Sant Pere de Vallhonesta

 Ja som a mitjans de febrer. Per la calor que fa , ningú ho diria.

Avui, una sortida planera, en molts moments un passeig, que ja ho tenen això les sortides "fàcils"; la gent se les agafa com un passeig per la muntanya. Però, ja està bé. No cal córrer, no cal anar traient la llengua a cada pas, ans al contrari, cal gaudir de la natura, gaudir d'una conversa amb els amics, parar-se i aspirar, fer fotos sense pressa, admirar els arbres i els brins d'herba i, al capdavall, donar gràcies per haver pogut arribar fins aquí. Que atribolats ja hi anem per ciutat!

Avui un lloc proper, al Bages, una comarca poc explorada pels excursionistes de "pics", però una comarca amb sorpreses i amb molts racons per conèixer.

Ens hem de trobar a Sant Vicenç de Castellet, aquest poble situat prop de la carretera que va a Manresa. Tants anys de passar amunt i avall de la carretera i mai hi havia entrat ni parat! El bar el Racó d'en Manel es veu al primer revolt un cop t'endinses. Als que hem vingut en cotxe, pocs, que, previsors com som, hem sortit d'hora per allò dels embussos en dia laborable per a molts dels que condueixen a les vuit del matí, ens cal esperar. Ens cal esperar una bona estona el tren que arriba de Barcelona amb prop de tres quarts d'hora de retard. Que ja se sap que ho té la RENFE això! Genial! Sembla que ham eliminat un tren o, vulgarment es diu que no ha passat, i, com és gairebé natural sempre, ni han avisat.

Quan arriba la colla, alguna com jo, ja ha esmorzat, ha trucat i ha començat el Paraulògic.

Sortim,però, puntuals a les deu del matí a caminar. Tot seguint el riu, la carretera i la via, ens arribem fins la Torre del Breny, coneguda. també, com la torre dels Dimonis. És un sepulcre monumental romà construït al segle III a pocs metres d'on conflueixen els rius Cardener i Llobregat, que pertany ja al municipi de Castellgalí. Un edifici de forma quadrada de la que només se'n conserva la base. Sobre aquest edifici hi ha algunes llegendes; la que explica, com en tants altres llocs, que va ser "construïda en una sola nit per un savi diable ajudat per una vella amiga que li duia les pedres que li feien falta. L'endemà, mentre la vella duia a l'espatlla una de les grans pedres, el diable li va dir amb veu de tro: "Seny! No t'has adonat que ja s'ha acabat la Torre del Breny?". Així deixà amb un pam de nas a la vella". 

Nosaltres no som la vella, som uns quants més; i no carretejam pedres, ens fem una fotografia de grup al davant, ben descansats, que no és cosa de començar a suar de més.

Seguim la pista que voreja el riu Cardener. Un lloc tranquil i relaxant, un mirall d'arbres a l'aigua mansa, un pont que de tant en tant trontolla amb el soroll del tren que hi passa veloç; una muntanya serrada que s'hi reflecteix. Ningú diria que som prop de carreteres i naus industrials. Un lloc ben agradable i plaent per jugar amb els reflexes a l'aigua del Cardener, aquest riu que neix a Sant Llorenç de Morunys i baixa fins trobar-se amb el Llobregat tot recorrent el Solsonès i el Bages.

Seguint la nostra ruta de primer pels vestigis que ens deixaren els romans quan es van passejar per aquestes terres, arribem fins la vil·la romana de Boades. Un sepulcre considerat un dels prototips dels edificis funeraris romans a Catalunya. Ara està fosc i buit tot i que la forma i color d'algunes pedres que hi ha dins ens indiquen algun enterrament d'animal: voleu dir que pot ser?

Continuem pels camps terrosos i els arbres nus, pel camí fet pista que aviat es transforma voltat de pins i roures secs. Algunes barraques de pedra seca repartides pels bancals ens recorden que el Bages va ser terra de vinya i bon vi, de pagesos i treballadors del camp. Esperem trobar-nos amb el Roure Gros del Rubió. Un cartell posat no sabem quan ens indica que hi era. Fou ferit pel foc del 1985. Realment, molt ferit! El busquem amb la vista, el cerquem en la mica d'espadat que hi ha i no el trobem. EL Roure Gros del Rubió ferit pel foc del 1985 ha mort del tot.

La pista ombreja ja una mica i entrem a la Vall de Vallhonesta; diferents camins, diferents desviaments ens diuen que és una zona on podem caminar i conèixer molts racons. Anem decidits cap a Sant Pere de Vallhonesta, una ermita romànica situada al terme de Sant Vicenç de Castellet al vessant meridional de la vall del torrent de Rubió. Hi destaca el campanar d'espadanya, altiu, i un absis a llevant decorat amb cinc grups d'arcs llombards cecs entre bandes i una finestra al mig d'arc de mig punt i doble esqueixada. No podem veure l'interior, llàstima! Jo faria alguna obertura a les esglésies romàniques de les nostres terres; tancades com estan, podríem veure la seva senzillesa, la seva elegància moltes vegades, i ens donarien més coneixement de la seva història.

Al costat de l'ermita, hi ha la font del Pit-roig amb una aigua que raja fresca i la casa-refugi de cal Campaner, tancada. No sabem si realment hi vivia el campaner que feia voleiar les campanes per avisar de les celebracions eclesiàstiques o del temps o dels incidents o dels morts o dels vius...

Un racó que aprofitem per descansar veient una mica més amunt Sant Jaume de Vallhonesta que deixem per un altra dia.

I encetem la baixada pel GR4, en un primer tram planer per dins del bosc fins el Mirador de Sant Bernat des d'on veiem part de la comarca del Bages, amb els seus turons planers i extensos. i tornem al corriol amb la muntanya de Montserrat al davant, sempre present, retallada a contrallum en un cel de boirina i un sol que ja esclafa força. Després, una baixada rocosa i un pèl aixaragallada que ens fa mirar a terra i l'arribada a Sant Vicenç on ens espera un arròs de dijous i uns canellons i un conill i un confit i gelat i púding i vi amb gasosa i cafè, per alguns un cigaló, però sense puro. Una bona manera d'acabar una bona caminada.