De Caldetes a Canet passant per Arenys de Munt

Tot seguint els camins sorrencs del Maresme es poden fer unes sortides ben agradables i unes descobertes que, per tenir-les aprop de casa, de vegades, no els donem prou importància.

Avui, ens hem retardat una mica gràcies a la RENFE: els trens que venien de Barcelona i anaven cap al nord portaven retard per alguna incidència a l'estació de Sants. Nosaltres, que havíem de coordinar el mateix tren passant per Plaça Catalunya, Badalona i la moderna Montgat Nord o antiga Montsolís, hem estat ben bé mitja hora prenent la humitat del mar; prudents com som, no hem reclamat que ens tornessin la meitat del preu del bitllet.

Hem arribat a Caldes d'Estrach, o Caldetes, poble de banys termals i hem anat a esmorzar com mana el costum del CEC i hem pujat riera amunt fins a passar per sota el pont elevat de l'autopista que talla les terres de conreu, les vinyes i els pobles del Maresme.

Al cap d'una estona s'arriba a l'ermita del Remei, situada dins d'una propietat particular guardada, i ben guardada podem dir, pels lladrucs enfurismats d'un gos que recorre la propietat de dalt a baix i no vol pas bromes amb els passavolants. Uns metres més enllà, en una cruïlla de camins ens trobem amb una pedra que recorda un tros de poema de Jacint Verdaguer dedicat a aquesta ermita; desconeixem si el gos també el va saludar amb aquest neguit.

Seguim pujant cap a la carena amb el camí de sauló trepitjat pels cotxes.
El dia és lleganyós i la boira es va imposant sobre el Montnegre i el Corredor, sobre els pobles de la costa i el mar. Tenim la muntanya en un cantó i Arenys de Mar a l'altra, però els veiem amb dificultat. Passem conreus i horts, vinyes suspeses en els marges i masies que encara semblen actives; de tant en tant, la presència de plàstics ens indiquen l'existència d'hivernacles que fan d'aquesta comarca una zona rica en fruites i productes d'horta. No hi ha gaire gent recorrent aquests paratges, algun ciclista i algú que corre, el que fa que sigui una caminada tranquil·la i relaxant.

Anem trobant alzines, molsa als marges i arbres fruiters ja florits, possiblement ametllers ja que els cirerers encara volen esperar un xic més l'arribada de la primavera.

Passem per la masia abandonada de Can Catà de Dalt i, dins d'una pineda la de Can Vives. Agafem un trencall amb la indicació de l'Hostal del Sol i del torrent d'en Puig i continuem entre zones d'horts i boscos de pins; deixem enrere Can Fortuny i baixem entre canyissars i conreus fins a arribar al polígon de Bellsolell ja a l'entrada d'Arenys de Munt.

Ara ens cal passar per davant l'església de Sant Martí d'Arenys, edificada fa alguns segles per un estol de famílies de la contrada que participaren aportant diners propis, entre elles els meus avant-passats Fornaguera.

Tombem cap a la riera ja asfaltada i agafem una pista que comença al costat del pàrquing lliure que hi ha al peu de la carretera que ens duria cap a Sant Celoni i continuem pujant en forta pendent. Els camins del Maresme semblen fàcils a qui no els coneix, però el tipus de terreny i les sovintejades pujades i baixades dels turons volen destresa i habilitat.

Anem davallant deixant a l'esquerra el camí cap a la casa de colònies de Can Roig del Castell i continuem sempre per la pista principal deixant camins a dreta i esquerra fins a arribar a la Creu de Canet o Pedracastell. Cap de nosaltres no la coneixia! Construïda a principis del segle XX i situada entre blocs de granit, pintats de grafits moderns, ens permet tenir unes vistes magnífiques si teniu la sort de no enganxar un dia com avui. Nosaltres divisem el mar grisós que es confon amb la boira i el cel; Arenys de Munt en un cantó i Canet al davant nostre entremig d'una boirina talment ens situéssim anys enrere amb els fums de les calefaccions de carbó. Creiem que hem de tornar en un dia més clar i net.

A partir d'aquí, ve la baixada en un terreny erosionat i grans solcs al terra i s'ha d'anar atent a no relliscar: us recomanem que porteu pals i botes ben segures!

Anem creuant Canet, al fons a l'esquerra ens queda el santuari de la Misericòrdia i entrem en l'entramat de carrers d'aquest petit poble del maresme que té una ruta molt interessant sobre les cases modernistes i les cases dels "indianos". També és molt recomanable la visita a la casa de Domènec i Muntaner, feta museu i la Fira del Modernisme que fan a mitjans de setembre. Avui, però, no ens dona temps; requereix una visita específica i monogràfica.

Anem de cara a la teca: calçots, musclos, paella de dijous, postres, vi i cafè, sense oblidar la "canya" d'entrada; és un bon acabament de caminada.

Amb la satisfacció de conèixer un poc més del nostre país i d'aquesta comarca agafem el tren que ens portarà a cadascuna al seu lloc.

Cal dir, que ens ha ajudat molt a seguir els passos i camins d'avui la lectura i acompanyament d'una guia adequada de la col·lecció Azimut que guardem com un tresor per a posteriors sortides.