ofereixen uns racons ben agradables. Una geologia més dura, un paisatge més agrest, una terra més seca on plantes i homes han de maldar per sobreviure, però, en general, uns horitzons més amples, un descans de bicicletes i..., un punt de calor més acusat quan s'acosta l'estiu.

Ens hem arribat a Vallespinosa, quatre cases i una església romànica al terme de Pontils, ja passat Santa Coloma de Queralt. Vallespinosa sembla un poble d'estiueig, allà on els de la comarca poden tenir-hi una casa de pedra i hi poden passar temporades de relax. També té el seu castell, a la part alta del poble que queda arrecerat als seus peus per sentir-se ben defensats quan anaven mal dades. Va pertànyer a la família Cervelló. El 1357 Arnau de Cervelló comprà a Pere el Cerimoniós el mer i mixt imperi i tota la jurisdicció d’aquest lloc i terme. A l’època moderna n'ostentaven la senyoria els Biure. El castell de Vallespinosa fou saquejat i destruït al començament del 1648. Els Biure tingueren el castell i el lloc fins a l’extinció de les senyories. (Web de l'Ajuntament de Pontils)

Un cop dalt el castell, del que en queden molt poques restes, la base d'una torre i un tros de muralla, cal agafar un camí que surt pel darrere en ascens. La vegetació mediterrània de pins i mates de garric, fins a arribar a un encreuament de camins, dalt d'un coll. Un descans a peu de camps de blat verd en els que destaca el toc vermellós de les roselles o badabadocs en algunes contrades. A partir d'aquí anem carenejant per un d'aquests petits corriols que tant ens agraden. El garric ens va privant, de tant en tant, el pas i ens obliga, en molts moments, a aixecar els pals per no quedar-nos atrapats i esgarrinxats amb les fulles petites però punxants. Davant nostre una vista enllà, de boscos i alguns molins de vent tan presents a les comarques del sud (que no a les de prop de la capital).

El caminoi dóna la volta fins a arribar a un camp de cirerers per sota del Castell de Selmella, situat ja a la comarca de l'Alt Camp; actualment pertany al municipi del Pont d'Armentera. Ficat entre roques, devia ser una fortalesa inexpugnable. Les pedres del castell es confonen amb les roques; encara es pot distingir la torre i alguna paret amb les espitlleres. Propietat, també, de la família Cervelló, els Armengol i els barons de Rocafort fins el segle XIX. Cal grimpar una mica per pujar i baixar i per desplaçar-se pel recinte, entre rocs i runa, però des d'aquí dalt s'està airejat i amb bones vistes. Sota el castell, les runes del poble de Selmella, destacant el campanar de l'església. El poble és citat al llibre "Els pobles perduts. 30 indrets oblidats de Catalunya" de Xavier Cortadellas i Judit Pujadó; Isabel Olesti en fa una petita ressenya: "El que queda de les cases, situades sota el castell, és ara una ruïna i moltes herbes, alguna paret arrebossada d'heura... La que es conserva més bé és cal Tous... El pare del Josep Gallard era un dels fills de cal Tous i recorda que li explicava que els diumenges i els dies de festa baixaven al mas Figueres a ballar amb un acordionista… El Josep explica com es va ensorrar el poble i com el rector de Pont va vendre les teules de l'església romànica de Sant Llorenç..."

Si no heu llegit el llibre, no us el perdeu; descobrireu una altra Catalunya ja perduda.

Deixem, doncs, el poble i la seva vida amagada i seguim una pista que careneja pel solei i que de mica en mica va agafant més pendent de baixada. Cal vigilar les relliscades per terra una mica erosionat. Ens acompanyen les mates d'estepa blanca en flor i els botons grocs de la sempreviva ben gemada i amb uns quants estadants volàtils que els van traient el suc dolç. Uns quants gossos ens saluden i confirmen que no som de mal fiar i un pastor busca un parell de cabres, tot en un paratge tranquil.

A mig camí de baixada s'albiren ja les torres del Castell de Saburella, dues torres que semblen nius d'àliga que estiguessin posats en un petit turó, amb una altra torre al costat bastant més moderna i poc fotogènica, uns pals encreuats que porten els fils de l'electricitat. Les torres destaquen enmig de la zona boscosa que les envolta, els camps de sota, d'un verd pàl·lid es confonen amb l'aigua com si fos un miratge i les parets negres presenten un aspecte tètric mentre tenen ficat a sobre mateix un núvol que no les deixa, i que dóna una impressió de lloc tenebrós.

Hi arribem a poc a poc i entrem al recinte tot passant per sota la torre "major" que ens fa sentir més petits. Ens ensenyorim del castell i busquem les ombres de les seves sales a cel ras. Trobem els companys que ens han avançat i entre rocs i troncs d'arbres que es pensaven que eren els amos del lloc, obrim carmanyoles i cantimplores.

Després del refrigeri, tot i la mandra d'alguns i la calor d'altres, cal anar tornant i trobar nous camins que ens facin més plaent la baixada. Descendim fins la masia abandonada de Cal  Mandil, que ens ha fet molta gràcia el nom, per les reminiscències que associem amb algun primat i continuar pista sota el sol. Algú s'asseu així que pot, algú s'ho agafa amb calma; tots una mica assedegats. La visió d'una pista sota un sol torrador ens espanta, però tenim el goig de comprovar que no l'hem de seguir. En canvi, n'agafem una més ombrejada que a poc a poc i com més s'acosta a la riera més humida es nota la vegetació i el fet de caminar es fa més agradable sentint els ocells de primera hora de tarda.

La troballa d'una font, a tocar ja del poble de Vallespinosa ens alegra a tots. Omplim cantimplores i gots a pleret i no deixaríem de beure aigua, però recordem que també existeixen altres begudes tant o més cobejades en aquests moments i fem els darrers metres fins el poble que continua tranquil.

Hem conegut una bona contrada.

dimarts, 1 de juny de 2021

Riera de la Solana

Osona és una comarca amb un paisatge divers. La riera de la Solana s'ubica al Parc Natural protegit de Montesquiu, un espai natural de dimensions modestes, a l'extrem nord de la comarca i dominat pel castell de Montesquiu, els contraforts de la serra de Bufadors i el serrat de la Rovira. El riu Ter el travessa i el paisatge és de boscos, marges de ribera, prats naturals i conreus. Abasta els termes municipals de Montesquiu, Sant Quirze de Besora, Santa Maria de Besora i Sora.

 Hi ha diversos itineraris, de dificultat fàcil i mitjana, senyalitzats per conèixer l'Espai a peu. Tenen sortida al castell de Montesquiu i recorren els seus jardins (0,8 quilòmetres), la seva obaga (2,4 quilòmetres) o els camins que condueixen al castell de Besora (11,6 quilòmetres) o al coll dels Tres Pals (8,1 quilòmetres).

És un espai de pas entre muntanya i plana, amb uns referents històrics que es remunten a l’edat mitjana, època de la qual data el castell de Montesquiu, un gran casal fortificat, l’origen del qual sembla poder trobar-se en una petita guàrdia o talaia de planta rectangular, probablement bastida entre els segles X i XI, que va fer edificar el comte Guifré I (el Pilós), al segle IX. No és fins a mitjans del segle XIV, però, quan l'actual castell passa de ser un casalot destinat a la defensa, a convertir-se en una residència fortificada. Arnau Guillem de Besora és el primer del seu llinatge que habita el castell. Actualment, s’ha adaptat l’edifici per tal que sigui visitable i s’hi puguin desenvolupar activitats pedagògiques, reunions i seminaris. La nostra  ruta, però, comença a l'estació tancada i solitària de Sant Quirze de Besora. A més a més de les deficiències d'aquesta línia ferroviària per tots conegudes, hem de veure com les estacions, abans curulles de gent anant i venint, tot un paisatge humà avui desaparegut, hem de veure, deia, com els edificis, històrics, es van degradant, fins que arribarà el moment que no en quedarà cap rastre d'aquells temps que es traginaven cistells, i maletes i motxilles i... Avui, només n'han baixat alguns dels nostres companys de ruta. 

Seguim un passeig de plataners arrenglerats que ens porten fins al castell, lloc on s'inicien la majoria de rutes del parc. Fem una pista en davallada i ombrívola, però que aviat es transforma en un pendent constant. Això sí, els arbres ens acompanyen i alleugeren el sol i l'escalfor que es comença a fer present ja en aquesta època. Cal prendre-s'ho en calma i remuntar a poc a poc, observant la vegetació dels marges i reposant per poder ser capaços d'arribar dalt de tot. La jonça ((Aphyllanthes monspeliensis), aquesta petita flor blava, senzilla i tímida, no ens deixa en tot el camí. 

Arribem al Coll de Tres Pals, a 804 metres d'altitud, una recta enlairada on podem admirar el paisatge. A banda i banda del coll hi ha bones vistes: el pla de Revell, la capçalera de la riera de la Solana, i, a l'altre cantó, la Serra dels Bufadors. Fem un descans airejat ben merescut.

Quan reprenem la baixada, al cap de poc, un indicador a mà dreta, ens assenyala un corriol que careneja entre faigs i roures; un d'aquests corriols que tant ens agraden, per l'ombra i pel que ens estalvien d'una pista, sempre més pesada i assolellada. Però els corriols s'acaben! Retrobem la pista ja gairebé dalt de la Serra de la Rovira i tot caminant entre pins i un prat ben verd, arribem al mirador de la Rovira, punt estratègic des d'on podem gaudir de la vista: el castell de Montesquiu i els pobles de Montesquiu i Sant Quirze de Besora sota els nostres peus; el massís del Montseny, al fons i la Serra de Bellmunt, a l'esquerra. 

Arribats a aquest punt a aquesta hora, decidim dinar: els nois amb els nois, ben asseguts en unes roques que fan de seient, talment unes poltrones entremig de ginestells; les noies, com un sol exèrcit, tirem endavant, fins a la propera collada de les Planeses, entre herba gemada i flors i destapem carmanyoles i ens ajacem ben còmodes en aquesta estora verda. Al fons la masia de les Planeses. Als nostres peus un magnífic exemplar d'orquídia: l'abellera banyuda o abellera catalana senyoreja entre les altres flors més senzilles, si se'n pot dir senzilles de les flors, i ens ensenya el seu to carmí i ens recorda, com el seu nom indica, a les abelles. 

Fetes les fotos de rigor, anem a buscar els nois per marxar tots junts cap a Montesquiu, aquesta vegada baixant la pista fins a arribar gairebé a peu de vies. Creuem la riera de la Solana, amb poca aigua i agafem un altre corriol de força pujada que entre rocs i arrels ens deixa als peus del castell. Als seus marges, la melissa borda. Aquesta última pujadeta ja ens costa més a tots plegats: la calor, el dinar i l'hora de començaments de tarda ens deixen una mica estabornits i sense esma. Respirem i seiem abans de continuar baixant per on hem vingut. 

Des del mirador de prop del castell, podem veure la transformació del paisatge dels nostres temps: al davant el nucli de Montesquiu, i a la seva esquerra Sant Quirze de Besora, aquest poble de pas recordat sempre pel seu semàfor històric i nus de carreteres; al davant la via del tren, un xic més enllà la carretera antiga i encara més al fons, la flamant nova carretera que fa que ja no hagis de passar per dins els pobles, ni pel semàfor!, i vagis tan de pressa cap al Pirineu que ni te n'adonis de per on has passat. 

Continuem pel passeig ombrejat de plataners i tornem a l'estació punt d'inici de l'itinerari. Avui sí que agraïm la clara que fem a Sant Quirze!