30 d’agost 2021

Tora blava (Aconitum napellus)

L'acònit blau, tora blava, matallops blau, escanyallops, herba tora, herba verinosa. És una planta verinosa, fins i tot letal, de la família de les ranunculàcies del gènere Aconitum. La natura és tan sàvia que les vaques i els cavalls que pasturen ni les toquen. Té substàncies mortals. Només de tocar-la ja et pot entrar a dins. La ingesta d'1 mil·ligram d'aquesta planta podria matar un nen petit o una persona que estigui dèbil.

 

Del llibre. FLORS DEL CALVARI

 L'HERBA TORA

Si de l'arrel de la pena

sortís lo tronc de l'esmena

fora son fruit la dolçor;

avui de la pena amarga

 

surt una pena més llarga

sovint d'eterna amargor:

tal l'home, de l'herba tora

que Déu trià guaridora,

trau l'acònit matador.

                Jacint Verdaguer 



Del llibre INFERNS ARRASATS DE VERDOR

“Si hi crema algun foc, 

és el que jo he encès 

per coure’m la menjada: 

un brou de tora blava, 

coc ràpid d’estramoni 

i un vas de vi de teix”.

                                                    Roger Vilà Padró

28 d’agost 2021

Jordi: el darrer tiet

Avui, 28 d'agost, hem acomiadat en Jordi. El dijous 26 ens vas deixar, sense fer soroll, tal com has viscut. M'ha fet la sensació que hem acomiadat l'últim dels Fornaguera de la nostra branca. El darrer dels quatre germans i el segon en l'ordre cronològic. No en va has estat el més longeu; has passat davant d’avis i germans amb els teus noranta anys fets. Una sensació estranya; el final d'una època, d'una etapa. Una etapa on se m'han barrejat les vivències d'infantesa i joventut amb les vivències de gran: dos moments molt diferenciats. 

No puc dic que en guardi massa records de la infantesa i la joventut amb els tiets i la tieta, els germans de la meva mare; tampoc de jove. En realitat, els vaig trobar a faltar a tots molt aviat: els avis, el pare, els tiets, els cosins. Alguns els vaig conèixer de petita, però sense jugar-hi gaire que jo recordi; la majoria els he conegut de gran, ja encetada la trentena... No sé per què, però, guardes records o no records d'infantesa i són els que et queden més gravats tot i ser una temporada curta en relació amb tota una vida; si la pots viure, és clar! Què devia fer jo en néixer; quines estrelles em va acompanyar? Moltes vegades m'ho he preguntat.

Però no parlem de mi, ara (no crec que, per la meva part, en parlem mai seriosament, no per part meva; tampoc per part dels que queden de la família, que no em coneixen ni poc ni gaire, incloses les nebodes). Només tinc la sensació d'haver estat al mig de tot, "d'haver estat" simplement. Qui podrà parlar de mi? No m'importa gaire, però em sap greu.

En Jordi era el padrí del meu germà. Ja sé que ara això dels padrins no s'estila gaire, crec. Quan érem petits s'hi donava més importància; el padrí representava que era el que havia de suplantar els pares si faltaven i, en un tema més festiu, portava la mona; crec que la padrina portava la palma o el palmó. Al meu germà el palmó i la mona els hi portava el meu pare mort, a través de la meva mare viva. A mi també, però els meus padrins, els avis, els pares de la meva mare, eren morts; els seus eren vius.

Així i tot, amb en Jordi vam mantenir el contacte; esporàdic de petits; més sovintejat quan es va morir la Lolita. Encara recordo el Nadal que en Jordi, va venir amb la meva mare i amb mi (llavors el meu germà ja no pujava), a Montserrat perquè es trobava sol; i va ser ben acollit. Va trobar una altra parella amb la que ha conviscut fins ara i vam coincidir uns quants anys per la Missa del gall a Montserrat (un parell d'anys amb les meves nebodes, de petites); passàvem hores a l'església, asseguts al mateix lloc, no fora que ens el prenguessin i ens haguéssim de quedar drets (alguna escapada per prendre un petit refrigeri). Quan tornàvem a la cel·la ens ajuntàvem per fer una mica de gresca amb els torrons i el xampany. A n'en Jordi també li agradava pujar a Montserrat, com a tots els germans Fornaguera, herència del seu pare, crec, i de les romeries de quan eren petits.

Ens hem vist sovint, com a bons veïns també. Sempre et recordaré veure't al portal de casa teva, cigarret a la mà i fumant, aprofitant que "ningú et deia res quan fumaves al portal"; o amb el delit que et menjaves els bombons i pastissos de xocolata o et bevies una copeta de whisky amb gel. O anant a dinar pels restaurants del voltant del carrer d'en Prim amb el teu fill i la teva jove i les teves netes; Tornàvem a casa vostra per fer el pastís i les fotos de rigor bufant espelmes i tu content, que t'havies menjat dues postres! Les celebracions familiars, poques, però il·lusionades, comunions i jubilacions. Crec que ara, és una sensació que tinc, morts els grans, no hi haurà ja grans celebracions, ni amb els Fornaguera de Valls ni amb els de Barcelona, ni per part meva. Que els temps han canviat.

I sí, em sento una mica desplaçada. La gran de les cosines; la que recorda, una mica encara, temps passats. Ni el meu germà, moltes vegades absent, ni els més joves, han de perdre el temps mirant enrere, que tenen les seves famílies amb qui pensar. Només soc jo, la que em puc refregar amb un passat sense un futur.

Ja veus, Jordi, no puc explicar grans coses de tu, ni de cap dels últims Fornaguera de la meva branca més directa. Potser per això m'ha interessat sempre el tema de l'arbre genealògic, per descobrir els ancestres, però sobretot, per descobrir qui soc jo.

De totes maneres, gràcies per ser-hi. Gràcies per ser una persona planera i senzilla. ja sé que havies patit per tenir un germà que destacava, en cert sentit, per ser més animat que tu. Tu, el germà més a l'ombra juntament amb la Teresa. Crec que els quatre vau patir les circumstàncies del moment que vau viure, dels vostres pares morts quan éreu molt joves vosaltres, de les circumstàncies de país i d'una època que va ser difícil per tothom que la va viure, d'una postguerra que us va robar una mica la joventut, però d'una vellesa més tranquil·la, acompanyats dels que us han estimat i us han acompanyat sempre.

Ara que ja sou tots allà dalt, on sigui allà dalt, records a la família. Als meus avis, als besavis, al meu pare i a la meva mare.

Un petó per sempre!

23 d’agost 2021

Roselles

 Les roselles han partit


Les roselles han partit
dret al cel de l'esperança,
que estimaven massa el blat
i han sentit venir la dalla.
Les roselles han partit...
Tornaran una altra anyada!

Segadors, bons segadors,
d'espigues bé n'heu segades.
A cada espiga que cau
m'entra al cor un cop de dalla.
Los camps eren bressol d'or,
avui són fossar de garbes.

 
Beneïts sigau de Déu
per les garbes que heu lligades.
Lo gra que anirà al molí
traurà La fam de les cases.
Del gra que es perdi en lo camp
los aucells n'hauran gaubança.
 
 
Adéu, adéu, planes d'or
on corríem cada tarda
de bracet, parlant d'amor
amb l'amiga ben aimada.
Les roselles ja no hi són...
Tornaran una altra anyada! 
 
 

20 d’agost 2021

L' Elsa

Avui ens hem acomiadat d'una companya i amiga de la UEC. Tants records amb la UEC de Barcelona! De mica en mica anem perdent la gent del nostre voltant, però de mica en mica també ens ajuden a viure.

Recordo les sortides amb la UEC en uns temps que tot era activitat. Les sortides a muntanya, les sortides de música amb l'Artemi i l'Elsa carretejant aquells amplificadors que transportaven amb aquella fe i aquella il·lusió i amb el suport del Gordillo que ens va ensenyar, a escoltar a aprendre i a estimar la música de Mahler en plena muntanya: a la Molina, a la Grevolosa, al Refugi de Rebost o a Lluçà i tants d'altres llocs. Fèiem una caminada, sempre maca i ben triada, i descansàvem en un prat, ajaçats a l'herba, en silenci, contemplant les flors i sentint el vent passar entre les branques dels arbres, tots amb una actitud reverencial.

I les sortides per conèixer flora amb en Batet. Si en vaig aprendre, llavors, de reconèixer flors i plantes! El llibre "Descoberta de la natura a través de les plantes medicinals", del Miquel Batet amb les il·lustracions de l'Elsa Ejarque, editat per l'Arxiu Bibliogràfic Excursionista de la Unió Excursionista de Catalunya de Barcelona, n'és un bon exemple.

I les anades a Bagà i a Rebost, a marcar camins amb els pots de pintura a la mà, sempre amb una actitud de servei als altres.

Els cantaires de la UEC; no he sentit mai més les cançons tan maques de l'Elisard Sala. Una bona colla que eren i una bona amistat entre tots. Caminant amb música sempre i fent concerts. L'harmònica d'en Rossend mentre feia el "solo" la Carme amb el "Germà ramat" i les veus de fons dels tenors i barítons acompanyant "L'escalador". Sempre una cançó a punt quan anàvem d'excursió o entràvem en una ermita.

I amb tot aquest conjunt de coses, l'amistat amb un grup petit de gent que ha anat perdurant a través dels anys, encara que molts hem deixat ja la UEC: la Carme, la Montserrat, el Josep i la Conxita, en Fredi i la Teresa, l'Artemi i l'Elsa i jo mateixa. Les sessions de música que fèiem cada mes a casa d'un de nosaltres de manera rotativa: es preparava la música d'algun compositor, en fèiem un dossier explicatiu, ens reuníem i, després d'eixamplar l'esperit, anàvem per la qüestió del sopar entre xerrades i bona companyia. De vegades anàvem fora, a muntanya, al Refugi de Rebost, sota els estels, a Timoneda, dins l'església perduda pel Solsonès, a Beseit a passar una mica de fred i escoltar la música abrigats amb mantes i sacs.

Ara ja en falten alguns de la colla. Ja no hi ha la Montserrat, ni en Fredi i avui hem acomiadat l'Elsa.

Una persona activa, amb ganes i curiositat per les coses, atenta a l'actualitat del moment, bona lectora i excel·lent dibuixant, amant de la música i la cultura, amb la il·lusió d'una Catalunya lliure i en pau, suport permanent de l'Artemi i de la seva família. Ens ha anat deixant a poc a poc, sense fer gaire soroll, estic segura que tenint un pensament pels familiars i pels coneguts, sense deixar d'estimar la muntanya i donant gràcies per la vida que se li ha ofert.

Elsa, sempre estaràs en els nostres cants, en les nostres petjades pels camins, en les lectures, en els racons que hem visitat i en les situacions que hem compartit.

Moltes gràcies pels bons moments, moltes gràcies per ser-hi i per continuar-hi sent.

Recordo que hi havia una cançó que t'agradava quan sortíem fora a muntanya i en el silenci de la nit miràvem el cel:  


No has comptat mai les estrelles

quan la nit estén el vel,

elles fan les nits més belles 

quan llueixen en el cel.

Déu els va donar la vida i l'esclat,

Déu és qui fixà el curs del seu pas.

Sap el nom de totes elles i no les oblida pas.

 

No has comptat mai les roselles

quan les besa el ventijol,

lluminoses i vermelles,

sota el bes d'un raig de sol.

Déu les va donar l'escaient vestit

Déu les va pintar de vermell bonic.

Sap el nom de totes elles i no les oblida pas. 


No sabies que a la terra

tots els homes són germans

perquè dins les seves venes

corre la mateixa sang.

Déu els coneix tots i els estima tots,

Déu els guarda tots. Déu els nodreix tots.

Sap en nom de tots els homes i no els oblida pas.

Ens reveurem amb les estrelles.

19 d’agost 2021

Agost

Tradicionalment, l’agost és un mes de vacances. Un mes que tothom para una mica el ritme de vida i de treball. Les ciutats es buiden, només una mica, eh!, perquè a Badalona costa el mateix d'aparcar a qualsevol hora del dia. Els carrers mig buits i gran part de les botigues tancades. Aquest any he comprovat que les botigues obren als matins i tanquen a les tardes, si més no les del centre de Badalona; deu ser per allò del toc de queda, com si estiguéssim en una guerra de racionament!

Surts a la tarda i no trobes pràcticament a ningú pels carrers de la gran ciutat, hi ha gent passejant per la Rambla i pel carrer de Mar, però sense empentes ni aglomeracions. Biblioteques tancades, centres cívics tancats, tallers artesans amb la porta closa..., com si a l'agost només es pogués passejar, sortir al matí i quedar-se a casa els que no tenen possibilitats d'anar enlloc a escampar la boira.

No sé si ho acabo de veure gaire racional, jo, això. Sempre he pensat perquè no pots anar a classe de dibuix o de Packard, per exemple, a alguna xerrada o a concerts que no siguin necessàriament grans festivals de música moderna a l'aire lliure. Trobo que és ara quan hi ha molta gent que podria aprofitar el temps lliure i fer aquelles coses que no pot fer la resta de mesos sigui perquè treballa o ha d'anar a buscar els nens a l'escola o té feina a casa. Es podrien repartir més les vacances de tothom, no? I més si pensem que l'agost és aquell mes que, segons on anem, està ple a tot arreu, tot és més car, acostuma a fer més calor i no ve de gust fer coses que hagis de pensar molt.

La COVID, estic segura que haurà canviat moltes coses, però no ha aconseguit canviar horaris ni vacances i continuo pensant que hem perdut una oportunitat d'or. Horaris comercials, horaris a les indústries o empreses, horaris a les escoles o horaris culturals, als teatres o concerts. No em sembla malament que les botigues tanquin a l'estiu a les tardes, però peso que, paral·lelament podrien obrin teatres i sales de concert més d'hora, tallers, biblioteques i llocs d'esbarjo o de cultura. Tant queixar-nos que la cultura és essencial, tant queixar-nos que no s'omplen sales de concert o auditoris, tant queixar-nos dels horaris intempestius que tenim en aquesta àrea del mediterrani i, quan podem, no ho aprofitem. jo crec que hi ha gent per tot.

Som animals de costums i costa trencar amb un ritme que se'ns ha imposat, però potser hauríem de ser una mica més agosarats i provar-ho, crec que tindríem sorpreses! I no ho dic per mi, que a casa em falten mans, i tan aviat escric, com toco piano, com pinto, com faig fotografia, llegeixo o me’n vaig de caminada. Però em consta que hi ha molta gent que desaprofita les hores perquè no sap què fer. O sembla que estiguis "obligat" a sortir fora, de viatge o d'estiueig. Tot i que veus que hi ha gent que deambula per tot arreu, una mica perquè si, perquè toca, perquè segueix el corrent i no sigui dit que no se n’ha anat de vacances.

Ja sé que hi ha les escoles d'estiu, com les del professorat o les d'alguns partits; o com l'Escola Occitana d'Estiu a Vilanova d'Ot o la Universitat Catalana d'Essiu a Prada del Conflent. Però crec que podrien ser més i fer Jornades en Museus, per exemple, o Setmanes i Xerrades temàtiques..., possibilitats, amb una mica d'imaginació, mil i una!

També les colònies i casals o campaments per a canalla i gent jove. I la gent més gran?, i les famílies?

Potser no costaria gaire trobar alguna activitat que no fos, això sí, una opció més paternalista que d'altra cosa. Crec que hi ha molta gent que té ganes d'aprendre coses noves, de formar-se, o de gaudir amb d'altres del temps i de la vida.

No sé, sense ganes de polemitzar gaire, és la meva humil opinió.

16 d’agost 2021

La Vall de Cardós

Paral·lela a la vall Farrera, ha deixat de ser, ja, un lloc solitari  i té en el turisme el màxim exponent, si més no en aquesta època de pandèmia. Recordo que fa només deu anys, la situació era una altra i encara podies gaudir de llocs solitaris i tranquils. La sort és, que encara hi ha gent que no fa segons quines caminades, però, en contra hi ha gent que s'atreveix a tot! Em vaig trobar una parelleta ben jove que, buscaven cobertura amb el mòbil per pujar a Certascan; el problema no era el mòbil, el problema era que eren les dotze del migdia i anaven amb espardenyes, maleint el mòbil que no els donava la ubicació exacta. No sé si hi van arribar!

La vall de Cardós sempre ha tingut més pretendents que la seva germana petita la Vall Ferrera, això que estan unides per la mateixa Noguera de Cardós. hi ha més pobles i més serveis, tres càmpings a ben plens i hotels i cases rurals per tot.

Tavascan també ha canviat força en deu anys que feia que no hi anava! El dia que vaig arribar em vaig espantar i tot: cotxes, gent a les terrasses i ni un lloc per aparcar! Res a veure amb el Tavascan que vaig conèixer els últims anys seixanta! Això sí, el poble està arreglat, i en general tots els pobles de la vall, i es pot dir que han aixecat el cap, que potser també calia.

Lloc idíl·lic per fer excursions de muntanya, per passejar-se pels pobles o per reposar al costat del riu. Un dels indrets més visitats és sense dubtes els Plans de Boavi; ara, la gent acostuma a quedar-se pels plans i pocs som els que encetem els camins que s'enfilen cap a les cascades, els refugis o els cims, a no ser els homes que vaig trobar diverses vegades de la FEEC i jo mateixa i amb els que vam compartir camins i perdudes de camí.

Així i tot, un lloc per refrescar-se, per somiar i per conquerir els desitjos personals. Unes bones caminades i visites a tots els poblets de la vall quasi sense deixar-se'n ni un, en una espècie de campionat per veure quin us agrada més i us fa més goig. Ben cuidats i florits. Tavascan és el del fons del tot de la vall; però els altres no desmereixen gens: ara, això sí, amb pujades i baixades pels seus carrers de tal manera que m'han fet repensar el fet de voler-m'hi quedar quan sigui més gran i els genolls m'acabin de dir prou.

Tavascan, Esterri de Cardós, Boldís Jussà i Boldís Sobirà, Lladorre, Lladrós, Lleret, Arròs de Cardós, Ainet de Cardós, Ginestarre, Aineto, Bonestarre, Ribera de Cardós..., per esmentar-ne alguns.

Prats, bordes, boscos, saltants d’aigua, miradors, estanys..., en un Pirineu privilegiat.

La meva il·lusió era tornar a alguns llocs que volia repetir: les Bordes de Nibrós i Perafita, les Bordes de Noarre i l'Estany de Port, l'estany de Naorte. I, arribar al llac de Certascan! Tot aconseguit! Qui sap si d'aquí a deu anys hi podré tornar, però, ja està fet! A poc a poc, lentament, esmerçant hores i esforç i voluntat i una certa promesa del dia de Sant Llorenç. Fantàstic! Fins i tot estic satisfeta de mi mateixa!

L'estany de Port no ha perdut el seu encant tot i ser un dels llocs que tothom s'hi atreveix perquè es pot deixar els 4x4 ben amunt. Tancat per un cercle de muntanyes, amb el Port de Tavascan com a punt d'unió amb Occitània, és un lloc que ocupen dos estanys: l'estany Xic, petit, com el seu nom indica i l'Estany de Port. Hi podeu donar la volta i veure'l en perspectiva si les vaques us deixen passar. Lloc de confluència entre Catalunya i Occitània on se celebra, a finals d'agost, una trobada transfronterera entre les dues nacions.

Val la pena dir que pujar al Certascan amb calor m’ha costat una mica i més si tenim en compte que la majoria de gent deixa aquests súpers 4x4 bastant a prop i llavors tiren amunt. Ja vaig dir a dues noies jovenetes que anaven amb un 4x4 de la Generalitat, que la meva proesa té més mèrit, perquè he pujat des de baix, més que res perquè no m'he refiat del cotxet que tinc!, però la satisfacció també ha estat més grossa tant a Certascan com a Estany de Port. Uns dies, ademés, magnífics, com era d'esperar per Sant Llorenç. que ens vam confabular jo a la terra i la família del cel! Certascan és, segons sembla el llac més gran del Pirineu, envoltat d'un cercle de muntanyes pedregós. Fins al Closell es pot anar pujant per la pista; només de tant en tant heu de deixar lloc perquè passi el land-rover carregat de turistes que comencen l'excursió ja ben a prop del final. El Closell és un petit llac, força petit, més a prop d'una bassa que d'un estany, d’aigües verdes. Es pot descansar de la pujada i del sol estavellador sota d'algun petit avet abans d'emprendre el corriol que ens porta fins a l'estany de Naorte.

Naorte em continua agradant, d'aigües transparents, amb la vista als grans cims, fa una bassa gran que sembla suspesa sobre un pla, amb els avets de capçalera. Seguint el corriol per la zona més despoblada d'arbres, es va remuntant en unes pujades i baixades constants, entre avets, amb un paisatge que a voltes esdevé llunàtic, d'un color de roca argilosa i grisosa. Un camí enlairat i assolellat que et va fent esperar a cada revolt arribar d'un cop a Certascan. Primer, s'insinua una llenca d'aigua blava, després treu una mica la teulada per sobre les roques, el refugi i ja us adoneu que hi esteu arribant. Encara us caldrà pujar un petit tram, des del refugi, entre rocs, perquè el llac es deixi veure tot sencer. És l'últim esforç que té recompensa! Badeu, seieu, feu fotos, però també mireu i respireu!

Una cervesa torrada i cap avall altre cop! Tot davallant i cantant la llarga pista fins a Montalto es fa menys pesada.

Una altra sortida era arribar a les bordes de Perafita, des d'Estaón, per un caminet que, passant per les bordes de Nibrós i les de Clavillats s'enfila cap a Peracalç seguint el riu per un corriol a vessar de papallones. No us cregueu, així com els Plans de Boavi són plens de gent, per aquí me n’he trobat ben poca! Ha estat una delícia i un plaer compartir espai amb uns quants cavalls i unes quantes vaques que no volien estar soles. De fet, ja era d'esperar, perquè l'aproximació amb els llampants 4x4 no és possible i la gent desisteix de fer gaire esforç.

També podeu conèixer una mica més la nostra història si us arribeu a Bonestarre, lloc de naixement d'Armengol Amill i Moliner que fou coronel d'un regiment de fusellers de muntanya voluntaris durant la guerra de Successió Espanyola que culminà el 1714 amb la derrota dels austríacs. Exiliat a Àustria i Hongria, morí a Nàpols el 1732. Si baixeu un camí una bona estona, anireu a Sant Martí del Pui, antiga església romànica que formava part d'un nucli habitat, prop d'Ainet de Cardós, i de la que en queden un munt de pedres. Sou quasi al fons de la vall; recordeu-vos que heu de descórrer tot el camí, i de pujada, si he deixat el cotxe a Bonestarre: podeu descansar al mirador del Pui de Bellero abans d'arribar al poble!

Acabeu a Boldís Sobirà: un passeig pel camí del bosc fins al Mirador del Bosc i us podreu acomiadar de la Vall de Cardós.

Com veieu, i malgrat el turisme de la zona, encara queden llocs i llogarrets on podeu caminar i reposar al vostre plaer, sempre amb la companyia de les flors i el constant revolotejar de les papallones per darrere i per davant vostre!

La primera vegada que vaig anar a Tavascan, cap a mitjans dels anys seixanta del segle passat, ja vam batejar la zona com "el lloc de les papallones". I sempre les he tornat a trobar!