19 de febrer 2024

Desideri Lombarte Arrufat

 Un poeta que he conegut fa poc gràcies a un company de les caminades del CEC. Cal que coneguem els poetes del Principat, les Illes, el País Valencià, Catalunya Nord i la Franja. Tots membres dels Països Catalans!

Us copio un dels seus poemes que m'ha agradat:

Les bruixes

Van les bruixes, van les bruixes,
van les bruixes pels barrancs
buscant fulles, collint herbes
i gargulls dels espinalls.
Poliol i herba pucera,
te de roca als roquissalls.
Van les bruixes, van les bruixes,
van rebuscant pels solans.
Van les bruixes, van les bruixes
voreta del riu avall,
collint joncs i gavarnera,
plantatge, ortigues i cards.
De fuells i corrojoles
se n'omplen lo devantal
i cullen flor de saüc
i blets pels pataquerals.
A l'ombria herba fetgera,
als bancals grapats de gram,
al ribàs herba bovina
i l'herbeta de la sang.
Van les bruixes pels camins
buscant flors al mes de maig.
Se les emporten a casa
i les posen a secar.
Bruixetes de Pena-roja,
bruixetes de devuit anys,
que cureu la malaltia
que ningú més pot curar;
cureu-mos del mal d'amors
amb les flors del mes de maig,
que quan arribo l'estiu
les herbes s'assecaran
pel riu no baixarà aigua
i les fonts s'eixugaran,
i pel caminet de l'hort
de flors ja no n'hi haurà.


Bruixetes de Pena-roja,
bruixetes de devuit anys,
vatres que cureu de gràcia,
no mos deixeu per curar.

17 de febrer 2024

Sant Pere de Vallhonesta

 Ja som a mitjans de febrer. Per la calor que fa , ningú ho diria.

Avui, una sortida planera, en molts moments un passeig, que ja ho tenen això les sortides "fàcils"; la gent se les agafa com un passeig per la muntanya. Però, ja està bé. No cal córrer, no cal anar traient la llengua a cada pas, ans al contrari, cal gaudir de la natura, gaudir d'una conversa amb els amics, parar-se i aspirar, fer fotos sense pressa, admirar els arbres i els brins d'herba i, al capdavall, donar gràcies per haver pogut arribar fins aquí. Que atribolats ja hi anem per ciutat!

Avui un lloc proper, al Bages, una comarca poc explorada pels excursionistes de "pics", però una comarca amb sorpreses i amb molts racons per conèixer.

Ens hem de trobar a Sant Vicenç de Castellet, aquest poble situat prop de la carretera que va a Manresa. Tants anys de passar amunt i avall de la carretera i mai hi havia entrat ni parat! El bar el Racó d'en Manel es veu al primer revolt un cop t'endinses. Als que hem vingut en cotxe, pocs, que, previsors com som, hem sortit d'hora per allò dels embussos en dia laborable per a molts dels que condueixen a les vuit del matí, ens cal esperar. Ens cal esperar una bona estona el tren que arriba de Barcelona amb prop de tres quarts d'hora de retard. Que ja se sap que ho té la RENFE això! Genial! Sembla que ham eliminat un tren o, vulgarment es diu que no ha passat, i, com és gairebé natural sempre, ni han avisat.

Quan arriba la colla, alguna com jo, ja ha esmorzat, ha trucat i ha començat el Paraulògic.

Sortim,però, puntuals a les deu del matí a caminar. Tot seguint el riu, la carretera i la via, ens arribem fins la Torre del Breny, coneguda. també, com la torre dels Dimonis. És un sepulcre monumental romà construït al segle III a pocs metres d'on conflueixen els rius Cardener i Llobregat, que pertany ja al municipi de Castellgalí. Un edifici de forma quadrada de la que només se'n conserva la base. Sobre aquest edifici hi ha algunes llegendes; la que explica, com en tants altres llocs, que va ser "construïda en una sola nit per un savi diable ajudat per una vella amiga que li duia les pedres que li feien falta. L'endemà, mentre la vella duia a l'espatlla una de les grans pedres, el diable li va dir amb veu de tro: "Seny! No t'has adonat que ja s'ha acabat la Torre del Breny?". Així deixà amb un pam de nas a la vella". 

Nosaltres no som la vella, som uns quants més; i no carretejam pedres, ens fem una fotografia de grup al davant, ben descansats, que no és cosa de començar a suar de més.

Seguim la pista que voreja el riu Cardener. Un lloc tranquil i relaxant, un mirall d'arbres a l'aigua mansa, un pont que de tant en tant trontolla amb el soroll del tren que hi passa veloç; una muntanya serrada que s'hi reflecteix. Ningú diria que som prop de carreteres i naus industrials. Un lloc ben agradable i plaent per jugar amb els reflexes a l'aigua del Cardener, aquest riu que neix a Sant Llorenç de Morunys i baixa fins trobar-se amb el Llobregat tot recorrent el Solsonès i el Bages.

Seguint la nostra ruta de primer pels vestigis que ens deixaren els romans quan es van passejar per aquestes terres, arribem fins la vil·la romana de Boades. Un sepulcre considerat un dels prototips dels edificis funeraris romans a Catalunya. Ara està fosc i buit tot i que la forma i color d'algunes pedres que hi ha dins ens indiquen algun enterrament d'animal: voleu dir que pot ser?

Continuem pels camps terrosos i els arbres nus, pel camí fet pista que aviat es transforma voltat de pins i roures secs. Algunes barraques de pedra seca repartides pels bancals ens recorden que el Bages va ser terra de vinya i bon vi, de pagesos i treballadors del camp. Esperem trobar-nos amb el Roure Gros del Rubió. Un cartell posat no sabem quan ens indica que hi era. Fou ferit pel foc del 1985. Realment, molt ferit! El busquem amb la vista, el cerquem en la mica d'espadat que hi ha i no el trobem. EL Roure Gros del Rubió ferit pel foc del 1985 ha mort del tot.

La pista ombreja ja una mica i entrem a la Vall de Vallhonesta; diferents camins, diferents desviaments ens diuen que és una zona on podem caminar i conèixer molts racons. Anem decidits cap a Sant Pere de Vallhonesta, una ermita romànica situada al terme de Sant Vicenç de Castellet al vessant meridional de la vall del torrent de Rubió. Hi destaca el campanar d'espadanya, altiu, i un absis a llevant decorat amb cinc grups d'arcs llombards cecs entre bandes i una finestra al mig d'arc de mig punt i doble esqueixada. No podem veure l'interior, llàstima! Jo faria alguna obertura a les esglésies romàniques de les nostres terres; tancades com estan, podríem veure la seva senzillesa, la seva elegància moltes vegades, i ens donarien més coneixement de la seva història.

Al costat de l'ermita, hi ha la font del Pit-roig amb una aigua que raja fresca i la casa-refugi de cal Campaner, tancada. No sabem si realment hi vivia el campaner que feia voleiar les campanes per avisar de les celebracions eclesiàstiques o del temps o dels incidents o dels morts o dels vius...

Un racó que aprofitem per descansar veient una mica més amunt Sant Jaume de Vallhonesta que deixem per un altra dia.

I encetem la baixada pel GR4, en un primer tram planer per dins del bosc fins el Mirador de Sant Bernat des d'on veiem part de la comarca del Bages, amb els seus turons planers i extensos. i tornem al corriol amb la muntanya de Montserrat al davant, sempre present, retallada a contrallum en un cel de boirina i un sol que ja esclafa força. Després, una baixada rocosa i un pèl aixaragallada que ens fa mirar a terra i l'arribada a Sant Vicenç on ens espera un arròs de dijous i uns canellons i un conill i un confit i gelat i púding i vi amb gasosa i cafè, per alguns un cigaló, però sense puro. Una bona manera d'acabar una bona caminada.

02 de febrer 2024

Sant Miquel de la Roca

Primer dia de febrer; primer dijous. Una excursió agradable; un dia d'hivern que anuncia ja la primavera si fem cas per la temperatura que s'enfila a mig matí. Sortim de Crespià, de davant l'església de Santa Eulàlia, després d'un esmorzar tranquil al bar La Trobada: ai!, aquest entrepà que no ve. A veure si amb quasi uns tres quarts d'hora del moment de la trobada no tindrem temps! Però sí, a les 10 h tots estem a punt de caminada, com cada dijous. Avui, vint-i-set inscrits, tot i que dos no han pogut venir darrera hora. Total, 25!

Una caminada que comença fresqueta i una temperatura que aviat ens obliga a parar per anar traient-nos roba. El sol ens diu bon dia, però aviat els núvols li guanyen la batalla; això ens ajuda a caminar amb més agilitat. Agilitat que es perd una mica en pro d'un ritme de passeig; ja ho tenen això les excursions tècnicament fàcils.

Una caminada tranquil·la i agradable, en un dia d'hivern acompanyats dels arbres despullats amb les branques que miren cap al cel com demanant, per pietat, que plogui. Un terra sec, unes fulles que amaguen per sota arrels i pedres, però que formen una catifa agradable als ulls i als peus.

La pista puja una mica al començament, ben senyalitzada, tot seguint el riu Fluvià que porta força aigua, per sorpresa i meravella de tots plegats.

Trobem l'ermita derruïda de Sant Bartomeu del Portell. Les característiques constructives de Sant Bartomeu mostren una obra romànica avançada de finals del segle XII o XIII. Montsalvatge la va identificar com Sant Bartomeu de Basset, topònim citat en un document de 1397. El 1514 la trobem citada en les actes de visites pastorals i ja a mitjan segle XVI era en ruïnes i per aquest motiu fou reconstruïda entre els anys 1557 i 1573. El 1776 es mantenia dempeus, però l'any 1828 ja consta com a totalment derruïda. Se sap que l'any 1661 un ermità en tenia cura conjuntament amb el Santuari de Sant Miquel de la Roca. Els anys 1982 i 1983 es dugueren a terme en l'església uns camps de treball per tal de desenrunar el seu interior. Foren recuperats alguns elements originaris de l'església romànica. Avui en dia és totalment en runes tot i que encara es poden veure elements del seu antic esplendor.

Aviat el corriol esdevé costerut de baixada, entre rocs que impliquen estirar la cama o fer grans gambades als que som curts d'extremitats inferiors. Fa gràcia trobar enmig de la baixada el banc de l'Esteve: "La teva inquietud i iniciativa ens va encoratjar a seguir endavant. Volem ser amb tu i sentir-te al nostre costat". En record de l'Esteve Rius. Fet per la Brigada de Senders de Crespià el febrer del 2023.

Passat el banc (al que no deixo seure a ningú, només faltaria, al començament de la jornada!), continuem baixant una mica més i continuem pel camí del penya-segat resguardat per una barana que ens ajuda. Sis esglaons d'una escala de ferro i entrem a l'ermita troglodita de Sant Miquel de la Roca. 

Com el seu nom indica, una ermita excavada a la roca, un edifici religiós d'estil gòtic encastat en un penya-segat rocós format per roques aglomerades (rierencs) fonamentades per materials argilosos i sorrencs de tons rogencs. L'edifici es troba a la part superior del cingle, elevant-se a gran alçada per damunt del Fluvià. La construcció està formada per dues voltes apuntades recolzades, per una banda, a la mateixa roca excavada i per l'altre a un pany de paret paral·lel al penya-segat. A l'interior hi ha un pou o cisterna. El lloc és ben curiós. Des d'aquí es pot contemplar, per sota nostre, el riu Fluvià i la resclosa de Martís amb la seva central elèctrica. 

Fetes les fotos de grup, enfilem el corriol costerut de tornada, aquest cop de pujada. I seguim per la pista, ara més planera, fins a la resclosa de Serinyà: un indret ben agradable per reposar una mica, amb un petit saltant d'aigua des de dins de la resclosa i un paratge d'arbres nus i verd de vegetació humida. A mi em sembla encantador aquest lloc. Solitari aquest dijous, me l'imagino ple de gent prenent la fresca a l'estiu.

Retornem a la pista i anem caminant entre camps ben llaurats i masies magnífiques, d'aquelles que han fet de Catalunya el país que és. Tant de bo no es perdessin! Una terra roja, uns arbres que esperen la brotada, unes masies amb animals —cavalls, ases i poltres—, granges i un horitzó ampli i obert, amb el Santuari de la Mare de Déu del Món.

Amb aquestes vistes arribem a Sant Martí de Dosquers (Déu n'hi do, avui, dels sants!). Temple romànic del que se'n tenen notícies documentals des del segle xiii. És citada, el 1278, en el testament del bisbe de Girona, Pere de Castellnou, com a "Sancti Martini de Duobus cheriis". Havia estat possessió de la seu episcopal, exercint el bisbe, que tenia castell en el lloc, la jurisdicció civil. Pertany al municipi de Moià de Montcal. No hi trobem ningú per demanar-li si ens pot obrir l'església i ens sap greu.

Rejuntat tot el grup de caminants, continuem la pista travessant el Pla de Querol, amb vista al Santuari del Món i a les muntanyes del nord. Ens trobem en un lloc una mica fronterer: Pla de l'Estany, Garrotxa, Empordà. Continuem confirmant que és un lloc tranquil, relaxant, treballat i amb masies magnífiques. Un desig que molts de nosaltres tenim de trobar per viure-hi a temporades!

Amb tot, anem a aspectes més pragmàtics. I cerquem un lloc per dinar. entre plataners que han estès una catifa de fulles a terra —en algun moment poc fiables que amaguin el parany d'alguna pedra corredissa o alguna arrel massa fermada—, al costat del Rec de la Teularia, ben sec en aquests moments, fem un mos i descansem tot pensant en el cafè de Crespià.

Passem pel costat de Can Ginestera sense veure la font que apareix al mapa que seguim i entrem al poble de Crespià per fer el cafè, la cervesa i el gintònic.

Abans de marxar, fem una volta per aquest llogarret: l'església de Santa Eulàlia de Crespià que, amb una torre sobre l'absis, un campanar quadrat i una torrassa en un costat, amb l'estelada ben doblegada ja!, sembla més un edifici que hagués servit com a defensa de batalles produïdes en aquest lloc que no pas una església. Els camps que envolten el poble i els carrers estrets, tots de pedra. Ben bé un lloc per tornar-hi per a passejar-hi amb tranquil·litat.