Caminant amb Maria Antònia Oliver

Avui ens ha acompanyat el llibre de Maria Antònia Oliver: Crineres de foc. Una obra una mica estranya, difícil de catalogar en un gènere concret. Tal com diu la contraportada: “literatura èpica?, novel·la de ciència-ficció?, relat intimista?, llibre d'aventures màgiques?, prosa psicològica?” 

O tot plegat a la vegada? Val a dir que és una història plena de simbolismes, d'un món interior tancat i un món exterior obert a la Rosa dels Vents. Un llenguatge ric en expressions. Una història que ens commou, ens intriga, ens fa pensar i somiar i ens fa desitjar un objectiu comú i comunitari de recerca d'un món millor, com el poble del Claper.

I per seguir la història hem anat a un indret ple de màgia, també, per sobre de Bagà; un lloc encantador en una època tardoral que se'ns ha presentat amb força, amb tota la seva gamma de colors entre el verd lluent de les gotes de pluja i les boires que pujaven i baixaven jugant amb les muntanyes escarpades i les vestides de verd,  plenes de pins, de moixeres i d'avets. Amb els torrents baixant aigua i fins i tot amb un isard que ens ha estat observant força estona i s'ha deixat fotografiar per tothom.

N'Estel ha nascut al Casal. Hem obert portes i finestres: ja ha nascut la nina! El dia que va néixer la nina va néixer el poble. Venien de Llevant i de Ponent i de l'horitzó llunyà de Tramuntana i de Gregal. Els niguls s'aixecaren i es dispersaren per la Plana, enllà del Casal, mentre els germans jugaven i veien aparèixer la Dona del Corb Marí, l'al·lota del Flabiol i el jove Bru i la Cornera i l'Home Blanc de Tramuntana. Mentre el pare esperava a la sala de música, tocant el clavicèmbal i no s'aturava…

I començaren a construir el poble: el Claper.

Des del Mirador dels Orris hem contemplat, nosaltres també, excursionistes vinguts del mar i de terra endins, la Plana de Bagà als nostres peus i les crestes del Moixeró; i hem buscat, nosaltres també, la felicitat tot esperant que els Fucs no ens fessin malpensades. 

Els ocells, en aquest dia gris de boires passejant-se pel cel, no han cantant gaire, l'aigua s'escolava per torrents i ens deixava unes gotes que queien dels arbres i els matolls, dels boixos i els esbarzers. La natura ha estat calma. Sota els peus una estora de fulles marronoses i ataronjades, lliscadisses a voltes, ens han agombolada la caminada, mentre anàvem seguint la construcció del Claper i la lluita entre les Guimes i els Fucs.

Tota natura al nostre voltant. I veient aquesta sintonia de terra i cels, de colors i d'atmosfera, ens hem dit a nosaltres mateixos: potser oblidarem què és un poble?

Hem trescat pel corriol que ens ha portat fins la Cova Foradada després de travessar el torrent de Comafloriu i el torrent del Saltant, el torrent de Mena i el del Serra Gran i hem arribat a la fantàstica balma on hem fet un descans merescut. El sol ha anat traient el cap per migdia tot i que pel nord uns núvols ben negres no presagiaven res de bo; els Fucs ens encalcen! Ens hem adonat de la bellesa del Món Conegut i del Misteri dels Indrets Ignorats. I hem fet la baixada de la cova, un pendent pronunciat, entre boixos que ens feien acotar el cap mentre el sol començava a escalfar.

Hem cercat, també, la felicitat, una recerca incessant mentre cadascú de nosaltres anàvem construint el seu propi Claper, un lloc amb equilibri de colors i formes, trencat per una embardissada del camí que anàvem perdent i retrobant, desviant-nos adés un xic massa a l'esquerra o a la dreta, però arribant al nostre objectiu: el Til·ler del Claper.

Allà, ens hem espolsat fulles i punxes d'esbarzers i hem retrobat la pista, de més bon caminar. Tota ella flanquejada per tons groguencs, vermellosos, ataronjats i marronosos, en comunió amb el verd que encara no s'ha desfullat; una estora als peus, una lluminositat entre fulles, una pau que ens venia de la Rosa dels Vents.

I amb un caminar constant hem arribat al Coll de la Gavarra, on els vents giravolten i les vaques, tranquil·les, pasturen per l'herbei. Aquest vent acanalat i la fresca tardorenca ens ha fet decidir per arribar-nos fins al Refugi.

Refugi de Rebost, sempre acollidor, sempre record de caminades, estades i amistats. Amb una mirada cap a l'horitzó, perduda entre muntanyes ben nostres: el Cadí, la Serra del Verd, la Serra d'Ensija; i enmig de totes aquestes serralades, talment un sentinella petrificat, altiu i serè en un cel blau immaculat, el Pedraforca. Més a llevant i al sud, Montserrat.

Hem dinat amb aquesta balconada de paisatge, en una tarda d'atmosfera neta i assolellada. Hem pres  te i cafè calent i fins i tot una mica de pastís de poma dels guardes del refugi; que fa uns quants anys que hi són aquesta parella de la UEC!

I en una tarda riallera, hem encetat el corriol que ens queda de tornada entre el bosc, la molsa humida del terra i el groc de les fulles que estan a punt de caure. 

I en arribar als cotxes, encara hem pogut veure com el pare de n'Estel s'agenollava a la porta de la filla, amb el violí i l'arquet a la mà; i com ella, escapava del Casal per anar cap al Claper i marxar amb tothom cap al País de Tramuntana en un viatge cap als Indrets Ignorats per trobar els Fucs i foragitar-los.

A Bagà, mentre el sol es ponia per Ponent i deixava la lluna senyora de la Plana, hem acabat la jornada visitant el constructor de nans i gegants que ens ha explicat l'ofici i ens ha deixat un bon regust de coses passades dignes de recordar. Amb el cafè calent al bar més vell i més antic de la població, ens hem conjurat a continuar en la recerca de la felicitat.

Benvinguda, Erika

Benvinguda, Erika, bon dia! 

Ja sé que has nascut en un país que es diu Alemanya, però, no importa. Jo t'escric en català, una parla d'un país petit una mica més avall d'on ets ara. Tens un pare mexicà i una mare catalana; tens família a Mèxic i a Catalunya. Entre els teus avantpassats, que són aquells i aquelles que van passar pel món abans que tu i ja no hi són, tenies una rebesàvia catalana que va néixer a Mèxic. Ja veus com són les coses; tot plegat un petit món.

Benvinguda, doncs! Tens nom de flor. Una flor petita, d'una planta que fa flors i fulles petites, rosades o blanques i molt estesa per Catalunya. És una planta molt maca, que alegra els camins i fa goig i dura força temps. Un dia, si vols, quan vinguis en època de florida, podem anar totes dues a conèixer-la i la podrem veure pels camins i pels boscos i les muntanyes. N'agafarem un bri, només un, eh!, per dir-li: hola, jo també soc l'Erika!

Ja veuràs com t'ho passaràs bé en aquesta terra. Tindràs els teus pares i els teus cosins, la Dàlia que també té nom de flor i l'Ainur que té nom d'esperit bo i segur que t'ensenyaran moltes coses quan us trobeu!

No tot és fàcil, no. Però, no pateixis que tots estarem amb tu, per jugar, per parlar, per aprendre coses, per riure…, i quan hagis de plorar també t'acompanyarem. Els pares, la Clara i el Daniel; els avis, la Mercè i el Jaume; i els avis mexicans i la tieta Maria i els tiets mexicans; i les àvies-tietes (una cosa molt estranya), que totes dues es diuen Núria, que és un lloc entre les muntanyes dels Pirineus. I altres avis-tiets i… un munt de gent, vaja!

Benvinguda, doncs, Erika! Tinc moltes ganes de conèixer-te! I explicar-te coses de la família, de les muntanyes, del mar, de com surt el sol i com es pon, dels colors del cel, de la gent i dels animals i de les flors… De fer caminades i escoltar música i jugar i xerrar!

Ara has de créixer una mica, a poc a poc, i riure i estimar molt als teus pares, perquè ells ja fa mesos que t'estimen.

Benvinguda, Erika! Per molts anys! Un petó molt fort i fins aviat!

La vall del Bac: una vall i quatre ermites

La vall del Bac és una vall poc coneguda  que queda compresa entre Sant Pau de Segúries i Oix i està dins de la subcomarca de l'Alta Garrotxa.

Hi porta una petita carretera des de Sant Pau de Segúries que travessa tota la vall amb els seus revolts corresponents i poc freqüentada i que ens porta fins a Castellfollit de la Roca. No hi ha pas cap nucli de població, depèn del municipi de la vall de Bianya i, sembla que en aquests moments hi ha uns trenta-dos habitants. Això ha fet que la vall es conservés en plena natura, amarada de tranquil·litat i de silenci, un lloc per caminar, per gaudir i per conèixer una mica més aquest país nostre.

Una caminada, la que hem fet avui, que permet combinar natura, cultura i història, tot trepitjant camins ancestrals. "El camí ral de la transhumància passa per la vall, lligant, si ho diem d'oest a est, les valls de Núria i del Fresser, passant per Pardines, el Coll del Pal, la Fogonella, la collada del Burgarès, travessant el Ter pel gual de Can Beia, el Sitjar, i baixant per l'Apaidor (Apallador) fins a l'extrem oest de la vall per arribar a l'Hostal de la Vall del Bac, a l'est. Allí es podien també tancar les ramades, i els pastors dormir en llit, menjar bé i omplir el sarró. D'allí la ruta segueix pel Mas de l'Oliva, per Can Grill, i passant propers a Castellfollit de la Roca, carretera fins Sant Jaume de Llierca i Argelaguer, passant la nit a l'Hostal d'en Caules. L'Hostal de la Vall del Bac era un dels punts neuràlgics de parada i fonda per a ramats i pastors, i seguia obert com a restaurant fins fa uns anys.

Ens hem situat, doncs, a l'Hostal del Bac per començar la nostra pròpia transhumància i fer un recorregut circular que ens ha fet passar per cinc ermites, de les que se'n poden visitar quatre. La nostra sorpresa ha estat que totes les hem trobat obertes i ben cuidades, cosa que esperem que es mantingui en el temps! Molts segles d'història ens han acompanyat, història que no podem permetre que es perdi o es malmeti. 

També ens ha acompanyat el temps, amb un sol i uns núvols que anaven apareixent i desapareixent. Teníem clar que, segons els meteoròlegs consultats abans de la sortida, cosa que comença a ser un clàssic, no plouria fins les sis de la tarda i hem anat ben confiats!

La pista que surt de l'Hostal ens puja en suau pendent fins la primera de les ermites: Sant Miquel de la Torre. El comentari que fa en Josep Maria de Tera, expert excursionista del que seguim el trac del Wikiloc i al qui donem les gràcies per tan acurada explicació ens diu que "és una església romànica de finals del segle XII que també rep el nom de Sant Miquel d'Avellanacorba, o de Sant Miquel de Vellanacorba o també de Sant Miquel de Sacorba. Al costat hi ha una antiga casa forta que fou possessió dels Desbac, senyors de Rocacorba, i dels Descatllar, coneguda com la Torre de la Vall del Bac. Va substituir com a parròquia a Sant Andreu de Porreres, possiblement, i això és una suposició meva, per ser la que estava més ben comunicada amb la vall. Al costat de l'església hi trobem l'antiga casa forta de la Torre, una construcció medieval que disposava d'una part d'habitatge que tenia planta baixa i pis. Avui no hi trobem ningú tot i que la presència de cotxes ens confirma que està habitada.

Seguim el camí transformat en corriol que travessa primer un camp erm, segueix planejant per entrar al bosc i creuar una riera que en temps no gaire llunyans portava aigua, però que avui trobem quasi eixuta i no ens mullem pas els peus. El corriol s'enfila decidit cap amunt, amb un fort pendent que sembla no tenir final. Està ben marcat tot i que al tram superior el trobem més embardissat. Ens deixa al Coll de Triadú, des d'on dominem una vista de les muntanyes i boscos de la Garrotxa sense encara gaires colors de tardor. Per sota nostre, com encastada al mig d'aquesta natura prodigiosa, veiem Sant Andreu de Porreres.

Sant Andreu és un exemple bellíssim de les ermites de la vall, amb un absis apuntalat amb contraforts que ens indiquen que ha passat per diferents etapes de restauracions. El lloc és enlairat envoltat de bosc, un veritable espai de tranquil·litat. L'església, oberta, ens indica que ja no té culte, però que serveix, segurament per pregar o fer meditacions de qualsevol fe religiosa (o no). Avui, no hi ha ningú. Sí que recordo que a l'agost, em devien veure tan assedegada amb aquella calor que feia que em van donar aigua ben fresca i un refresc d'hibiscos que no havia provat mai; l'ase encara hi és, avui a la part del darrere. S'hi ha d'estar bé, aquí, a l'estiu i en tot temps, assegut en aquesta terrassa panoràmica per anar contemplant el pas del temps i les estacions cadascuna amb la transformació d'un paisatge relaxant.

Sortim de Sant Andreu per un corriol que va baixant constantment, trepitjant fulles seques, amb calma i satisfets d'anar trobant aquestes sorpreses de paisatge. El corriol desemboca a la carretera, pel costat d'una magnífica masia, tota ella porxada, el mas del Pagès. Una senyora masia!

Travessem el camp, ben arranats a les vores i acabem de descendir per un corriol relliscós gràcies a les fulles seques. Fem una petita marrada per veure el Pont dels Esquellerincs. He buscat el significat d'esquellerinc, una paraula ben sonant i agradable a l'oïda. Segons l'Enciclopèdia Catalana, esquellerinc, es referix a cadascun dels picarols o campanetes que guarneixen el collar i els arreus dels animals de bast o cadascun dels cascavells que guarneixen el collar dels gossos. El pont, medieval, era el pas de la transhumància que venia o anava cap al Ripollès.

Després, un moment de dubte, buscant un corriol a la dreta per travessar la riera. Ja ens ho deia bé el trac, però un pendent sospitós més tipus barranc que no pas camí i amb una creu barrada ben assenyalada ens ha fet buscar un altre pas que fos més còmode. Però no, s'ha de baixar per aquí. A mesura que baixes el camí està millor marcat. Com que la riera porta poca aigua és fàcil de travessar enfilant-se a algunes pedres. A l'altre costat, una petita exploració del terreny ens ha dit per on remuntar fins a la Plana Magre que hem travessat amb un verd intens.

El camí continua feta pista primer i corriol després. Cal anar amb compte de no passar-se un desviament a l'esquerra, poc marcat al principi, però camí segur. Tornem a fer una bona pujada entre fullam i troncs fins a veure les parets d'un edifici: l'ermita de Sant Feliu del Bac. Situada dalt d'un turó, envoltada de bosc, sense cap casa ni masia al voltant, és un lloc ben bonic, al vessant nord de la serra de Malforat.

Aquí podem descansar i dinar. Saber-ne un xic més d'història de Sancti Felicis de Bag i de la cronologia que ens va sortint en cada església que hem descobert: el pagament dels delmes serviren per sufragar les croades i que, l'any 1372, el rei Pere III vengué a diversos abats els drets de bovatge per subvencionar la guerra de Sardenya. Totes aquestes ermites depengueren del monestir de Besalú o del de Camprodon. Tot quedava a casa! L’any 1996 es descobrí a l’interior de l’església una ara d’altar, romànica dins un bloc de maçoneria obrat amb materials d’enderroc. L’ara, de pedra sorrenca, es conserva gairebé sencera, bé que partida en dos fragments. Aquesta ermita depenia eclesiàsticament de Sant Andreu de Porreres,

Unes petites roïnes ens avisen que entrem a la tarda, període en el qual esperem pluges a partir de les 18 h, recorde-m'ho!, per tant, arriba l'hora d'aixecar-se i continuar la ruta. Enllacem amb el GR1. A partir d'aquí, seguim per pista, però ben agradable; ens permet xerrar antre nosaltres més còmodament, "curar" una rampa amb tot de consells benvinguts i ben arribats, admirar alguns faigs ben verds encara, caminar sense esforç i intentar descobrir l'ermita de Santa Magdalena del Coll ubicada dins una propietat privada que no deixa pas i que sembla que està en estat ruïnós. Veiem la masia, però no acabem de veure l'ermita.

Continuem el GR fins a arribar a la darrera de les nostres ermites de la vall: Santa Maria de Llongarriu, al costat del casal Llongarriu. També denominada Santa Maria del Cot o de Sacot o santuari de la Mare de Déu dels Àngels de LLongarriu. És un monument inventariat a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És una ermita d'estil romànic que data del segle XII o començaments del XIII, però que té reformes del segle XVII. És un senzill temple d'una sola nau amb campanar en espadanya. 

Com a resultat del terratrèmol del 1428 quedà totalment derruïda i es va habilitar una casa o barraca a prop de l'església, amb les campanes col·locades en una bastida provisional. A la llinda de la porta s'esmenta que s'executaren obres a l'església el 1672. A la llinda hi apareix aquesta inscripció:  “Aquesta Església . Columna. De Fe / Infalible. Pel. Senyor. Pal·ladi Joncar / Rector. De Llongarriu. Aci Habitava. / ara. Pero. Ciutadà de Barcelona / any del Senyor 1672 / Per Mi Joan Aulon".

El 1936 l'església fou incendiada i es perdé el retaule antic on hi havia representada l'Assumpció de Maria i que confusament ha fet que hom apliqués a l'església el nom o advocació de Mare de Déu dels Àngels de Llongarriu. L'església va ser restaurada l’any 1989.

Fem la darrera lectura del patrimoni de la vall que avui l'excursió ha combinat, com dèiem al començament, natura i història, en definitiva, coneixement del país, allò que els primers excursionistes del segle XIX van començar per descobrir tant i tants llocs de Catalunya i tantes i tantes ermites devastades. Recordem a mossèn Cinto Verdaguer, Puig i Cadafalch o Domènec i Muntaner, en definitiva a tots els excursionistes de les excursions científiques que culminaren amb la fundació del CEC.

I retornem cap a l'Hostal del Bac per un corriol entremig del bosc. 

Avui, hem estat trenta-set persones que hem gaudit d'aquest dia i per celebrar-ho ens arribem a Sant Joan de les Abadesses on brindem per tots nosaltres: pels tres vocals i per tots els caminants.

Ah!, i a les sis gairebé en punt, es posa a ploure!

https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/vall-del-bac-150797658

Torna el Messies, torna Nadal

Aquest cap de setmana s'han començat els assajos del Messies Participatiu a Girona i a Barcelona, organitzats per l'Associació Messies Participatiu des del 2018.

És un retrobament de cada any que no ha fallat ni en temps de pandèmia. per tant, com a Associació, en portem ja 6 d'anys consecutius. Tot i que en el període de pandèmia la trobada va ser virtual, vam poder fer un concert en línia que es va presentar a llars d'avis i hospitals.

El Messies és l'activitat principal de l'Associació, tot i que l'única. 

Podem gaudir també dels assajos i dels concerts. I sí, es gaudeix en un concert, però es gaudeix i molt en els assajos. S'aprèn a cantar, a preparar el cos i la ment pel que aniràs a fer, a frasejar, a fer música en els silencis, a escoltar a les companyes del costat i de darrere, a escoltar les altres cordes, a expressar, a deixar-te portar més per la música que per les notes, a donar valor a allò que fas, a emocionar-te amb moltes persones més. I, encara que sembli estrany, cada any trobes un matís nou, un repte nou.

Tenim bons preparadors i preparadores i bons pianistes que cada any ens condueixen amb pedagogia fins a assolir el concert final, el resultat d'un esforç conjunt.

Octubre, novembre i desembre són els mesos del Messies. però, no s'acaba aquí l'activitat de l'Associació. Tenim el concert de primavera on cada any interpretem una obra d'un compositor diferent. El 2022 va ser Beethoven, i abans, Charpentier, Mozart, Vivaldi, Telemann.

Dues cites anuals importants.

Com també interessants són altres activitats: xerrades, col·loquis, conferències, visites musicals, concerts, com el darrer que es va fer aquest setembre passat sobre la cançó italiana del 1500, la "frottola", celebrat a l'Escola Pia del carrer Diputació, de Barcelona, amb la soprano Olga Miracle i el llaütista Xavier Domínguez, el duet Alla Viola, com a protagonistes. Interessantíssim col·loqui!

Com les xerrades-berenar que ens proposen per aquest octubre i novembre.

Tot un ventall d'activitats per triar, remenar i inscriure's.

Sapigueu, doncs, tornant al Messies, que aquest desembre, concretament el 15, tenim una cita a l'Auditori on les notes d'aquest oratori de Haendel tornaran a sonar amb unes cinc-centes veus il·lusionades que ja estem preparant el concert. Preparador, l'incombustible Alfred Cañamero; DIrector Jordi Casas.

Jo, amb vint-i-tres anys de Messies a l'esquena, intentant arribar als vint-i-cinc anys per celebrar-ho! Potser ja no podré pensar en un Nadal sense Messies!

Us espero a tots. Us esperem!

Col·loqui Robèrt Lafont amb motiu de la traducció de Joan-Lluís Lluís

Aquest mes hem tingut el privilegi de poder assistir al col·loqui, organitzat pel CAOC, entre l'escriptor Joan Lluís Lluís i el professor Jaume Figueras a la llibreria Ona, amb motiu del centenari del naixement de Robert Lafont.

Aquí teniu la gravació que en va fer el CAOC, Escolteu-lo bé, sempre s'aprenen coses, sobretot quan els ponents fan gala de la seva sapiència i la seva senzillesa, amb uns tocs d'ironia i humor que sempre s'agraeix.

La xerrada fou força interessant. El tema, la traducció al català del llibre de Robert Lafont "L'illa dels Immortals". Creieu que val la pena llegir-lo. Jo encara no ho he fet, però ja el tinc fent cua amb els llibres que haig de llegir. Si el podeu llegir en occità, millor que millor!; però, si no, en teniu la traducció que n'ha fet el Josep Lluís Lluís, un escriptor nord-català que ha defensat l'ús integral de la llengua catalana en tots els àmbits de la nostra vida i ens ha demanat als catalans del sud, que, si us plau, no defallim i utilitzem l'idioma tal com fan els parlants de qualsevol idioma, que el respecte i l'educació també ens els mereixem en català i pel català. La nostra és una lluita llarga i complicada, perquè lluitem amb els de fora i els de dins del país, amb els lingüistes i amb els polítics, amb la gent a qui els costen els idiomes i amb la gent que no volem canviar el seu dins aquesta pell de brau. 

I tal dia com avui, és bo reivindicar altre cop, i no pas per darrera vegada, la nostra existència com a poble, agermanats amb tots els pobles d'aquesta terra; una manera de ser presents al món, de fer història, de cultura i d'expressar el pensament.

Així sia!