Em
dic Mercè i tinc 23 anys. Provinc de bona família: el pare és
arquitecte i la mare és directora d’una empresa del món de la
moda. No em puc queixar. He acabat econòmiques i tinc unes quantes
oportunitats entre mans .Ara bé, us vull explicar quina és la meva
situació actual. De fet, però, és força inexplicable; no sé pas
per on començar, però estic força amoïnada.
Ahir
vaig arribar a casa cansada; el dia havia estat feixuc. M’havia
llevat amb cert optimisme preveient que les coses anirien rodades.
Tenia un munt de compromisos i havia de quedar bé. Em vaig posar
aquell vestit jaqueta torrat que tant m’escau i em vaig recollir el
cabell amb gràcia. No és per dir, però sóc alta, prima, i de bon
veure. A més a més, i com diu la mamà, no importa el que hagis de
dir o fer, cal donar la imatge. La meva feina em dóna això de donar
la imatge, i si penso en aquests moments, en com em veig....és força
desesperant tot l’esforç que he fet: l’esquí, els raigs UVA, la
dietètica, els sacrificis de tot ordre...per arribar on sóc. On
sóc? Ni jo mateixa ho sé
Com
us deia, vaig sortir de casa disposada a tot.
Tanmateix,
les coses no van anar com era de desitjar; no sé ben bé perquè
se'm va girar el dia.
A
mig matí, una negra nuvolada va cobrir el cel de la ciutat i va
envair carrers i places. Prou que havien anunciat un canvi de temps,
però com que aquell noiet de la tele no és que l’endevini
gaire.... Poc a poc la foscor va anar prenent cos, fins i tot
semblava que el sol desapareixia del tot.
Vaig
allargar el pas, no fos que el vestit jaqueta em quedés deslluït i
l’hagués de portar a la tintoreria. Oh ! i el cabell....No estava
disposada a dues sessions de perruqueria a la setmana. No és que no
pugui permetre-m’ho, però amb tants compromisos no dono l’abast.
De
cop i volta van començar a caure unes gotes grosses, seguides i vaig
començar a córrer, però la pluja s’anava fent més evident. La
roba se m’enganxava al cos, les sabates estaven negades. La gent
s’arrecerava sota els balcons i dins les tendes, però no sé
perquè, jo no podia deixar de córrer. Aquella carrera no portava
enlloc; m’adonava que només anava donant voltes pels mateixos
carrers, sense saber massa a on anar, com si hagués perdut totalment
l’orientació-
Al
cap de força estona, xopa, amb els cabells ben molls i l’aigua
regalimant-me per tot arreu, vaig decidir parar: havia de tornar a
casa. Era ja negra nit i nerviosa com estava no sabia trobar el camí.
Amb angoixa i desesperança vaig intentar trobar un taxi i us puc ben
dir que costa paciència i humor per trobar-ne un en aquestes
ocasions. Tot i així, encara bo que recordava l’adreça
Tot
plegat semblava un somni.
Quan
vaig entrar a casa em vaig treure la roba immediatament: Quina
piltrafa tota jo! Era desesperant; si m’hagués vist la mamà!
Encara que si em veu com estic ara, allò era glòria que en diuen.
Em
vaig posar còmoda, encara esbufegava de la corredissa, però vaig
decidir que m’havia de calmar.
Vaig
entrar a la saleta i em vaig estirar al sofà. Sobre la tauleta hi
havia un got de whisky preparat i un llibre. No podia recordar com
havia anat a parar allà. És clar, que després de la mullena
qualsevol recordava res.
La
portada em va encuriosir. No creia haver-lo vist mai aquell llibre;
potser se l’havia deixat algun dels meus amics.
Si
em veiessin ara..., ara si que estic impresentable.
Primer
vaig pensar en estirar-me i dormir, em convenia, però el títol del
llibre em va atraure: L’squonk. Quina paraula, no l’havia sentit
mai! Per tant, tot i el cansament, em vaig disposar a fullejar-lo:
això potser em relaxaria.
Vaig
obrir el primer full. El relat començava així:
"
La zona de l'squonk és molt limitada. Fora de Pennsylvania poques
persones han sentit parlar d'ell, encara que es diu que és bastant
comú en els cicutals d'aquell Estat. L'squonk és molt tosc i
generalment viatge a l'hora del crepuscle. La pell, que està coberta
de berrugues i lunars, no li calça bé; els millors jutges declaren
que és el més desgraciat de tots els animals. Rastrejar-lo és
fàcil, perquè plora contínuament i deixa un rastre de llàgrimes.
Quan el tenen acorralat i no pot fugir o quan el sorprenen i
l'espanten es dissol en llàgrimes. Els caçadors d'Squonks tenen més
èxit en les nits de fred i de lluna, quan les llàgrimes cauen
lentament i a l'animal no li agrada moure's; el seu plor se sent sota
les branques dels foscos arbusts de cicuta.
"
El senyor J.P. Wentling, abans de Pennsylvania i ara establert a ST.
Anthony Park, Minnesota, va tenir una trista experiència amb un
Squonk prop de Monte Alto. Havia sentit el plor de l'Squonk i l'havia
induït a ficar-se en una bossa, que portava a casa, quan de cop i
volta el pes es va alleugerir i el plor acabà. Wentling va obrir la
bossa; només quedaven llàgrimes i bombolles."
Vaig
llegir amb interès. De cop i volta, el personatge es posà a parlar,
sortí del text, va fer un monòleg:
“Ei!,
ei!, ei!, ... para un moment!. No corris, no vagis tan lluny! No
t'imaginis més del que està escrit, sobretot quan el que està
escrit no és ben bé la veritat.
Què
és la veritat en aquesta situació, et preguntaràs. No vull fer
filosofia ni expressar qüestions existencials.
Però,
a veure noia, tu t'ho creus tot?. M'acabes d'imaginar com un follet
del bosc, com aquells gnoms que viuen al País del Nord, com un
personatge del Senyor dels Anells. Et penses que sóc poruc, poca
pena, solitari, trist...
Amb
quin dret t'erigeixes com a jutge?. Hi ha un senyor que es pensa que
m'ha inventat com a personatge i a sobre tu fas la teva interpretació
i em redescubreixes pensant que sóc, ja no com el que intenta, sense
èxit, descriure'm si no com un sac de plors.
T'estranya
que et parli així? : fas cara d'incredulitat. Pobre desgraciada.
T'has imaginat la meva imatge i la meva desaparició tot d'un plegat.
M'has pensat i m'has volgut portar al món de l'oblit al mateix
temps; " ser o no ser " que deia un personatge del teu món.
De fet, però, estàs voltada d'squonks. " Ser o no ser ";
no és ben bé això. Jo diria : " ésser o transformació "...
Ep!,
para !, no tornis a fer volar el teu pensament : no veus que no
existeix?
Sóc
jo que t'imagino a tu.”
Quines
cabòries! Però com pot ser que hagi arribat aquí. A veure,
recapitulem: em dic Mercè i estic llegint una història, un pèl
absurda - val a dir - sobre no sé quins personatges que es diuen
squonks. Què ha passat de cop i volta?. M'he endormiscat?. No sóc
una persona que pensi més enllà dels fets quotidians, més aviat
diria que no crec massa en res; d'on he tret aquestes reflexions,
doncs ?.
Estic
aquí, a la saleta de casa confortablement asseguda al sofà, a fora,
plou. Està fosc i se sent el soroll dels cotxes passant per Major de
Sarrià. Tinc un got de whisky a l'abast i els apunts d'estadística
escampats per la tauleta. Com m'ha vingut aquesta història a les
mans. No serà que, en realitat, sóc l'squonk imaginant a la Mercè;
existeix la Mercè ?.
És
clar, torno a repetir: tinc 23 anys, provinc de bona família, visc a
la part alta de Sarrià, tot just he acabat econòmiques però tinc
un bon pervindre. El papà és un arquitecte famós conegut en medis
socials i polítics: des dels seus anys de progre que "milita"
a Iniciativa. La mamà és directora d'una empresa que es dedica al
món de la moda.
"
Ésser o transformació" , aquesta és la última frase que he
sentit a dir a l'squonk. Val la pena pensar-hi. Quina seguretat tenim
que les coses existeixin?, Qui pensa en qui,...? Ja hi tornem!. A
veure, sóc la personatge, sóc la lectora,... potser només busco
ser la creadora...
Vaig
tancar el llibre. Que estrany! La història era fantàstica. Semblava
que aquest personatge hagués pres força i forma i s’hagués
revelat contra tot. I el que és més curiós, és que se
m’assemblava extraordinàriament: jove, elegant, amb empenta, un
pèl nerviós però dominant sempre la situació.
Tot
plegat havia estat un dia fatídic. I aquella pluja no parava,
semblava voler amarar-ho tot.
Em
vaig aixecar del sofà incòmode i vaig mirar per la finestra; només
veia aigua, aigua, aigua que cobria les voreres, que regalimava per
les parets de les cases i rajava dels balcons. Aviat tot s’anava
entelant, els objectes es feien borrosos a la vista. No es veien ni
cases, ni cotxes, ni gent, ni arbres, res. Res.
Vaig
tornar a pensar en el llibre que parlava. Ai, Mercè!
Vaig
anar a l’habitació i em vaig mirar al mirall, a veure quina pinta
feia.
Era,
i sóc encara, una grossa gota d’aigua.
Que fosca i gèlida és la
nit!
Camí
que ens porta al més enllà
Que
fosca i gèlida és la nit!
.jpg)
