Un dia assolellat, en una pausa entre dies plujosos, ha permès fer una volta per Granera, a cavall entre el Moianès i el Vallès. Està situat entre els termes de Mura, Castellterçol, Sant Llorenç Savall i Gallifa. Això li confereix una característica poc comú, sembla que estigui al mig de tot. El petit nucli del poble, sota el castell que encara el defensa, ara com ara, amb cases tancades, senyal de lloc d'estiueig. El castell domina el lloc, senyorial, alçant-se sobre un espadat, un rocam; ja és esmentat el 971, pertangué a la Casa de Barcelona com a centre de la Baronia de Granera.
L'ermita de Santa Cecília, a l'entrada del poble, sembla donar-vos la benvinguda.
Deixo el cotxe a la cruïlla de camins de més enllà i agafo un tros de carretera en direcció a Monistrol de Calders tot seguint les marques del GR177. Al cap de poc, s'arriba a la Carena de la Roca on es deixa l'asfaltatge i el GR i s'agafa la pista de la dreta que entra al bosc, No el deixarem fins al final de l'itinerari. Espès, humit, ombrejat, amb la barreja de pins, alzines i garrics i amb un sotabosc fet de romaní, estepa i bruc. Una tardor ja avançada ens mostra, de tant en tant, algun roure marronenc i algun arbre encara grogós que encatifa el terra. La pista va bé de seguir; és ample i amb lleugers pendents, tot i que la tònica en aquest tram, és de davallada.
Passem l'antiga masia de Can Girbau. Segons el fulletó que segueixo, està en període de restauració. El fulletó fa temps que el tinc i la restauració no crec que hagi avançat gaire. Més avall trobem el Forn d'obra del Girbau, a peu de camí, data del primer quart del segle XX i ja una mica esfondrat. Per la mateixa pista i 100 m més avall, també a peu de camí, la Cabana del Girbau, una cabana de pastor molt ben conservada que data del segle XIX.
Entre gruix dels arbres, en algunes clarianes que fan les seves branques, podem observar les masies escampades pel paisatge, voltades de pins i una vegetació que s'ha recuperat de l'incendi del 2003. Et sembla que tot és bosc. Les vistes a la Mola i al davant d'ella, Montserrat que s'alça com a sentinella d'aquestes terres, coberta d'una mica de calitja. El sol escalfa.
Més avall, ens incorporem a una pista més ampla que prenem a la dreta i, entre arbres, veiem la finca de Vila-rúbia. Deixem a l'esquerra la pista que ens portaria a Ca la Manyosa i pocs metres després trobem un camí que ens pujaria a Roc Castellar. Continuant la pista arribem fins el trencall de l'Agulló i la seguim fins a sortir definitivament del bosc: al fons, el poble de Granera. Hem donat tota la volta al Roc Castellar de 833 m i al Pedró de 845 m.
Al Castell de Granera s'hi ha de pujar en un últim esforç. Per la seva situació, marca el límit natural de l'altiplà del Moianès i és visible des de tot arreu. Queda tot el perímetre de mur, sobre una roca; en una de les cantonades dues finestres mig medievals. Amb els tres excursionistes que hi he trobat, comentem la facilitat que devien tenir en llançar cap avall de la roca el serv que no servia o unes quantes boques per deixar d'alimentar! Si hi pugeu, no caigueu! És broma, és molt segur!
Després de dinar arrepenjada al mur, la fresca va envaint el cos, el cel comença a canviar, Montserrat ja té uns núvols negres i cap al Maresme es va enfosquint. Tot plegat, obliga a baixar i arreplegar la darrera estona de sol. Potser hi tornarem al castell; diuen que cada 6 de gener, dia de Reis, molta gent hi va perquè s'hi pot veure com el sol passa per dins de la Roca Foradada de Montserrat. No he trobat ningú per preguntar l'hora, o sigui, que hi haurem de fer via tot el dia.
Un dia assolellat, en una pausa entre dies plujosos, ha permès fer una volta per Granera, a cavall entre el Moianès i el Vallès. Està situat entre els termes de Mura, Castellterçol, Sant Llorenç Savall i Gallifa. Això li confereix una característica poc comú, sembla que estigui al mig de tot. El petit nucli del poble, sota el castell que encara el defensa, ara com ara, amb cases tancades, senyal de lloc d'estiueig. El castell domina el lloc, senyorial, alçant-se sobre un espadat, un rocam; ja és esmentat el 971, pertangué a la Casa de Barcelona com a centre de la Baronia de Granera.
Deixo el cotxe a la cruïlla de camins de més enllà i agafo un tros de carretera en direcció a Monistrol de Calders tot seguint les marques del GR177. Al cap de poc, s'arriba a la Carena de la Roca on es deixa l'asfaltatge i el GR i s'agafa la pista de la dreta que entra al bosc, No el deixarem fins al final de l'itinerari. Espès, humit, ombrejat, amb la barreja de pins, alzines i garrics i amb un sotabosc fet de romaní, estepa i bruc. Una tardor ja avançada ens mostra, de tant en tant, algun roure marronenc i algun arbre encara grogós que encatifa el terra. La pista va bé de seguir; és ample i amb lleugers pendents, tot i que la tònica en aquest tram, és de davallada.
Entre gruix dels arbres, en algunes clarianes que fan les seves branques, podem observar les masies escampades pel paisatge, voltades de pins i una vegetació que s'ha recuperat de l'incendi del 2003. Et sembla que tot és bosc. Les vistes a la Mola i al davant d'ella, Montserrat que s'alça com a sentinella d'aquestes terres, coberta d'una mica de calitja. El sol escalfa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada