Jordi: el darrer tiet

Avui, 28 d'agost, hem acomiadat en Jordi. El dijous 26 ens vas deixar, sense fer soroll, tal com has viscut. M'ha fet la sensació que hem acomiadat l'últim dels Fornaguera de la nostra branca. El darrer dels quatre germans i el segon en l'ordre cronològic. No en va has estat el més longeu; has passat davant d’avis i germans amb els teus noranta anys fets. Una sensació estranya; el final d'una època, d'una etapa. Una etapa on se m'han barrejat les vivències d'infantesa i joventut amb les vivències de gran: dos moments molt diferenciats. 

No puc dic que en guardi massa records de la infantesa i la joventut amb els tiets i la tieta, els germans de la meva mare; tampoc de jove. En realitat, els vaig trobar a faltar a tots molt aviat: els avis, el pare, els tiets, els cosins. Alguns els vaig conèixer de petita, però sense jugar-hi gaire que jo recordi; la majoria els he conegut de gran, ja encetada la trentena... No sé per què, però, guardes records o no records d'infantesa i són els que et queden més gravats tot i ser una temporada curta en relació amb tota una vida; si la pots viure, és clar! Què devia fer jo en néixer; quines estrelles em va acompanyar? Moltes vegades m'ho he preguntat.

Però no parlem de mi, ara (no crec que, per la meva part, en parlem mai seriosament, no per part meva; tampoc per part dels que queden de la família, que no em coneixen ni poc ni gaire, incloses les nebodes). Només tinc la sensació d'haver estat al mig de tot, "d'haver estat" simplement. Qui podrà parlar de mi? No m'importa gaire, però em sap greu.

En Jordi era el padrí del meu germà. Ja sé que ara això dels padrins no s'estila gaire, crec. Quan érem petits s'hi donava més importància; el padrí representava que era el que havia de suplantar els pares si faltaven i, en un tema més festiu, portava la mona; crec que la padrina portava la palma o el palmó. Al meu germà el palmó i la mona els hi portava el meu pare mort, a través de la meva mare viva. A mi també, però els meus padrins, els avis, els pares de la meva mare, eren morts; els seus eren vius.

Així i tot, amb en Jordi vam mantenir el contacte; esporàdic de petits; més sovintejat quan es va morir la Lolita. Encara recordo el Nadal que en Jordi, va venir amb la meva mare i amb mi (llavors el meu germà ja no pujava), a Montserrat perquè es trobava sol; i va ser ben acollit. Va trobar una altra parella amb la que ha conviscut fins ara i vam coincidir uns quants anys per la Missa del gall a Montserrat (un parell d'anys amb les meves nebodes, de petites); passàvem hores a l'església, asseguts al mateix lloc, no fora que ens el prenguessin i ens haguéssim de quedar drets (alguna escapada per prendre un petit refrigeri). Quan tornàvem a la cel·la ens ajuntàvem per fer una mica de gresca amb els torrons i el xampany. A n'en Jordi també li agradava pujar a Montserrat, com a tots els germans Fornaguera, herència del seu pare, crec, i de les romeries de quan eren petits.

Ens hem vist sovint, com a bons veïns també. Sempre et recordaré veure't al portal de casa teva, cigarret a la mà i fumant, aprofitant que "ningú et deia res quan fumaves al portal"; o amb el delit que et menjaves els bombons i pastissos de xocolata o et bevies una copeta de whisky amb gel. O anant a dinar pels restaurants del voltant del carrer d'en Prim amb el teu fill i la teva jove i les teves netes; Tornàvem a casa vostra per fer el pastís i les fotos de rigor bufant espelmes i tu content, que t'havies menjat dues postres! Les celebracions familiars, poques, però il·lusionades, comunions i jubilacions. Crec que ara, és una sensació que tinc, morts els grans, no hi haurà ja grans celebracions, ni amb els Fornaguera de Valls ni amb els de Barcelona, ni per part meva. Que els temps han canviat.

I sí, em sento una mica desplaçada. La gran de les cosines; la que recorda, una mica encara, temps passats. Ni el meu germà, moltes vegades absent, ni els més joves, han de perdre el temps mirant enrere, que tenen les seves famílies amb qui pensar. Només soc jo, la que em puc refregar amb un passat sense un futur.

Ja veus, Jordi, no puc explicar grans coses de tu, ni de cap dels últims Fornaguera de la meva branca més directa. Potser per això m'ha interessat sempre el tema de l'arbre genealògic, per descobrir els ancestres, però sobretot, per descobrir qui soc jo.

De totes maneres, gràcies per ser-hi. Gràcies per ser una persona planera i senzilla. ja sé que havies patit per tenir un germà que destacava, en cert sentit, per ser més animat que tu. Tu, el germà més a l'ombra juntament amb la Teresa. Crec que els quatre vau patir les circumstàncies del moment que vau viure, dels vostres pares morts quan éreu molt joves vosaltres, de les circumstàncies de país i d'una època que va ser difícil per tothom que la va viure, d'una postguerra que us va robar una mica la joventut, però d'una vellesa més tranquil·la, acompanyats dels que us han estimat i us han acompanyat sempre.

Ara que ja sou tots allà dalt, on sigui allà dalt, records a la família. Als meus avis, als besavis, al meu pare i a la meva mare.

Un petó per sempre!