Una setmana fent el Camino de Santiago. Molt recomanable tot i que cada vegada hi ha més gent en ruta. De totes edats i condicions, a peu i en bicicleta,
bàsicament, per trams o tot sencer, tot depèn de les disponibilitats,
les habilitats i les il·lusions posades.
Fer aquest tipus de sortides et permet estar uns quants dies seguits en contacte amb la natura, conèixer la cultura, els pobles i la gent del país, fer coneixences amb altres caminadors i fer amistat amb el grup o grupet que vas. En aquest sentit, el "nostre camino" ens ha facilitat tot això durant els dies que hem pogut recórrer a peu els camins i pistes de Galícia, des de Sarria fins a Santiago, trepitjant fulles i herba verda, acompanyades de les flors dels marges dels camins i endinsant-nos en els boscos que ens han protegit del sol i de la pluja.
Molts són els camins que es poden fer en aquesta modalitat de "viatge" i uns quants s'han posat de moda: el camí dels bons homes, la travessa transpirinenca, els carros de foc, els GR, els cavalls del vent, la ruta del Torquemada..., però, el de Santiago, té un plus de repte i de peregrinatge, un plus de quelcom ancestral i, per a alguns peregrins, de fita religiosa que no tenen els altres camins.
Nosaltres l'hem seguit durant 115km, sense defallir, amb una climatologia que ha respectat les nostres passes i amb una tranquil·litat molt plaent. Hem passat per llogarrets i pobles, ermites i boscos, camps i rierols i ens ha encisat el paisatge.
Una noia que vam trobar de Puig-reig ens va dir que cadascú segueix el seu "camino" i és ben veritat. Les tres dones que hem compartit aquesta aventura hem anat molt juntes i compenetrades, però també ha estat un repte individual per a cadascuna: caminar cada dia, arribar a lloc amb l'esperit obert, compartir xerrades sobre la situació actual amb punts de vista diferents però amb una comprensió i acceptació de l'altra que ja voldríem veure en d'altres àmbits del nostre país.
Cada arribada a lloc una nova passa. Un recorregut fet i acabat i un altre que s'albira per l'endemà. Potser, en realitat, la vida és això: un ahir viscut i que queda en el record; un demà per fer i amb ganes d'acomplir-lo.
No només hem caminat,eh! Hem rigut, hem fet celebració cada dia, hem "mariscat" i begut, hem curat peus i cames, hem descansat. Hem tornat com noves!
De Sarria fins a Portomarín, poble que s'aixeca en un turó per sobre del Miño; 24km enmig de boscos de "carballos", amb les branques que pengen d'un costat a l'altre del camí, fent un túnel, com de reverència i pas a les persones que hi caminen, amb parades de productes artesans que els pagesos posen a disponibilitat dels peregrins per a fer més confortable el camí. Passada la senyal que ens indica que queden 100km per Santiago, s'arriba al poble encimbellat, al redós d'una església que bé podria ser una catedral, amb les terrasses dels bars ocupant la plaça porxada; amb una mica de fresca i un poc de "sirimiri".
L'endemà, una corrua de gent davallant del poble i travessant el Miño per arribar a Palas de Rei. Uns altres 24km i escaig per entremig de la humitat dels boscos, en una terra verda, segellant el carnet de peregrí per les ermites que es troben i veient els "órreos" aixecats del terra i les creus en les cruïlles en record de tants vianants. Un bon descans a Palas de Rei, una visita a l'església i un bon sopar retornen els ànims.
De Palas fins a Melide hi ha uns 15km agomboiats per les flors dels marges i pels rierols. Melide és una ciutat dinàmica que ens ofereix un bon plat de pop i un bon ribeiro, una passejada pels seus carrers, a la tarda, quan surt el sol, i un espectacle molt interessant de cultura gallega amb cançons i danses, inclosa una presentació en gallec que reivindica la llengua pròpia, la terra i el país.
Des d'aquí ens separen 14km fins a Arzúa. Camins amples, gent de totes edats fent camí, quantitat d'idiomes diferents i salutacions "bon camino, buen camino, buen camiño, allò, good morning". Els prats són verds i les flors vistoses: didaleres, campanetes, hortènsies a punt de florir, botons grocs, borrassa, lliris blancs. De tant en tant, unes fites dalt una roca, unes sabates en un indicador, un memoràndum, un recordatori-homenatge per a aquells peregrins que no han pogut acabar el camí. Arzúa és un poble de carretera que té un petit casc antic. A l'església sentim la música del corn dels Alps tocat per un peregrí i rebem la benedicció enmig de gent vinguda de tot arreu.
Sortim d'Arzúa cap a O Pedruzo amb una mica de pluja, la primera però la mínima per obrir i tancar capelines al cap de poc. Així, la nostra companya s'estrena i s'entrena en l'art de posar-se-la per sobre el cap, un cop treta la motxilla! Ens esperem 19km de verdor, de falgueres gemades, d'olor d'eucaliptus, de bellesa i de calma. Com diu l'altra companya: "tot és bellesa".
La darrere etapa, de 20km, ens porta fins a Santiago, fins la tomba de l'apòstol. Els eucaliptus persisteixen i el terreny esdevé més asfaltat. Una forta pendent fins el Monte Gouzo, des d'on veiem, als nostres peus, la ciutat i la seva catedral despuntant per sobre les teulades. El camí d'entrada es fa llarg —travessar una ciutat sempre és pesat— però estem satisfetes tot i el cansament que s'acumula d'aquests dies. Poc abans d'entrar al casc antic reprenem forces i pels carrerons de cases i finestres blanques arribem fins a l'Hospederia Sant Martín Pinario, un lloc de pau i silenci.
Santiago ens rep amb núvols, amb gotes que cauen de tant en tant, amb grups de peregrins i d'estudiants voltant pels carrers, amb músics tocant el sac de gemecs i amb una habitació espaiosa per a poder descansar.
Val la pena que us quedeu a Santiago un o dos dies més. Per passejar, anar al mercat a picar cireres i comprar vi i orujo, menjar una mariscada o un calamar, beure ribeiro, visitar la catedral a l'hora de la benedicció del botafumeiro, recórrer les estances del Convent de Sant Martín Pinario i, si teniu paciència, fer cua per segellar la vostra arribada i fita del viatge.
Sempre hem sentit dir que París be val una missa; ara podem dir que Santiago be val una caminada. Peregrinatge per alguns, muntanya per a d'altres, experiències per a molts, reflexions per a uns quants, un repte per a tots.
A la vostra salut: chicas!
La
nit de Sant Joan és nit d’alegria
Espetecs pels carrers: "sevetes", trons, correcames, rasca-parets, bengales. Fogueres en la nit xafogosa d'estiu, saltades pels joves dels pobles. Porteu-me un tros de fusta per cremar, a la recerca de mobles vells que després van ser pals i palets i ara ja són extingits del tot.
Nits a muntanya recollint herbes: farigola, romaní, menta, alfàbrega, pericó, orenga i poniol. I escoltar el silenci acompanyada de la foscor i de les aus nocturnes: de tant en tant, el crit d'un xut o d'una òliba i el volar silenciós del rat-penat.I cantar sota el cel estrellat a les escales de l'església de Timoneda o al banc de pedra de Cal Julià.
Pujada al Canigó i acampada a Vernet amb una canadenca amb els amics excursionistes que ja no hi són. I rebuda de la Flama a pobles i ciutats en la que vol ser la gran festa dels Països Catalans. Pujada a Núria amb la foguera encesa a la Cabana dels Pastors i llençant teies al llac per a fer una nit més clara.
I les festes tradicionals a Les, Isil, Boí, Durro..., esperant els homes i dones que baixen de la muntanya amb les teies per encendre la foguera i ballar al seu voltant, tradició no perduda dels pobles del Pirineu.
Primer de tot gràcies a tots els que heu participat en el primer Concurs Fotogràfic Viatge Sri Lanka (2) 2018. Un concurs de fotografia ideat pels viatgers del taller-viatge a aquesta illa que forma una mena d'apèndix de la Índia i del que en guardem molts bons records. Van ser uns dies viscuts al màxim amb la natura, amb la fauna i la flora i amb el relax i tranquil·litat que caracteritzen el país ple de vegetació i espècies, de fauna i flora i en companyia d'un grup que va facilitar a tothora la bona marxa del viatge.
Tots vam poder presentar cinc fotos dins d'alguna de les modalitats de: flora, fauna, vida del país, vida del grup de viatgers i natura o paisatge en general. Cadascú triava les deu millors fotos de les presentades i aquesta selecció de deu passava al jurat professional, al qui donem les més merescudes gràcies ja que han col·laborat gratuïtament i sense cap afany de lucre. Així, la Dolors Giménez de Badalona, el Txema Trull de Girona i el Gorka Montiel del País Basc van emetre el veredicte oficial sobre les deu millors fotos presentades.
Ah! i al seu marit que ha hagut d'aguantar tots els correus, mails i circumstàncies d'aquesta tasca!
Esperem que aquest concurs encetat en aquest viatge tingui continuïtat en tots els viatges organitzats per la Carme Bosch, remeiera i entesa en plantes medicinals, de la que podeu seguir les activitats a la seva pàgina web http://www.carmebosch.cat
Enmig del brogit de les grans ciutats industrials, a tocar de l'aeroport del Prat, hi ha un lloc que convida a la calma i al silenci a no ser pels avions que s'enlairen o aterren ben aprop. Meravella adonar-se'n com les aus i els ocells que niuen al delta o els cavalls que hi pasturen, ni en fan cabal. Noten de seguit la presència humana, el comentari ni que sigui fet amb veu baixa, l'estridència d'uns colors llampants, però el soroll del motors dels avions que a nosaltres ens destorba sembla que està del tot assumit per les besties!
Podem observar grues, garses, ànecs com el xarxet o la polla d'aigua, el cullerot o el cabusset i l'agró roig. Ocells com les orenetes de ribera, el camesllargues o el corriol petit. En aquesta època de l'any hi hem vist la tortuga d'aigua prenent el sol, les papallones blanques i grogues dansant entre les flors i l'espiadimonis tot badant per la riba.
El riu, ara ja plàcid, que ha deixat ja les fonts i els camins de muntanya, arriba fins al mar en un to marronós mostra de les pluges que han anat caient aquests dies. De fet, avui fa un cel negre ,i cap al Tibidabo i el Vallès, s'endevina una pluja copiosa que no arriba a la costa.
Tot plegat un passeig tranquil, en un dia laborable, amb poca gent; tant sols amb els grups de joves d'un institut que estudien la flora i la fauna entre explicacions dels seus professors i les rialles des acomplexades dels que agraeixen un dia fora les aules.
Una setmana fent el Camino de Santiago. Molt recomanable tot i que cada vegada hi ha més gent en ruta. De totes edats i condicions, a peu i en bicicleta,
bàsicament, per trams o tot sencer, tot depèn de les disponibilitats,
les habilitats i les il·lusions posades.
Fer aquest tipus de sortides et permet estar uns quants dies seguits en contacte amb la natura, conèixer la cultura, els pobles i la gent del país, fer coneixences amb altres caminadors i fer amistat amb el grup o grupet que vas. En aquest sentit, el "nostre camino" ens ha facilitat tot això durant els dies que hem pogut recórrer a peu els camins i pistes de Galícia, des de Sarria fins a Santiago, trepitjant fulles i herba verda, acompanyades de les flors dels marges dels camins i endinsant-nos en els boscos que ens han protegit del sol i de la pluja.
Molts són els camins que es poden fer en aquesta modalitat de "viatge" i uns quants s'han posat de moda: el camí dels bons homes, la travessa transpirinenca, els carros de foc, els GR, els cavalls del vent, la ruta del Torquemada..., però, el de Santiago, té un plus de repte i de peregrinatge, un plus de quelcom ancestral i, per a alguns peregrins, de fita religiosa que no tenen els altres camins.
Nosaltres l'hem seguit durant 115km, sense defallir, amb una climatologia que ha respectat les nostres passes i amb una tranquil·litat molt plaent. Hem passat per llogarrets i pobles, ermites i boscos, camps i rierols i ens ha encisat el paisatge.
Una noia que vam trobar de Puig-reig ens va dir que cadascú segueix el seu "camino" i és ben veritat. Les tres dones que hem compartit aquesta aventura hem anat molt juntes i compenetrades, però també ha estat un repte individual per a cadascuna: caminar cada dia, arribar a lloc amb l'esperit obert, compartir xerrades sobre la situació actual amb punts de vista diferents però amb una comprensió i acceptació de l'altra que ja voldríem veure en d'altres àmbits del nostre país.
De Sarria fins a Portomarín, poble que s'aixeca en un turó per sobre del Miño; 24km enmig de boscos de "carballos", amb les branques que pengen d'un costat a l'altre del camí, fent un túnel, com de reverència i pas a les persones que hi caminen, amb parades de productes artesans que els pagesos posen a disponibilitat dels peregrins per a fer més confortable el camí. Passada la senyal que ens indica que queden 100km per Santiago, s'arriba al poble encimbellat, al redós d'una església que bé podria ser una catedral, amb les terrasses dels bars ocupant la plaça porxada; amb una mica de fresca i un poc de "sirimiri".
L'endemà, una corrua de gent davallant del poble i travessant el Miño per arribar a Palas de Rei. Uns altres 24km i escaig per entremig de la humitat dels boscos, en una terra verda, segellant el carnet de peregrí per les ermites que es troben i veient els "órreos" aixecats del terra i les creus en les cruïlles en record de tants vianants. Un bon descans a Palas de Rei, una visita a l'església i un bon sopar retornen els ànims.
De Palas fins a Melide hi ha uns 15km agomboiats per les flors dels marges i pels rierols. Melide és una ciutat dinàmica que ens ofereix un bon plat de pop i un bon ribeiro, una passejada pels seus carrers, a la tarda, quan surt el sol, i un espectacle molt interessant de cultura gallega amb cançons i danses, inclosa una presentació en gallec que reivindica la llengua pròpia, la terra i el país.
Des d'aquí ens separen 14km fins a Arzúa. Camins amples, gent de totes edats fent camí, quantitat d'idiomes diferents i salutacions "bon camino, buen camino, buen camiño, allò, good morning". Els prats són verds i les flors vistoses: didaleres, campanetes, hortènsies a punt de florir, botons grocs, borrassa, lliris blancs. De tant en tant, unes fites dalt una roca, unes sabates en un indicador, un memoràndum, un recordatori-homenatge per a aquells peregrins que no han pogut acabar el camí. Arzúa és un poble de carretera que té un petit casc antic. A l'església sentim la música del corn dels Alps tocat per un peregrí i rebem la benedicció enmig de gent vinguda de tot arreu.
Sortim d'Arzúa cap a O Pedruzo amb una mica de pluja, la primera però la mínima per obrir i tancar capelines al cap de poc. Així, la nostra companya s'estrena i s'entrena en l'art de posar-se-la per sobre el cap, un cop treta la motxilla! Ens esperem 19km de verdor, de falgueres gemades, d'olor d'eucaliptus, de bellesa i de calma. Com diu l'altra companya: "tot és bellesa".
La darrere etapa, de 20km, ens porta fins a Santiago, fins la tomba de l'apòstol. Els eucaliptus persisteixen i el terreny esdevé més asfaltat. Una forta pendent fins el Monte Gouzo, des d'on veiem, als nostres peus, la ciutat i la seva catedral despuntant per sobre les teulades. El camí d'entrada es fa llarg —travessar una ciutat sempre és pesat— però estem satisfetes tot i el cansament que s'acumula d'aquests dies. Poc abans d'entrar al casc antic reprenem forces i pels carrerons de cases i finestres blanques arribem fins a l'Hospederia Sant Martín Pinario, un lloc de pau i silenci.
Santiago ens rep amb núvols, amb gotes que cauen de tant en tant, amb grups de peregrins i d'estudiants voltant pels carrers, amb músics tocant el sac de gemecs i amb una habitació espaiosa per a poder descansar.
GINESTA (Spartiurm
junceum)
La ginesta altra
vegada!
