Sant Miquel de la Roca

Primer dia de febrer; primer dijous. Una excursió agradable; un dia d'hivern que anuncia ja la primavera si fem cas per la temperatura que s'enfila a mig matí. Sortim de Crespià, de davant l'església de Santa Eulàlia, després d'un esmorzar tranquil al bar La Trobada: ai!, aquest entrepà que no ve. A veure si amb quasi uns tres quarts d'hora del moment de la trobada no tindrem temps! Però sí, a les 10 h tots estem a punt de caminada, com cada dijous. Avui, vint-i-set inscrits, tot i que dos no han pogut venir darrera hora. Total, 25!

Una caminada que comença fresqueta i una temperatura que aviat ens obliga a parar per anar traient-nos roba. El sol ens diu bon dia, però aviat els núvols li guanyen la batalla; això ens ajuda a caminar amb més agilitat. Agilitat que es perd una mica en pro d'un ritme de passeig; ja ho tenen això les excursions tècnicament fàcils.

Una caminada tranquil·la i agradable, en un dia d'hivern acompanyats dels arbres despullats amb les branques que miren cap al cel com demanant, per pietat, que plogui. Un terra sec, unes fulles que amaguen per sota arrels i pedres, però que formen una catifa agradable als ulls i als peus.

La pista puja una mica al començament, ben senyalitzada, tot seguint el riu Fluvià que porta força aigua, per sorpresa i meravella de tots plegats.

Trobem l'ermita derruïda de Sant Bartomeu del Portell. Les característiques constructives de Sant Bartomeu mostren una obra romànica avançada de finals del segle XII o XIII. Montsalvatge la va identificar com Sant Bartomeu de Basset, topònim citat en un document de 1397. El 1514 la trobem citada en les actes de visites pastorals i ja a mitjan segle XVI era en ruïnes i per aquest motiu fou reconstruïda entre els anys 1557 i 1573. El 1776 es mantenia dempeus, però l'any 1828 ja consta com a totalment derruïda. Se sap que l'any 1661 un ermità en tenia cura conjuntament amb el Santuari de Sant Miquel de la Roca. Els anys 1982 i 1983 es dugueren a terme en l'església uns camps de treball per tal de desenrunar el seu interior. Foren recuperats alguns elements originaris de l'església romànica. Avui en dia és totalment en runes tot i que encara es poden veure elements del seu antic esplendor.

Aviat el corriol esdevé costerut de baixada, entre rocs que impliquen estirar la cama o fer grans gambades als que som curts d'extremitats inferiors. Fa gràcia trobar enmig de la baixada el banc de l'Esteve: "La teva inquietud i iniciativa ens va encoratjar a seguir endavant. Volem ser amb tu i sentir-te al nostre costat". En record de l'Esteve Rius. Fet per la Brigada de Senders de Crespià el febrer del 2023.

Passat el banc (al que no deixo seure a ningú, només faltaria, al començament de la jornada!), continuem baixant una mica més i continuem pel camí del penya-segat resguardat per una barana que ens ajuda. Sis esglaons d'una escala de ferro i entrem a l'ermita troglodita de Sant Miquel de la Roca. 

Com el seu nom indica, una ermita excavada a la roca, un edifici religiós d'estil gòtic encastat en un penya-segat rocós format per roques aglomerades (rierencs) fonamentades per materials argilosos i sorrencs de tons rogencs. L'edifici es troba a la part superior del cingle, elevant-se a gran alçada per damunt del Fluvià. La construcció està formada per dues voltes apuntades recolzades, per una banda, a la mateixa roca excavada i per l'altre a un pany de paret paral·lel al penya-segat. A l'interior hi ha un pou o cisterna. El lloc és ben curiós. Des d'aquí es pot contemplar, per sota nostre, el riu Fluvià i la resclosa de Martís amb la seva central elèctrica. 

Fetes les fotos de grup, enfilem el corriol costerut de tornada, aquest cop de pujada. I seguim per la pista, ara més planera, fins a la resclosa de Serinyà: un indret ben agradable per reposar una mica, amb un petit saltant d'aigua des de dins de la resclosa i un paratge d'arbres nus i verd de vegetació humida. A mi em sembla encantador aquest lloc. Solitari aquest dijous, me l'imagino ple de gent prenent la fresca a l'estiu.

Retornem a la pista i anem caminant entre camps ben llaurats i masies magnífiques, d'aquelles que han fet de Catalunya el país que és. Tant de bo no es perdessin! Una terra roja, uns arbres que esperen la brotada, unes masies amb animals —cavalls, ases i poltres—, granges i un horitzó ampli i obert, amb el Santuari de la Mare de Déu del Món.

Amb aquestes vistes arribem a Sant Martí de Dosquers (Déu n'hi do, avui, dels sants!). Temple romànic del que se'n tenen notícies documentals des del segle xiii. És citada, el 1278, en el testament del bisbe de Girona, Pere de Castellnou, com a "Sancti Martini de Duobus cheriis". Havia estat possessió de la seu episcopal, exercint el bisbe, que tenia castell en el lloc, la jurisdicció civil. Pertany al municipi de Moià de Montcal. No hi trobem ningú per demanar-li si ens pot obrir l'església i ens sap greu.

Rejuntat tot el grup de caminants, continuem la pista travessant el Pla de Querol, amb vista al Santuari del Món i a les muntanyes del nord. Ens trobem en un lloc una mica fronterer: Pla de l'Estany, Garrotxa, Empordà. Continuem confirmant que és un lloc tranquil, relaxant, treballat i amb masies magnífiques. Un desig que molts de nosaltres tenim de trobar per viure-hi a temporades!

Amb tot, anem a aspectes més pragmàtics. I cerquem un lloc per dinar. entre plataners que han estès una catifa de fulles a terra —en algun moment poc fiables que amaguin el parany d'alguna pedra corredissa o alguna arrel massa fermada—, al costat del Rec de la Teularia, ben sec en aquests moments, fem un mos i descansem tot pensant en el cafè de Crespià.

Passem pel costat de Can Ginestera sense veure la font que apareix al mapa que seguim i entrem al poble de Crespià per fer el cafè, la cervesa i el gintònic.

Abans de marxar, fem una volta per aquest llogarret: l'església de Santa Eulàlia de Crespià que, amb una torre sobre l'absis, un campanar quadrat i una torrassa en un costat, amb l'estelada ben doblegada ja!, sembla més un edifici que hagués servit com a defensa de batalles produïdes en aquest lloc que no pas una església. Els camps que envolten el poble i els carrers estrets, tots de pedra. Ben bé un lloc per tornar-hi per a passejar-hi amb tranquil·litat.