Pujada al Taga

Una muntanya arrodonida que sempre m'havia captivat, no sé ben bé per què. Una muntanya present des de molts llocs, quan mires cap als Pirineus i les muntanyes de Núria, al Ripollès. No havia aconseguit pujar-hi mai, però. I ara, abans que les cames i els genolls m'abandonin, he decidit que hi havia d'arribar.

L'he fet des de Pardines. És a dir, des de Santa Magdalena de Puigsac on s'arriba amb cotxe per una carreterona estreta, força estreta. El lloc, un llogarret amb ermita romànica i quatre cases, una tranquil·litat envejable, un paisatge amable, amb el Taga de capçalera. Ja m'hi quedaria de grat!

Començo la pujada amb l'esperança d'arribar a dalt lentament, a poc a poc, assaborint cada passa, mirant bé el paisatge, recorrent el que queda i recordant el que he fet. El camí ja ho té això: els camins et porten on vols sempre que els segueixis amb motivació i ànims; no cal pas córrer; s'ha de gaudir, mastegar la pols o trepitjar el llot, saltar pedres o esquivar troncs i, això sí, deixar passar qui té més pressa. Faig el camí una bona estona acompanyada per un ciclista que carreteja a pes la bicicleta. El fill de divuit anys se'l veu ja a mitja pendent; ell va seguint cansat i il·lusionat cap amunt. No ho faria pas, jo, això! 

S'imposen unes parades estratègiques: per prendre alè, per admirar la serralada, per fer fotos, per calcular quantes passes o quant de temps deu faltar per fer cim, per observar als altres que van per davant o per darrere. Barret al cap, mànigues arromangades i ulleres de sol. A poc a poc, sense perdre gaire el ritme. El verd acompanya i la silueta del Taga, cada cop que aixeques el cap, sembla dir-te: au, va!, una mica més,  que ja arribes! L'últim tram sempre es fa pesat i t'has de dir mentalment a tu mateixa: ara pararé en aquella pedra; ara fins aquell arbre; ara descanso un xic a l'ombra; ara una mica d'aigua.

No és que sigui gran cosa el Taga, 2040 metres de pujada fàcil i camí còmode, és a dir, sense dificultats tècniques, més enllà de les habilitats i capacitats físiques de cadascú. Però  no tot han de ser cims de més  de tres mil per gaudir-ne i per estar satisfeta d'haver-hi pujat.

Un últim esforç i ja soc davant la creu groga ara que han fet veure que han alliberat els presos, només els presos, que donar l'amnistia a tothom i reconèixer l'autodeterminació potser ens faria mal. Ells han cremat una etapa, jo n'he fet una altra. Potser en Turull podrà continuar pujant al Cadí i els altres podrem seguir-li els passos.

Dalt del cim, gent. I un aire ben fresc i un vent que es gira una mica gelat. Esperar per fer la foto en solitari demana paciència amb aquells que s'instal·len a la creu i no en marxen. Una emoció d'haver aconseguit un repte a la mesura de cadascú.  I donar una volta de tres-cents seixanta graus admirant el paisatge que la boira et deixa entreveure. Una boira que va i ve, que puja i baixa jugant amb el llom de les muntanyes. Una mica de fruita, quatre cireres, i de baixada.

No descorro el camí. Segueixo un tros la carena fins a la Portella d'Ogassa, passant per sota el Puig d'Estela i vaig davallant endevinant un corriol colgat d'herba trepitjada. Els Plans de Moreroles, amples i oberts, em recorden racons viscuts de les Dolomites. Anant baixant i la vegetació es va fent més frondosa i la calor es fa sentir més. La boira ha quedat dalt i busco una ombra per dinar al costat de l'Estany d'en Roca, un estany petit i cobert de verdet. Des d'aquí, no es veu el Taga i no el torno a retrobar fins que no arribo a l'església romànica de Santa Magdalena de Puigsac. 

Una parada cafetera i un gelat a Pardines per celebrar la pujada i cap a Queralbs, que Núria sempre m'espera!