Santa Margarida de Cabagés

Antic poble de Santa Margarida de Cabagés o, antigament, Cap de Ges, la capçalera del riu i la vall del Ges.

Un indret situat a prop de Vidrà al que s'hi arriba des de la Collada de Collfred on es poden deixar els cotxes, després de prendre un esmorzar a Vidrà i passar pel bonic lloc de Ciuret. Una sortida pensada per la tardor que aquest any tardarà a arribar si pensem en el temps estiuenc que encara tenim a hores d'ara del mes d'octubre.

Tenim sort que la pista és ombrejada i fa de bon pujar, a poc a poc, que el camí convida a xerrar o a anar callat gaudint del paisatge. La humitat del terreny es fa notar i a mesura que va passant el matí va calant més. Les ulleres rellisquen del nas i s'entelen; sort dels pantalons curts que fan que les cames transpirin.

Un cop acabada la pista, un corriol ens fa fer una petita grimpada entre rocs i escaletes per agafar-nos, tot fent les concebudes reverències a qui ens vol ajudar a donar-nos la mà. Talment, sembla que ens vulguem fer perdonar d'alguna cosa amb aquestes genuflexions. Ja és ben bé que l'art de la fotografia és l'art de l'engany i canvia les coses segons la perspectiva de qui la fa. Però el tema ha estat motiu de bromes i riures quan ho veiem a casa. 

El corriol ens deixa en un prat cobert de fulles seques com una estora, unes fulles de faig que encara verdegen i que, al mig, ens deixen veure l'ermita petita i senzilla de Santa Magdalena de Cambrils. El lloc és encantador. L'ermita és oberta i penetrem a l'interior per veure la santa i estar una mica més frescs. A fora, el pedrís ens serveix per beure i menjar quelcom i agafar forces després de la pujada. La tanquem amb cura abans de marxar i el camí, encara amb un espès fullam marronós, comença a davallar. Cal vigilar ja que la humitat de les fulles seques el fa una mica relliscós. La caminada sota els arbres és d'un goig indescriptible: pau, calma, algunes veus nostres de tant en tant. 

Assaborim aquest plaer de la natura que ens envolta fins a arribar al Coll de la Creu de l'Espinal. Si continuéssim recte aniríem fins al Castell de Milany tot carenejant en un terreny ondulat de pujades i baixades. Tanmateix, ho deixem per a més endavant i seguim la pista avall. El paisatge es va transformant a poc a poc i a mesura que baixem el bosc es va esclarint i les ombres escassegen més. Hem deixat la zona més humida i ara ens toca una mica més de sequedat i de sol.

Sempre baixant per pista arribem a una zona on els diferents tracs que portem, tot i ser el mateix itinerari, ens diu en coses diferents per aquells miracles de la ciència. Mentre a alguns els marca pista, a d'altres els fa saltar pel dret. Tardem una estona a posar-nos d'acord; la talada d'arbres i les restes deixades pel camí ens ho fan més difícil. Així i tot, decidim seguir la pista que fa una mica més de volta, però sembla més segura i arribem al nostre objectiu: Santa Margarida de Cabagés.

Una ermita enlairada dalt d'un turó per on han passat una munió de vaques i han deixat els seus rastres ben visibles. El paisatge s'ha obert, el dia és magnífic. Sota l'ermita l'única casa habitada dels voltants, Can Pujol, on hi viu el Patxi, que, per cert, no veiem enlloc.

Santa Margarida va ser una unitat de població fins que va quedar annexionada a Vidrà. Una població dispersa de masos i masies que vivien del bosc, dels ramats i l'agricultura i dels que ja no en queda gairebé res. Un lloc idíl·lic si no fos pels excrements del ramat de les vaques, que no veiem. però que deixen sentir la seva presència ben palpable.

No ens podem imaginar avui en dia com devia ser la vida per aquests paratges. Sabem que la llum no va arribar-hi fins als anys vuitanta del darrere segle, no hi havia aigua corrent i quedaven aïllats moltes vegades per la neu o el temps de tempesta, allò que enyorem avui en dia i no sabem si tornarem a veure i viure. Als masos hi vivien totes les generacions possibles d'una família conjuntament amb el bestiar, estaven obligats a autoabastir-se per sobreviure, els camins eren infernals... i, així i tot, des d'aquí, anaven a mercat a Olot!

L'església es va restaurar als anys setanta i fins fa dos anys encara hi deien missa l'Onze de Setembre seguida d'una costellada als plans d'en Pujol i després la van continuar al nucli de Ciuret. S'hi havia d'estar bé aquí, si ens ho mirem amb ulls d'excursionistes que volen fugir del tràfec de la ciutat, amb aquesta verdor i aquest cel serè.

Però no ens hi podem quedar tota la tarda i emprenem la marxa cap a la collada de Collfred on hem deixat els cotxes, tot passant per la masia de Fontcoberta, sola enmig dels prats i el faig de Fontcoberta, mig tocat pels llamps. Les vaques, ara sí, ens fan una ullada i arribem a l'aparcament en el caient d'una tarda serena i d'una temperatura, ara sí, agradable.

"De seguida em venen al cap la seguretat i la confiança que transmeten les coses que persisteixen en el temps, com es converteixen en símbols que, d'alguna manera, el vencen: els arbres centenaris, les pedres de l'ermita, els pobles amb memòria..." (Miquel Martín, al llibre "Pobles oblidats de Catalunya", Editorial Sidillà)