Renovació de la Flama de la Llengua Catalana

50 anys. 50 anys! Sí, 50 anys renovant la Flama de la Llengua Catalana. 50 anys anant a la tomba de Pompeu Fabra per encendre la Flama i portant-la cap a Montserrat on és custodiada durant un any a l'atri de la Basílica. 50 anys que els centres i entitats excursionistes continuen reivindicant la llengua i la nació catalana. Molts més de 50 anys que el poble català continua defensant la seva llengua i amb ella la seva cultura, el seu pensament, la seva història, la seva necessitat de supervivència, en definitiva, la seva manera de ser i estar present al món.

N'hi ha que fa 50 anys que pugen any darrere any, n'hi ha que han pujat el 2019 per primera vegada, n'hi ha que hem anat pujant irregularment, potser més de vint-i-cinc anys, fidels a l'excursionisme, a la parla i a la nació.

Cal regraciar als homes i dones que fa 50 anys tingueren la gosadia d'iniciar aquest camí, de custodiar la flama des de Prada del Conflent fins a Montserrat i de seguir fidels i esperançats en un demà sempre millor.

Cal regraciar a la comunitat de monjos de Montserrat per ser els dipositaris d'aquesta flama i, en especial, als diferents abats que se n'han fet càrrec: l'abat Cassià Maria Just, l'abat Berdolet i l'abat Josep Maria Soler.

Cal regraciar als centres i entitats que han organitzat els actes de la flama any rere any. No es poden esmentar tots, però hi han estat tots representant els Països catalans, així com a la Federació d'Entitats Excursionistes. Aquesta unió de tots és el que ens dona força com a poble, encara avui en dia, i més que mai!

La flama s'encén a la tomba de Pompeu Fabra, a Prada de Conflent i es porta en relleus fins a arribar a Montserrat al cap d'una setmana, en una jornada festiva i reivindicativa de tot un poble que s'alça tossudament.

Aquest any hem celebrat el cinquantenari! I cinquanta anys, són molts anys! Molts anys de lluita, molts anys d'esperança, molts anys de reivindicació, molts anys d'il·lusions, molts anys de frustracions. Qui ens havia de dir, per exemple l'any 1979, que el 2019 encara estaríem lluitant per la nostra llengua i per poder expressar-nos en un més dels idiomes que es parlen al món.

Avui, hi havia molta gent a Montserrat. Molta gent i molt poca. M'hi ha faltat veure la senyera o el domàs penjant de la façana de l'església; m'hi ha faltat veure l'expressió i sentiment de moltes tradicions del país. Hem tingut els castellers, això sí, però... i les sardanes, els gegants, els balls de bastons, els esbarts dansaires i tants d'altres grups i entitats? 

L'organització ha anat a càrrec de la FEEC, però, per ser una federació nombrosa a nivell de grups, hi faltava gent, al meu parer. La celebració ha estat correcte, crec que no ha sigut problema organitzatiu, potser, tant sols, participatiu.

L'abat ha rebut la flama a l'atri de l'església i seguidament s'ha celebrat la Conventual. Acabat el Virolai, a l'atri, s'han sentit, altra cop, les paraules del president de la Federació, d'altres persones i de l'abat refermant el compromís amb el país, s'ha encès la flama i s'ha anat pujant la llàntia amb una cadena nova. Després, a la plaça, l'actuació dels castellers del Principat, de la Catalunya Nord i del País Valencià. Que jo recordi, és el primer any que no es fa el col·loqui a les dependències dels monjos.

La festa ha acabat en un dinar popular al Restaurant Self-Service de la plaça dels Apòstols, en un ambient de germanor. Posteriorment, l'Entitat Indrets del Record ha fet un acte d'homenatge al recentment guardonat amb la Creu de Sant Jordi, en Nemesi Solà; l'ha presentat la Teresa Clota, també Creu de Sant Jordi d'aquest any, bona amiga i companya d'anys, entregada a la remembrança de Mn Cinto Verdaguer, que sempre té unes paraules de record per la meva mare.

I ens hem dit adéu i fins l'any que ve. Pensem fer-ne 51 d'anys!

No he pujat tots cinquanta anys, com he dit. Però sí, molts! Amb la UEC, amb el CEC, amb la meva mare, amb amics lluitadors de Badalona, i jo individualment, també. Aquest any, havia de pujar-hi jo per tots: per tots els que falten i no han pogut venir: per la mama, pel Fredi, per l'Esperança, pel Rossend i tants amics de l'UEC, per la Coloma, l'Anita i el Mateu de Badalona. I per mi mateixa. I he vist vells amics, del CEC i de la UEC i hem sentit que encara ens uneix un mateix destí.

I l'any vinent tornarem a marcar al calendari el tercer diumenge de febrer, per tornar a Montserrat i renovar el compromís amb aquest país, amb aquest poble, que, segur, continuarà lluitant pel seu futur, tots junts, talment els castellers que fan pinya per alçar-se, talment els excursionistes que pugem muntanyes en senyal de germanor i d'esforç per un objectiu col·lectiu!

 

Visca Catalunya Lliure!

Itinerari per les Muntanyes de Vandellòs

Quan s'anomena Vandellòs, sempre es pensa en la Central Nuclear que fumeja constantment. Al contrari, però, hi ha una serralada que acull el petit poble a les seves faldes, les Muntanyes de Tivissa-Vandellòs. 

No són muntanyes suaus, ni tant sols muntanyes arrodonides amb gespa com estem acostumats a veure i a caminar pel Pirineu o per altres contrades de Catalunya. Són cims feréstecs, pedregosos, amb pics que es succeeixen un darrere l'altre, amb poca vegetació i amb molta solitud. Són el paisatge adequat per a fer un conte de drama rural o una novel·la amb personatges tan eixuts com les muntanyes o una pel·lícula d'aventurers o exploradors amb els seus ramats.

Aquest ha estat el paisatge d'una magnífica excursió en un dia nebulós i emboirat; tot ha confluït per a que ens sentíssim sols enmig la natura, només amb la companyia d'un nombrós ramat de cabres que no ens han tret l'ull de sobre mentre passàvem pel seu costat: "On deuen anar aquests perduts"? —deuen haver pensat!

Hem deixat el poble de Vandellòs, voltat de muntanyes i hem agafat una carretera estreta, asfaltada al principi —el Camí dels Dedalts— i després transformada en pista, el Camí de Lleriola, tot pujant fins a arribar al Coll de La Basseta on deixem el cotxe, un 4x4 que s'enfila per tot arreu gràcies a la destresa del conductor i organitzador de la sortida. 

Comencem un tros del Camí de Lleriola i grimpem pel dret entre rocs no gaire ferms al terra fins a aconseguir el GR192, un caminoi agradable que seguim fins al final.

Passem primer per boscos de pins, bruc que ja va perdent la flor, i forces matolls de garric punxegut i l'ufanós margalló; al cap de poc el camí es torna pedregós fent baixades i pujades que ens obliguen a mirar on posem els peus i els pals per assegurar el pas. Entre rocs i pedres destaca el blau lilós de la flor de la foixarda (Globularia alypum)

No tenen aquest problema les cabres que hem trobat per aquí dalt: de pel llarg, banyes prominents, algunes amb barba, i amb una mirada fixa i atònita cap a nosaltres. Ens han deixat pas tot decantant-se a dreta i esquerra.

Aconseguim el punt de la carena i ens adonem de la grandiositat del paisatge. Agrest, amb boires que cobreixen els cims, que vénen i marxen ràpidament per l'acció del vent.

Carenegem entre rocs i amatents als senyals del GR o a les fites que destaquen poc en aquest rocam; ens sentim corpreses, petites, aclaparades per aquesta majestuositat; el cel gris hi ajuda. En un cantó hi tenim el mar, llenques de miralls de plata que rellueixen sota la negror del cel; a l'altra la immensitat de la natura. 

Davant nostre La Tossa de l'Alzina que s'alça com un pic mirant al cel, far i guia dels navegants que llisquen les seves barques de pesca pel davant d'aquestes muntanyes.

Fem un descans ben merescut admirant aquesta terra aspre. La boira que ve i va com un vel fi ens deixa veure, de tant en tant, la silueta de la Tossa. Estem recollits, silenciosos uns minuts, intentant digerir aquesta bellesa especial.

El vent i la fresca ens obliguen a marxar descorrent el camí, satisfets i satisfetes de la caminada feta. Tornem a saltar pedres i baixar barrancs com podem, amb els pals i les mans, relliscant per la tartera que ens torna al Camí de Lleriola. A l'últim tram de pista albirem el cotxe que ja començàvem a enyorar. Ens mirem i ens emportem un bon record d'aquesta sortida amb les ganes de recórrer un altre dia els camins que es veuen per tot arreu.

Un cop a baix al poble, ens arribem fins a Masboquera per dinar en un ambient agradable.

Donem les gràcies al Josep que ens torna cap a casa després d'un dijous passat amb la millor companyia i pensant que les terres del sud, les de Tarragona, guarden molts tresors mereixedors de coneixença.

De Caldetes a Canet passant per Arenys de Munt

Tot seguint els camins sorrencs del Maresme es poden fer unes sortides ben agradables i unes descobertes que, per tenir-les aprop de casa, de vegades, no els donem prou importància.

Avui, ens hem retardat una mica gràcies a la RENFE: els trens que venien de Barcelona i anaven cap al nord portaven retard per alguna incidència a l'estació de Sants. Nosaltres, que havíem de coordinar el mateix tren passant per Plaça Catalunya, Badalona i la moderna Montgat Nord o antiga Montsolís, hem estat ben bé mitja hora prenent la humitat del mar; prudents com som, no hem reclamat que ens tornessin la meitat del preu del bitllet.

Hem arribat a Caldes d'Estrach, o Caldetes, poble de banys termals i hem anat a esmorzar com mana el costum del CEC i hem pujat riera amunt fins a passar per sota el pont elevat de l'autopista que talla les terres de conreu, les vinyes i els pobles del Maresme.

Al cap d'una estona s'arriba a l'ermita del Remei, situada dins d'una propietat particular guardada, i ben guardada podem dir, pels lladrucs enfurismats d'un gos que recorre la propietat de dalt a baix i no vol pas bromes amb els passavolants. Uns metres més enllà, en una cruïlla de camins ens trobem amb una pedra que recorda un tros de poema de Jacint Verdaguer dedicat a aquesta ermita; desconeixem si el gos també el va saludar amb aquest neguit.

Seguim pujant cap a la carena amb el camí de sauló trepitjat pels cotxes.
El dia és lleganyós i la boira es va imposant sobre el Montnegre i el Corredor, sobre els pobles de la costa i el mar. Tenim la muntanya en un cantó i Arenys de Mar a l'altra, però els veiem amb dificultat. Passem conreus i horts, vinyes suspeses en els marges i masies que encara semblen actives; de tant en tant, la presència de plàstics ens indiquen l'existència d'hivernacles que fan d'aquesta comarca una zona rica en fruites i productes d'horta. No hi ha gaire gent recorrent aquests paratges, algun ciclista i algú que corre, el que fa que sigui una caminada tranquil·la i relaxant.

Anem trobant alzines, molsa als marges i arbres fruiters ja florits, possiblement ametllers ja que els cirerers encara volen esperar un xic més l'arribada de la primavera.

Passem per la masia abandonada de Can Catà de Dalt i, dins d'una pineda la de Can Vives. Agafem un trencall amb la indicació de l'Hostal del Sol i del torrent d'en Puig i continuem entre zones d'horts i boscos de pins; deixem enrere Can Fortuny i baixem entre canyissars i conreus fins a arribar al polígon de Bellsolell ja a l'entrada d'Arenys de Munt.

Ara ens cal passar per davant l'església de Sant Martí d'Arenys, edificada fa alguns segles per un estol de famílies de la contrada que participaren aportant diners propis, entre elles els meus avant-passats Fornaguera.

Tombem cap a la riera ja asfaltada i agafem una pista que comença al costat del pàrquing lliure que hi ha al peu de la carretera que ens duria cap a Sant Celoni i continuem pujant en forta pendent. Els camins del Maresme semblen fàcils a qui no els coneix, però el tipus de terreny i les sovintejades pujades i baixades dels turons volen destresa i habilitat.

Anem davallant deixant a l'esquerra el camí cap a la casa de colònies de Can Roig del Castell i continuem sempre per la pista principal deixant camins a dreta i esquerra fins a arribar a la Creu de Canet o Pedracastell. Cap de nosaltres no la coneixia! Construïda a principis del segle XX i situada entre blocs de granit, pintats de grafits moderns, ens permet tenir unes vistes magnífiques si teniu la sort de no enganxar un dia com avui. Nosaltres divisem el mar grisós que es confon amb la boira i el cel; Arenys de Munt en un cantó i Canet al davant nostre entremig d'una boirina talment ens situéssim anys enrere amb els fums de les calefaccions de carbó. Creiem que hem de tornar en un dia més clar i net.

A partir d'aquí, ve la baixada en un terreny erosionat i grans solcs al terra i s'ha d'anar atent a no relliscar: us recomanem que porteu pals i botes ben segures!

Anem creuant Canet, al fons a l'esquerra ens queda el santuari de la Misericòrdia i entrem en l'entramat de carrers d'aquest petit poble del maresme que té una ruta molt interessant sobre les cases modernistes i les cases dels "indianos". També és molt recomanable la visita a la casa de Domènec i Muntaner, feta museu i la Fira del Modernisme que fan a mitjans de setembre. Avui, però, no ens dona temps; requereix una visita específica i monogràfica.

Anem de cara a la teca: calçots, musclos, paella de dijous, postres, vi i cafè, sense oblidar la "canya" d'entrada; és un bon acabament de caminada.

Amb la satisfacció de conèixer un poc més del nostre país i d'aquesta comarca agafem el tren que ens portarà a cadascuna al seu lloc.

Cal dir, que ens ha ajudat molt a seguir els passos i camins d'avui la lectura i acompanyament d'una guia adequada de la col·lecció Azimut que guardem com un tresor per a posteriors sortides.

Salt de Sallent

Una sortida ben bé hivernal. 

Arribats a Les Preses ja hem notat una mica més de fresca que no pas aprop de la costa, però el dia es presenta força assolellat i estem predisposats a anar-nos traient capes així que iniciem la pujada que ens espera. Ens desplacem amb els cotxes fins a Sant Privat de Bas, un poble petit com de pessebre i continuem fins a l'aparcament del Pla d'en Xurri. Un cop equipats iniciem l'excursió tot començant a pujar. El corriol és pedregós i als més justos de cama ens fa fer unes passes carregades de paciència, però tenim la sort de saltejar els troncs i les branques dels arbres nus de fullam sense ajupir-nos gaire. A mitja pujada s'imposa una parada per anar-nos traient anoracs i polars, bufandes i guants.

El camí et fa anar en filera tota l'estona i t'imposes un descans cada cop més sovintejat: va bé pels que traiem fotos i controlem tracs! Avui, som una colla que ens hem estrenat en els misteris de seguir una ruta amb el trac dels mòbils, interpretant línies i accidents del terreny. Gràcies a la valuosa ajuda de la Núria S. que ens va guiant i assessorant aviat sabrem orientar-nos bé i no perdre'ns per la muntanya.

Saltem rieres i traspassem aigües gelades i caminem en una estora marronosa feta de fulles caigudes de la fageda. 

Com més amunt més presència de neu que es comença a fer més espessa i ens obliga a caminar més lentament. Els cims de la cinglera estan coberts d'una capa blanca i gelada que brilla amb els rajos del sol. Els cims del Pirineu estan ben nevats.

Després d'aquest esforç constant i feixuc arribem a la masia de La Freixeneda, situada en un pla amb vistes a la plana d'Olot i al Pirineu. El terra és blanc de neu verge. Hi fem un bon repòs per agafar força i continuar la pista que bé ens aniria fer-la amb raquetes o amb grampons als peus. 

L'aire fresc, el vent bufa, el sol es va esquitllant per darrere els cingles.

Iniciem la davallada per arribar fins al nostre objectiu tot i que abans preferim seure a la solana i dinar. Encara que el vent ens colpeja el rostre, el sol ens acarona les galtes i les mans. No ens hi podem estar molta estona, avui no cal que pensem gaire en una migdiada. Agraïm aquest moment de repòs i represa de forces.

Continuem baixant tot admirant el paisatge i arribem al Salt de Sallent. Un doll d'aigua gelat, un fil d'aigua que s'escapa per sota el gel i  cinglera avall; una pared gairebé llisa per on s'escola l'aigua gelada, sí, uns quants metres avall. Imposa. El riu que corre pel pla que estem és blanc de gel, els marges blancs de cristalls. Llàstima que no podem veure el salt en tot el seu esplendor; caldrà tornar a fer la pujada a la primavera, amb el desglaç i els brots dels arbres que li donin un toc verd al paisatge. Al lluny, en el cingle que ens queda per sobre, l'aigua ha quedat aturada en el seu descens: fins que el sol no la desfaci no tornarà a caure per regar els prats ni formarà rieres abundoses.

Baixem per un corriol estret, un pedruscall amagat entre les fulles caigudes dels arbres, ara ja despullats tot esperant de nou un millor temps, La cinglera fa difícil endevinar que puguem trobar-hi un camí, però està molt ben marcat.

Les cames han d'anar fent d'amortidors dels genolls. La vista clavada al terra per veure on es posen els peus. Els rocs i les arrels dels arbres sobresurten del fullam. De tant en tant, una petita relliscada en el terra humit. Enmig de la grisor dels arbres sobresurten les heures, el galzeran i el boix grèvol amb els seus fruits vermells i l'herba fetgera encara per florir. 

Hem baixat sense problemes importants, un darrere l'altre, en una ruta que ens ha encantat. Alguna petita dificultat amb el trac que a alguns de nosaltres ens ha fet saltar pel dret de l'espadat: sort que no li hem fet cas i no hem seguit el que marcava! Però això ho solucionarem aviat: la propera pràctica segur que ens hi entenem millor!

Arribats als cotxes, un descans! ha estat una alegría veure'ls que ens esperaven.

Hem acabat la jornada prenent una clara o alguna cosa calenta.

Ha estat una excursió molt maca i agradable i ens ha animat als "antics" i als que han arribat de nou —als que donem la benvinguda— a fer-ne una altra.

Com cada dijous.