50 anys. 50 anys! Sí, 50 anys renovant la Flama de la Llengua Catalana. 50 anys anant a la tomba de Pompeu Fabra per encendre la Flama i portant-la cap a Montserrat on és custodiada durant un any a l'atri de la Basílica. 50 anys que els centres i entitats excursionistes continuen reivindicant la llengua i la nació catalana. Molts més de 50 anys que el poble català continua defensant la seva llengua i amb ella la seva cultura, el seu pensament, la seva història, la seva necessitat de supervivència, en definitiva, la seva manera de ser i estar present al món.
N'hi ha que fa 50 anys que pugen any darrere any, n'hi ha que han pujat el 2019 per primera vegada, n'hi ha que hem anat pujant irregularment, potser més de vint-i-cinc anys, fidels a l'excursionisme, a la parla i a la nació.
Cal regraciar als homes i dones que fa 50 anys tingueren la gosadia d'iniciar aquest camí, de custodiar la flama des de Prada del Conflent fins a Montserrat i de seguir fidels i esperançats en un demà sempre millor.
Cal regraciar a la comunitat de monjos de Montserrat per ser els dipositaris d'aquesta flama i, en especial, als diferents abats que se n'han fet càrrec: l'abat Cassià Maria Just, l'abat Berdolet i l'abat Josep Maria Soler.
Cal regraciar als centres i entitats que han organitzat els actes de la flama any rere any. No es poden esmentar tots, però hi han estat tots representant els Països catalans, així com a la Federació d'Entitats Excursionistes. Aquesta unió de tots és el que ens dona força com a poble, encara avui en dia, i més que mai!
La flama s'encén a la tomba de Pompeu Fabra, a Prada de Conflent i es porta en relleus fins a arribar a Montserrat al cap d'una setmana, en una jornada festiva i reivindicativa de tot un poble que s'alça tossudament.
Aquest any hem celebrat el cinquantenari! I cinquanta anys, són molts anys! Molts anys de lluita, molts anys d'esperança, molts anys de reivindicació, molts anys d'il·lusions, molts anys de frustracions. Qui ens havia de dir, per exemple l'any 1979, que el 2019 encara estaríem lluitant per la nostra llengua i per poder expressar-nos en un més dels idiomes que es parlen al món.
Avui, hi havia molta gent a Montserrat. Molta gent i molt poca. M'hi ha faltat veure la senyera o el domàs penjant de la façana de l'església; m'hi ha faltat veure l'expressió i sentiment de moltes tradicions del país. Hem tingut els castellers, això sí, però... i les sardanes, els gegants, els balls de bastons, els esbarts dansaires i tants d'altres grups i entitats?
L'organització ha anat a càrrec de la FEEC, però, per ser una federació nombrosa a nivell de grups, hi faltava gent, al meu parer. La celebració ha estat correcte, crec que no ha sigut problema organitzatiu, potser, tant sols, participatiu.
L'abat ha rebut la flama a l'atri de l'església i seguidament s'ha celebrat la Conventual. Acabat el Virolai, a l'atri, s'han sentit, altra cop, les paraules del president de la Federació, d'altres persones i de l'abat refermant el compromís amb el país, s'ha encès la flama i s'ha anat pujant la llàntia amb una cadena nova. Després, a la plaça, l'actuació dels castellers del Principat, de la Catalunya Nord i del País Valencià. Que jo recordi, és el primer any que no es fa el col·loqui a les dependències dels monjos.
La festa ha acabat en un dinar popular al Restaurant Self-Service de la plaça dels Apòstols, en un ambient de germanor. Posteriorment, l'Entitat Indrets del Record ha fet un acte d'homenatge al recentment guardonat amb la Creu de Sant Jordi, en Nemesi Solà; l'ha presentat la Teresa Clota, també Creu de Sant Jordi d'aquest any, bona amiga i companya d'anys, entregada a la remembrança de Mn Cinto Verdaguer, que sempre té unes paraules de record per la meva mare.
I ens hem dit adéu i fins l'any que ve. Pensem fer-ne 51 d'anys!
No he pujat tots cinquanta anys, com he dit. Però sí, molts! Amb la UEC, amb el CEC, amb la meva mare, amb amics lluitadors de Badalona, i jo individualment, també. Aquest any, havia de pujar-hi jo per tots: per tots els que falten i no han pogut venir: per la mama, pel Fredi, per l'Esperança, pel Rossend i tants amics de l'UEC, per la Coloma, l'Anita i el Mateu de Badalona. I per mi mateixa. I he vist vells amics, del CEC i de la UEC i hem sentit que encara ens uneix un mateix destí.
I l'any vinent tornarem a marcar al calendari el tercer diumenge de febrer, per tornar a Montserrat i renovar el compromís amb aquest país, amb aquest poble, que, segur, continuarà lluitant pel seu futur, tots junts, talment els castellers que fan pinya per alçar-se, talment els excursionistes que pugem muntanyes en senyal de germanor i d'esforç per un objectiu col·lectiu!
Visca Catalunya Lliure!