Paral·lela a la vall Farrera, ha deixat de ser, ja, un lloc solitari i té en el turisme el màxim exponent, si més no en aquesta època de
pandèmia. Recordo que fa només deu anys, la situació era una altra i encara podies gaudir de llocs solitaris i tranquils. La sort és, que encara hi ha gent que no fa segons quines caminades, però, en contra hi ha gent que s'atreveix a tot! Em vaig trobar una parelleta ben jove que, buscaven cobertura amb el mòbil per pujar a Certascan; el problema no era el mòbil, el problema era que eren les dotze del migdia i anaven amb espardenyes, maleint el mòbil que no els donava la ubicació exacta. No sé si hi van arribar!
La vall de Cardós sempre ha tingut més pretendents que la seva germana petita la Vall Ferrera, això 
que estan unides per la mateixa Noguera de Cardós. hi ha més pobles i més serveis, tres càmpings a ben plens i hotels i cases rurals per tot.
Tavascan també ha canviat força en deu anys que feia que no hi anava! El dia que vaig arribar em vaig espantar i tot: cotxes, gent a les terrasses i ni un lloc per aparcar! Res a veure amb el Tavascan que vaig conèixer els últims anys seixanta! Això sí, el poble està arreglat, i en general tots els pobles de la vall, i es pot dir que han aixecat el cap, que potser també calia.
Lloc idíl·lic per fer excursions de muntanya, per passejar-se pels 
pobles o per reposar al costat del riu. Un dels indrets més visitats és sense dubtes els Plans de Boavi; ara, la gent acostuma a quedar-se pels plans i pocs som els que encetem els camins que s'enfilen cap a les cascades, els refugis o els cims, a no ser els homes que vaig trobar diverses vegades de la FEEC i jo mateixa i amb els que vam compartir camins i perdudes de camí.
Així i tot, un lloc per refrescar-se, per somiar i per conquerir els desitjos personals. Unes bones caminades i visites a tots els poblets de la vall quasi sense deixar-se'n ni un, en una espècie de campionat per veure quin us agrada més i us fa més goig. Ben cuidats i florits. Tavascan és el del fons del tot de la vall; però els altres no desmereixen gens: ara, això sí, amb pujades i baixades pels seus carrers de tal manera que m'han fet repensar el fet de voler-m'hi quedar quan sigui més gran i els genolls m'acabin de dir prou.
Tavascan, Esterri de Cardós, Boldís Jussà i Boldís Sobirà, Lladorre, Lladrós, Lleret, Arròs de Cardós,
Ainet de Cardós, Ginestarre, Aineto, Bonestarre, Ribera de Cardós..., per esmentar-ne alguns.
Prats, bordes, boscos, saltants d’aigua, miradors, estanys..., en un Pirineu privilegiat.
La meva il·lusió era tornar a alguns llocs que volia repetir: les Bordes de Nibrós i Perafita, les Bordes de Noarre i l'Estany de Port, l'estany de Naorte. I, arribar al llac de Certascan! Tot aconseguit! Qui sap si d'aquí a deu anys hi podré tornar, però, ja està fet! A poc a poc, lentament, esmerçant hores i esforç i voluntat i una certa promesa del dia de Sant Llorenç. Fantàstic! Fins i tot estic satisfeta de mi mateixa!
L'estany de Port no ha perdut el seu encant tot i ser un dels llocs que tothom s'hi atreveix perquè es 
pot deixar els 4x4 ben amunt. Tancat per un cercle de muntanyes, amb el Port de Tavascan com a punt d'unió amb Occitània, és un lloc que ocupen dos estanys: l'estany Xic, petit, com el seu nom indica i l'Estany de Port. Hi podeu donar la volta i veure'l en perspectiva si les vaques us deixen passar. Lloc de confluència entre Catalunya i Occitània on se celebra, a finals d'agost, una trobada transfronterera entre les dues nacions.
Val la pena dir que pujar al Certascan amb calor m’ha costat una mica i més si tenim en compte que la 
majoria de gent deixa aquests súpers 4x4 bastant a prop i llavors tiren amunt. Ja vaig dir a dues noies jovenetes que anaven amb un 4x4 de
la Generalitat, que la meva proesa té més mèrit, perquè he pujat des de baix, més que res perquè no m'he refiat del cotxet que tinc!, però la satisfacció també ha estat més grossa tant a Certascan com a Estany de Port. Uns dies, ademés, magnífics, com era d'esperar per Sant Llorenç. que ens vam confabular jo a la terra i la família del cel! Certascan és, segons sembla el llac més gran del Pirineu, envoltat d'un cercle de muntanyes pedregós. Fins al Closell es pot anar pujant per la pista; només de tant en tant heu de deixar lloc perquè passi el land-rover carregat de turistes que comencen l'excursió ja ben a prop del final. El Closell és un petit llac, força petit, més a prop d'una bassa que d'un estany, d’aigües verdes. Es pot descansar de la pujada i del sol estavellador sota d'algun petit avet abans d'emprendre el corriol que ens porta fins a l'estany de Naorte.
Naorte em continua agradant, d'aigües transparents, amb la vista als 
grans cims, fa una bassa gran que sembla suspesa sobre un pla, amb els avets de capçalera. Seguint el corriol per la zona més despoblada d'arbres, es va remuntant en unes pujades i baixades constants, entre avets, amb un paisatge que a voltes esdevé llunàtic, d'un color de roca argilosa i grisosa. Un camí enlairat i assolellat que et va fent esperar a cada revolt arribar d'un cop a Certascan. Primer, s'insinua una llenca d'aigua blava, després treu una mica la teulada per sobre les roques, el refugi i ja us adoneu que hi esteu arribant. Encara us caldrà pujar un petit tram, des del refugi, entre rocs, perquè el llac es deixi veure tot sencer. És l'últim esforç que té recompensa! Badeu, seieu, feu fotos, però també mireu i respireu!
Una cervesa torrada i cap avall altre cop! Tot davallant i cantant la llarga pista fins a Montalto es fa menys pesada.
Una altra sortida era arribar a les bordes de Perafita, des d'Estaón, per un caminet que, passant per les bordes de Nibrós i les de Clavillats s'enfila cap a Peracalç seguint el riu per un corriol a vessar de
papallones. No us cregueu, així com els Plans de Boavi són plens de gent, per aquí me n’he trobat ben poca! Ha estat una delícia i un plaer compartir espai amb uns quants cavalls i unes quantes vaques que no volien estar soles. De fet, ja era d'esperar, perquè l'aproximació amb els llampants 4x4 no és possible i la gent desisteix de fer gaire esforç.
També podeu conèixer una mica més la nostra història si us arribeu a Bonestarre, lloc de naixement d'Armengol Amill i Moliner que fou coronel d'un regiment de fusellers de muntanya voluntaris durant la 
guerra de Successió Espanyola que culminà el 1714 amb la derrota dels austríacs. Exiliat a Àustria i Hongria, morí a Nàpols el 1732. Si baixeu un camí una bona estona, anireu a Sant Martí del Pui, antiga església romànica que formava part d'un nucli habitat, prop d'Ainet de Cardós, i de la que en queden un munt de pedres. Sou quasi al fons de la vall; recordeu-vos que heu de descórrer tot el camí, i de pujada, si he deixat el cotxe a Bonestarre: podeu descansar al mirador del Pui de Bellero abans d'arribar al poble!
Acabeu a Boldís Sobirà: un passeig pel camí del bosc fins al Mirador del Bosc i us podreu acomiadar de la Vall de Cardós.
Com veieu, i malgrat el turisme de la zona, encara queden llocs i llogarrets on podeu caminar i reposar al vostre plaer, sempre amb la companyia de les flors i el constant revolotejar de les papallones per darrere i per davant vostre!
La primera vegada que vaig anar a Tavascan, cap a mitjans dels anys seixanta del segle passat, ja vam batejar la zona com "el lloc de les papallones". I sempre les he tornat a trobar!
L'acònit blau, tora blava, matallops blau, escanyallops, herba tora, herba verinosa. És una planta verinosa, fins i tot letal, de la família de les ranunculàcies del gènere Aconitum. La natura és tan sàvia que les vaques i els cavalls que pasturen ni les toquen. Té substàncies mortals. Només de tocar-la ja et pot entrar a dins. La ingesta d'1 mil·ligram d'aquesta planta podria matar un nen petit o una persona que estigui dèbil.
Del llibre. FLORS DEL CALVARI 
surt una pena més llarga
